Mentre es debatia entre el son i la vetlla dins un llit prestat, Tristan Tzara sentí una música instrumental i sincopada, una música que semblava venir d’aquelles pel·lícules on es fumava perquè sí. El primer que va sortir dels seus llavis va ser un “Però que cony!”.
En obrir la porta de l’habitació va topar-se amb un contrallum de l’arxifamós perfil d’Alfred Hitchcock, tot xuclant un puro apagat. Semblava que posés per una foto. Darrere seu, un noi s’amagava rere una càmera i unes ulleres. Al principi, en Tristan va tenir la sensació d’interrompre alguna cosa i, quasi espantat, va tornar a tancar la porta. Després d’uns segons, desvetllat i intrigat, va decidir obrir-la de nou i treure el cap, no sense certa desconfiança. Abans que pogués demanar explicacions, en Hitchcok va declarar la seva intenció de fer un remake d’A Christmas Carol, la celebèrrima història de Dickens, perquè li semblava una puta merda.
I abans no entengués res (ell faria de guionista? realment era tant desagradable com l’Ebenezer Scrooge com per ser el protagonista de la pel·lícula? podria almenys pentinar-se, per no sortir-hi tan lleig?), el noi de les ulleres i la càmera ja li havia fet posar les sabates, la jaqueta i la bufanda per endur-se’l a buscar la clau que guardava els secrets de la inspiració. Abans de tancar la porta de la casa, li va semblar entreveure a Michael Jackson, abillat amb barret, ulleres fosques i mascareta. Varen pujar i baixar escales, escorcollar totes les plantes de l’edifici, del terrat a les bústies i, finalment, de la butxaca del sofert càmera en va sortir una petita clau. Llavors en Tristan va comprendre que allò no era una una maniobra de distracció per guanyar temps, sinó que el jove de les ulleres era un becari de Hitchcock saturat de feina que patia amnèsia a causa de la pressió laboral. Un tal Woody Allen, es veu.
Va obrir la bústia amb aquella petita clau i, després de repetir el pla 4 vegades per tal de dotar la pel·lícula de riquesa audiovisual, va descobrir que, a la bústia hi havia el temut paper en blanc, però també hi havia la inspiració. Com si en aquella copa hi vegués reflexada la seva llum, se la va beure. Va notar que coïa a la gola i que semblava explotar al seu estòmac, com si tot just entrar volgués sortir-ne.
Sí, tenia inspiració, però calia un bolígraf! Va convèncer en Woody per anar a buscar-ne un al seu equipatge i, després que Michael Jackson li obrís la porta (no hi havia cap dubte: era ell!), va topar-se amb un John Lennon molt afeminat (tenia pits i no tenia pèl a la cara) i un senyor de poderoses patilles. Ells devien ser els personatges d’aquella història absurda. El senyor de les patilles es va presentar com Isaac Asimov (la cosa tenia gràcia perquè en Tristan s’havia estat llegint un llibre seu abans d’intentar adormir-se) i en John Lennon va declarar que ells no eren pas els fantasmes del passat, ni del present ni del futur, sinó que eren els fantasmes del contacte físic.
El contacte físic! En Tristan era incapaç de tocar a la majoria de gent sense incomodar-se. Podia semblar un antisocial i, sens dubte, calia reflexionar sobre aquest fet. Però potser calia més inspiració per escriure sobre el tema. D’inspiració n’hi havia set gots més amagats per la sala, que havia de trobar i anar-se bevent. Allò se li va fer molt costa amunt. I va acabar cedint al que segur que pretenien l’Isaac i en John: canviar alguns d’aquells glops infernals per abraçades. Vista la promesa, en Tristan desitjava tocar i ser tocat més que qualsevol altra cosa en el món.
Amb l’estòmac sublevat, tocava anar a buscar un lloc fosc. I no tenia clar per què. El cap li rodava una mica i en Woody no feia més que repetir que ell era un mandao i que si la psicoanàlisi, que si els contrapicats, que si els jueus, que si els plans seqüència. Si no fos perquè allò era un somni, juraria que començava a anar borratxo.
Van tornar a la mateixa sala on s’havia abraçat a en John i a l’Isaac sense haver acomplert els objectius de la cerca. Ara, allí hi havia dues dones que competien en estrafolarietat. A Anne Rice la va reconèixer de seguida. L’altra es va haver de presentar, entre refilets, com Björk, cantant experimental islandesa. Elles dues eren les fantasmes de la intolerància. Sí, en Tristan odiava moltes coses. Però amb raó, deia. Li van fer dir què en pensava de tot de conceptes, més o menys concrets. I només podia donar o bé cors plens d’amor o bé ixs, prenyades d’intransigència. Li van preguntar per l’alcalde de la seva ciutat, per determinades ideologies, nacionalitats, actituts vitals, parts del cos… Mentre l’Anne i la Björk feien el recompte de cors i ixs, el fantasma d’una mostra esbiaixada rondava pel cap d’en Tristan, però no va tenir temps de concretar aquells dubtes raonables, perquè es va trobar amb un plat ple d’alcohol i un paquet de mistos a la mà cremat aquells conceptes que estimava i odiava, purificant la seva intransigència. La idea de cremar França li semblava realment poètica, però amb les cendres encara calentes, li va tocar empassar-se les seves intoleràncies. Suraven en una font d’aigues vermelloses, eren fredes i li produïen un profund malestar estomacal, talment com si en aquella pòcima d’odi hi hagués, també, inspiració.
Totalment inspirat, ara sí que en Woody tenia clar quin era el lloc fosc on caliar anar. Després de passar per un terrorífic soterrani amb una porta que podia tancar-se sola (i per sempre), en Tristan va trobar unes paraules escrites en un paper. Algunes parlaven d’ell, algunes de les seves mancances, però no tenien una relació semàntica clara entre elles.
Altre cop més fantasmes! En aquesta ocasió, davant seu hi havia Michael Jackson (o Déu, com insistia a presentar-se) i una noia amb ulleres de corets, cabells esbullats i garnaldes de flors. En tant que fantasmes de la pedanteria (sí, que en Tristan era molt pedant, però no era pas a les seves mans optar per un hàbitus o un altre) li van ordenar escriure un discurs amb totes les paraules que s’havia trobat. I just abans de tancar-lo en un lloc on estaria molt inspirat (un lavabo), la noia de les ulleres va cridar: Sóc Janis Joplin!
I com que li van donar molt poca estona, potser aquell estrany episodi subconscient va tenir alguna cosa a veure amb el naixement del dadaïsme. Es veu que tot allò era per celebrar el seu aniversari. I com que aquella història tan absurda va ser el millor regal d’aniversari que li havien fet mai, en Tristan va fer de l’absurd el seu modus vivendi.
