Això és el títol d’una cançó de Joan Miquel Oliver. I el poso substituint el títol de la pel·lícula de la que em vinc a queixar perquè m’ha agradat ben poc.

Es tracta de La mujer sin piano, un retorn de les altes apostes del cinema espanyol a la mediocritat, a l’esperpentisme i al retrat d’un país que traspúa llard pels quatre cantons. En aquesta ocasió, Carmen Machi interpreta una dona descontenta amb la seva existència que decideix marxar de casa. Es tracta, doncs, d’un viatge frustrat a l’exterior que ens serveix de pretext per a viatjar a l’interior d’algú que no s’entén ni a l’inrevès. Ser realista i emocionar no vol dir renunciar gratuïtament a les convencions expressives. I deixar coses ocultes no és una bona estratègia si ni el director sap quines són aquestes coses. O almenys això és un missatge que vaig treure d’una de les meves lectures per a televisió.

La pel·lícula és una successió pretesament contínua d’escenes que, amb l’excusa del realisme evita una relació excessiva de les unes amb les altres. La trama en general, té un aire d’incongruència bastant acusat ja que, si bé se’ns presenta la Rosa com una mestressa de casa plana i despreocupada, després es revela un caràcter crític absolutament impropi de la seva condició.

L’autor ha volgut prescindir de diàlegs que haguessin estat molt necessaris per aclarir moltes situacions i aprofundir en les inquietuds de la Rosa. A mi em recorda a l’ús del silenci d’Edward Scissorhands, però cagant-la. Al cap i a la fi, la protagonista no és un ésser artificial, sinó que se suposa que és una desferra que tota la societat ha contribuit a crear.

Ara bé, aquesta incongruència, aquest passar del temps a ritme inconstant, em resulta típic de la nit. Sumant-ho a l’ambient kistch, de gent perduda i anònima que s’hi genera, crec que és un retrat impescindible de la situació que sovint es viu amb el transport públic, esperant-lo durant llargues estones. Una mescla de dessassosec i paciència que ens fan enfrontar a la nit amb un aire molt particular. Sóc incapaç d’anar més enllà en aquesta descripció, però són coses que s’entenen jugant a cartes a Balmes amb Consell de Cent a les quatre de la matinada, esperant un bus durant 45 minuts un dia que la nit de Barcelona no t’aporta absolutament res de bo o dormitant a l’estació de Sarrià després de la Telecogresca…

Molt interessant també la fotografia d’interiors (tot es veu a travès de portes) i, en alguns casos la d’exteriors, amb plans que tallen la figura humana per llocs inverosímils però amb un estrany sentit estètic. Costa discernir fins quin punt és una decisió tècnica o estètica, però potser és el punt més fort de la pel·lícula.

Tot i així, la impressió en general és força negativa: La mujer sin piano pretenia dir coses i, al meu parer, ha fracassat estrepitosament. No podia evitar acabar de parlar d’una cita així amb una darrera pega: la peça que obra, tanca la cinta i hi apareix pel mig, és absolutament desencertada. Si hi pareu atenció, em sabreu donar la raó. Però total, per un error més…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

Això és Contes d’Storyville, en la seva nova versió, igual que l’anterior i amb tot el de l’anterior però amb domini propi. Vagi per endavant que em vaig estar mirant un domini .cat però que he deixat estar el tema perquè són caríssims.

En el trasllat i en la configuració del nou domini m’he carregat dues entrades que tenia preparades. Una era aquesta i l’altra, la següent que apareixerà.

Fa un temps ja vaig parlar de El Reno Renardo, un grup de metal destructiu del qual ningú en sabia res. Ara ja se’n saben moltes més coses. No han tret nou disc ni res per l’estil, però s’ha descobert el pastís. La seva història és curiosa, car no s’hauria de parlar d’un grup, almenys durant la seva etapa embrionària, sinó que es tractava d’una sola persona que, com que només es presentaven al públic gravacions, cantava i tocava tots els instruments. Aquest prodigi agraiu-lo a la tècnica moderna i a la creativitat d’en Jevo.

Però, amb la munió de fans que tenia el grup, ni aquests déu del metal s’ha resistit a fer concerts. En Jevo va reclutar en Mikel, en Joss i l’Ivan i va començar una època de glòria. I el dissabte 23 Barcelona esdevingué partícipa d’aquesta glòria

El concert va començar amb males vibracions. Tenien fama de no tenir massa carisma sobre l’escenari i, a sobre, amb l’eufòria de Cipote Ancho, vaig perdre les ulleres. Les vaig tornar a recuperar amb la magnífica i, amb la homòfoba i antigarrula a la vegada, No quiero ir al gym.

