Un dia vaig estar a punt de gastar-me tres cents euros en una punyetera gravadora digital en una botiga Sony Gallery. I us he de fer una recomanació: no compreu productes Sony. Vaig descobrir que el giny gravava en un format desconegut que va resultar ser exclusiu de la companyia nipona. I a més, només es pot transformar en mp3 després de passar per un programa desenvolupat per la pròpia companyia disponible només per a Windows i sense alternativa de codi lliure.

Per cagar-s’hi. Cada cop més, un percentatge important dels estudiants de publicitat als que tinc accès (gent que, per avatars de la seva carrera podria voler realitzar falques amateur amb una gravadora semi-professional) té Macs. I a molts altres segur que no els fa puta gràcia haver-se d’instalar 128 MB d’un programa que Sony podria haver-se estalviat. I a partir d’aquí, pensar que Sony van ser els del DRM i que es diu que et venen els seus productes amb autodestrucció programada mitjançant un dispositiu anomenat Sony Timer, no ajuda pas massa.

Jo també sóc una mica imbècil per fer les coses precipitadament, però ells més per no fer anar estàndards que garanteixen que els seus programes ens aniran bé a tots. El camí per arribar a ser un monopoli conseqüent passar per a arribar a tots els clients com ells volen que els arribis, no com tu vols que que ells t’arribin.

Una altra gent que no entèn que als clients se’ls han de posar les coses fàcils en termes de tecnologia és Renfe. Bé, si som sincers, Renfe et complica l’existència fins a límits insospitables i deu ser una de les marques més odiades del país. Però que els donguin pel puto cul. S’ho mereixen.

El cas és que l’altre dia, després de tres intents de trobar un telefonista adequat a les meves necessitats, a la línia d’ajuda anomenada, amb plaer sàdic, Renfe contigo, la persona que m’havia de solucionar els problemes em va acabar dient:

Renfe no garantiza la compra correcta de billetes usando cualquier navegador que no sea el Explorer.

La telefonista venia a dir-me que, en l’últim nivell d’una gimkana que no rememoraré, me n’hauria d’anar de la UAB a Sants a perdre dues hores de la meva vida per fer un canvi de bitllet.

És a dir, que ara Microsoft s’ha lliurat de la multa per monopoli amb l’Explorer, altres empreses monopolistes de puro i brandy soberano (si, fot un tuf a naftalina que no s’aguanta, que voleu que us digui) li posen les coses fàcils i putegen als seus clients en nom d’alguna cosa que desconeixen. Si vull comprar els meus bitllets amb el Mozilla, cap alt funcionari analfabet i catalanòfob és prou per impedir-m’ho.

Tags: Ciència i tecnologia, Societat by Arcangelo
1 Comment »

Com sabeu o us debeu imaginar, si bé els meus gustos musicals són ben eclèctics, m’agrada molt el metal. I, a més, em considero profundament nacionalista. Són dues realitats que no tenen molt a veure, però per a les quals no hi ha un referent comú. És a dir, que hi han molt pocs grups de metal en català, perquè la nostra és una cultura invàlida i descompensada, que té molts aspectes amb un desenvolupament nul. Així doncs, a l’hora d’emprendre una recerca, em semblava que, com moltes altres subcultures com ara el hip hop (en català hi han At versaris o Crim i poca cosa més), el metal en català és un desert en el que la qualitat no hi abunda. En qualsevol cas, m’he llençat de cap a buscar grups de metal que tinguin lletres en català i, ves per on, n’hi ha més que no em pensava.

