El bon cinema de la vella escola tracta d’exprimir-se comercialment a si mateix tirant de receptes que si bé continuen essent efectives no aporten absolutament res al cinema. Així és Invictus, nou treball d’un dels autors més admirables del cinema actual, Clint Eastwood.
Agafa una història humana (ells no diuen política), maximitza-la, idolatra-la, posa-hi música als moments claus i tens una obra memorable però que no resisteix a un anàlisi minuciós. Al cap i a la fi Invictus queda lluny de Mystic River o Million Dollar baby.
Potser un dels grans assos a la màniga del film era Morgan Freeman, però em fa l’efecte que no es troba còmode en el paper, i l’única explicació que se m’acut és l’edat, com si el domini sobre el seu cos i les seves expressions ja no fos el que seria desitjable per donar vida a un personatge que necessita de tans matissos. Matt Damon, l’altra estrella del repartiment se’n surt prou bé però tampoc brilla tant com per les nominacions que està rebent. Sincerament, a Invictus se li treu la música (suposo que un gran mèrit doncs, és aquesta inspiradora banda sonora ben dosificada) i les preses al ralentí i les escenes perden un 95% de l’emocionalitat. I els actors, tres quarts del mateix.
Destacaria potser les escenes de rugbi que, sense ser res de l’altre món, mostren una realització i un treball d’especialistes molt remarcable (i molt visible, gens anònim, com sol ser realment). Tot i així, fora dels estadis, la fotografia de la pel·lícula, en general és justeta i no combrega ni tan sols amb l’austera funcionalitat d’altres cintes d’Eastwood.
Potser l’únic que val la pena destacar d’Invictus és el valor moral d’una història que, al cap i a la fi, prové d’un llibre. No conec com és l’original i no puc jutjar la qualitat de l’adaptació, però la coherència i la força del personatge de Mandela al guió són plenament fidels a la Història en majúscules i a tot el que representa aquest home. Seria lleig menysprear les ensenyances d’en Madiva per una pel·lícula que no arriba on podria arribar.
En la segona entrega d’aquesta abstracta sèrie (llegiu l’anterior, si us ve de gust), abordaré les manifestacions artístiques de la postmodernitat i una interpretació genèrica. He trigat molt a continuar, però abans de fer-ho he visitat la Tate Modern i si bé les notes sobre la postmodernitat les tenia preses d’abans, crec que assoliré molt millor els objectius que em proposo ara més que no pas abans.
La clau de l’art postmodern seria, més que una manifestació concreta, la manera d’entendre’l. De fet, avui en dia coexisteixen una varietat de manifestacions impensable, així que no hi ha una manera de fer postmoderna, més aviat hi ha una manera de veure l’art. En això hi tenen força a veure les crítiques nietzcheanes, en les quals se’ns alerta sobre la manca de referències: el significat de qualsevol text no seria sinó un altre significant. És una postura escèptica i que, en certa manera impera a bastament en l’actualitat si bé no s’explicita. Tanmateix, en el procés crític d’una peça sovint hi impera el relativisme d’una llibertat d’expressió portada a l’extrem o l’acceptació de milers d’interpretacions possibles. A tot plegat, com ja dirà Derrida posteriorment, tota la tradició (que a priori ens permetria jutjar l’obra segons obres anteriors) no ens permet inferir distincions entre formes o gèneres literaris, i fins i tot ni entre ciències o lletres (l’obra filosòfica de Derrida és ben àrdua, com ja veieu en la radicalitat dels seus plantejaments). Tot plegat, sense tenir en compte que la crítica no és objectiva ni és una possibilitat en si de judici estètic.
A més, un element clau de l’art modern desapareix en el postmodern. I si no despareix, varia radicalment. Parlo del subjecte: el jo no està definitit, sinó que n’hi han molts. Hom té moltes personalitats i no és el mateix en una obra que en una altra.
Els referents de la postmodernitat són molt més variats que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat. No es substitueixen els referents clàssics, cosa que ha caracteritzat algunes èpoques com ara el Renaixement. Tanmateix, en aquest cas, el record dels temps clàssics permet recordar què cercar i, en canvi, no oblidar que ja no es troba: l’home perd la fe en si mateix. Tractaré d’abordar una mica més aquest punt en la propera entrega, que versarà sobre la moral.
A més, el context no és una inspiració per l’obra ni aquesta l’esmenta: l’obra l’inclou sense cap mena de garbellament: no es cita, en forma part. Em ve al cap la meva recent lectura de l’impossible literari Berlín Alexanderplatz (que, tot i el que jo en pugui dir, està considerat una novela moderna) en la que s’insereixen a tort i a dret relats de la feina en un escorxador, fragments bíblics o parts meteorològics. A més, i d’això n’és un exemple la mateixa obra de Döblin, es perd el factor moralitzant de l’art i aquest passa a ser un exercici abstracte, sovint a la recerca de si mateix (l’art per l’art de les avantguardes).
Canviant de terç, un fet que cal comentar amb especial repercusió dins les arts visuals és la desaparició de la noció de paisatge. L’art modern el presentava com a record d’una realitat perduda per l’horitzó envaït pels edificis de les grans ciutats. En qualsevol cas, això es pot interpretar com una derrota o com un combat que encara té lloc, ja que segons l’escola de Frankfurt, l’art aguditza les tensions per a superar-les.
Tots aquests símptomes, més o menys abstractes però tots de caire ben general, són producte de la decadència burgesa. La punta de la llança de la modernitat va de capa caiguda i el seu concepte estètic, també. Eliminant-lo, doncs, no hi ha paradigma estètic perquè com diria Nietzsche no poden haver-hi referents. Però si no es pot jutjar estèticament, no hi ha manera de diferenciar l’art del medi. I si no hi ha diferenciació, no hi ha art possible. Per això, en teoria, el boom del disseny
Per parlar sobre aquesta difuminació de l’art, crec que l’exemple paradigmàtic són algunes de les obres de Duchamp (a la Tate n’hi ha una que no és sinó un tros aleatori d’una altra), i com que els apunts de classe que justifiquen les justifiquen són a Lleida, us deixo aquest genial curtmetratge de Jean Achache, que en parla:
L’estil sembla tret d’una pel·lícula d’en Tarantino. I ves per on, que Pulp Fiction es considera un film postmodern… Així doncs, aquest curt passa a ser la llaminadura cultural que en l’anterior entrega era la imatge al·legòrica. A la propera, una cançoneta postmoderna…
De diumenge 7 fins al dijous 11 vaig campar per la capital de l’imperi britànic. Era una ciutat que volia visitar des que faig anglés seriosament i des que vaig tenir notícia dels seus museus i de la seva peculiaritat (Oxford St., Camden Market).
Durant 3 dies sencers he estat allotjat a l’Astor Hyde Park, alberg que recomano fervorosament. També, durant els 5 dies de durada del periple he tractat d’entendre el metro londinenc i he visitat quatre aeroports diferents (Girona, Luton, Stansted i Reus). Calculo que he pujat i baixat uns quants milers d’escales i caminat unes quantes desenes de quilòmetres. He ingerit menjar de totes les parts del món i el mínim de menjar anglés, una de les pitjors cuines del planeta. He vist la National Gallery, he anat amunt i avall d’Oxford St., he visitat el British Museum (que de British té el nom i els treballadors), Camden Town, l’Abadia de Westminster, la catedral de Sant Pau, la Tate Modern i he vist per fora el Big Ben, el Parlament, la Torre de Londres, i hem creuat, repetides vegades si calia, els diferents ponts de la ciutat.
Hem patit fred, vent i neu, així com d’aquesta duríssima epidèmia que converteix qualsevol viatger en un turista, susceptible de ser maltractat i estafat diferents cops, en un medi tan hostil com Londres, on la complexitat del metro dóna mil voltes a la del de Barcelona, on tothom vol que els compris a la seva paradeta, on les línies de busos es compten per milers i on un mapa ENORME és només de Central London…
He mantingut un dietari amb molt mala cal·ligrafia i poc rigor. No crec que en faci res més enllà de transcriure’l. Serà una altra font de records a la que acudir, si de cas.
La darrera adaptació al cinema d’una obra de Cormac McCarthy (abans ha caigut No country for old men) és una peça curiosa.