Ara, a partir d’allà, va ser una nit genial. Es van deixar la pell sobre l’escenari i no els hagués fet falta ni cantar, ja que tots ens sabiem les seves cançons perfectament. És el que té agafar una cançó de Paulina Rubio i convertir-la en la inquietud d’un home per fer de ventre (Ni una sola parada) o compondre un himne d’odi contra una cosa que tothom odia (Ctrl + Alt + Supr).

Van tocar les indispensables per a mi, com Hasta la polla, que només amb el seu inici paga:

Seis mil millones de humanos tal vez más y sientes que no hacen más que molestar… la gente en el metro es más fea de lo normal, olor a sobaco y a efluvio rectal

No ens oblidem de la magnífica balada-freak passada de rosca que és El bardo bastardo ni els mega-hits Espera farru, que me quito, El bogavante (que considero molt il·lustratiu de la creativitat d’en Jevo, que barrejar metal amb la cançó de l’estiu té trons), Camino Moria o Crecí en los ochenta.

Ens van regalar una cançó del nou disc (motiu d’il·lusió per tots i totes). Es diu En el Nardo i la van plagiar uns nordamericans que es feien dir Village People. Tanmateix, he de dir que es van descuidar moltes cançons indispensables com Toroturadores (Barcelona o Catalunya en general era el lloc idoni per tocar-les), Cien idiotas, Tu Hamster, Vomito o Fiesta palangana (totes sospitosament similars a cançons famoses de Duncan Dhu, Rammstein, Jarabe de Palo i Mägo de Oz, però que no us enganyin) o la magnífica primera part de Trilorgia. I això, perdonant-los l’obligatorietat de l’imprescindible Yonkis sobre ruedas o els zappings (alguna cosa així com APM-metal). Pel gust de tots els renardistes que ens vàrem congregar a la Mephisto (on per cert, la meva Isabrella va protagonitzar una curiosa anècdota de sospita d’alcohol clandestí) el concert va ser molt curt. I això que l’haguessin pogut allargar sense problemes perquè els faltava per tocar gran part de les seves millors cançons.

En qualsevol cas, me n’he endut molts bons records: una afonia que encara avui em dura i un setlist signat pels quatre membres que ara posa el Reno sobre l’escenari. I felicitat absoluta.

Tags: Música by Arcangelo
2 Comments »

Fent una recerca bibliogràfica per un dels treballs més ambiciosos del curs (una recerca sociològica de tot a cent que tractaria de verificar si la gent tracta d’aparentar un nivell sociocultural superior), m’he topat amb un llibret interessant. Es titula Modernitat i postmodernitat, l’escrigué en Sergi Mas Díaz el 1991 i costa trobar-ne referències. I igual de desconegut que el llibre, és l’autor.

Ara bé, crec que és una obra dignar d’estar en qualsevol estanteria. Breu i escassa com és, dóna una llambregada ràpida a això que hom ha anomenat postmodernitat i en fa un retrat força recomanable. De moment, avui, parlaré de la postmodernitat en termes científics i de coneixement.

Mas planteja la postmodernitat com la decadència de la modernitat i no com un pas històric natural sinó com una tendència de la humanitat a evitar. I és que la modernitat és l’idealisme, el cientifisme, el temps de les utopies. Una de les raons més plausibles per aquesta decadència de la raó és la segmentació de la ciència i la manifesta impossibilitat de que una sola disciplina ho expliqui tot. Aquesta mateixa divergència, crea també situacions idèntiques explicades de manera diferent segons diverses concepcions teòriques i que Guy Lyotard anomenà diferend. A més, dins les mateixes ciències es van succeïnt diferents paradigmes que sovint es contradiuen entre si. Aquest fet provoca un relativisme generalitzat que només desenvoca a l’escepticisme i al nihilisme. No són les úniques raons però, Heiddeger, ja havia demanat una ciència no humana, no antropocèntrica, en la que s’evités el biaix de l’òptica humana. També cal recordar les teories en sentit contrari de l’escola de Frankfurt que s’inclinaven per una ciència més humana, amb fort esperit normatiu i amb ganes de posar èmfasi en el factor humà i en el camí cap a la igualtat abans que en la racionalització i en la maximització del benefici.

