Blog en vaga
Aquest blog està en vaga indefinida per exigir la no concentració dels compromisos acadèmics en les mateixes dates i per reivindicar una vida més feliç, al marge d’exàmens, treballs i malabarismes diversos.
Bon Nadal a tothom!
Aquest blog està en vaga indefinida per exigir la no concentració dels compromisos acadèmics en les mateixes dates i per reivindicar una vida més feliç, al marge d’exàmens, treballs i malabarismes diversos.
Bon Nadal a tothom!
Fica dos argentins amb la seva verborrea arquetípica, dona’ls a les dos unes prioritats vitals absolutament oposades, fes-los topar en conflicte inútil i tindràs una història singular. Això és El hombre de al lado, una pel·lícula argentina que segurament tindrà problemes de distribució aquí però que és una molt bona aposta per tots aquests diletants de CCCB, que parlen de tipografia i duen una reflex penjada al coll.
El tòpic còmic de la bola de neu que es va fent més i més grossa barrejat amb neurosis personals molt Woody Allen (un dissenyador egòlatra, la seva esposa neuròtica i dominant i un veí d’alló més tossut que va al gra com el que més) crea una història apuntalada en moments d’estupefacció i en un muntatge reticent a donar per acabades les situacions, tenses, afegint-los encara més incomoditat.
Un dels grans interessos més enllà de l’argument, és la fotografia enjogassada (en la que, per exemple, podem assistir al pla i al contralà d’una conversa gràcies a un joc de miralls) i l’escenari principal de la pel·lícula, una casa dissenyada per Le Corbussier, que donen un ambient molt fresc a una comèdia que potser passaria desapercebuda. I és que si anem al què de la història, tot i ser correcte, no crec que sigui pas innovador.
A aquesta notorietat també hi contibueix el duet protagonista (quin d’ells seria l’antagonista?), absolutament pletòric i amb una forta empremta de caràcter. Rafael Spregelburd fa de Leonardo, el pedant propietari de la casa, amb un aire de falsa distinció i inseguretat molt divertit i Daniel Araoz d’hombre de al lado, aixecant la veu i comportant-se de manera igual d’estúpida que l’altre però en termes contraris. La seva contraposició és realment bona i abarca tots els aspectes de la pel·lícula, fins al punt que és en Victor (Araoz) qui aconsegueix connectar amb la filla d’en Leonardo després que aquest ho intenti per activa i per passiva.
Finalment, la relació de la pel·lícula amb el disseny i l’art contemporani mereix un paràgraf a part ja que tot va més enllà d’una localització ben triada i d’un protagonista dissenyador. Tot el film conté petites picades d’ullet a instalacions, perfomances (els xous a la finestra d’en Víctor, ben memorables per absurds) i fins i tot presenta obres reals (una imprescindible vagina feta amb armes) que no són més que un retrat d’aquesta societat postmoderna, a la que alguns diagnostiquen una greu malaltia, no sense raó. No oblidem que és una societat capaç de fotre’s els plats pel cap per una finestra… mentre uns s’ho miren al cinema, i se’n riuen.
Per a qui li interessi hi ha una crítica d’El hombre de al lado inclosa a la Siqmunda 5.
Seguint el tópic cultureta d’anar-se’n a veure cinema iranià en VOS, aquests dies hi han dues referències obligades: Kasi Az Gorbehaye Irani Khabar Nadareh (Nadie sabe nada sobre gatos persas), la que no he vist però de la que més he sentit a parlar i, Darbareye Elly (A propósito de Elly), l’aposta oficial del règim pels Oscars 2010 (què hipòcrita, per cert, que un país tan antiamericà com Iran pretengui participar en uns premis d’allò més ianquis).
Darbareye Elly és una bona carta de presentació de la cultura iraniana de l’actualitat. No sé si seria correcte parlar d’una bona feina de retrat d’una societat que ens és totalment aliena, però en qualsevol cas ajuda a agafar una nova referència.
La impressió de la pel·lícula és d’allò més contradictòria: per una banda crea una petita xarxa de mentires que, combinats amb una fotografia moguda i pensada ens expliquen una història prou interessant. Però per l’altra, té un final d’allò més decebedor pel qual no calia haver ideat un guió que s’allarga fins a les dues hores per acabar estavellat contra la obvietat. Aquesta contradicció entre gran part del film i el seu final, també la trobem en interpretar-lo com una obra oficialista en un país amb una dictadura. Sembla, per com es van construint tensions i recels entre els personatges que la societat iraniana sigui normal i feliç, amb les seves particularitats però no pas reprimida. Però, a mesura que avança el metratge, aquest no fa més que reafirmar uns rols de parella poc igualitaris i un ideari social farcit d’arcaïsmes: honors, juraments i baralles a l’estil gitano (gent que, tractant de separar, encara foten més llenya al foc). De fet, si ens atrevim a interpretar la cinta com una espècie de faula, la moralina acaba sent que portar el hiyab més fluix del compte i no fer cas al marit et fa ser una mala dona. Una vertadera llàstima de conclusió disfressada de subtilesa per la qual la dona ha de ser fidel a l’home amb qui s’ha promés i ha de fer-li cas sempre. Misèries de la revolució islàmica. Ara que, pels seus fanàtics, això deu ser un punt positiu i tot.
