Entries Tagged as ''

Lluitant per expressar-se

Aquí una fotografia que va fer algú i que va penjar al seu Facebook per tal de demostrar empíricament la seva inmensa vida social.13557_172165961750_619401750_3380261_1145927_n[1]

Es va fer el dia de la festa major de la UAB, l’alternativa i autogestionada per totes nosaltres mori el capital blabla quedonguinpelcularectora. Entre els integrants de la fotografia composició n’hi ha un que viu amb mi, un que es deixa intimidar, un que intimida (i que, a més, es va prendre seriosament les amenaces de que no hi hauria mam per la festa major) i un, que per l’habitus bourdieunià que gasta no encaixa ni amb cola amb la resta: sembla que només passés per allí. I si, jo estic lluitant per expressar-me.

I ? UAB

Puta Uni

Joan MIX!el Oliver

Crec que mai he pagat tant per un concert d’algú a qui no havia sentit abans. Fins fa uns mesos, hauria posat la mà al foc que Joan Miquel Oliver era el cantant d’Antònia Font. Però bé. N’és, en realitat, el guitarrista i compositor. I ahir actuava al Café del Teatre de Lleida, dins el festival Insomni. Com que el meu descobriment d’Antònia Font no m’està portant res més que alegries, vaig pensar que seria una aposta segura.

Anava precedit d’Ix!, titllats per rotatiu local, de grup de cançó protesta. Tot i que n’incorporen alguns elements, em sembla una relliscada important, ja que la seva música va més enllà. Van resultar una sorpresa prou bona fins al punt que vaig adquirir el seu compacte per cinc euros allà mateix. En destacaria la seva energia i entrega, a part de la polivalència de la veu del cantant, en David, que em va dedicar el disc. No són un grup del qual n’esdevindria fan, sobretot per la introspecció de les seves lletres i les derives melòdiques de la seva música, però són sens dubte, molt recomanables.

D’Oliver, poc en puc dir que ningú hagi dit ja. Em va semblar un crack total. M’havien parlat de que als seus directes eren d’allò més avorrits degut al poc carisma que prodiga. Efectivament, Oliver és un tímid d’aquells que es fa estrany que pugin dalt d’un escenari, però ni molt menys algú poc magnètic. Tot i que el concert va ser molt estàtic, la qualitat de la música i les lletres parlava per si sola. A més, la bona interpretació, sense demanar explicacions a ningú i algun que altre comentari ple d’enginy naïve deixat caure amb gràcia (impagable reivindicació pro-marciana) van fer que acabés agraint al públic l’entrega que li va demostrar… Com ell mateix va dir, moltes vegades he anat pes puestos i no m’han fet ni puto cas.

En fi. Llàstima de no haver trobat un lloc més adient que la barra per gaudir del concert. Per sort, qualsevol lloc del Café mai és una mala opció del tot.

Us deixo amb una cançó de Tomeu Penya que l’Oliver versiona d’una manera deliciosa:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

La violència no deslegitima

Si la violència apareix és per alguna cosa. NO és la reacció adequada, però no és una raó per ignorar el problema que la causa. Moltes vegades es recorre a ignorar els que tenim un geni fort, creient que només tenim dèries inútils pel fet d’expressar-les de manera més vehement que la resta dels mortals. I que no emprem els mètodes correctes no ens treu raó. Podem tenir-la o no. Però no ens la treu.

Un altre tema és la violència gratuïta, si bé fins i tot el que es qualifica com així deu tenir algun motiu inconscient i subjectiu dins la ment del seu autor. Però jo parlo de la violència mínimament amb causa, que no justificada. Per exemple, ETA té la seva raó. Que matin gent i tal els converteix en uns fills de puta. D’acord. Però això no serveix per evitar posar solucions a Euskal Herria.

Si la policia atonyina estudiants, és que hi ha un descontentament per part dels estudiants i per part de la policia. La violència, molt sovint somatitza inquietuds. Potser els estudiants n’estan fins a la polla que ningú els escolti i la policia d’haver d’aguantar presió. L’altre dia no em van deixar pujar al tren perquè el control de seguretat estava tancat (tanca dos minuts abans de sortir) i vaig patir seriosament per les conseqüències que pogués tenir la reacció intransigent del paio. Perquè vaig tenir ganes de partir-li la puta cara i qui sap que més. És normal. Em va putejar i bé. Cosa de Renfe. Però tot plegat venia d’un impuls, d’una raó. Ell em fa perdre el tren aplicant taxativament una norma jo em foto de mala hòstia i crio un instint assassí, que, per sort controlo.

