A Alsamora una amiga hi té una casa que és com una carabassa; plena de racons, històries, llavors. I ens la deixen… Tinc la sensació que aquest favor no és res més que seguir en la meva tradició de viure de prèstec. També ens hi han pujat amb cotxes que no eren de ningú de nosaltres directament. Així que han estat unes vacances de prèstec total. És la sensació que em queda. I els amics també són de prèstec. Però és que els amics, han de ser-ho, de prèstec, perquè no es poden comprar, ni fabricar, ni inventar, ni moldejar, ni importar, ni exportar i, tot i que no és la millor paraula per expressar-ho, es presten. Sense cap compromís, però.

Aquests mateixos amics manllevats et poden prestar ajuda, diners, roba, idees, fotos o la casa… però al final la raó última de donar i rebre amistat no es cap d’aquests prèstecs, sinó la comprensió. Si no entenc ni empatitzo amb qui ha de ser el meu amic, és impossible que me l’estimi.

I potser ens entenem perquè, qui més qui menys ha rebut. Perquè per algun tèrbol atzur, que deia Maria Mercè Marçal, les teules que no encaixen en la regularitat del teulat si que ho fan en la entròpica i mil vegades més fascinant irregularitat, en el seu remolí d’excepcionalitat. Perquè, per preciosa matemàtica, sempre hi ha merda que es queda fora de la pala quan escombres. Les teories de perquè ens entenem són moltes, al cap i a la fi, qui més qui menys necessita enviar-ho tot a prendre el cul ben sovint… Potser perquè la gent amb la que cal compartir molts més moments i espais dels que es voldria et fan més fàstic del que és normal, perquè t’agrada anar més enllà, perquè entens que el silenci és sovint, la millor opció. Però, deixant les teories a banda, està clar que tot és producte d’una sèrie de casualitats que, cercades o odiades, esperades o inesperades ens han dut a tenir els vincles que tenim. I a mi em fascina. I com que queda estúpid donar gràcies a déu (o al nostre amic Satan) o a l’atzar, he d’agraïr els prèstecs, per dur-me aquí, per mostrar-me la llar i per cantar aquestes llàgrimes. Moltes gràcies, amics meus tots!

Tags: Consciència, Vida i misèria by Arcangelo
4 Comments »

El jutge volia saber qui era la Marta i jo vaig haver-l’hi d’explicar.

Si, sóc a Alsamora i aquest post no hauria d’existir perquè no puc estar escrivint-lo. Però són els mateixos miracles que permeten que jo hagi escrit en el blog de la Marta sobre les fotos que va fer a París…

Tags: Lletres, arts i cultura, Quadres d'Storyville by Arcangelo
No Comments »

Com sabeu, estudio Publicitat i Relacions Públiques i, de tan en tan, parlava del tema al blog. Ara però, he obert un altre blog amb vocació d’arribar a ser alguna cosa més (en un futur hauria d’haver-hi un portafoli meu, un currículum acadèmic i professional) i, per tant, deixo de parlar-ne aquí. Això serà el meu blog personal, més íntim, no tan vinculat a la meva persona però si a la meva personalitat (un matís molt diferent).

Per als que us interessi: Hemisferi dret

NB: Si sou fídels a aquest blog haureu vist que hi han entrades que s’hi repeteixen. És cosa de reciclar.

NB2: A partir de d’avui me’n vaig uns quants dies a Alsamora. La gràcia d’anar a un poble a 12 quilòmetres del bar més proper és que t’aïlles i això penso fer. No sabreu res de mi fins dijous o divendres.

Tags: Blogs, Publicitat i RRPP by Arcangelo
2 Comments »

Forma part d’una sessió de Jean-Baptiste Mondino per al New York Times Magazine i, si us dic la veritat, a mi m’agrada més la resta. Amb Tarantino acariciant els peus de Diane Kruger i tal…

Tags: Quadres d'Storyville by Arcangelo
3 Comments »

Una cervesa negra Rosita. Té gust a llenya, a avellanes bastes, tot plegat ben torradet, com l’ordi. Un Finlandia amb llimonada. És una beguda àrtica, que quasi et fa recòrrer una Lapònia sempre diurna més ràpid del que podria fer-ho el vent… A punt de tocar la neu.

Això son dos deliciosos recordatoris del paper que juga l’alcohol en l’oci nocturn. Bevem per un imperatiu. Què pots prendre una nit de gresca que no sigui alcohol? No ho sé, però tinc amics que viuen sense. I sospito que la clarividència de la sobrietat, la solvència d’un mateix a l’hora de desinhibir-se i la certesa de que mai es perdrà el control són bons arguments per no beure. No m’ho plantejo per salut (no sóc pas un alcohòlic, diria), sinó com a un trencament amb els convencionalismes socials. Sóc qui sóc en mesura d’això mateix i no segons els grams d’alcohol que dugui en sang. No hi ha una raó per a beure, tan sols una pressió social (en el meu cas, no és de grup) i m’atreviria a dir que això encara és més irracional que el desig de l’adicte. Consumim no perquè volguem sinó perquè se suposa que ho hem de fer.

L’ús del telèfon mòbil no és un cas massa similar però s’hi poden establir comparacions. Una barreja de mercadotècnia i hipertrofia social ens ha dut a la impossibilitat de renunciar-hi. Pocs entenen com s’ho feia fa uns 15 anys l’èsser humà sense aquests meravellosos ginys (que diuen que ens assecaran les pilotes de tan dur-los a la butxaca). I la necessitat, entre real i induïda, se’ns clava a la pell, al múscul i a l’os. No és estrictament indispensable estar sempre comunicat. És útil i pràctic, però no confonem això amb necessari. I si algún que altre amic tinc que no beu, no conec ningú de la meva edat que no tingui mòbil. Només una persona, de la qual m’han parlat i que, tal com ho veig jo, és una mena de llegenda. Algú que ha aconseguit desfer-se dels seus apriorismes però que ha abastat un objectiu encara més difícil: ignorar també els que posa sobre les nostres esquenes la societat consumista.

Ho diu a l’ideari de l’esplai i a alguns llibres d’economia quasi mística que m’he llegit. El secret no està en tenir, sinó en ser. I el móbil i l’alcohol són dos grans exemples de felicitats de cartró pedra, de possessions que no em determinen en absolut i que ningú es qüestiona que fan a la seva butxaca o al seu estòmac. I, al final, de qualsevol cosa que no té una raó o una preferència clara per ser on és, jo, me’n malfio.

Tags: Consciència, Societat by Arcangelo
3 Comments »

1599: neix Oliver Cromwell, pioner del parlamentarisme a l’edat moderna
1707: es perd la batalla d’Almansa i la corona castellana incorpora el regne de València
1974: revolució dels clavells a Portugal

No podia ser una data més ben triada.

El 25 d’abril tindrà lloc a Lleida, així com a uns quants municipis més, una consulta sobre la independència de Catalunya. I ja estan donades totes les raons. Com diria un que no mou ni un dit pel tema: ara toquen fets i no paraules.

Tags: Païs, Política by Arcangelo
4 Comments »

És més modern ser postmodern que no pas ser modern?

Cita que presideix un dels espais de l’exposició Monzó.

Tot seguit us deixo la darrera entrega de la sèrie sobre la postmodernitat, en base al llibre de Sergi Mas Modernitat i postmodernitat. Avui toca parlar de moral, que en la mateixa línia que l’estètica és inexistent, eclèctica i foteta.

I és que, mentre un hedonisme sense precedents s’escampa per la humanitat, van apareixent corrents reaccionaris que hi són contraris, esgrimint fervors religiosos ja deixats de banda i fins i tot supersticions que haurien d’estar plenament superades. A la postmoderitat ressorgeix el zodiac i milers de sectes creixen com bolets a tot el planeta. Tot plegat té poc fons i té en comú molts punts amb la política post-moderna: pragmàtica i sense ideologia. Parafrasejant el refrany castellà: Cree bien y no mires en quien.

