Fa ja uns quants dies que vaig veure New York, I love you, la continuació conceptual de Paris, je t’aime.
Faré una crítica per segments i després dedicaré unes paraules a la pel·lícula en global. No se m’acut cap altra manera de fer-ho. I no he respectat l’ordre perquè ho he fet de memòria. Grossa que la tinc, ja veus.

Al segment dirigit per Jiang Wen, ens trobem amb la història de Hayden Cristenssen, un xoriço gavatxo que potser és el nexe conceptual amb París (és la primera història). Intenta lligar-se una noia, però descobreix que ja està ocupada, ni menys d’Andy Garcia, però que resulta que a la vegada aquesta noia li està ficant les banyes a un altre paio amb el mateix Garcia… Si ja sembla massa casualitat, la història en té moltes més. Un abús, sens dubte.
Un dels segments més fluixos és el del jain (interessant religió sense déu) enamorat d’una jueva ortodoxa amb qui té tractes comercials. Transmet els extremismes religiosos que conviuen amb la soltesa, la superficialitat i l’escepticisme de la ciutat que mai dorm.
Una història una mica lynchiana però a la vegada preciosista és la de la cantant d’òpera retirada i el grum deformat (voldria tenir més tacte i ser més acadèmic però m’és impossible inferir quina malaltia o quin problema l’havia deixat en aquell estat). Una versió intimista de La Bella i la bèstia amb un intercanvi parcial de rols interesantíssim.
Quan un actor famós fa entrada en aquesta mena de pel·lícules col·lectives el seu paper sol ser bastant determinant. És el cas d’Ethan Hawke, que il·lustra el típic newyorker amb galtes. Intenta lligar amb un refinament del clàssic truc de donar foc i les coses se li torcen d’una manera ben poc imaginable. Divertidíssim.
La història d’un home i una dona que es retroben dies després d’una nit de sexe apassionat aborda un tòpic però d’una manera força graciosa: els dos esdevenen narradors. Un relat amb molta gràcia que permet fer suportable la seva previsibilitat. Sí tornen a cardar.
D’especial interès el segment dirigit per Natalie Portman perquè aborda un amor que no es sol tenir en compte: el paternofilial, el del mestre vers el deixeble, un amor que no es consuma però que actua igual que la resta. Explica una tarda d’un cangur dominicà amb la nena que cuida. Molt interessant com desgrana els detalls fins a la conclusió final, tan lògica com tendra.
Pel que fa a diversió, el premi se l’enduu el segment del noi que s’ha quedat sense parella per anar a la festa de graduació i al final li tocarà anar amb una noia que va en cadira de rodes. Serà una de les millors nits de la seva vida, però, com sempre, tots en aquesta vida som actors d’un inmens teatre… Ja callo, ja…
Un altre segment especialment desconcertant que parla de fílies i noves maneres d’estimar-se en aquesta ciutat tant a la punta de la llança de les tendències. Una parella es troba fora d’un restaurant. Els dos fumen. Ella se li insinua. Ell mossega l’ham. I… al final resulta ser part d’un joc. Un altre com han jugat amb l’espectador, tot i que aquest cop, diria que és joc brut.
Una història deliberadament tràgica i bella en la seva tragèdia la trobem en el pintor i la noia de China Town. M’ha recordat a la figura de l’artista maleït de les obres de Zafón. Simplement, la maledicció d’ell és l’oblit i la d’ella, la recança.
El moment més entranyable de la pel·lícula és potser quan fan aparició els dos iaios que després de no-sé-quants anys casats i suportant-se els vicis i ignorant-se les viruts, encara s’estimen prou per anar any rere any, al lloc on es van conèixer. Estariem davant d’un segment d’escàs argument que mitjançant el diàleg retrata amb molt d’afecte un afer que la gent no es sol prendre amb tanta filosofia com el director del segment.
Finalment, el nexe comú, bastant agafat amb pinces, és un personatge que ho va gravant tot en vídeo per una mena de macroexposició d’art conceptual. La pel·lícula acaba amb trossos de totes les històries d’amor i desamor projectades en edificis de Nova York. Em recorda molt a un curt eròtic anomenat Flesh. I bé, una solució fàcil, bonica i cara.
Com a anècdota, es veu que el curt d’Scarlett Johansson ha estat exclós del muntatge final. És una raó per no estimar tan Nova York… I que, d’entre tantes històries, no n’hi ha una sola d’amor homosexual… Poc creïble a Nova York.
NB: Demano disculpes pels possibles errors de raccord que apareguin en aquesta entrada. Potser barrejo històries o directors o personatges. En general, és tot bastant fidel, però mai se sap, amb la de dies que fa que vaig veure-la…
Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »