La darrera adaptació al cinema d’una obra de Cormac McCarthy (abans ha caigut No country for old men) és una peça curiosa.

El director John Hillcoat despulla a la pel·lícula fins i tot de les referències temporals, que només es mantenen en vagues anclatges dels anys i a la successió del dia i la nit, i es centra en el camí dels personatges en un món absolutament hostil fins a punts inimaginables (privació total de la vida animal i vegetal), on ni tan sols importen les causes de l’hostilitat. A tot plegat, hi ajuden les interpretacions de Viggo Mortensen, Charlize Theron o Kodi Smith-McPhee (el nen, no el perdeu de vista!), de vertader manual i, fonamentals en un argument que no ens duu a res més en la seva absoluta simplicitat, banalitat i manca d’èpica (circumstàncies que no s’haurien d’entrendre com a negatives).

Precioses imatges apocalíptiques sembren el metratge aquí i allà en contrast amb el seguiment del pare i el fill. El metratge encara es sosté sobre una altra pota: els flashos als primers temps de la tragèdia, mentre creix el nen i la mare perd l’esperança. Tot plegat, si bé aporta informació a nivell humà, no aclareix en absolut les causes de l’increïble cataclisme que comporta incendis, terratrèmols i baixades dràstiques de la temperatura. De fet, quan la fi dle món arribi: ni profetes ni científics. Possiblement ens n’anirem a l’altre barri amb cara de Mr. Bean encuriosit, que acabarà volent dir “no som res”.

Resulta molt interessant el plantejament sobre la tenacitat, com si sobrevivís qui vol i no només qui pot. A The Road, el que marca la diferència és la voluntat. N’hi ha que es deixen perdre, com la mare, però n’hi ha que als seus mentits 90 anys, com l’entranyable personatge de Robert Duvall, continuen endavant. I en aquesta voluntat rau la dignitat de l’home per sobre de tot, en un món, on els homes que no s’han suïcidat, han caigut a les mans de caníbals. Ben curiós és doncs, com, encara, en la ment del nen hi perviu la moralitat i els conceptes de bé i mal, quan tot ha esdevingut un tràgic campi qui pugui, com demostra el seu pare despullant i abandonant un home que els ha robat (una de les escenes més dures de la pel·lícula).

En el gènere de les pel·lícules apocalíptiques, que són moltes, l’he trobat de les més realistes i completes, fins i tot té un breu moment zombi. En resum, sense que aparentment sigui una obra mestra, hom surt del cinema profundament conmocionat i amb una estranya sensació de solitud, com si costés d’assumir que, allò que hi ha al nostre voltant, són humans i que, a l’hora d’aquest judici final de la selecció natural que retrata The Road, no tindran pas desitjos de cooperació si de conservar la seva existència depén.

Tags: Audio & Visual // 1 Comment »