Ahir, la vicepresidenta de l’estat espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega va dir que els veredictes del Tribunal Constitucionals sempre són certs. A mi, això, deixant de banda que un tribunal (que en teoria es dedica només a aplicar les lleis) pugui passar per sobre de dos parlaments i un referèdum, a mi em recorda a un altre que mai s’equivocava.

Big brother is always right

Si dos més dos són quatre perquè el sentit comú ens ho diu, la voluntat d’un poble no pot limitar-se per un marc legal. O falta sentit comú o a l’estat espanyol són més independentistes que jo.

Senyeres al balcó!

Tags: Política by Arcangelo
1 Comment »

-Estos monos, todos estos monos .[...] Se vuelven arrogantes. Nos sostienen la mirada. Hemos hecho mal en domesticarlos [...]

Ciertos sabios creen que esto es un acontecimiento científico. ¿Es que no ven a dónde puede llevarnos esto? Parece que uno de los chimpancés ha proferido injurias groseras.

-Lo que nos sucede era previsible. Se ha apoderado de nosotros una pereza cerebral. ¡Ya no más libros! Incluso las novelas policíacas han llegado a ser una fatiga intelectual demasiado grande para nosotros. No más juegos; a lo sumo, algún solitario. Incluso el cine infantil ha dejado de tentarnos. Durante este tiempo, los monos meditan en silencio. Su cerebro se desarrolla en reflexión solitária… y hablan. Poco, a nosotros casi nada, salvo para dar con desprecio una negativa a alguno de los hombres temerarios que aún se atreven a darles órdenes. [...]

He preferido ceder el sitio a mi gorila.

Boulle, Pierre, El planeta de los simios. Barcelona, Orbis, 1985. trad. Joaquín Rodríguez pp 130-131

No és ciència ficció. És Pierre Boulle narrant com la decadència intel·lectual de la humanitat va derivar en la seva degeneració com a espècie. I insisteixo, no és ciència ficció: és una puta profecia. Estem perduts. Al Planeta dels Simis, fins i tot, arribà un moment en que els humans esdevingueren sevents dels simis. I a la Terra, també.

PD (lapidària, Telecinco com a força còsmica):

El tiempo y los programas de esta casa [Telecinco] pondrán a todo el mundo en su lugar.

Jesús Vázquez en una frase caçada al vol davant la tele.

Tags: Cites, Societat by Arcangelo
2 Comments »

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Després del curs acadèmic més dur de la meva vida (enrere queda el trepidant segon de batxillerat amb la pressió d’assolir una nota que no vaig ni olorar), puc dir que sóc mig llicenciat. M’he sentit molt frustrat i he hagut de fuetejar-me com mai per mantenir un ritme que ha flaquejat en diverses ocasions.

De fet, per aquestes baixades de pressió de la maquinària intel·lectual enllesteixo el curs tan tard, ja que he hagut de presentar-me a dues convocatòries extraordinàries i fer una defensa d’un treball més tard del que seria desitjable. És curiós que les dues assignatures que m’han tocat recuprerar són les dues amb les que més he après, mentre que, altres, simplement, s’han dedicat a colgar-me de feina completament desvinculada de la realitat en un exemle més de la decadència bolonyesa.

No se si sentir-me orgullós d’aquesta fita, ja que la majoria dels companys han fet el mateix que jo i alguns, a més, treballant o fins i tot estudiant altres carreres. I molts dels que s’han tret el segon de llicenciatura tot net no semblen esbufegar tan com jo un cop creuada la meta. Si s’hagués incrementat el nivell de dificultat, ells també el notarien. I és que, o bé que no arribo al nivell o que l’he perdut…

Hem arribat a un punt on determinades assignatures m’han arribat a alienar el que no està escrit i a col·locar-se per primer cop en la meva en el primer lloc del meu rànquing de fonts d’infelicitat (a vegades, per sobre dels embolics de faldilles, per increïble que sembli). També hem arribat a un punt on m’he arribat a passar 9 hores al dia davant l’ordinador, pencant com un cabró i on començo a odiar aquestes màqiunes que han estat la font del meu coneixement al llarg de quasi mitja vida. També he hagut de deixar de banda molts projectes perquè la universitat m’ha absorbit d’allò més i no només m’ha xuclat el temps, sinó les ganes de buscar més temps per altres coses. I renunciar a quelcom sempre genera frustració, que per a res ajuda a combatre la infelicitat ni el cansament.