Aquest estira i arronsa, sumat amb el met que, ja que tan la ciència i la llei canvien segons el paradigma dominant, només es pot decidir que és científic i que és legal, ens duu de cap al relativisme. Per la postmodernitat, ni la ciència és un mitjà de coneixement vàlid ni la llei és apta per regular la moral.

A més, la modernització com a procés només és fruit del procés racional d’empresa i burocràcia. Políticament, la postmodernitat implica la mort dels ideals, la desideologització de les organitzacions i una tendència al pragmatisme. Els partits busquen governar sense proposar alternatives reals al govern, només un canvi de gent, que segueix tenint interessos en l’estabilitat i en l’eficàcia.

El més curiós de tot plegat és que, mirats amb lupa, els conceptes d’optimització, eficàcia o, fins i tot, raó, són nominalismes que no designen una realitat tangible sinó quelcom inventat pel gènere humà. I en nom de tot plegat, es cau en un capitalisme desaforat, irracional de tan racional com és, en una burocratització alienant. Al final, som presoners de la nostra pròpia lògica.

Properes entregues: art i moral.

Tags: Ciència i tecnologia, Consciència, Lletres, arts i cultura, Societat by Arcangelo
No Comments »

Avui toca començar a parlar de la darrera cinta dels germans Coen pel final. Si el final de Burn after reading era més o menys bo, rodó, amb tendència a cloure la història, a la següent pel·lícula dels Coen Bros, la cosa és completament diferent: és un vèrtex allunyat, gens empassable i que, més que tancar, topa amb una història que flueix per la misèria de l’home comú, presentant-nos una tragèdia sense gota d’èpica: la de la mediocritat humana. Una tragèdia que precisament rau en el poc que fa o que pot fer l’home comú per evitar-la. En Larry Gopnik no fa més que repetir-ho: No he hecho nada.

La cinta comença amb un curtmetratge inicial, part de la mitologia jueva, que té una relació un xic críptica amb el significat de la cinta, però el cert és tot just m’atreviria a opinar en la direcció de que la gent que, de viure com viu, ja és morta. Ells ho saben i els que han seguit més que Coens jo, també. I si la veieu

En qualsevol cas, crec que altre cop retraten amb eficàcia algunes conductes humanes, tot mirant per sobre de l’espatlla, però amb proximitat. La barreja d’empatia, burla i el profund nivell d’estrés que de tot plegat en resulta encara em pertorba ara. Sempre desgràcies, sempre problemes i, a A serious man, mai solucions. I no per no cercar-les: drogues, diners, fantasies sexuals, religió… Però si t’has d’enfonsar, sembla que ho faràs igualment, mentre uns quants espectadors fills de puta es riuran de tu.

M’encanta també que triin actors poc coneguts que, en canvi, encaixen a la perfecció en el paper de gent mediocre i que no és capaç de res més que de queixar-se, que amb prou feines pot solucionar els seus marrons que ja n’albira d’altres a l’horitzó. Divertidíssim Michael Stuhlbarg protagonitzant la cinta i capitalitzant desgràcies.

És curiós, que una de les meves idees més fermes per a rodar un curtmetratge era la de fer una comèdia d’una profunda tragèdia personal vista de manera còmica… com a A serious man.

Per cert, si al llarg dels següents dies teniu problemes amb les imatges, veieu coses estranyes a la interfície del blog, no us funcionen els enllaços, no patiu, que l’estic traslladant i reacondicionant. Serà dur, perquè cal actualitzar enllaços a imatges i a entrades de nou.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

En una societat com l’actual, en que les classes socials semblen no existir, us dono la clau per ubicar ràpidament un individu en una de les tres grans classes.

La pregunta és per tots la mateixa: En quina classe social et trobes?

El de classe baixa respondrà: Què és una classe?
El de classe mitja respondrà: Uff… És molt difícil, suposo que baixa.
El de classe alta dirà: On va a parar, si està demostradíssim que la nostra societat no té classes.

Aquesta entrada és una celebració de que hauré d’anar a la recuperació del juliol de Sociologia del consum. No sé perquè serà. Per tendenciós no, suposo.

Tags: Humor, Societat by Arcangelo
2 Comments »

Després de la primera entrega, en ve una altra amb grups de metal que canten en català. De moment, la recerca queda tancada i ja aniré publicant més entrades de la sèrie a mesura que vagi trobant més grups.