Els teòrics de la modernitat entenien que la fi de la religió suposaria col·locar a l’home, a l’individu, en el centre dels problemes a resoldre. Però, fins quin punt la profunda reforma de la religió al principi de la modernitat no estava motivada pel fet que el mercat es començava a basar en la usura, una activitat, en principi, pecaminosa? Sociòlegs, filòsofs i històriadors postulen la modernitat com el pas de déu a un segon terme i quan el mal passa a explicar-se en termes humans.

Ara bé. Arriba un punt en que si déu no va solucionar els problemes, la raó es va aplicar a totes les instancies de la societat i ha generat la burocràcia, la lògica empresarial, ha generat l’atomistzació de la ciència. La postmodernitat és, clarament, quan la modernitat, l’època de la raó, no dóna resposta al que cerca l’home perquè li acaba transmetent la pèrdua de sentit, l’alienació, l’anorreament de l’individu.

Ja no és només l’home comú que es sent angoixat pels temps que corren. També fa ja uns anys els filòsofs de la sospita o, més modernament, el concepte de diferend, genera pessimisme vers les idees de cultura i civilització (avui dia el civisme o la cultura són poc més que entelèquies). Marx diu que la realitat no es pot reconciliar amb la idea i Heiddeger critica la metafísica. Finalment, es dóna un fet que s’ha anomenat politeïsme de valors. Si bé està clar que cal perseguir el bé, la igualtat, la felicitat o la llibertat, les interpretacions que cada individu en fa són variades. I fins i tot, la variació pot arribar a canviar segons la disciplina que les defineixi, com ja va descriure Lyotard amb el seu diferend (sens dubte un concepte clau de la postmodernitat).

Si ens ho prenem com una decadència (com fa Mas), la cosa és greu, perquè fins i tot la filosofia està afectada per aquest pessimisme trencador, aquesta dessídia cansada de tot en que la postmodernitat trenca el projecte de la modernitat, allò que encara té tanta feina per fer.

I tot i que sigui una Per acabar aquesta entrada, us regalo una peça musical postmoderna. I si és antiestètica, jo la jutjo molt estètica. Des que la vaig descobrir fa uns mesos que em té fascinat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Tags: Consciència by Arcangelo
1 Comment »

Sembla que m’hagi passat de l’esquerra a la dreta, però tocant la paret dels edificis, eh?

Carnestoltes 2010. Jo disfressat d’una cosa que havia de ser un militar espanyol i que va acabar-se confonent amb un feixista o, fins i tot amb Julián Muñoz. No em diexaré bigoti mai més, potser només quan sigui vell per fer pessigolles als meus néts, però si és negre i amb el meu pentitat atual (no el de la foto), m’assemblo massa al Xema Aznar.

El careto de Corleone de polígon és marca de la casa. Se’m dóna molt bé l’aire prepotent i xulesc.

Tags: Quadres d'Storyville by Arcangelo
4 Comments »

De vegades, a batxillerat, escrivia que tenia ganes d’acabar-lo per poder fer allò que realment m’agradava a la universitat. I si, estic fent coses que m’agraden. Aquest semestre, cinema, fotografia i l’anterior feia televisió o sociologia, que també m’agradaven. Però al final, de tanta feina com he tingut, no hi havien assignatures que m’agradessin en potència, sinó, simplement, amargor i mal humor. Normalment, el curs que marca qui continua i qui no sol ser primer, però a la meva carrera està clar que és segon, amb algunes barbaritats tals com notes negatives, treballs que no hi ha manera de fer si no és sacrificant hores de lleure i, després, de son o, aquesta és la meva preferida, treballs del primer semestre que resten pendents d’entrega quan ja ha començat el segon.