Vidres a la sang: suposo que són els grans del metal en català. Són de Terrassa, i, davant els dubtes, diré que fan metal extrem i que també tradueixen les seves cançons a l’anglès. Tenen tres discs al mercat i els va prou bé.
Web oficial i Myspace

Sarasvatï: en teoria fan power metal en català. No em semblen pas dolents a priori comparats amb alguns flipats del panorama internacional. El problema és la qualitat tècnica del seu so. Tenien una veu femenina ben graciosa però ara ja no. Compten amb una maqueta gravada, descarregable des d’internet. Venen de Calaf, a l’Alta Segarra vella terra de carlins, lluny de tot arreu i a prop d’enlloc com diu una de les seves cançons.
Web oficial i Myspace

Entropia: Barcelonins que es declaren anarcosatànics que diu que fan katalonian brutal grind antifa, tot i que tenen un so fosc i profund que els apropa bastant al black metal. Les veus són tan guturals que amb prou feines poden entonar (a la cançó Takte mórbid sembla que un senglar els faci els cors). I les portades dels seus discos són de fetus deformats i coses així. Per cert que en tenen tres, d’autoeditats. Una banda que, tot i la seva dificultat sonora té força adeptes i que des del 1994 que es troba en actiu si bé va començar com a grup de punk.
Web oficial, Myspace i blog a manera d’arxiu.

Mal averany: death metal normalet. Unes guitarres força interessants per ser un grup a priori bastant desconegut. La veu tira més cap a doom (jo tinc la teoria que al death han de ser més agudes) i tenen alguna cosa que no els fa tan inescoltables com la majoria grups de [gutural]METAAAAALL!!!!!!![/gutural]. Han tret una maqueta i estan preparant un nou disc.
Myspace

Avalot: si el grup anterior ja fa anar una expressió catalana preciosa per a anomenar-se, aquests reusencs també n’han triat una de ben característica. Tenen una guitarra acollonant, molt més power (tot i que ells no es decanten per cap variant del metal en concret), més que ben tocada, composada amb molta gràcia i una veu femenina que no és gran cosa (admetem-ho, potser no m’han acabat d’entrar bé perquè canten en xava). Al meu parer, són un dels millors descobriments d’aquesta recerca. Tenen un compacte al mercat anomenat Somnis.
Web oficial (en construcció) i Myspace

Més endavant una propera entrega. De moment, que gaudiu d’aquesta.

Tags: Música, Païs by Arcangelo
2 Comments »

I si, un any més han arribat aquí les festes de Nadal. Aquest any, com a novetats, m’he hagut de vuere com a ideòleg pro-nadal de l’esplai, he trobat una feina super nadalenca de la hòstia i he adquirit una dimensió acadèmica que em permet analitzar el meu consum i el dels altres, fet que em fa adonar que no m’estic pas reprimint especialment…

En qualsevol cas, cada any acostumo a fer una rajada general del Nadal (aquí la del 2008, la del 2007 i la del 2006, la primera de l’era storyvilleana.

Com que sembla que, vistos els fets que presentava al principi, estic perdent la batalla contra el Nadal i tots els anys cau alguna cançó antinadalenca acompanyant el sermó, aquest any, només poso la cançó. És de l’any passat, però boníssima igual. És tracta del single nadalenc d’El Reno Renardo. Amb tots vostès, el Tamborilerdo.

Dedicat al Gepe. Perquè sé que a ell li agrada nar dalt (i el Reno Renardo també).

Tags: Música, Societat, Vida i misèria by Arcangelo
2 Comments »

En un mes he perdut quatre coses: un estoig, una motxilla, un mocador palestí i una gorra de pell. Les dues primeres, amb tot el seu contingut. I l’objecte més important, la motxilla, el vaig poder recuperar amb tot el que hi duia dintre gràcies a la bona fe de la humanitat. De la gorra, el mocador o l’estoig encara no en sé res. I ja no en sabré mai res.

I no he vingut a cagar-me en la gent que agafa coses que es troba i que no són pas seves. De gent filla de puta n’hi ha però ja ho sé i l’estratègia passaria per previndre abans que trencar cames.

A mi em sembla que ja em fixo en no perdre les coses, però no hi ha manera. L’afer de l’estoig em va donar pel cul perquè, bàsicament ara no tinc tots els estris d’escriure en un mateix lloc i estan escampats per la bossa. Suposo que agafaré un estoig de quan era petit que rondi per casa i a córrer. El cas de la palestina, també té trons. Dilluns, tal com marxava el tren de Lleida em vaig adonar que no m’havia endut ni una bufanda ni res per protegir la meva sensibilíssima gola del fred i els gasos de la metròpoli. I vaig encarregar al meu company de pis, que dimecres baixava a comprar a Barcelona, que em pugés una palestina, per poder acabar la setmana dignament. I a la tarda, camí d’un examen de mercadotècnia, l’estrenava. I sortint de l’exàmen ja la perdia. ABSOLUTAMENT PATÈTIC.