Potser moltes coses són qüestió de la meva manera de treballar, erràtica, inconstant i poc disciplinada, que viu d’espurnes de modesta genialitat puntuals. No ho sé. Tampoc vull pensar com em trauré de sobre la mitja llicenciatura que tinc per davant. De moment, deixem que l’estiu em permeti recuperar l’alé i, sobretot, ser feliç.

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »

Un dia, en el trajecte de casa a la biblioteca, anava anava a fer una foto a una dent de lleó florida i un guàrdia de seguretat de la Vila Universitària (o això vaig jutjar pel cotxe en el que anava) em va indicar que calia un permís del rectorat per fer fotografíes. I això és l’únic que vaig entendre del que em va dir. Com que em la informació era insuficient (on i per què no es poden fer fotos?) i la meva sorpresa prou gran , vaig començar a estirar els fills de la gran farsa de putxinel·lis burocràtics que és la universitat per tal d’esbrinar si hi havia normativa al respecte, però no n’he tret tres (vaig enviar un correu a UAB Digueu i em van dir que li havien reenviat al cap de seguretat de la universitat; com que aquest no em va respondre, una setmana més tard, li vaig enviar el mateix correu, i com que encara no en savia res, em vaig adreçar al servei d’informació que em va informar que el cap de seguretat havia emprés els tràmits pertinents per a esbrinar-ho… toca-te-la).

A efectes pràctics i personals, consideraré que no existeix tal prohibició ja que la UAB té un concurs de fotos per als assistents a les sessions de portes obertes, la Vila n’organitza també i això no parlar que totes les meves pràctiques de fotografia s’havien de fer al campus per tal de que tots els alumnes estiguessim en igualtat de condicions. I si és delicte, ja poden començar a perseguir gent. Una pista.

Però mentre això passava, a la copisteria de la facultat em vaig trobar el següent cartell (que no he fotografiat per raons òbvies):

Està prohibit fer fotograries i gravar als centres i personal d’aquesta empresa privada. Océ.

D’explicar l’anècdota als teus amics sempre en treus alguna reacció dospuntzerista (gràcies, Korbus) com aquesta cita:

En EEUU algunas plazas públicas ya no lo son tanto gracias al copyright. El Ayuntamiento de Chicago impide hacer fotografías en parques donde se expongan esculturas. Si lo haces, la policía te informará de que “el parque tiene copyright”.

Bravo, David. Falsos dogmas. Madrid, Dmem, 2005. Copia este libro Capítol II [en línia]

I això sense oblidar que als transports ferroviaris està prohibit fotografiar-los (no sé fins quin punt s’extén la prohibició, però això aplicat a l’alta velocitat ens va boicotejar la foto de grup final del viatge a Madrid) sobretot a causa de conspiranoies terroristes.

En resum, estem inmersos en un furor fotografofòbic, que contrasta amb la naturalesa d’art assequible de la fotografia i la seva potencialitat d’esdevenir una evidència documental. Tota mena de justificacions, la majoria relacionades amb crims d’alta volada, la privacitat (que els llocs públics no tenen) o el copyright, fan que, a canvi d’una il·lusió de seguretat o d’una simple arbitrarietat, es capi la creativitat, la inventiva o les ganes de recordar que pugui tenir algú amb una càmera. De fet, els usos de la fotografia són força insospitats i mentre no facin més que restringir-se, no anirem enlloc. Per sort, sempre hi ha gent que no té por a les càmeres i que sap reconèixer que res és dolent en bones mans. I és que, avui, sense anar més lluny, m’he embarcat en una gimcana fotogràfica per tota Barcelona amb joves de diversos esplais de Lleida. I no se m’havia acudit mai emprar la fotografia com a comprovació de l’assoliment d’una determinada fita en una gimcana (en aquest cas, arribar a determinats indrets o agafar tants mitjans de transport públic com sigui possible).

El que més greu em sap és que, quan em van parlar de l’activitat, el primer que em va passar pel cap va ser que als metros no s’hi podien fer fotos Si de mi hagués depengut, gimcana enlaire. I tot plegat, pel fet de tenir en compte abans la legalitat estúpida que una bona iniciativa de lleure. Sort que n’hi ha que, tot i que les lleis siguin absurdes, no cedeixen ni un mil·límetre a aquest circ grotesc.

Tags: Societat by Arcangelo
1 Comment »

El panorama comunicatiu català ha estat pendent de les ereccions a Can Barça ha estat pendent fins al punt d’organitzar 4 debats entre els candidats per a un públic potencial de desenes de milions de persones quan el públic elector no arriba ni a les 200000. Fent un símil, és com si tota Catalunya estigués seguint amb passió les eleccions municipals de Tarragona, Lleida o Sabadell). És una crítica i acaba aquí, així que ara passo a la reflexió que m’ha suscitat aquesta trista anècdota.