Queixar-se d’això vol dir rebre automàticament dues respostes possibles: o queixes del meu interlocutor (que segurament estudii una carrera conceptualment més dura i meritòria que no pas una on s’han d’anar fent treballs i treballs sense assimilar cap tipus de coneixement) o bé que m’hauria de prendre la feina com una possibilitat d’aprendre; que no em queixi que el treball remunerat serà pitjor. No sé si algú se n’ha adonat però aquesta cantarella no ajuda en res. De fet, tot i que no importa per a res al meu públic potencial, escric això aquí perquè és el lloc on jo tinc l’autoritat absoluta sobre el que dic i, on no se m’acostuma a respondre ni a contradir massa coses.

Deia que l’amenaça de que tot serà així en un futur no m’ajuda en res. Jo no em queixo de la feina. Això meu és que, més enllà d’un volum de feina alt, he patit una profunda inquietud personal. Com és possible que la feina que trio fer la faci amb gust i que la que no escullo (per exemple, no he demanat a ningú ser coordinador d’un grup de treball i ho he estat) sigui un dels ingredients indispensables del meu mal humor? Una cosa és haver d’estudiar, haver d’aprendre i l’altra vendre els treballs a pes, a pàgines o a temps (i com si totes les matèries fossin les més importants). A l’esplai m’he barallat amb criatures malcarades, hiperactius indomables, he tractat d’espavilar nens que creien que el món s’acabava en allunyar-se dels seus pares i he tractat de connectar amb alguns que estan tan desenganyats del món que mosseguen la mà que els dona de menjar. No se si me n’he sortit o no, però globalment, mai m’ha semblat una tasca ingrata. I, a part de l’esplai, col·laboro en una revista que llegeixen a la xarxa unes 150 persones (càlcul propi, versió pessimista de les dades electròniques), més un centenar en paper. Són coses que faig del no res, sense cobrar i que m’omplen. Moltíssim.

Per què, doncs, hi ha una part preocupantment gran d’això que estudio que no m’omple en absolut i que em xucla voraçment el meu potencial? Fins fa no res, havia de renunciar a moltes coses que em venia de gust fer per enllestir tasques que no em reportaven cap sentiment positiu i escassos aprenentatges, preguntant-me si potser no hi hauria una manera d’adquirir coneixement sense comprometre la meva felicitat. El final del primer semestre ha estat d’infart. Ho he passat malament i no hi ha hagut vacances de Nadal (en les quals, per altra banda, he treballat, o sigui que tampoc he descansat massa) ni viatge a Londres que m’ho hagi fet oblidar. L’estrés ha continuat en forma d’un treball que no hi ha hagut manera humana d’enllestir fins farà cosa d’un parell de setmanes, ja al segon semestre. I encara ara, amb tot entregat i avaluat, no m’he desfet d’una certa espurna de patiment.

De fet, suposo que heu pogut comprovar que el ritme d’actualitzacions del blog encara està ressentit des de finals de gener. Espero començar-lo a recuperar a partir d’ara, amb un semestre que també portarà feina però que, pel que es veu des d’ara serà un xic menys alienant. Al cap i a la fi, una entrada com aquesta, em permet alliberar la tensió acumulada (cosa que, com veieu, necessitava)… i jo ja havia perdut la pràctica.

Tags: Consciència, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

Entenc que normalment no neva a Barcelona i que és fins a cert punt normal que el temporal d’avui (al que, havent tingut lloc en un 8 de març, ja triguen a batejar amb nom de dona: preciós però pertorbador en les seves conseqüències) hagi posat mig país a prop de la guerra civil.

Bé, no, no ho entenc. L’alerta i la precaució són raonables. La paranoia i la inoperància no. I no em cagaré un sol cop en els serveis d’emergència ni res similar, sinó que us faré una crònica absolutament subjectiva del dia d’avui en base a la crítica a una institució: la Universitat Autònoma de Barcelona.

Jo avui tenia classe a les tres de la tarda i m’hi he dirigit, ben xiroi, mentre el meu abric negre es cobria progressivament de clapes blanques humides que tendien a solidificar-se. Si, nevava. Però de ben segur que molta gent ja havia arribat al campus correctament, bàsicament perquè jo hi havia arribat a dos quarts d’onze del matí sense més problemes que els habituals (ja veus, cinc minuts de retard en alta velocitat i quinze en rodalia, RENFE conmigo, of course). És possible que algú no arribés i la universitat i qualsevol altra institució haurien d’haver funcionat a mig gas a causa d’això. Si hagués estat així, cap queixa.