El director John Hillcoat despulla a la pel·lícula fins i tot de les referències temporals, que només es mantenen en vagues anclatges dels anys i a la successió del dia i la nit, i es centra en el camí dels personatges en un món absolutament hostil fins a punts inimaginables (privació total de la vida animal i vegetal), on ni tan sols importen les causes de l’hostilitat. A tot plegat, hi ajuden les interpretacions de Viggo Mortensen, Charlize Theron o Kodi Smith-McPhee (el nen, no el perdeu de vista!), de vertader manual i, fonamentals en un argument que no ens duu a res més en la seva absoluta simplicitat, banalitat i manca d’èpica (circumstàncies que no s’haurien d’entrendre com a negatives).
Precioses imatges apocalíptiques sembren el metratge aquí i allà en contrast amb el seguiment del pare i el fill. El metratge encara es sosté sobre una altra pota: els flashos als primers temps de la tragèdia, mentre creix el nen i la mare perd l’esperança. Tot plegat, si bé aporta informació a nivell humà, no aclareix en absolut les causes de l’increïble cataclisme que comporta incendis, terratrèmols i baixades dràstiques de la temperatura. De fet, quan la fi dle món arribi: ni profetes ni científics. Possiblement ens n’anirem a l’altre barri amb cara de Mr. Bean encuriosit, que acabarà volent dir “no som res”.
Resulta molt interessant el plantejament sobre la tenacitat, com si sobrevivís qui vol i no només qui pot. A The Road, el que marca la diferència és la voluntat. N’hi ha que es deixen perdre, com la mare, però n’hi ha que als seus mentits 90 anys, com l’entranyable personatge de Robert Duvall, continuen endavant. I en aquesta voluntat rau la dignitat de l’home per sobre de tot, en un món, on els homes que no s’han suïcidat, han caigut a les mans de caníbals. Ben curiós és doncs, com, encara, en la ment del nen hi perviu la moralitat i els conceptes de bé i mal, quan tot ha esdevingut un tràgic campi qui pugui, com demostra el seu pare despullant i abandonant un home que els ha robat (una de les escenes més dures de la pel·lícula).
En el gènere de les pel·lícules apocalíptiques, que són moltes, l’he trobat de les més realistes i completes, fins i tot té un breu moment zombi. En resum, sense que aparentment sigui una obra mestra, hom surt del cinema profundament conmocionat i amb una estranya sensació de solitud, com si costés d’assumir que, allò que hi ha al nostre voltant, són humans i que, a l’hora d’aquest judici final de la selecció natural que retrata The Road, no tindran pas desitjos de cooperació si de conservar la seva existència depén.
Aquest curs estic descobrint multitud de grups interessants, alguns ja coneguts, d’altres no tant. En qualsevol cas, un dels més rellevants són Els Amics de les Arts. Dilluns feien un concert gratuït a la sala Luz de gas i, després de sobreviure al pagament de 7 € per una puta ampolla de 20 centilitres de tònica, vaig assistir a un altre concert que està elevant el nivell musical de l’any a cotes inesperades per estar a principis de febrer.
Definir-los és, com ja és costum amb tothom que fa un producte allunyaat de la resta, complex. Però crec que val la pena intentar-ho. Si us heu de fer una idea de com sonen, diria que és alguna cosa així com Manel i Antònia Font, però transcendint les seves referències o similituds.
L’estil és totalment eclèctic. Ells diuen que és electro sub-pop d’autor i per fer-sen una idea ja va bé. Empren electrònica, instrumentació acústica o roquera sense fer escarafalls i els quatre integrants es reparteixen els versos, tot creant un mosaic sonor amb moltíssima personalitat.
Els temes de la seva música també porten cua i són un altre dels pilars de la seva diferenciació. Potser són un dels grups més cultureta del moment, amb humor absurd, temes costumistes i referents clars d’aquesta Barcelona moderna i de disseny… Diguem que les seves lletres, en molts aspectes es proposen extreure l’estètica d’on aparentment, no n’hi ha i que, tot sovint empren mecanismes tècnics i d’estil pràcticament en absolut desús, cosa que es pot apreciar a Deja vú (una cançó feta a base de gal·licismes), Exercici Seixanta (una al·literació gegant) i Armengol (feta a base d’expressions que esmenten animals). També destacaria com a la cançó 4-3-3 fan l’analogia entre lligar i la tàctica futbolística, dos temes dels quals tot el país n’enten i on tot el país la caga més del que està disposat a admetre.
Al concert d’ahir, a més, van demostrar que són uns showmans nats, enllaçant cançons amb històries d’alló més passades de rosca i passant-s’ho com a nens dal de l’escenari. Divertidíssima la introducció a Càpsules Hoi-Poi, amb Jorge Bucay, una carta en argentí i una petita llibreria de la Rambla pel mig; i per tenir en compte la interpretació d’El Código Da Vinci fora de programa. Em va agradar moltíssim la reinterpretació de Tren transiberià, totalment casiotone, i la fusió espectacular de hip-hop i capricis cultureta (l’al·literació que abans esmentava) a Exercici Seixanta, la veritat és que, després del mèrit que té la lletra, la interpretació l’enalteix encara més. No van faltar els himnes del nou disc: a part de la ja esmentada 4-3-3, també van caure Jean-Luc o L’home que treballa fent de gos, amb l’aparició estelar del muso de la cançó (la disfressa del qual està amagada per la foto que us he posat, disparada pel mateix que li va fer el book a la Maria Coma, Ibai Acebedo).
Els fans de Guy Ritchie i que, a més, en alguna ocasió hem llegit novel·les de misteri britàniques, no podiem perdre’ns aquesta fusió del britanisme més flegmàtic i del més desquiciat.
Una posada en escena impecable (a nivell de decorats, vestuari, bandes sonores) és el salt definitiu de Guy Ritchie el cinema comercial, i de quina manera! Com Tarantino a Inglorious Barsterds, Ritchie també perd una certa personalitat (i possiblement per les mateixes raons), aquella que generava tota mena d’experiments que minaven les seves cintes i feien impossible veure-les ben aclofat a la butaca. Ara bé, cal dir que ho fa en pro d’una època victoriana reinterpretada i de la que se’n capten tots els matissos (l’argument posa molt èmfasi en les tendències contraposades del cientifisme i l’ocultisme).
Assistim a una pel·lícula amb rerefons i una trama assequibles però a l’hora elaborades, de manera que l’espectador s’il·lustra convenientment sobre el que suceeix i no es sent tractat com un nen. La confusió que regna cap al final de Rock’n'rolla, per exemple, era un tret que feia les cintes de Ritchie recomanables però obtusses en molts sentits. I sembla que en certa manera, l’obertura comercial de la seva rúbrica inconfusible hi ha ajudat.
Una fotografia que mostra mil detalls (atenció amb la capsa al mig del carrer, totalment en la línia dels jocs de càmera d’anteriors produccions; o uns fal·lus escapçats en algun moment), uns efectes especials i algún que altre truc de càmera converteixen Sherlock Holmes en una obra clarament visual, sense que això vulgui dir que la dimensió literària es redueixi dràsticament: duels retòrics sense perdre les aparences però amb brillantor canalla als ulls, com si, en comptes d’en un saló elegant, tinguessin lloc enmig d’una tortura mafiosa o en un combat de boxa ilegal…
Interessantíssim Jude Law com a Watson i sublim redempció de Robert Downey Jr. com a Holmes… Els dos barallant-se al més pur estil bromance… com si fossin en House i en Wilson. Però això no fot puta gràcia, tenint en compte que aquests dos personatges de la postmodernor televisiva estan basats en Holmes i Watson.
Finalment, un dels punts més agossarats i que més m’han agradat del film són les hòsties. Fins i tot m’atreviria a dir que Ritchie proposa un nou model d’acció: lent, meditat i raonat contraposat al frenetisme d’alguns dels seus films anteriors. Hi han escenes de lluita (Holmes és, de sobte, un expert en arts marcials) que es veuen fins a dues vegades, una de les quals en deliciosa càmera lenta i, a més, explicada amb ets i uts. La veritat, trobo que és un tret molt distintiu i que no hagués estat de més repetir l’esquema un parell de cops més al llarg de la pel·lícula.
Sense que objectivament tingui un gran guió, ja que tot plegat tira més a una trama de dissabte per la tarda (una bona trama, però, eh?), és una cinta molt recomanable, perquè fusiona un tòpic amb l’estil inconfusible d’un autor. I potser aquesta dualitat d’estil i tòpics acaba sent com un duet Holmes-Watson, al que els espectadors no ens sabem negar.