Edelweiss: se’m fa estrany que emprin una flor forana per a nombrar-se… i em fa ràbia que facin anar unes aletes com a logo… com jo al blog. És metal suau però molt fresc, un molt bon descobriment que té ganes de dir coses noves, com ben bé proven les seves bases agosarades. La veu té molta força, quan vol.
Myspace

Erm: Un us molt interessant de les guitarres i els teclats, així com una bateria contundent caracteritzen aquesta banda de Figueres amb un nom tan metaler com català. La veu potser és el pitjor aspecte, sense ser en absolut dolenta. Potser m’ho sembla perquè està un xic soterrada sota la instrumentació.
Myspace

Udol: nom tòpic del metal adaptat al català. Fundat pel traspassat baixista de Segle XIII (veure més endavant). És una música afilada i les veus són del Moreno del Metal, un paio que va guanyar un concurs d’Air guitar, el d’imitacions del Polònia i que ara participa a Buscant la Trinca. Un polifacètic.
Myspace

Segle XIII: La qüestió de la definició del gènere és ja complexa amb aquesta gent. De fet són la puta hòstia. Jo pensava que no hi havia res com Angizia. I a sobre, he descobert aquest grup que canta en català i amb una empenta d’allò més innovadora i trencadora.
Myspace

Setge: una música d’instrumentació greu i pesant que posa la nota més black a a aquesta entrega. La instrumentació és més assequible per a les orelles que la dels blackmetalers del nord d’Europa, vertaderes bèsties. Tanmateix, pel que veig, tot i que la música no hi apunta, les lletres són de caire més èpic, així que podriem trobar-nos en un cas atípic de viking metal català (el viking metal és metal escandinau, barreja de death, black i power, agafant els temes èpics d’aquest darrer).
Myspace

Relics: Un grup de metal gracienc, que ha escapat a tots els meus pocs fiables mètodes de recerca i que m’ha acabat recomanant el seu propi baixista, en Joan, en un comentari a l’entrega anterior. És un grup força complet, que si bé aparentment no sembla tenir molts artificis no es perd en floritures i té un estil força proper.
Myspace

Desitjaria fer constar tot el que m’ha ajudat MySpace i la pàgina web Himnes de nit que llista grups de metal basats a Catalunya (si bé amb un xic de desactualització). Salut i soroll!

Tags: Música, Païs by Arcangelo
2 Comments »

Abans d’ahir vaig assistir al concert que la Maria Coma va oferir al Cafè del Teatre de Lleida, presentant el seu primer disc, Linòleum.

La Maria és presenta com compositora, pianista i cantant barcelonina, de Gràcia. Està plenament inscrita dins el nou corrent de pop en català de temàtica més aviat naïve, tot i que, amb ella, les etiquetes sobren. I és que en una mateixa cançó passa de l’estil clàssic al jazz. I amb minuts de diferència és capaç d’arrencar-te un somriure idiota o de pertorbar-te profundament.

A part d’una solvència considerable tan a la composició com a la interpretació, la seva veu mereix paràgraf a part. Té un matís infantil, que topa amb la seva versatilitat. A mi em toca la fibra, canti el que canti i ho faci com ho faci. La veritat és que te n’enamoraries només per què t’emociona igual cantant-te una cançó de bressol (deliciosa Ninones com a propina) o amb l’estranyíssima Sempre present.

I així com hi han artistes que requereixen paciència i obertura per comprendre’ls, la Maria té aquesta mateixa qualitat, però alhora amb un magnetisme que la fa ben atraient, ja des de bon principi.

Ja per anar acabat, sembla que, si es parla de Maria Coma, s’ha de parlar de Pau Vallvé, que al concert tocava la bateria com un gourmet (li vaig comptar set parells diferents de baquetes), però que està al darrere del disc d’aquesta noia i també d’un Myspace i una plana web ben parits (a part de saber-ne de música, també deu tenir coneixements de disseny perquè el llibret que acompanya el compacte duu la seva signatura). El músic que triangulava la formació era en Jordi, líder d’Inspira, que tocava el baix i, a més, va exercir de teloner, amb una oferta acústica i de difícil inmersió.

Em vaig comprar el CD de la Maria Coma i me’l vaig fer dedicar. Contradient el seu cognom, és un clar punt i a part en la música que pogueu escoltar. De moment, entreu al seu Myspace. En Toni Ibàñez diu que és la Björk catalana…

Té gràcia que hagi anat a un concert així… Sobretot perquè el proper, el 23 de gener a Barcelona, serà el de El Reno Renardo. Durant els propers dies no em prodigaré massa per aquí. Massa feina, massa patiment i massa misèria.