Insisteixo, la violència no és la reacció adequada i ha de ser reprimida per tal que ningú prengui mal. Però el que no pot ser mai és un motiu de descrèdit. És un símptoma de que alguna cosa passa. I precisament, un símptoma associat a les malalties més greus de la nostra societat.

Singularitat 2.0

La ciutadella de la pluralitat. El bastió de la societat 2.0. El far de la neomodernitat. Mil maneres d’entendre Facebook com el revulsiu d’una època.

Tot el que són és una colla de fills de puta, al servei de la pitjor causa que hi ha: llepar el cul al poderós.

Els administradors de la xarxa social Facebook van eliminar el passat 9 de novembre el grup ‘Els Catalans no som espanyols’, sense haver-los-ho notificat prèviament. [...] es justificava el tancament per l”incompliment de les condicions d’ús’ del portal i en què es considerava el grup catalanista ‘ofensiu, amenaçador i obscè’. [...] ‘És ben sabut que els membres dels grups espanyols ‘Catalunya és Espanya’ i ‘I si trobo 100.000 catalans que consideren que Catalunya és Espanya?’ van denunciar l’existència del grup catalanista als responsables del portal

Segons Vilaweb el 14 de novembre

Això és el 2.0: una pluralitat sel·lectiva, la democràcia on només es vota segons què i on només ho pot votar segons qui, una llibertat d’expressió on no es pot dir segons què, una gegantina funció de titelles on la poca llibertat que et queda te la donen amb comptagotes, no sigui que t’empatxis.

Per tots aquells que entenen que Catalunya és prou lliure dins d’Espanya que sàpiguen que gràcies a la voluntat d’uns quants milers de persones no es respecta la d’uns quants altres. Que a unes quantes desenes de persones se’ls fa classes en castellà per la incompetència d’unes quantes unitats. Que uns quants milions de persones no tenen accès a peatges gratuïts mentre a alguns llocs es gasten diners explicant a la població com masturbar-se (Extremadura me la pone dura).

Per tot això, jo dic: Viva España.

50 homes morts

Poques vegades el títol d’una pel·lícula és tan bo com en aquesta adaptació a la gran pantalla de la història real de Martin McGartland, segons el seu propi llibre.

fifty-dead-man

McGartland és un d’aquests soldats d’a peu que es llencen de cap a les guerres per tractar de canviar-ne el rumb. I el cas d’aquest jove de Belfast va ser especialment sonat. Catòlic infiltrat com a talp de l’MI5 (la intel·ligència britànica) a l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) va proveir informació que salvava vides britàniques si bé ell seguia pertanyent inequívocament a la comunitat republicana.

La narració cinematogràfica no té més interès que el fet que és absolutament real i que és una eina de divulgació excelent sobre la tramoia de desferres polítiques que ha estat el conflicte nordirlandès. Que tot plegat s’expliqui al gran públic fora de les fronteres del Regne Unit i d’Irlanda implica que el conflicte s’ha refredat i que comença a ser hora de fer autocrítica. Però el McGartland de veritat segueix vivint amagat.

A l’anterior paràgraf parlava de desferres polítiques perquè realment, el gir final de la història il·lustra la misèria moral de l’intocable MI5, que per altra banda no té la fama del joc brut de la CIA. Que preguntin a James Bond a qui deu aquesta fama la intel·ligència britànica. En el sentit purament social i històric, és una pel·lícula que, si bé a toro passat, posa les coses al seu lloc.

En un aspecte més tècnic, és d’obligada menció la fotografia trepidant, càmera a l’espatlla, una mena de coreografia dogma que, combinada amb un muntatge dinàmic creen una pel·lícula que genera tensió i adicció però que resulta confusa i moltes vegades m’ha generat la sensació de que m’estaven robant la cartera.

Dramàticament tampoc veiem res de nou. És més, la pel·lícula en si, tampoc és res que sigui realment nou, a part d’una història conmovedora que evidencia que la barbàrie no és només característica de països sense democràcia. Tot això em dóna que pensar que el fet que no aporti gaire res al discurs potser és perquè el subgènere dels undercovers s’està esgotant… Una pena.

