Demà marxo de colònies fins al dia 28. 11 dies amb el grup en el que sempre he volgut estar des que sóc monitor, els joves, els més grans. No sé, per les meves habilitats, quin grup d’edat se’m dóna millor realment i he passat pràcticament per tots (menys els xiquets, els més petits, d’educació infantil). Tampoc sé si sóc suficientment tolerant com per suportar uns preadolescents i adolescents amb les dèries que els acompanyen (technogresca, Crepústules i potser m’agrades tu si però no), però són l’únic grup amb el qual es pot treballar amb certes garanties l’esperit crític i els valors com fa temps que m’interessa fer-ho.

En un altre aspecte, els problemes econòmics que havien qüestionat seriosament la continuïtat de l’esplai s’han pogut subsanar (posant-hi diners de fora) i gràcies a la indulgència de la casa on ens n’anem. Duent la contrària a tothom, que se’n va cap a la muntanya i a zones poc poblades, nosaltres marxem a Torrelles de Llobregat, a tan sols 20 quilòmetres del cap i casal.

El canvi de grup d’enguany suposa, entre d’altres coses, tornar a fer travesses durant les colònies. Com que ni jo estic en molt bona forma ni els del nostre grup són massa grans (tots són de primer any), aquesta ruta no serà gran cosa, però això no vol dir que no valgui la pena. Si m’he de decantar per algun punt en concret, seria sens dubte el cim del Puigvicenç que, a pocs quilòmetres del mar s’alça més de 500 metres i permet tenir una vista exactament així:

Panorama of El Baix Llobregat on CleVR.com

Aquesta panoràmica la vaig fer mentre preparàvem la ruta. I només el cim de l’iceberg (permeteu-me aquesta llicència ) de tota la feina que hem fet i de la que queda per fer. Una feina que, durant les colònies es converteix en quelcom realment dur, però que entomarem amb la consciència de que, per molt que la crisi hagi marcat una caiguda molt important dels participants o que haguem estat a punt de ser l’equip que va enfonsar l’esplai, ens segueix agradant, i molt, això que fem.

Tags: Lleure educatiu by Arcangelo
1 Comment »

Mentre una selecció estatal el sobrenom de la qual faria enfurir a més d’un senyor amb ulleres fosques i bigotet es proclamava campiona del mundial, jo vaig optar per aïllar-me dins una sala de cinema i veure Nothing personal una coproducció d’Holanda (ves per on) i Irlanda.

Podríem estar davant d’una nova mostra de cinema minimalista. I digueu-me excèntric o mancat de referències, però em venien al cap moltes comparacions amb The Road. I és que tot i retratar un tipus diferent d’amor (en un context absolutament oposat), les dues renuncien amb vehemència a la complexitat temporal i a la profunditat dels personatges per a convertir-se en referents universals. I l’ambient rural i la divisió arbitrària en capitols podrien arribar a recordar a Antichrist. Però suposo que és cosa d’haver-la vist a la mateixa sala que la darrera d’en Von Trier.

Aquí, una noia, l’Anne i un home més gran, en Martin (però no en sabreu els noms fins al final) escriuen amb els seus esquerps apropaments un tractat sobre la solitud voluntària, aquella a la que recorrem quan, ferits, el món ens supera. Una fotografia on té molta presència el camp buit dóna, si cap, encara més importància al component humà evidenciant aquesta solitud. Una Anne caminant per un Galway esquerp i ventós o en Martin eixugant-se els llavis després de veure vi són imatges imprescindibles en aquesta no-història. El buit del seu passat, que no es concreta més enllà d’uns quants indicis d’interpretació impossible fa que el trancurs del present sigui quelcom innecessari en explicar un apropament que no necessita el ritme.

Les interpretacions, com sempre que algú aposta per reduir la plantilla d’actors al màxim són delicioses i m’ha resultat un descobriment increïble la Lotte Verbeek, capaç d’arrencar una riallada a la sala canviant un somriure encantador per una mirada irònica, a part de que és maquíssima; una raó més per animar Holanda .

Ben curiós és com la directora, l’Urszula Antoniak, ha aconseguit que m’empassi una pel·lícula inequívocament femenina i que m’encanti. Es pot apostar per la introspecció, el sentiment i el preciosisme, però no per això caure en el mal cinema ni en la gasòfia sensiblera de certes directores (però també directors). Sense explicar-nos res personal, aquí teniu una pel·lícula que de ben segur significarà quelcom per tothom, de ben segur que, despullats dels nostres contextos, tots som més iguals del que creiem…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Això de sobre és un títol prou impactant per retornar després d’uns dies de descans involuntari. Suposo que no estava d’humor per escriure res amb cara i ulls per què, entre altres coses, estic inmers en la preparació de les colònies d’enguany. Sí, aquest any venen contaminades per la crisi i en comptes de ser una solució als meus problemes (i als del món), enguany en duen més abans de marxar.

Un increment del preu respecte les colònies de l’any passat i la situació econòmica de les famílies que va camí de tornar-se endèmica han fet que no poguem cobrir les places que havíem promés. Això ha posat l’esplai en una situació econòmica d’allò més delicada, per no parlar de que no tots els monitors passaran els onze dies que marxem treballant amb els nens. Assistir a com l’esplai s’enfonsa no és un espectacle agradable. Hi ha lloc pel pessimisme. Molt. Tot el lloc que ocupen els nens que no han vingut aquest any. Però també hi ha temps de tractar de remuntar i de donar-ho tot i si la cosa s’enfonsa de veritat, haurem lluitat com els que més.

Aquest any, a més, em toca anar-me’n a fer una petita travessa durant les colònies, com un dels monitors dels més grans. Això implica recuperar un to físic que no tinc i que ja s’ha manifestat fins a dos ocasions: amb una deshidratació poques hores després del darrer post i amb un tall de digestió aquest dilluns. I això per no parlar del meu accident de bicicleta en el que, si un rampell instintiu no m’hagués fet intercanviar l’impacte contra un cotxe per unes rascades i cremades de mal veure, ara potser estaria escrivint això amb una palleta.

I això passava el mateix dilluns, després del tall de digestió, hores abans de copsar el buit econòmic de l’esplai i de veure com la gent sembla oblidar-se dels seus problemes si onze acròbates fan bé el seu número. La gent se n’oblida de tot. De per què fotre un tret al ministre, de per què atracar bancs o, de que el tutor del país no sap admetre que Catalunya ja és gran per fer el que li dóna la gana.

Una colla de jutges armats amb la veritat absoluta han decidit que allò que un poble va votar tres cops (mitjançant dos parlaments i un referèndum) és antidemocràtic (suposant que la Conystitució sigui garantia de democràcia, que ja és molt). No hi ha raons per la moderació… S’esperona la confrontació i el sentir d’un poble humiliat clama al cel. Però aquest poble es manifestarà demà, en un sol punt de tot el país sense possibilitats per part meva d’assistir-hi (no és ben bé el mateix però raó tenen els qui diuen que és una contradicció censurar el centralisme de Madrid i practicar-lo després amb Barcelona). De totes maneres, aquest poble només demanarà el caramelet que li acaben de prendre quan pel simple fet de sentir-se poble tindria dret a la bossa sencera.

En fi… ja veieu en tota aquesta desorganització que la frustració no és pas massa inspiradora, tot i aquell tòpic que afirma que s’escriu molt més glossant el desencís.

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »