Resulta que la pel·lícula que ho està petat arreu es diu La nana, és xilena i l’ha fet un paio que es diu Sebastián Silva. I jo us dic: és mentira, no s’aguanta per enlloc, seran els 90 minuts més avorrits de la vostra vida i el director és un pijo de merda!

Bé, tan dramàtic no és. De fet, la pel·lícula tampoc és tan dramàtica, ni tan sols còmica ni tràgica. L’única interpretació possible del seu argument és alguna cosa similar al feminisme, a novel·la de la Rodoreda que retrata una dóna en situació d’infelicitat absoluta. I el director ha dit que no és així.

Si hi ha alguna cosa que mereixi la pena destacar d’aquesta cinta més aviat justeta seria el seu realisme desaforat, que es posa a la dutxa amb qualsevol, que mostra les interioritats i les sordideses d’absolutament tot. Simplement, no es renuncia a mostrar quelcom si es part del que, arbitràriament es vol mostrar. Aquesta càmera a l’espatlla omniscient es perd absolutament quan busquem coherència en la història que, té un principi, però no té un final rodó.

Ja sabem que el cinema no és la realitat. Si tothom no sap, perquè no fer el producte més digerible? Un tall quasi arbitrari de la vida d’algú no es pot passar a cel·luloide perquè si. Precisament per aquesta buidor quotidiana, crec que La nana aporta ben poc. Exercici de realisme? Diria que La nana és un matxembrat d’anècdotes d’un que es vol redimir de burgés i ara tracta de fer justícia a les dides, així, sense massa intenció, que es porta ser subtil. I no està prohibit inspirar-se en la realitat, però cony, com li vaig sentir dir a algú que la tenia prou grossa: no ens n’anem al cinema a avorrir-nos.

Per anar acabant, un punt que està encimbellant la pel·lícula és la interpretació de Catalina Saavedra. Deu ser bona, perquè sense ironies: el personatge de la Raquel fa venir basques… i almenys això és perfectament coherent amb la seva sordidesa. Costa identificar-s’hi i és una de les protagonistes més difícils del cinema dels darrers temps. Ara, una cosa és la complexitat d’una desquiciada i l’altra cosa una interpretació que contribueixi a una bona pel·lícula. I jo tinc molt clar que La nana no és Amélie.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Avatar, abans que una pel·licula que en la meva sàvia intransigència no penso veure, és una cosa amb un significat que només els que hem jugat a jocs de rol online li sabem donar… I si no hi heu jugat mai, mireu-vos el vídeo com un retrat d’aquest noble art de buscar parella online.

Déu meu… És que fot gràcia i tot i ser crítica no m’impedeix recordar una addicció que encara duc dins meu. Si algú em vol anular regaleu-me un compte de qualsevol MMORPG.

Tags: Humor, Oci by Arcangelo
2 Comments »

Avui ha tingut lloc la tercera onada de consultes sobiranistes arreu del principat. He anat a votar sense dubtar en absolut del  que havia de posar dins l’urna i diria que el que em preocupa més són els elements accessoris a tot plegat. El vestíbul del rectorat de la UdL absolutament desert m’ha fet pensar en la participació que, fins on sé, està sent de les més baixes de Catalunya.

Se m’ha comentat que, a les consultes s’hi podria preguntar per l’opció d’un estat federal. L’estat federal sembla una opció que caldria tenir en compte, perquè racionalment sembla el més assenyat: una cosa a mitges entre les pretensions jacobines d’uns i les derives independentistes d’uns altres. El problema és que el nacionalisme no és una qüestió de raó sinó de sentiments. I que sigui així no és un argument per a deixar el nacionalisme de banda, sinó que és l’explicació per la qual no es regeix com les tendències polítiques més ortodoxes. També hi ha partits cristians, que es senten així i, en conseqüència, concorren a les eleccions amb l’objectiu d’aplicar la seva manera d’entendre la societat.