Tags: Música by Arcangelo
3 Comments »

Primer va ser Massimo Tartaglia, després Susanna Maiolo. Dues persones titllades, unilateralment, de desequilibrats mentals que han atacat físicament a dos exemples de caspa i desgovern, sense danys importants però que, en definitiva ens han demostrat que Berlusconi o Josep Ratzinger no són intocables. Entre la gent normal el pensament és que arribar-se fins a Silvio Berlusconi és impossible. I l’únic que ho ha aconseguit és un que després han dit que era boig. Que s’ha pensat? No es pot partir-li la cara a Berlusconi, només ho ha fet un boig. Seríem tots bojos, si saltessim la tanca i aferrèssim al Papa i el llencèssim al terra? Qui realment agafa el brau per les banyes i arrenca literalment al papa de Roma de la poltrona és un foll. Un oligofrènic. Un posseït. Com si haguessin de ser inferiors!

Si un home i una dona, en cada cas, poden arribar al contacte físic i a danyar a personalitats envoltades de mesures de seguretat hiperbòliques, imagineu-vos el que podria fer una esquadra, una host, un comando de bojos.

Jo personalment m’inclino davant d’aquest remolí d’acció, vehemència i veritat que és la bogeria, aquesta bogeria proclamada des dels mitjans de comunicació. Per mi, la bogeria no desacredita. Si la bogeria és la raó dels actes de Maiolo i Tartaglia, jo deixo que siguin els bojos qui governin, que parteixin boques, que arrenquin cabelleres, que esbudellin fins on sigui necessari.

Ja em sabreu perdonar les violències. De vegades penso que l’autèntica bogeria és no fer res quan l’evidència de que ells si que ens fan alguna cosa és aclaparadora. Follia i revolta.

Tags: Consciència, Societat by Arcangelo
2 Comments »

Les dues assignatures del mòdul de sociologia, sociologia del consum i estructura social, estan donant molt de suc aquest semestre. Potser m’he equivocat de carrera i tot.

En una de les darreres aportacions de sociologia del consum se’ns ha parlat del principi de la pèrdua de George Bataille. Aquest autor té un punt de vista força particular: al món sobra energia en comptes de mancar-ne i la tendència natural en l’èsser humà és malbaratar-la. Aquesta teoria de l’abundància contempla que per canalitzar aquest impuls animal, tendim al consum efímer, a donar coses, a fer festes… A qualsevol cosa abans d’acumular els diners, fet que entraria dins una lògica burgesa racional i, per aquest fet, antinatural. Bataille nega el principi econòmic de l’escassetat i per tan, rebutjant la lògica econòmica.

En la mateixa línia, nega que la racionalitat domina els actes de l’èsser humà, i ho corrobora dient que conceptes completament irracionals com ara l’honor o la religió tenen molt pes a la societat i en les decisions de cada individu. Així doncs, el consum i el malbaratament de béns no s’ha de combatre, sinó de dur a terme d’una manera desinhibida (Bataille empra el concepte XX) per tal que no acabi en esclats de violència. És a dir, que, com el sexe, el consum no s’ha de reprimir.

Un dels exemples que la professora ens posava d’aquesta lògica del do, de fer regals, de polir-nos el nostre capital sense més són els blogs. Quina necessitat tinc jo de publicar el que penso, el que em passa o el que veig a la xarxa? La veritat és que cap. Però veure-ho així és veure-ho de forma racional. L’explicació és que desitjo fer-ho i ho faig de forma coherent amb la lògica hedonista que segueixo (tot i que lògica hedonista sigui una contradicció en els termes). La mateixa que em fa tenir un altre blog i col·laborar en una revista, estar en un esplai… Com aquell que diu faig coses que no m’aporten cap benefici material evident, és més, que em resten temps i de vegades, diners (trucades per a l’organització de l’esplai, inversions…).Per Bataille, això serien maneres de malbaratar la meva energia. El consum nadalenc seria una forma menor de consum (aquest home encimbellava els carnavals i ler orgies). Però interpretar els autors que hem estudiat ja és tota una ciència, així que no ho faré anar per aquí. Més aviat, redrecem això cap a un pseudopropòsit d’any nou.

I és que, al 2010 seguiré escrivint aquest blog. Potser de manera diferent, perquè potser dono un tomb racional a les coses i el començo a posar el  al meu servei (segons aquest geni, jo estaria al servei del blog car és el meu mitjà per a dur a terme una despesa innecessària). Qui sap. En qualsevol cas, per a bé o per mal, serà un altre any de temps i energia plaentment gastats. Feliç 2010.

Tags: Blogs, Consciència, Societat by Arcangelo
4 Comments »