La mateixa setmana, després d’un episodi especialment estressant amb els ferrocarrils, perdo la gorra. Me n’adono en arribar a Lleida i suposo que deu haver estat a l’Avant. I res. Molt bon tracte amb el viatger client, però res de res.

És un aspecte que em fa sentir malment, molt malament, si he de ser sincer. Perquè evidencia que no sóc capaç de parar compte amb el que faig i que m’etiqueta com un arquetip de persona caòtica que odio.

I és que, no és l’aspecte material el que em trastoca de tot plegat. Potser és el que m’he de sentir dir a casa Però em diran el mateix que dic jo. I no sé si és una qüestió d’especial malastrugança o que realment he de parar atenció a cada acte estúpid. I si ho he de fer, me’n sento ben incapaç ara, escrivint això, des de la puta derrota que suposa anar regalant objectes al món i convertint-lo en un lloc una miqueta més entròpic.

Tags: Consciència, Vida i misèria by Arcangelo
6 Comments »

A Lleida, ciutat on estic censat (i també empadronat) i on, per tant, voto, algú ha decidit que no vol saber si els seus habitants volen que Catalunya sigui independent.

Crec que ara més que mai, els que poden votar haurien de fer sentir la veu dels que no poden.

Tags: Païs, Política by Arcangelo
3 Comments »

Aquí una divertidíssima mostra de propaganda americana durant la segona guerra mundial, per cortesia del meu corresponsal a Història.

És un document prou curiós i no deixar d’acollonar-me la terrible força que pot tenir una eina com això amb els nens…

Dues coses que no venen a tall de res:
-Possiblement la freqüència dels apunts es redueixi. Ara ve Nadal, matarem el gall i tinc un colló de feina. No rima, però es veritat.
-Llegiu aquesta entrada meva al HollowFausto Cannibal.

Tags: Audio & Visual, Humor, Publicitat i RRPP by Arcangelo
4 Comments »

Ja diuen que In the loop és la comèdia britànica de l’any. I jo volia parlar-ne. Però abans que res em faltava un títol enginyós per l’entrada. Normalment acostumo a optar per un joc de paraules amb la traducció, però com que no me n’he sortit de trobar la traducció d’in the loop al català (crec que és una frase feta sense traducció, tot i que aposto per alguna cosa així com Amb la soga al coll), he preferit ficar-li el títol que correspondria a alguna versió mainstream d’aquesta deliciosa comèdia traduïda per algún professional castellà (el mateix que converteix Old dogs en Dos canguros muy maduros).

En primer lloc tenim al cap de premsa del govern britànic, un tal Malcom Tucker, desquiciat i psicòpata, però que no és res de l’altre món comparat amb l’ambient podrit i caòtic que regna al món de la diplomàcia i la política. Després tenim una colla d’assessors entre genials i maldestres, embolicats en faldilles, que produeixen informes del no res i el talent dels quals està sustentat en un títol universitari i en habilitats que tots ells es cuiden de magnificar Després hi han alts polítics amb interessos… Afegim-li un parell de ministres britànics que no saben ben bé de que va la cosa i ja tenim els ingredients d’In the loop. Ho barregem tot plegat amb la conxorxa dels EUA i del Regne Unit per començar una guerra al Pròxim Orient i hi afegim, com a cirereta, la cagada d’un ministre britànic contrari a la guerra, que el converteix en un aliat als favorables a la invasió.

La sàtira és bestial, no només pel fet de veure polítics amb càrrec de despatx i cotxe oficial esmentant-se les mares, sinó per detalls acollonants com ara fer una reunió en la que se suposa que es decideixen els detalls d’una invasió militar al voltant d’una taula de ping pong (subtil detall). També té trons veure els rerefons de les reunions i les cimeres que tan perfectes en semblen per la televisió. Què fa el ministre a l’hotel abans d’anar a les reunions? Com es decideix qui va a les reunions? Amb quin poder es creen les delegacions i les comissions?