Però no ha estat així. Ja he dit que la neu implica problemes amb el transport, però preguntem-nos com una institució que es vanta de tenir vora dos milers de persones dedicades a la seva adminsitració i gestió, professors a banda, a les tres de la tarda, sinó abans, ja tenia tancades la Biblioteca i la Facultat de Comunicació. Risc? De què? De que els treballasors no puguin tornar a casa? Si fins a les tres la neu no s’agafava! Posem agents a les carreteres i obliguem a tornar els que potser si que hi acaben dormint aquesta nit?

Sincerament i sense que s’interpreti com demagògia, crec que el capità ha de ser l’últim d’abandonar el vaixell i la tripulació no hauria de penjar mai un cartell on posi Estem naufragant, campi qui pugui. Em sembla patètic que s’empri una excusa com una nevada per sortir cagant llets de la feina per la por de quedar-s’hi aïllat, quan aquest perill és quasi major al camí de tornada. Molta irracionalitat disfressada de burocràcia, veig jo. Bars que no donaven dinars, alumnes que han fet el viatge fins a la universitat en va i fins i tot, treballadors que anunciaven que no hi hauria classe o àpats quan ells eren al lloc i a punt per fer la seva feina.

Aquestes situacions són comunes quan es donen consignes unitàries a complir perquè si. En aquest cas la consigna s’ha emés a tres quarts de dues, quan el CSEG (un d’aquests òrgans corporativistes i desconeguts que remenen les cireres), ha decretat l’evacuació de la UAB, tot anunciant-ho amb una nota de premsa brevíssima a la web oficial:

El Comitè per a Situacions d’Emergències Generals (CSEG) de la UAB ha activat el pla d’autoprotecció general del Campus i ha ordenat l’evacuació general davant les nevades que afecten la universitat.

I per la ràdio ja han anunciat textualment aquesta evacuació que no és tal, la qual cosa ha motivat una trucada de lògica preocupació per part de mon pare. A saber quanta més gent s’ha pensat que els estudiants de la UAB corrien algun perill. Per començar, la majoria ni han vingut, però les classes s’han suspès de manera absolutament unilateral, sense basar-se en un risc real, sinó basant-se en una previsible manca de personal (com a la majoria de llocs). A mi no m’han evacuat, fills de puta, m’han dit que no hi havia classe. Suposant que això sigui una evacuació (que potser semànticament ho és però no oblidem que quan els mitjans empren aquesta paraula es desencadenen drames humans) té ben poca raó de ser i no respon en absolut a una situació d’emergència (però si d’excepció), perquè segur que un dels tres professors que imparteixen cinema hi era per mirar de fer alguna cosa de profit. I dels cinc que imparteixen documentació després, segur que també n’hi havia algun. Tot això per no parlar de la manca de personal que fa que es tanqui la biblioteca (quan, precisament la de comunicació és una drecera natural dins el campus per evitar obrir-se el cap camp a travès i, segons com, un refugi per si la nevada apreta). I sí, el campus està evacuat, però a la Vila Universitària hi vivim uns 2000 opositors a persona, que suposo que consideren que estem segurs. Així que d’evacuació res de res. Quan imbècil…

Però suposo que per als mitjans és més urgent preocupar-se de sembrar l’alarma explicant històries de gent que patina amb el cotxe o que es queda aturada a la Ronda de Dalt que no pas tractar diagnosticar una paranoia generalitzada que mata més gent que trenta mil nevades.

I demà, també estan suspeses les classes amb un possible restabliment a partir del migdia. Tenint en compte la d’estúpids que campen pel món, em veig obligat a donar un consell dels més fonamentals, mitjançant la música de Frank Zappa:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Tags: Política, Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »