Això és el títol d’una cançó de Joan Miquel Oliver. I el poso substituint el títol de la pel·lícula de la que em vinc a queixar perquè m’ha agradat ben poc.

Es tracta de La mujer sin piano, un retorn de les altes apostes del cinema espanyol a la mediocritat, a l’esperpentisme i al retrat d’un país que traspúa llard pels quatre cantons. En aquesta ocasió, Carmen Machi interpreta una dona descontenta amb la seva existència que decideix marxar de casa. Es tracta, doncs, d’un viatge frustrat a l’exterior que ens serveix de pretext per a viatjar a l’interior d’algú que no s’entén ni a l’inrevès. Ser realista i emocionar no vol dir renunciar gratuïtament a les convencions expressives. I deixar coses ocultes no és una bona estratègia si ni el director sap quines són aquestes coses. O almenys això és un missatge que vaig treure d’una de les meves lectures per a televisió.

La pel·lícula és una successió pretesament contínua d’escenes que, amb l’excusa del realisme evita una relació excessiva de les unes amb les altres. La trama en general, té un aire d’incongruència bastant acusat ja que, si bé se’ns presenta la Rosa com una mestressa de casa plana i despreocupada, després es revela un caràcter crític absolutament impropi de la seva condició.

L’autor ha volgut prescindir de diàlegs que haguessin estat molt necessaris per aclarir moltes situacions i aprofundir en les inquietuds de la Rosa. A mi em recorda a l’ús del silenci d’Edward Scissorhands, però cagant-la. Al cap i a la fi, la protagonista no és un ésser artificial, sinó que se suposa que és una desferra que tota la societat ha contribuit a crear.

Ara bé, aquesta incongruència, aquest passar del temps a ritme inconstant, em resulta típic de la nit. Sumant-ho a l’ambient kistch, de gent perduda i anònima que s’hi genera, crec que és un retrat impescindible de la situació que sovint es viu amb el transport públic, esperant-lo durant llargues estones. Una mescla de dessassosec i paciència que ens fan enfrontar a la nit amb un aire molt particular. Sóc incapaç d’anar més enllà en aquesta descripció, però són coses que s’entenen jugant a cartes a Balmes amb Consell de Cent a les quatre de la matinada, esperant un bus durant 45 minuts un dia que la nit de Barcelona no t’aporta absolutament res de bo o dormitant a l’estació de Sarrià després de la Telecogresca…

Molt interessant també la fotografia d’interiors (tot es veu a travès de portes) i, en alguns casos la d’exteriors, amb plans que tallen la figura humana per llocs inverosímils però amb un estrany sentit estètic. Costa discernir fins quin punt és una decisió tècnica o estètica, però potser és el punt més fort de la pel·lícula.

Tot i així, la impressió en general és força negativa: La mujer sin piano pretenia dir coses i, al meu parer, ha fracassat estrepitosament. No podia evitar acabar de parlar d’una cita així amb una darrera pega: la peça que obra, tanca la cinta i hi apareix pel mig, és absolutament desencertada. Si hi pareu atenció, em sabreu donar la raó. Però total, per un error més…

Tags: Audio & Visual // Add Comment »