Feia temps que no anava al cinema a veure alguna cosa amb una mica d’entitat i el cert és que la darrera obra de Lars von Trier té una morbositat de la que es fa difícil fugir. Antichrist ha estat titllada de malaltissa, nomenada anti-premi del jurat de Cannes i, a més, escridassada pel públic… Jo havia de ser-hi! Ahir vam fer-hi cap amb alguns integrants de l’ASS… i la veritat és que em vaig guanyar alguns enemics, sobretot per la incomoditat a la que et projecten algunes escenes d’Antichrist.

Realment, pura provocació: crua, inquietant i despietada. És curiós que una película pugui tenir dins el seu propi metratge algunes de les escenes més belles que he vist darrerament (un sublim casquet inicial) i algunes de les més pertorbadores (una palla amb ketchup o una ablació en directe), per no parlar d’un simbolisme realment complex. Què és la guineu? L’osset vol dir alguna cosa? Perquè els dos únics personatges dels quals sabem el nom a la cinta són el psiquiatre i el nen? Que pinten les paparres a la cabana? La pedregada? Les dones del final són les germanes?

En qualsevol cas, tot i que la seva interpretació latent dóna per a molt, el més evident tampoc es queda curt. Estem davant d’un film visualment aclaparador, a mig camí entre el cinema més preciosista i la cruesa del dogma, del qual Von Trier mateix n’és un exponent. La càmera a l’espatlla i els plans a pols aporten una tensió que és contraposa a l’estatisme de la càmera lenta que veiem sovint al llarg del film. També són remarcables els efectes especials, sobretot per a les escenes més gore i per als animals que hi apareixen (que es veu que són titelles animades per ordinador, sinó ja triguen a enfadar-se els de la protectora). Tot i això, les preses amb croma estan un pèl mal tractades ja que, a l’escena en que “ella” sent el verd o “ell” s’acosta a la cèrvol es nota de seguida que l’ús de tecnologia digital.

En un altre capítol, les interpretacions són de puto manual. Tant Willem Dafoe com Charlotte Gainsbourgh es despullen en el sentit literal i figurat de la paraula per arribar a assolir la plenitud dels seus personatges. Suposo que el fet de que a la pel·lícula només hi hagin dos actors (a part de les extres del final i del nen) implica més intensitat dramàtica per repartir. Una prova bastant empírica de la qualitat de les actuacions és que en cap moment semblen mancar personatges o explicacions.

Antichrist és una pel·lícula difícil i àrdua. La veritat és que, en alguns moments he estat a punt d’adormir-me. I en d’altres mai havia estat tan despert. Sembla una introspectiva reflexió sobre la superació del dol (aquí t’adorms), amb uns quants trucs de psicoanalista cinematogràfic que semblen encendre’t una bombeta que sempre havia fet llum pel seu compte; però més endavant evoluciona o involuciona… o muta cap a una orgia de violència de difícil catalogació (aquí et despertes). Les ganes de transgredir acosten l’argument al gore i al porno, ja que tracta de sondar els límits d’alguns sentiments analitzats al guió: la por, la tristesa o la compasió. Al meu parer, el porno encara pot analitzar alguna cosa (i no vull dir que analitza, que parlo seriosament) però el gore simplement fa que la gent aparti la mirada i que els malalts com jo ens ho mirem tot pensant No en serà capaç…

De tots els deliris que hi trobem, en destaca clarament la misogínia. La cinta ha estat acusada de masclista, però m’atreviria a dir que el director simplement intenta abordar sense complexos una por que sentim molts homes per les dones. Una por que surt del fet de no entendre-les. Que ens facin por i que a la nostra imaginació o als guions que escrivim facin vertaderes barbaritats no vol dir que a la vida real també les cometin. A mi també m’han trencat el cor, Lars. I encara tinc un altre argument més per afirmar que Antichrist no és misògina (de fet, l’art és neutre sempre que no sigui real): el personatge masculí també comet forces imbecilitats ben típiques del gènere de les titoles. La teràpia psicològica, després d’una bona reflexió, a mi no em sembla cap altra cosa que un intent claríssim de dominació. Per acadèmica que resulti, la psicologia no és res més que la bruixeria que “ell” practica.

Tags: Audio & Visual // 5 Comments »