Tot i les profundes reflexions sobre la corrupció moral de la política occidental, és difícil no riure amb la versió britànica i en política del Burn after reading. Les situacions còmiques humanitzen els polítics i ens recorden que el món del nostre Polònia potser tampoc és tan diferent de la realitat. I que, per exemple, les entrepussades burocràtiques que ens pasen cada dia a nosaltres també passen, per exemple, en una sessió transcendental del consell de seguretat de l’ONU.

Per acabar, un apunt per la fotografia trepidant i documentalera que presenta el film amb un acabat que sembla impossible pels grans escenaris que presenta (ministeris, secretaries d’estat, etc.). Interpretacions crispades, creïbles i conjuntades, a destacar la increïble interpretació de Peter Capaldi i del senyor dels Soprano ficat a militar, James Gandolfini. En resum: una cocktail deliciós però molt amarg amb uns quants glaçons de veritats com a punys. Us ho recomano.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Diu la meva professora de sociologia del consum que l’aspecte físic no influeix en cap mena de distinció o estratificació social. Crec que el dia que va sortir el tema a classe, tocava Bourdieu i, en base a les seves teories se’ns va respondre: els grassos són gent normal. Però jo, des de la perifèria de l’acadèmia m’inclino per dir que la forma del propi cos ens classifica. I molt.

De fet, jo no tinc un especial sobrepès (em calcularia l’IMC però fa mesos que no em peso ni em medeixo) però degut a la meva proporció, comprar dos pantalons per aquest hivern m’ha costat tres putes setmanes. Un calvari. Trobar pantalons que m’agradin a un preu raonable, i, a sobre, de la meva talla ha resultat quasi impossible. He hagut de renunciar a trobar uns texans negres de menys de 40€ de la talla 48. Tot i que no sembla pas tan difícil, a les botigues de gran consum, les que ens vesteixen a la majoria, no s’hi troben talles per a perímetres de cintura superiors al meu (117 centímetres, a tan sols 37 centímetres de l’ideal femení). Al menys per a homes. I per a dones, la superficialitat està encara més a l’ordre del dia. Si no es va a la moda, si no es va maquillada, si no es llueix un cos cuidat, la societat ens ha entrenat per sentir rebuig, per censurar i per excloure.

Per alguna raó que m’agradaria entendre, s’han impossat uns dictats estètics comuns. Com si la bellessa fos objectiva i a tothom li agradés el mateix. I això és fals. Hi ha gent a qui li agraden les noies primes, joves i boniques. Però, perquè no una dona grassoneta, madura i que no cuida especialment la seva bellesa? Hi han pàgines porno que evidencien que la gent no només està per cossos esculturals. I no només pàgines porno. Els paradigmes estètics d’altres temps parlen per si sols. Les pintures de Klimt o Botero posen de manifest que hi ha gent que adora cossos diferents. Perquè el natural és sentir-se atret, però no per un determinat aspecte. Tanmateix, hem arribat al punt on l’atracció pels cosos esculturals de passarel·la s’adquireix socialment i quasi tots la professem, fins al punt de que un cos antiestètic és una barrera social ben difícil de superar. I el menyspreu de la gent s’estén a allò que la gent controla (per exemple i retornant a l’inici de l’apunt, la moda). Personalment, ho qualificaria d’obessió, i ho afirmo de manera gens gratuïta: cada dos per tres se’ns recorda quins són els cànons estètics i que cal complir-los.

Així doncs, la gent grassa ha de distingir-se per força de la normal en tenir un consum de vestuari diferent, en ser rebutjada pels sectors més superficials o en comprovar que el seu estat físic no és bo per a exhibir-se o per a obtenir un bon rendiment esportiu. L’obligació d’estar prim forma part d’un sistema d’estratifiació social per l’aspecte. I com si la societat fos una aula de parvulari, si et saltes les normes, te’n vas castigat al passadís.

Tags: Societat by Arcangelo
1 Comment »