Microconte hiperrealista: Barbieritats

Barbieritats (acceptar/tolerar)

Ties, he deixat de ser superficial, m’és igual que en Joan sigui tope de lleig!!

Micro, micro
Volia fer un microconte tan breu tan breu tan breu que va optar per deixar el paper en blanc.

Mètode
Ella era una actriu de mètode, de les que sabien plorar tan sols de voler-ho. Però, el que són les coses, tan plorar quan no calia, li havia llevat la possibilitat de poder-ho fer ara que ho necessitava.

El primer microconte és 100% hiperrealista. Jo he sentit una frase equiparable sortir de la boca d’algú. I per desgràcia d’algú de qui he arribat a dependre. El segon és poc més que un exercici que se’m va acudir per parlar dels microcontes a Siqmunda. El tercer també és força realista… Sobretot perquè de raons per plorar n’hi ha a cada cantonada.

Generació multitasking

Avui en dia, pràcticament tothom fa més d’una cosa. Des de l’escola, ja s’inculca aquesta ànsia per ocupar el propi temps lliure amb moltes activitats diferents, no relacionades directament a amb l’oci pur i dur. D’això te n’adones quan arribes a la reunió de l’esplai de cada divendres. Una hora i mitja escassa que fa que treballar es converteixi en una pressió poc sana. I és que hi ha gent que està ficada en moviments religiosos, gent que entrena equips o es entrenada, gent que està ficada en companyies de teatre, gent que treballa… i tothom, a part del que fa i d’estar a l’esplai, estudia. És a dir que la gent, com a mínim té tres ocupacions diferents, amb excepcions per sobre i per sota d’aquest llindar.

De fet, tot i que moltes vegades es diu que falta feina, per exemple, al sector de la comunicació, et topes amb que la mateixa persona és professor, consultor freelance, i que, a més treballa en dues agències. Hi ha tendència cap a la compatibilització d’ocupacions i activitats diverses, fent que la dedicació a cap d’elles pugui ser purament eficient, per sol·lapació d’horaris, per volum de feina, etc.

Podria dir que tot plegat respon a un fenòmen d’alienació social, de dominació i submissió d’unes classes per sobre d’unes altres, però és que ningú se n’escapa. Els Borbons no paren. Perquè aquesta ànsia per treballar, per fer coses, que, podent agradar-nos o no ens prenen temps per a dedicar-nos eficientment a d’altres que ens interessen? D’Anna García Bonancia, la dona Montilla, se’n diu que poseeix una desena llarga de càrrecs. I les classes baixes també. Molts nens de centre d’acollida estan en un munt d’activitats extraescolars per tal que la seva inserció social sigui màxima i, de la mateixa manera, de vegades, es bequen o subvencionen per tal que els més desafavorits potser no tinguin un plat a taula però tampoc parin.

Crec que més que una submissió a una classe és una submissió a una ètica del treball malaltissa. I el pitjor és que, igual que jo no renunciaria a cap de les meves tres activitats principals, segurament, la resta d’humans tampoc…

Ordre i Caos

Darrerament em toca bastant els ous que les coses no funcionin com haurien. Des de no tenir la meva tassa neta per esmorzar fins a haver d’estar llevat fins tard per a rebre un treball que s’entrega l’endemà. El Tetris de les expectatives del meu futur inmediat va encaixant les peces com pot (faig malabarismes amb prou coses: universitat, esplai, Siqmunda) i descobrir que les línies no desapareixen, que queden tasques pendents m’impedeix de realitzar-ne d’altres. I moltes vegades, les tasques que queden pendents no són pas meves (que també n’hi ha) sinó que són feina d’altra gent que jo necessito per realitzar la meva. No sé si aquest curs s’han multiplicat les meves sensacions respecte aquest tema o és que, simplement, s’han multiplicat aquests temes.

Com que no ho sé, jo simplement faré una valoració de la meva actitud i de perquè em cago en la puta vida de la gent caòtica, dels que no són capaços d’organitzar-se a si mateixos, dels que necessiten algú que constantment els vagi darrere, no per inneptes, sinó perquè no fan les coses. De la gent que, en definitiva, posa la meva vida al ralentí.