Aquestes possibles lectures (terriblement evidents, per altra banda) em deceben però també m’estranyen.I és que, el director, Asghar Farhadi, sembla tenir una personalitat cinematogràfica força sensata per com van entrellaçant-se entre si les mentides i les veritats entre els 8 personatges de la pel·lícula. Algú capaç de retratar la realitat d’un grup d’amics d’aquesta manera és que sap mirar la societat amb ull crític i bé que és deu adonar del que està passant a Iran. I potser se n’adoni, però el fet que el tuf reaccionari encaixi tan malament amb la part ben treballada de la història em fa pensar en una pel·lícula modificada per tal de que no aixequi polseguera. I això és més trist que el destí de l’Elly de la que parla la pel·lícula. Que si, es mor.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Música: Els Amics de les Arts
Fotografia: Ibai Acevedo
M’acabo de trobar aquest vídeo de casualitat per internet i resulta que és relativament recent. Es veu que el Manolo Lama ja ha demanat disculpes per incitar aquests seguidors de l’Atlético de Madrid a fer donacions a un rodamón (amb l’objectiu, m’atreviria a dir, d’emplenar minuts i no pas plats). Si bé gran part dels espectadors l’ha disculpat, jo proposo que pateixi un càstig d’acord amb la imbecilitat de la seva acció: expropieu-li tot, al malparit. Absolutament tot. Que s’hagi de guanyar cada peça del seu vestuari a mamades, que senti en el seu cos el que es deprendre de la condescendència dels altres, que sàpiga que és quan els imbècils que se’l creien a ell i que ara es creuen al poca-solta de torn segueixin una consigna absurda que l’implica a ell. Una consigna que podria consistir, perfectament en dir que el cremin viu.
Ja em cansa la gent que surt per la televisió sense res a dir. Ja em cansa la pena gratuïta, el fer anar a quatre ignorants com a titelles perquè n’humiliin a un altre possiblement sigui igual que ells però sense plat calent a taula. Em cansa Cuatro i el seu síndrome de Diògenes, anar de progre i no tenir al cap més que serradures o, com a molt, una tergiversació de la compasió catòlica (un catolicisme el qual arribaran a atacar en un altre clam de coherència), que els fa donar veu als que no en mereixen (pim-pam toma lacasitos, la droga es la auténtica salú…) i que es revolca en el femer del sensacionalisme. I creieu-me que no hi ha pitjor flaire que la pudor dels fems de l’alienació intel·lectual disfressada amb el perfum del vessant social i realista.
Em cansen també els esports i els imbècils que mouen. Imbècils que es creuen molt graciosos per llençar una targeta de crèdit a un home per al que l’expressió diners en metàlic té més sentit que per a cap altre. Em canseu, fills de puta. Com que, per desgràcia el món és injust i no hi ha cap força còsmica que us hagi de causar ara mateix una mort lenta i dolorosa, compteu, almenys amb el meu odi per tota la eternitat. Per tot el que us desitjo encara us ha sortit bé la broma.
Creu-me, Manolo Lama: el captaire té més dignitat que tu. Ell suporta la pluja de donatius amb estoicisme. I tu no suportes la pluja d’imbècils que et segueixen al vodevil esportiu. No, Manolo. O no la suportes i t’ha pujat la fama al cap o ja eres un pervertidor social (que fa amb les ments dels teleespectadors el mateix que un pederasta amb el cul d’una criatura) des d’abans. Et creus magnànim, poderòs, periodista ignorant sense ni puta idea de la vida. Però no maco, no t’equivoquis, que no arribes ni a merda sencera: tros de merda!
A la darrera entrada sobre cinema, l’Arqueòleg Glamurós esmentava Kynodontas com a novetat cinematogràfica destacable, i, sense que serveixi de precedent, seguiré la seva recomanació (de fet, la majoria del cinema que miro va en funció de les preestrenes que ens posen a la uni). M’atreviria a dir que veure-la és una tria agossarada i per la qual no tothom està preparat. Estranya com Antichrist i propera al surrealisme amb la transformació de la realitat de la que són objecte els protagonistes, és tot un antídot contra la indiferència.