A més: l’estat federal ja el tenim ara. No se’n diu federal, se’n diu autonòmic perquè ningú ha triat federar-se, sino que l’estat ha triat autonomitzar-se, però ara mateix tot va com si fa no fa com aniria en aquesta idea falsament utòpica: desequilibris interterritorials, odi entre regions, menyspreu obert per la cultura de cadascuna i un profund tancament en banda de les parts. Seria inimaginable que jo pogués anar a Madrid a que, per exemple, em jutgessin en català, si el català es també una llengua oficial de l’estat espanyol? Doncs resulta que deu ser una absoluta bogeria, perquè ningú s’ho ha plantejat. I si Madrid no vol donar aquestes facilitats als catalans, jo entenc que la cultura i la llengua catalana estan millor fora d’Espanya.

Tot plegat, sense oblidar que per a formar un estat federal, primer hauríem de ser independents. Perquè un matrimoni reial o una conquesta militar tenen menys garanties democràtiques que les consultes. Així doncs, es dóna més valor als jocs de faldilles de dues persones que ja no són ni ossos o a conquestes militars que actualment es censurarien sense vacilar? O és que tots aquells que s’emplenen la boca atacant a les consultes, en realitat són els paladins del conformisme, de que res canvii, que així s’està millor?

Tanmateix, més que els detractors del sistema (uns que, al cap i a la fi, contribuiran a millorar-lo), seria important sondar els que , directament, l’ignoren. M’importa molt més el conformisme de quasi el 90% dels lleidatans que, avui, per alguna raó, no han votat: per què? Sembla complicat copsar que hi hagi gent que no senti amor per cap terra ni es vulgui implicar en el futur d’aquesta.

Tags: Païs, Política by Arcangelo
10 Comments »

Per aquest Sant Jordi, una cita d’un llibre que em van regalar pel meu aniversari i que em llegeixo ara:

El tiempo es algo en movimiento, es una rueda que gira sobre un eje. Esa es la solución. Para detenerlo hay que meterse dentro de él, instalarse justo en el eje y dejar que todo dé vueltas alrededor, sin apartarse un segundo -ni hacia delante ni hacia atrás- del presente más absoluto.

Roberto Iniesta, El viaje íntimo de la locura. Gernika: El hombre del saco, 2009

Tags: Cites, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
2 Comments »

De petit vaig fer teatre (ja veus, de formigueta i de pescador) i sempre ha estat una passió oculta… no en va, sempre que puc em marco alguna que altra imitació televisiva o cinematogràfica. També de petit, possiblement abans, anava pel món dient que volia ser pintor. Té pebrots el tema perquè sempre he dibuixat bastant malament. Vaig arribar a desenvolupar una tècnica per la qual les meves figures antopomòrfiques no tenien ni mans ni peus, per poder anar més ràpid dibuixant-les. I els psicopedagogs preocupats. Sóc descurat, però sóc bastant artista: als 11 anys vaig guanyar un concurs artístic amb un collage (qui no ha guanyat premis d’aquests de nen?).

Després d’aquesta deconstrucció pictòrica, vaig optar per la construcció, però de joguina. Entre tentes heretats i legos d’una ludoteca vaig descobrir una passió per bastir la construcció, la seva projecció i el sentit de les estructures que no va acabar de quallar per la meva escassa psicomotricitat fina. Després de voler ser moltes coses, vaig tenir un període prou llarg que volia ser enginyer nàutic. La hòstia. I arquitecte tampoc hagués estat malament.

La dansa és el que pitjor se’m dona però no deixo de ballar quan la música predisposa i és una cosa que, si en sabés i no fos tan maldestre, m’encantaria. La música és alguna cosa similar, però m’esforço en comprendre-la al màxim, ja que no sé tocar i compondre. Considero el meu gust musical bastant entrenat i hi ha moments que no puc suportar si no és amb música. Diria que també he tingut el meu moment en que he volgut ser alguna figura musical d’èxit.