Que el meu llit no estigui fet, només m’afecta a mi. Que tu no et pentinis, només t’afecta a tu. Ara, que tu no et rentis la boca i et faci pudor, ens afecta als dos, més a mi que a tu. Que tu no facis un nombre determinat d’enquestes que necessito per a fer un buidat d’un treball de camp, ens afecta fins i tot als dos. El problema és prendre’s la vida com si estiguessim sols. Això acaba implicant que algú que entén que hi han més humans, algú que compren que encara no mereixem la revolució, veu que hi han terminis i compromisos que complir. I precisament a aquest algú se l’acaba donant pel cul.

M’agradaria que aquell principi kantià de no fer als demés el que no es vulgui per a un mateix fos prou argument per posar fi a tot aquest guirigall. No tinc perquè suportar el caos dels demés. El caos de no saber el que se’ls demana, ni que volen, ni on van. Són interferències en el meu camí. Que tu potser sí que suportaries el meu caos? Hipòcrita de merda! Em consideres un egoísta i un farsant, pel cap baix; un pretensiós que no sap fer res més que queixar-se i pretens dir que suportaries el meu caos? El meu caos és meu i, com que sóc tan bona persona, evitaré que et molesti i que et doni raons per a que em vinguis a tocar els collons amb les teves absurdes dèries i amb la teva absoluta manca de voluntat.

Seria bo que la gent assimilés, almenys, una mena de principi de no pertorbació de l’ordre aliè: només un mateix pot pertorbar el seu propi ordre. Si fas endarrerir a algú altre pertorbes el seu ordre. Si fas que es vagi trobant rastres teus, pertorbes el seu ordre. Si el molestes mentre trballa, pertorbes el seu ordre. Si no compleixes les expectatives que aquest algú ha posat en tu, pertorbes el seu ordre.

De fet, a l’esplai, aquest any ens va de puta mare perquè mai falta el material i tothom sap el què ha de fer. Van tan bé que, el dia que la caguem, fins i tot podem permetre’ns el luxe de solucionar-ho sense haver de preocupar-se. Organitzaciofília. Anihilem aquests teòrics de l’alliberament humà que no volen preveure res, perquè si algunes coses no es preveuen, després no hi haurà manera de veure-les fetes.

Re_gurgitar

re_panochaFins el dilluns 2 de novembre, se suposa que els del gran públic estavem encuriosits per una campanya exterior que aparenent no anunciava res. Hi apareixia el text Re, seguit d’un guió baix i a dormir.

Molt bé. Doncs resulta que la constructora Acciona ha tractat de crear tensió per a donar a conèixer la seva nova estratègia, amb molt més èmfasi en l’ecologia i tenint en compte la situació de la societat i del planeta. Han obert una plana web amb molta vessant 2.0 (tot i que no acaben d’explicar què pretenen). I també han ideat una manera de publicitar-se a Youtube força enginyosa.

Realment, el concepte em sembla genial i la seva execució és força bona, sobretot tenint en compte que es tracta de gent que té pasta i, simplement, se la gasta bé.pio0001

Ara bé. Qui és l’home que explica al món aquesta nova estratègia? Es diu Pío Cabanillas Alonso i, a part de ser molt feliç com es pot veure a la foto, és el director de comunicació corporativa d’Acciona. Però no ha estat pas tota la vida. Va ser ministre d’Aznar del 2000 al 2002. Sí. De l’Aznar del PHN, l’Aznar que, tot i signar el protocol de Kyoto al 98, no el complí; l’Aznar que negava el canvi climàtic; l’Aznar que s’aliava amb un Bush a qui devia admirar per fer el mateix que ell però al capdavant dels EUA; l’Aznar del Prestige, l’Aznar que, volent demostrar tot el que li importava el medi ambient donà la cartera d’aquest ministeri a un corrupte com Jaume Matas…

És a dir, que Pío Cabanillas, tan fidel a Aznar que devia ser, que corria a regurgitar al micròfons el que li deia el presi, ara resulta que ha esdevingut un ecologista. Suposo que tot és qüestió de re_gurgitar el que et manen.

Estimant Nova York

Fa ja uns quants dies que vaig veure New York, I love you, la continuació conceptual de Paris, je t’aime.

Faré una crítica per segments i després dedicaré unes paraules a la pel·lícula en global. No se m’acut cap altra manera de fer-ho. I no he respectat l’ordre perquè ho he fet de memòria. Grossa que la tinc, ja veus.

ny i love you

Al segment dirigit per Jiang Wen, ens trobem amb la història de Hayden Cristenssen, un xoriço gavatxo que potser és el nexe conceptual amb París (és la primera història). Intenta lligar-se una noia, però descobreix que ja està ocupada, ni menys d’Andy Garcia, però que resulta que a la vegada aquesta noia li està ficant les banyes a un altre paio amb el mateix Garcia… Si ja sembla massa casualitat, la història en té moltes més. Un abús, sens dubte.

Un dels segments més fluixos és el del jain (interessant religió sense déu) enamorat d’una jueva ortodoxa amb qui té tractes comercials. Transmet els extremismes religiosos que conviuen amb la soltesa, la superficialitat i l’escepticisme de la ciutat que mai dorm.

Una història una mica lynchiana però a la vegada preciosista és la de la cantant d’òpera retirada i el grum deformat (voldria tenir més tacte i ser més acadèmic però m’és impossible inferir quina malaltia o quin problema l’havia deixat en aquell estat). Una versió intimista de La Bella i la bèstia amb un intercanvi parcial de rols interesantíssim.

Quan un actor famós fa entrada en aquesta mena de pel·lícules col·lectives el seu paper sol ser bastant determinant. És el cas d’Ethan Hawke, que il·lustra el típic newyorker amb galtes. Intenta lligar amb un refinament del clàssic truc de donar foc i les coses se li torcen d’una manera ben poc imaginable. Divertidíssim.

La història d’un home i una dona que es retroben dies després d’una nit de sexe apassionat aborda un tòpic però d’una manera força graciosa: els dos esdevenen narradors. Un relat amb molta gràcia que permet fer suportable la seva previsibilitat. Sí tornen a cardar.

D’especial interès el segment dirigit per Natalie Portman perquè aborda un amor que no es sol tenir en compte: el paternofilial, el del mestre vers el deixeble, un amor que no es consuma però que actua igual que la resta. Explica una tarda d’un cangur dominicà amb la nena que cuida. Molt interessant com desgrana els detalls fins a la conclusió final, tan lògica com tendra.

Pel que fa a diversió, el premi se l’enduu el segment del noi que s’ha quedat sense parella per anar a la festa de graduació i al final li tocarà anar amb una noia que va en cadira de rodes. Serà una de les millors nits de la seva vida, però, com sempre, tots en aquesta vida som actors d’un inmens teatre… Ja callo, ja…

Un altre segment especialment desconcertant que parla de fílies i noves maneres d’estimar-se en aquesta ciutat tant a la punta de la llança de les tendències. Una parella es troba fora d’un restaurant. Els dos fumen. Ella se li insinua. Ell mossega l’ham. I… al final resulta ser part d’un joc. Un altre com han jugat amb l’espectador, tot i que aquest cop, diria que és joc brut.

Una història deliberadament tràgica i bella en la seva tragèdia la trobem en el pintor i la noia de China Town. M’ha recordat a la figura de l’artista maleït de les obres de Zafón. Simplement, la maledicció d’ell és l’oblit i la d’ella, la recança.

El moment més entranyable de la pel·lícula és potser quan fan aparició els dos iaios que després de no-sé-quants anys casats i suportant-se els vicis i ignorant-se les viruts, encara s’estimen prou per anar any rere any, al lloc on es van conèixer. Estariem davant d’un segment d’escàs argument que mitjançant el diàleg retrata amb molt d’afecte un afer que la gent no es sol prendre amb tanta filosofia com el director del segment.

Finalment, el nexe comú, bastant agafat amb pinces, és un personatge que ho va gravant tot en vídeo per una mena de macroexposició d’art conceptual. La pel·lícula acaba amb trossos de totes les històries d’amor i desamor projectades en edificis de Nova York. Em recorda molt a un curt eròtic anomenat Flesh. I bé, una solució fàcil, bonica i cara.

Com a anècdota, es veu que el curt d’Scarlett Johansson ha estat exclós del muntatge final. És una raó per no estimar tan Nova York… I que, d’entre tantes històries, no n’hi ha una sola d’amor homosexual… Poc creïble a Nova York.

NB: Demano disculpes pels possibles errors de raccord que apareguin en aquesta entrada. Potser barrejo històries o directors o personatges. En general, és tot bastant fidel, però mai se sap, amb la de dies que fa que vaig veure-la…