A la pel·lícula, un matrimoni manté als seus fills, ja adults, tancats a casa sense que en puguin sortir sota amenaça d’un perill abstracte del qual només està protegit qui va amb cotxe o qui ha perdut un dels dos canins (signe de maduresa). Això duu a una imprescindible tergiversació de la realitat, on cal trobar una explicació alternativa a tot concepte que no es trobi dins el recinte de la casa o a tot factor ambiental que no controlen els pares.
Aquest ball de conceptes intercanviant posicions el veiem a través d’una fotogafia esguerrada, deliberadament imperfecta, com de peli casolana que es descuida el trípode massa estona plantat en la mateixa posició i amb unes interpretacions brillants. El director grec Giorgos Lanthimos, retrata sense cap pudor una situació d’allò més proper a casos com el de Joseph Fritzl o a aquella famíla americana que tenia la criatura vivint en una tenda de campanya al jardí. Tot plegat: aberrant i tanmateix fascinadorament morbós.
No sabria dir si cinematogràficament val la pena o què, però aquesta capacitat de provocar i de donar un punt de vista absolutament transgressor li ha valgut un munt de premis de jurats, que segurament, estaven delerosos de veure coses diferents. I és que per innovar, innova fins i tot en la realitat, en fer aquest meravellós exercici de dur el Què passaria si? a un extrem absolutament tabú.
De fet, en paraules del director, és una clara mostra de la decadència de la família tradicional i que les intransigències envers això no fan més que accelerar la seva destrucció. Especialment il·lustrativa al respecte l’evolució del personatge de la germana gran, el més fascinant del film juntament amb el pare.
Finalment, hi ha la qüestió de la dificultat per etiquetar-la. La interpretació del missatge del film oscila des d’una faula clàssica fins a una espècie de matxembrat malaltís de sèrie b. Imaginar-se les situacions que s’hi arriben a veure sense haver-la vist és impossible. De fet, llarg del metratge acaben apareixent frases com Mare, hi ha un zombie al jardí o El cony es va apagar i la sala es va quedar a les fosques (que no semblen tenir massa relació entre elles ni amb una trama més o menys endreçada); i la gràcia és que ho fan plenament inscrites en un context i de manera absolutament coherent amb la trama i la situació dels personatges, creant un mix de gèneres que tan bon punt et pot fer riure de la desgràcia o plorar de l’absurd.
Aquest dissate actuaven els Cronistes a les festes majors de Lleida. Són un grup que em fascina des que el vaig conèixer, allà pel 2006 i del qual puc dir que sóc un gran admirador (ja que potser no seguidor afèrrim).
Va ser un concert especial perquè presentaven el seu primer disc, La Llegenda, i perquè darrerament no feien cap concert de gran format a Lleida ciutat. La veritat és que aquest treball és una de les propostes més fresques que ha sortit a escena aquest 2010 i, a més, allunyada de tot el que es fa en català (que sembla que només hagi de ser pop).
Els Cronistes no només han fet una aposta arriscada per l’autoedició, sinó també per la fusió sense etiquetes. Una jugada arriscada, tot i que potser no ho és tant sense el seu as a la màniga: el perfeccionisme de l’artesà. La Llegenda no hagués sortit si el grup si no fos el millor fruit possible. I és que no és una proposta a la babalà, d’aquelles de que passaria si barregem la sardana amb el hip hop?, és una recepta mesurada i estudiada, feta a foc lent amb ingredients triats amb cura. Per entendre tot això, resulta molt il·lustrativa, l’entrevista als Cronistes en que vaig participar a la Siqmunda 4 (secció Al micròfon).
I és que normalment la fusió musical està fortament associada a la malanomenada música alternativa, però aquí no hi ha cap problema per anar-se’n a música tradicional més septentrional (no tan africana, caribenya o llatina) o a gèneres amb menys tradició de mestisatge i tractar-los a tots per igual. Els resultats són excel·lents i mirar de descriure’ls mitjançant l’ambient del concert, em semblaria una temeritat. Podria quedar-me curt, molt curt.
A part, hi ha la dimensió festiva que la música folk duu en si. El concert va ser una festa, i de les grosses: vells himnes que se sumen als nous (Bio-revolució i Joan Petit apunten alt) i cantar i ballar de mil maneres diferents, sense pensar en res, només en un enorme tsunami de gresca. Una vertadera descàrrega d’energia i una oportunitat genial per a tenir present el passat, que no per passat, deixa de ser vigent.