Ja fa temps que m’atreu la idea del sufragi restringit. No com a res realment viable, sinó més aviat com una veleïtat que es perd en un indret a mig camí entre la teoria i la utopia. El sufragi restringit seria alguna cosa així com eleccions que impliquen a tota la societat (desplegament mediàtic absolut) però en les que només voten uns pocs (els socis). A les eleccions del F.C. Barcelona, la participació ha estat del 44,62% quan a les darreres europees no va arribar ni al 50% a Catalunya, a les municipals fa anys que no arriba al 60, a la consulta de la Diagonal es va quedar amb el 12% i a les consultes sobiranistes hi han fracassos de participació realment estrepitosos (igualment, no sé si aquestes dues cites electorals, en tant que referèndums s’hi podria aplicar la mateixa reflexió que a unes eleccions, però serveixen d’exemple). On hi ha la diferència? Que a les eleccions del Barça només es pot votar en un lloc: al Camp Nou, i en les altres conteses electorals ofereixen multitud de llocs i modalitats per exercir aquest dret. Així doncs, la participació a les eleccions del Barça ha estat substancialment superior a la d’unes eleccions normals.

A mi, se m’acut… És que si la gent paga o li importa el que vota, valora més el seu dret de votar? És una mica trist que el que et fa moure i t’implica és la gestió d’una empresa que busca donar espectacle i qualitat però només per guanyar més diners en publicitat i marxandatge, però no jutjaré la validesa de tot plegat més enllà d’això. Ara bé. Si als que no ens importa el Barça (no en som socis), no votem a les seves eleccions, als que no els importa la política, no voten a les eleccions comuns. Està clar que hom és lliure de fer el que li plagui sempre i quan es limiti a la seva llibertat, però… I si la manera d’incentivar el vot fos precisament restringint-lo?

No podriem crear un mecanisme en el que calgués donar quelcom, una credencial, una garantia del compromís de l’elector com a ciutadà responsable? De fet, la meva experiència com a monitor d’esplai m’assegura que la millor manera de controlar un nen conflictiu és donar-li responsabilitats. Se m’escapa el mecanisme psicològic que propicia això, però sentir que d’un mateix depenen coses i que s’han donat passos per assolir aquesta responsabilitat fa que es compleixi molt millor.

Si el soci del Barça vol el millor per al club al qual paga per pertànyer (sent com a seu, estima), un electorat format i implicat hagués tingut més probabilitats de fotre fora Zapatero i Aznar a les primeres de canvi i relegar els seus partits a la perifèria electoral abans no s’haguessin enmerdat en una pèssima gestió de la crisi econòmica l’un i en una felació amb ínfules imperialistes l’altre.

De totes maneres, aquest mecanisme fallaria el dia que s’assolís la societat perfecta i tothom tingués dret a vot, ja que potser , mentre el dret a vot l’ostentessin uns pocs, molta gent votaria per distingir-se socialment. I a més, sempre hi ha el gran error del sistema que ja he esmentat altres cops que n’he parlat: com distingir de manera objectiva qui vota i qui no? Doncs l’únic que puc dir és que fer pagar als votants una quota de soci elector és un mètode pèssim.

Tags: Política, Societat by Arcangelo
3 Comments »

Esmentant la cervesa com a metàfora per a cosa freda es planteja una ambigüitat entre si em dirigeixo a una noia o a una mitjana de Voll-Damm. Crec que, fora de la qualitat qüestionable del text, això és un gran què… I amb paraules limitades donades prèviament (precedent): el joc d’imans Frigopoesia.

NB: Dónde bajan las braguetas pot voler dir que a la noia se l’estiguin cardant en un bany d’homes o que algú estigui miccionant el preuat líquid un cop metabolitzat.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
1 Comment »

No em considero massa de dretes. Però en no tenir cap prova d’això diré que m’espanta que amics, familiars o admirats optin per aquestes opcions. No sóc gens de dretes però l’esquerra mediàtica i sindical d’aquestes contrades em fa venir basques. Ja no és la demagògia de Cuatro, la manipulació d’El Periódico, un PSOE neoliberal, una ERC aburgesada i una ICV incapaç contra els que he carregat uns quants cops. Són els sindicats i la concepció que tenen avui de la feina i l’obrerisme.

