Mentre una selecció estatal el sobrenom de la qual faria enfurir a més d’un senyor amb ulleres fosques i bigotet es proclamava campiona del mundial, jo vaig optar per aïllar-me dins una sala de cinema i veure Nothing personal una coproducció d’Holanda (ves per on) i Irlanda.

Podríem estar davant d’una nova mostra de cinema minimalista. I digueu-me excèntric o mancat de referències, però em venien al cap moltes comparacions amb The Road. I és que tot i retratar un tipus diferent d’amor (en un context absolutament oposat), les dues renuncien amb vehemència a la complexitat temporal i a la profunditat dels personatges per a convertir-se en referents universals. I l’ambient rural i la divisió arbitrària en capitols podrien arribar a recordar a Antichrist. Però suposo que és cosa d’haver-la vist a la mateixa sala que la darrera d’en Von Trier.

Aquí, una noia, l’Anne i un home més gran, en Martin (però no en sabreu els noms fins al final) escriuen amb els seus esquerps apropaments un tractat sobre la solitud voluntària, aquella a la que recorrem quan, ferits, el món ens supera. Una fotografia on té molta presència el camp buit dóna, si cap, encara més importància al component humà evidenciant aquesta solitud. Una Anne caminant per un Galway esquerp i ventós o en Martin eixugant-se els llavis després de veure vi són imatges imprescindibles en aquesta no-història. El buit del seu passat, que no es concreta més enllà d’uns quants indicis d’interpretació impossible fa que el trancurs del present sigui quelcom innecessari en explicar un apropament que no necessita el ritme.

Les interpretacions, com sempre que algú aposta per reduir la plantilla d’actors al màxim són delicioses i m’ha resultat un descobriment increïble la Lotte Verbeek, capaç d’arrencar una riallada a la sala canviant un somriure encantador per una mirada irònica, a part de que és maquíssima; una raó més per animar Holanda .

Ben curiós és com la directora, l’Urszula Antoniak, ha aconseguit que m’empassi una pel·lícula inequívocament femenina i que m’encanti. Es pot apostar per la introspecció, el sentiment i el preciosisme, però no per això caure en el mal cinema ni en la gasòfia sensiblera de certes directores (però també directors). Sense explicar-nos res personal, aquí teniu una pel·lícula que de ben segur significarà quelcom per tothom, de ben segur que, despullats dels nostres contextos, tots som més iguals del que creiem…

Tags: Audio & Visual // 2 Comments »