A part de ser una cançó d’Els Amics de les Arts, Reykjavic és la capital d’Islàndia i on s’ambienta, en part, un thriller islandès d’allò més interessant: Reykjavik-Rotterdam. I des d’abans de veure-la ja em suscitava interès perquè, Islàndia, tot i ser, en teoria, un país europeu, relativament similar a la resta, és un cas realment especial. Es veu que a tot el país hi ha només 700 policies que no solen portar pistoles. I tan sols 137 presoners, així pel cap baix. Tot plegat per a uns 300000 habitants. Així doncs com pot parir un país amb taxes de criminalitat irrisòries cinema negre de qualitat? Sembla que això va com allò de que els sabater és el més mal calçat, perquè el buc insígnia del cinema islandès per aquesta temporada és una pel·lícula d’allò més rodona i que baixa a les foscors de l’èsser humà, però sense disparar un sol tret.
No sé aquest noir serà com el núvol de cendra, destinat a extendre’s per mitja Europa, però, realment, ha estat una sorpresa d’allò més grata (no com el núvol). Seguint amb la peculiaritat islandesa, cal pensar en que l’idioma en que està la pel·lícula s’assembla a ben poques coses que haguem pogut sentir abans (segons com sembla molt tolkienià) i que el punt de partida també és quelcom que aquí no es donaria. Es veu que, pel que a l’estat espanyol deuria ser un vodka de marca no-t’hi-fixis a Islàndia se’n paguen 32 euros al mercat negre a causa de les grans restriccions en la importació d’alcohol i dels impostos que el graven.
Partint d’això, hi ha tota una indústria de contrabandistes professionals que es dedica a la importació il·legal d’alcohol empescant-se estratagemes com si fossin els Ocean’s Eleven. La història comença amb el retorn d’un d’aquest contrabandistes al seu antic lloc de treball, tot creant suspicàcies amb el capità de la nau. Però si tot es reduís al microclima del vaixell, no aniriem bé. A terra queda un amic que no ha superat que el protagonista, en Christopher, s’hagi casat amb la seva ex-parella, un cunyat imbècil, una banda que creu que l’alcohol ja no és suficient i que es decanten per l’èxtasi (uns sicaris ben pirats i d’allò més tarantinescos)…
A això li podem sumar una fugaç estança a Rotterdam, absolutament descollonant i on les coses sembla que no poden anar a pitjor, amb un ritme narratiu bastant diferent al de les escenes de Reykjavik i molt proper a l’aire noir de les pel·lícules de Guy Ritchie o a la meva idolatrada In Bruges.
Unes interpretacions brutals ajuden a consolidar aquesta història rodona i d’allò més adictiva, talment la narrativa negra nòrdica, ara tan de moda. Ara bé, a diferència d’un Larsson qualsevol (no caieu en aquesta trampa de lloar-lo perquè està mort), el director Óskar Jónasson i el guionista Arnaldur Indriðason saben fer d’una bona història, una bona obra que no per crear suspens i ser assequible al públic descuida allò que cal demanar a una pel·lícula per a considerar-la de qualitat.
Una pel·lícula convencional i de génere, però no per això menyspreable. Imagineu-vos fins quin punt pixa alt que hi apareix un Pollock, de manera quasi anecdòtica i acaba absolutament menyspreat.
L’alcohol no redueix la imaginació. Al contrari, m’atreviria dir que l’estimula. Això és un exericici de micronarrativa fet en base a la carta de xarrups del Groucho (Tallers 48, BCN). Qualsevol dubte sobre la composició d’un d’ells, passeu-hi el ratolí per sobre.
STOP, TGV, Mamada! Sin Chupetón, Maricón.
Aquest està fet, en gran part, per mi:
Fruto del amor, el Rey León le hace una Mamada a King Kong, el muy Maricón.
Després, ens vam haver d’empassar les nostres històries. De manera coral, però, eh? No us penseu que cadascú en va explicar una sencera… potser la ficció s’hagués convertit en realitat.
La meva àvia paterna és d’aquelles a les que un nét els obriria un blog. Va patir un vessament cerebral aviat farà quatre anys i des de llavors, ha minvat la seva creativitat quasi inexplicable, però si no hagués estat així, potser hagués tingut l’honor de publicar la seva saviesa espontània i esmolada a la xarxa. Per sort, encara té moments mítics, com un dia que es va posar (en ple ús de les seves facultats) un braçalet de punxes meu. Ara bé, m’interessen més les seves perles retòriques. La darrera:
Llegará el dia en que la gente llevará la cara tapada y el culo al aire.
I és que, recollons. Entre les confrontacions sobre vels i burkes i la censura del propi cos enfrontada a la reivindicació de mostrar carn perquè si, sembla que la solució sintètica i perfecta a la que tendirà l’espècie humana és la que pronostica la meva àvia. Una coolhunter, vamos.
|