L’art més recent sol deixar-se pel final, però aquí no serà així. Parlo del cinema, que ha estat alguna cosa així com la música però aquí si que he aconseguit dir-hi la meva. He arribat a escriure un curtmetratge i la meva carpeta de guions està prou assortida. A més, sembla que la secció de cinema de la Siqmunda és el meu territori. I aquí, quan volia deixar constància del meu ego al cel·luloide, l’opció de ser director de cinema ja la contemplava entre una de les possibles sortides del batxillerat.

La literatura ha estat l’art que he maltractat més. He escrit molt i no sé si bé o malament, però allí està. Potser és amb el que he arribat més lluny perquè em permet treballar sol, ser autodidacta i no dependre de la resta. I potser és el que he comprés més de tots perquè he comprés que si mai publico alguna cosa seriosa, mai en viuré. I que no em puc presentar davant dels meus pares i dir-los vull ser escriptor.

Amb aquesta autobiografia agredolça, he esgotat els set arts clàssics. I ara en vull més. Des de divendres 16 d’abril que tinc en la meva possessió una Nikon D3000 per veure si és veritat que val més una imatge que mil paraules. Potser, de sobte, perd sentit i tot escriure . De moment l’estic dominant conjugant el que m’expliquen a classe (la idea era comprar-me-la ara que també, en certa manera, és necessària per a tenir més independència a les pràctiques) amb la meva pròpia experiència. Com és evident, faig poques fotos que valgui la pena ensenyar amb orgull, però en qualsevol cas és tota una sensació, això de mirar pel visor i marcar-se el repte de capturar aquella imatge exactament com vull. Aquesta és una de les poques que no s’ha cremat, desenfocat…

En fi, suposo que tot plegat és cosa de la pressió de grup de quan te’n vas de vacances i tots poden decidir amb un sol cop d’obturador com es mostrarà un instant infinitesimal a la resta del món. I no és només això, sinó que al valor emocional de la foto, s’hi afegeix la possibilitat dels jocs icònics, d’ombres, de llum… Tot plegat té molta poètica. Lluís!

Tags: Quadres d'Storyville, Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

És una cançó que ho té tot. Una instrumentació inusual (sintetitzadors i violoncels estil Apocalyptica) i una sensació d’aillament absolut. Va sonar a Alsamora i me’n porta records, una pau absoluta. No he estat mai al fons del mar, però la sensació de que allà res és important, d’explorar l’ignot, de viure una aventura per a la que no existeix res més que tu i el teu reduït submarí. Tot plegat és semblant a estar sol amb un mateix o sol amb la resta, que de vegades seran més crítics i comprensius amb nosaltres.

En qualsevol cas, que això sigui aquí vol dir que l’Arcangelo ha de salvar el semestre… i que cal anar a buscar-lo amb un batiscafo, a s’abisme de ses aigües insondables. Espero poder anar fins aquest aïllament, ja que ell no ha vingut mai a mi.

Tags: Consciència, Música by Arcangelo
3 Comments »

La cultura de masses ens fa més lliures o més esclaus? Sembla un debat inútil en el que tothom podria estar absolutament d’acord. Però no. Produir més productes culturals n’hauria de rebaixar la qualitat? O és la possibilitat per a que tothom hi pugui accedir?

No siguem maniqueus. Més quantitat duu a més qualitat potencial, però també a menys qualitat mitjana, així que aquesta qüestió és un debat de matissos bastant complex de tractar. Feia força temps que volia abordar-ho, però la vastedat del tema tira força enrere a qualsevol.

Segons els paradigmes comunicatius de certa assignatura que em va fer fer un exàmen el dia després de Sant Joan, a la societat de masses hi ha la figura del líder d’opinió, aquella persona que, des de la seva posició privilegiada com a referent d’un grup, el guia cap on aquesta persona, o els poders darrere seu, desitgen. Aquí és on la balança de la cultura de masses es decanta clarament cap a el barroerisme i s’allunya d’aquesta vocació informativa i fins i tot educativa i/o cultural que haurien de tenir els mitjans (ja que, si només ofereixen entreteniment, les festes populars d’abans fan el fet perfectament).