El 29 de maig vaig patir les conseqüències de l’aturada de RENFE i mentre ho trampejava amb més fortuna que altres usuaris un pensament s’anava gestant dins la meva ment. I avui amb l’aturada de funcionaris que ha deixat potes enlaire la universitat he parit del tot aquest pensament: Té un sentit aplicar una mesura de protesta basada en la productivitat material en una societat basada en el sector serveis? Uns serveis que si que molesten a caps i accionistes si no es cobren, però que molesten molt més als usuaris que no els reben. I ja no parlem d’empreses o administracions públiques…

Anem a pams. La vaga és una mesura de protesta característica de societats industrials, en que les empreses perden automàticament diners si s’atura la producció i on els primers afectats són empresaris. Ara bé, en una vaga del sector terciari, qui primer la paga són els que el requereixen i els empresaris ho paguen més a mig termini (i si les vagues duren un dia, les pèrdues per l’empresa són mínimes).

I en el sector públic això ja és divertidíssim. La productivitat no afecta als caps o als buròcrates que poden prendre decisions que afectin als treballadors (en tot cas dimitiran, els cessaran i tindran un altre lloc amb condicions similars, més lluny de l’opinió pública o perdran les properes eleccions). Però el pitjor no és això. El pitjor és que, directament el concepte productivitat té ben poca raó de ser en un sector que no ha de cercar beneficis, sinó simplement servir al poble amb la major eficàcia possible. Salta a la vista que la idea d’aturar la producció en el sector públic és un absurd.

Però absurds més grans hi han. Durant les mobiltzacions antibolonya del curs passat em vaig plantejar la idoneïtat de la vaga però pel que fa als estudiants. Quin sentit té aturar les classes? Per mal fetes que estiguin sempre s’aprendrà més assistint-hi que no anant-hi (suposant que no hi hagi una alternativa sòlida acompanyant aquesta opció) i no té sentit renunciar a una activitat la renúncia a la qual només t’afecta a tu. Els estudiants no són treballadors i ni productors: són consumidors i com a tals, no consumir, només els perjudica a ells (sobretot tenint en compte que les classes s’aturen quan JA han pagat la matrícula) ja que no reben un servei determinat.

En qualsevol cas, que un col·lectiu de treballadors del sector serveis faci vaga acaba perjudicant a la seva imatge, perquè sovint els primers en patir-la són els usuaris, els clients o els servits. D’acord que la intenció és per a que es canalitzi aquesta ràbia cap a les instàncies superiors però és molt demanar. A mi mateix, si em fan perdre un tren (cosa que RENFE fa en vaga i en condicions normals), si em deixen tirat o si no puc estudiar a la biblioteca, la meva reacció serà cagar-me en la causa directa d’això i no faré l’esforç mental de culpar a les altes instàncies (que potser a mi particularment no m’han fet res).

La vaga és la solució fàcil, una sortida freudiana per no anar a les barricades ni exigir el que es demana (suposant que sigui lícit) amb els collons per davant. No m’agrada com he de treballar? Doncs no treballo! El raonament i la vocació de càstig a la burgesia que hi ha en aquest principi és pueril. Que la societat d’avui en dia no accepti la violència (de manera força hipòcrita, tot s’ha de dir) no vol dir que aquesta no sigui motora dels canvis. Però anem a la qüestió de fons. Estan en vaga perquè no volen que se’ls retalli la seva assignació com a treballadors assalariats? El vertader marxisme propugna l’eliminació del treball assalariat i la llibertat de l’obrer. Així doncs la vaga és la protesta dins del sistema per ser encara més del sistema. Això si que és consciència revolucionària!

Ja veieu que tot aquest poti-poti esquerranós de despatxet, míting corporatiu i calçotada és una farsa repugnant que en res ajuda als treballadors. I mentre continuïn fent vagues així, a més, aconseguiran l’odi i l’alienació de tota la massa social que, d’altra banda, podríem donar-los suport.

El meu pessimisme i la poca fe en la humanitat que demostro són comprensibles. Ahir em vaig acabar de llegir La Planète des singes i ja he vist clar que l’únic que podem fer és comptar els dies perquè els micos s’aprofitin de la dessídia i la estupidesa humana.

Tags: Societat by Arcangelo
No Comments »

Al cara a cara de la Siqmunda 3 (que vaig acabar perdent) defensava la supremacia del cinema sobre el teatre. Deixant de banda que quan vàrem idear la secció la idea era fer-hi debats maniqueus i absurds en els que primava l’ús de la retòrica sobre els arguments realment vàlids, el meu punt de vista és que el cinema supera a les altres arts, no per cap arbitrarietat, sinó perquè és una síntesi de totes elles.