Hi ha una pel·lícula d’Elia Kazan anomenada A face in the crowd, que retrata l’ascens i descens d’un tal Lonesome Rhodes, qui passa de ser un bala perduda a un referent a nivell de tots els EUA. És un retrat cruel i despietat d’una figura més aviat genèrica i sense personalismes (tot i que si al ciutadà Kane si li poden trobar relacions, no descarto que existeixi un personatge real comparable al Rhodes), però es pot aplicar a moltes figures de la nostra actualitat, tan dispars com inequívocament referencials.

En concret voldria centrar-me en una d’aquestes figures, Belén Esteban, pel seu clar paral·lelisme amb Lonesome Rhodes, en la línia d’un debat que es va encetar a classe de cinema. I és que, sovint, hom aprecia la frescor d’una opinió precisament perquè aquesta és lliure, en no haver estat influenciada per clixés intel·lectuals. Això sonarà super bé. Però si donem la volta a aquest eufemisme, vol dir que l’opinador no té ni el batxillerat. Lonesome Rhodes és un ignorant de cap a peus i Belén Esteban també. I una opinió es referma segons el vagatge previ, la cultura o l’experiència de qui l’emet. El senyor aquell que deia que la droga es la auténtica salú va sortir l’altre dia arrepentint-se de les seves paraules. Però ja va sortir per la televisió fent la seva cagadeta i jo me’n ric a la seva puta cara per això. Tanmateix, potser a aquest home ningú se’l creu, però a la Belén Esteban se la creu molta més gent, fins al punt de que podria decidir qui serà el proper president del govern (penseu en la massa abstencionista que correria a fer el que l’Esteban cridés des de la seva poltrona).

Si el referent ideal afirma que per sa filla mata, no descarto algún linxament contra un pressumpte criminal en breu… i sense que la policia hi pugui fer res. Sense estudis ni apertura mental, hi han coses, com ara els drets humans o la pressumpció d’innocència, que no s’entenen. I no és pas cap crim. Però no banalitzem el fet d’escriure en un mitjà, de sortir per la tele o el que sigui. Se’ns dóna una tribuna que, només per apareixer-hi, ens confereix un poder quasi sobrenatural. I dins els nostres principis ètics (i dels de la gent que ens demana que comuniquem) està saber què dir i que no dir. Ah, m’oblidava que això de l’ètica s’estudia cap a finals de l’ESO. És igual.

El cas és que a Lonesome Rhodes se’l peten gràcies a un micròfon obert que l’enxampa dient barbaritats. Ara bé, l’Esteban n’ha dit tantes, que veig molt impossible el seu declivi. La prova, que la gent censuri al defensor del menor per investigar l’ús que fa de la seva filla. Si ella és la princesa del poble, jo sóc burgès. I que duri, per favor.

Tags: Audio & Visual, Societat by Arcangelo
No Comments »

Aquest és l’apunt número 801 de Contes d’Storyville. Darrere d’aquest,  es troben 800 textos dels quans en reconeixeré l’autoria. Un volum important de dades que es pot perdre per mala sort, per una relliscada. Un volum important de dades que signifiquen quelcom per a mi. No és tot el que he escrit. Hi ha coses que no es compten entre aquests perquè o bé me les he carregat o bé no em semblen prou bones (és de quan començava) i hi han coses que no estan publicades. D’aquestes toca parlar.

En les entrades de balanç (aniversaris del blog, arribades a una xifra significativa d’entrades) acostumo a marcar-me fites per després no assolir-les o a lamentar-me sobre tot allò que, després d’X anys de blogaire o havent escrit Y entrades, encara no he obtingut. A efectes pràctics, una cosa i l’altra, venen a ser el mateix. El que em tiraré en cara a mi mateix aquest cop és no haver escrit res rellevant fora del blog.

Després de 800 raons per ser qui sóc, tinc una carpeta a l’ordinador amb tot de projectes literaris inacabats, morts de fàstic. L’única cosa que he escrit és el Memorial Vincent Vega però em costa no rellegir-lo i començar a renegar ja d’algunes històries, d’alguns tòpics, d’alguns intents d’experimentar… A part de que sense cap mena d’intent per donar-lo a conèixer, tampoc se’n pot esperar res. En qualsevol cas, diguem que em preocupo massa del blog, que m’és més fàcil fer les coses de cara a la galeria i que això m’allunya de la imatge d’escriptor artesà i introspectiu que cerco. Però ningú ha dit que jo sigui escriptor. Sóc, simplement, un esclau de l’escriure fàcil i allò que realment té mèrit encara és al calaix. Espero que d’aquí a 800 entrades en surti.

Tags: Blogs, Vida i misèria by Arcangelo
5 Comments »

És costum que, durant la Setmana Santa, el que no ha sortit a fustigar-se pel carrer, hagi parlat dels que si que ho han fet, ja sigui per a bé o per mal. Davant aquesta inexorable divisió maniquea de la societat, jo fa temps que he pres partit. Fustigo els que es fustiguen. Sóc el sàdic fill de puta que estomaca els que es deixen estomacar. Ja veus quin mèrit.

Però no m’ho tingueu en compte, que fa molts anys que em mossego la llengua per no ser un més dins el discurs de crítica contra els actes de la Setmana Santa. Mai n’he dit res i aquest any pretenia fer-ho però se m’ha posat per davant un moro nazi, així que a misses (de ressurecció) dites, aquí estic jo.

En els darrers temps he moderat la meva antireligiositat agnòstica per evitar ferir sensibilitats. Jo crec en molts valors abstractes com a guia personal i no sé si tinc l’autoritat moral (tot i que aquest concepte prové directament d’una concepció fal·laç) per a criticar res del que ningú pugui creure. Estrictament no puc ni negar ni afimar l’existència de déu però la meva fe tira cap a que no existeix, així que fora dels valors que em guien, també tinc aquesta fe atea. Què dir, doncs, dels que creuen? No en puc dir res. Ara bé, em penso que tinc moltes coses a dir de com creuen.

La clau de tot plegat rau en el meu procés de moderació. Si de sobte creiem en la veritat absoluta, el que cal fer amb les evidències actuals és sostindre que no està demostrat que existeixi o no un déu i/o raó última de tot plegat. Així doncs, si jo no puc dir que déu no existeix perquè és el que opino, crec o sento (és a dir, no en tinc la certesa), perquè pot un creient pot dir que si que existeix i fer prosselitisme de la seva fe?

Per mi, la fe no duu implícita la obligació d’evangelitzar car no és un element social sinó psicològic. L’acte religiós en si té lloc dins un mateix o com a molt, en una atmòsfera íntima, no pas massa més íntima que un temple; un retir espiritual, una pregària, el que sigui… Ara bé, una processó o una macromissa en un estadi és l’absoluta contrapartida d’aquesta religiositat íntima. Treure literalment el Sant Cristo el gros a exterioritzar una fe només demostra que  aquesta necessita demostrar-se. El vertader creient, precisament perquè creu, no decessita demostrar res. Exhibir el dolor i el propi patiment, escenificar la fe o glorificar la pròpia ètica només fa que restar esforços a la vertadera obra creient i, a més, em sembla un acte de certa hipocresia.

Que quedi clar que no opto pel laïcisme o ateïsme radical i fins i tot defensaria les processons enteses com un acte folclòric al que assistir pel seu interès antropològic o estètic. Hi han actes d’una certa inspiració religiosa absolutament bells i tot el bagatge de la nostra cultura s’explica, en gran part, en clau religiosa. Ara bé, fora d’això, la intenció o l’orígen de totes aquestes celebracions em pot resultar d’allò més incoherent amb la fe que diuen que prediquen… Ja veus, ni Déu podia ser perfecte.