No es tracta d’una superació moral ni de validesa, sinó de possibilitats. El que la música pot aconseguir és multiplica amb la música associada a una imatge, el que pot fer una bona fotografia es pot convertir en 24 bones fotografies cada segon, el que una bona història pot aconseguir pot augmentar si hi posem música o ho dramatitzem. Però el cinema és l’art que posa en joc les lleis de la composició de la pintura i la fotografia, les regles del teatre, els tempos i el ritme de la música i la força evocadora de la literatura. És l’art on hi intervenen més variables i on la cagada pot ser més grosa… o on tot pot elevar-se a si mateix a l’enèssima potència.

Tot plegat té bastant sentit dir-ho el dia després d’un rodatge que m’ha consumit la salut. No ha estat res per plaer (de fet, aquests dies queda poc espai pel plaer), sinó un remake de les escenes finals d’Eraserhead per a una assignatura de la facultat.

Ja m’havia introduït al món del cinema, en projectes de temàtica més realista i de menys ambició i els meus èxits venien donats en gran mesura gràcies a la col·laboració o l’ajuda de gent que en sabia més i aquest ha estat el primer cop que treballava entre iguals i que a la vegada no posàvem límits al projecte, sinó que en comptes de suprimir tot allò irrealitzable, hem cercat solucions a cada repte que l’òpera prima de David Lynch ens proposava.

Tres persones (a estones quatre) treballant més de 12 hores seguides per obtenir 2 minuts escassos de metratge dóna la idea de com n’és d’exigent el cinema (i més si abans un no ha estat alliçonat sobre efectes especials de maquillatge o en nocions bàsiques d’il·luminació). Ha estat d’allò més alienant, sobretot a causa de la manca de son però no ha estat una tasca avorrida ni de bon tros. Mentre prems el REC una vegada ni una altra, mentre fas l’enèssim retoc al decorat o al maquillatge, penses en la de coses que has de dominar. I només pots fer que admirar als que en saben, a aquests demiürgs de la fantasia que són els grans del cinema.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

“[...] y él [el coronel de l'exèrcit dels EUA John Alexander] me respondió:
[...] En mi humilde opinión ha estallado la guerra mundial X, y es religiosa. El problema al que nos enfrentamos es del de qué hacer con los prisioneros capturados en una guerra interminable. Nadie se ha planteado antes esa pregunta. La respuesta tradicional (a lo largo de los milenios) ha sido matarlos o esclavizarlos. Eso no es tarea fácil en la situación actual.”

Dado lo que yo sabia sobre su campo de especialización, su alternativa me pareció obvia. Si uno no podia matar a sus enemigos o mantenerlos recluidos para siempre, sin duda solo quedaba una opción, según la mentalidad del coronel Alexander: modificar su forma de pensar.

Ronson, Jon. The men who stare at goats, Barcelona, Ediciones B, 2010. Trad. Carlos Abreu. p 220 (crítica de l’adaptació cinematogràfica del llibre)

‘But how can you stop people remembering things?’ cried Winston, again momentarily forgetting the dial. ‘It is involuntary. It is outside oneself. How can you control memory? You have not controlled mine!’

O’Brien’s manner grew stern again. He laid his hand on the dial.

‘On the contrary’ he said, ‘you have not controlled it. That is what has brought you here. [...] You would not make the act of submission which is the price of sanity. You preferred to be a lunatic, a minority of one. Only the disciplined mind can see reality, Winston. You believe that reality is something objective, external, existing in its own right. [...] Reality exists in human mind, and nowhere else. Not in the individual mind, which can make mistakes: only in the mind of the Party, which is collective and immortal. [...] It is impossible to see reality except by looking through the eyes of the Party.’

[...]

‘And why do you imagine we bring people to this place?’
[...] ‘Not merely to extract you confession nor to punish you. Shall I tell you why we have brought you here? To cure you! To make you sane! Will you understand, Winston, that’ no one whom we bring to this place never leaves our hands uncured? We are not interested in those stupid crimes you have committed. The Party is not interested in the overt act: the tought is all we care about. We do not merely destroy our enemies, we change them. Do you understand what I mean by that?

Orwell, George. Nineteen Eighty-four. London, Penguin Books, 2008 pp 261 i 265

Tags: Cites, Societat by Arcangelo
1 Comment »