Tags: Societat by Arcangelo
2 Comments »

A alguns els dóna per sac que existeixi. Ho entenc. Jo també us eliminaria si pogués, fills de puta. Però una sòlida i conseqüent formació d’esplai cristià m’ha ensenyat de hi ha d’haver de tot a la vinya del senyor. Encara que després vinguin a apunyalar-te per l’esquena o a llençar-te a sobre un camió ben ple de merda pestilent. N’hi ha que em coneixeu i per això tracteu d’escampar merda sobre mi, que ataqueu allò que faig, que ignoreu el que creieu que és una follia utòpica, que envegeu el somni hedonista d’un pobre egòlatra…

Però n’hi ha que no em coneixeu, com el moro nazi desvirgat per la uretra que m’ha hackejat el blog i m’ha tingut mossegant-me els punys des de diumenge de ressurecció (bona data per a que un saudí toqui els trons a Occident). Tot i que les teves motivacions poden ser des de la yihad a tenir ganes de cantar com Farinelli, et foto al mateix sac que la resta, desgraciat.

Si, de vegades guanyareu, colla de copròfags. Però mentre em quedi una espura d’odi contra tots vosaltres, desferres inmenses, no deixaré de rebelar-me contra la xacra que sou pel puto món i d’espolsar-me la morralla que escopiu, teclegeu o exhaleu. Per molt que guanyeu, sempre seré aquí. Per molt que us sortiu amb la vostra, sota la vostra inmensa muntanya de merda, hi seguiré sent, pensant com lliurar-me’n des del primer moment. Com deia Brams: si sempre perdem és perquè sempre hi som. Una frase que només es pot comprendre des de la més humiliant de les derrotes. Però si t’enxampo, no pateixis que jo penso dur-te més enllà, en un lloc on aquesta frase et semblarà d’un altre planeta.

Sóc aquí. He arribat a pensar que era hora d’anar-se’n, de deixar estar sis anys de la meva vida. Però no. No val la pena fer concesions a l’escòria. No val la pena passar un sol moment agenollat lamentant-se. Cada minut sota el jou de la diversió d’un mediocre és un minut invertit en escapar-me’n. És un ensenyament que no sempre he sabut tenir en compte, perquè fins i tot en l’odi més irat es pot flaquejar. Prometo no fallar a partir d’ara.

Per als fills de puta que us ha agradat contemplar com, per uns dies, algú de la vostra mateixa mediocritat ha aconseguit fer-me caure, aquí teniu un souvenir per a que hi penseu mentre us electrocuteu l’escrot: sóc mortal. I precisament per això no cediré tan fàcilment a qualsevol dels vostres intents. Prepareu-vos si torno a caure, perquè impulsant-se amb el terra de l’infern es pot arribar al cel.

Si, el hacker es deia Hitler. Però a l’Aràbia Saudita no hi han massa aris. Millor: si hagués viscut als temps del III Reich s’hagués ficat solet a la gola del llop. El que té més collons de tot és que just el dia abans havia fet una broma bastant sonada amb el nazisme i l’islamisme radical, com a part d’un regal d’aniversari amb valor afegit. El Karma?

I per tots aquells que s’han preocupat, me n’han informat, m’han ajudat, m’han preguntat com anava, m’han fet de mur (on hom pot lamentar-se o fer-hi rebotar pilotes), han contemplat la meva frustració… moltes gràcies amics meus tots. Per vosaltres no hi han paraules d’odi, sinó quelcom el quadruple de valuós: actes d’estima. I un consell per cultivar el vostre odi i fer-lo efectiu, que m’atreviria a qualificar d’himne personal i de referent inestimable durant aquesta crisi:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Tags: Blogs, Vida i misèria by Arcangelo
4 Comments »