Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Si no sabeu parlar un idioma, no aneu al país on el parlen.

Em té fins la cigala que les classes siguin en castellà per tan sols dues persones. Encomanar el català? Com no etiquetem en català el vodka de les discoteques del centre de Barcelona, no l’encomanarem ni amb una xeringa infectada.

De fet, si el meu odi vers els estudiants en beca Erasmus es reduís al fet lingüístic, acabaríem ràpid. Però la cosa va molt més enllà. Quina necessitat imperiosa tens d’anar a estudiar a l’estranger? Ah,  que vols anar a veure món? Doncs busca feina allà on vulguis anar i ja en veuràs, de món, ja. Puta mania de barrejar els estudis amb coses que no hi tenen res a veure.

El programa Erasmus és poc més que la ideiosincràcia del turisme de masses aplicada a la universitat, amb un poti-poti d’idees negatives com ara festes per a Erasmus, que allunyen als pobres xaiets europeus la possibilitat d’interactuar amb els nadius del país que visiten. Molts amb prou feines milloren el seu nivell de l’idioma (o dels idiomes) de l’estat que els acull. He vist assignatures impartides en català o castellà que accepten treballs en anglès en consideració als estudiants estrangers. Integració, apertura cultural? No crec. És com un viatge d’aquests a Cancún on a dos metres de l’hotel la gent es mata a trets per una bossa de patates, però tu ni te n’adones perquè no surts de l’hotel en les dues setmanes que t’hi passes.

A més, no oblidem que el programa Erasmus és la coartada del Pla de Bolonya. L’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) té com a única justificació plausible facilitar la mobilitat estudiantil entre països (facilitar els estudis d’una gent que no estudia?). No obstant, com que al final són les universitats les que decideixenn què s’estudia en cadascuna de les seves tituacions i en quin ordre, els erasmus es troben que, si fan tercer de psicologia a la Universitat de Mathausen i se’n van a fer-lo a la d’Srebenica, hauran de fer assignatures de primer i segon per a que estigui justificat que facin tercer… i  sorpresa… tornaran al seu país i seguiran fent tercer perquè, per a que hòsties vols assignatures de primer i segon d’Srebenica a la uni de Mathausen? Si, matemàticament has perdut un any de la teva vida. En el supòsit que hagis arribat a trobar l’edifici on era la teva facultat i que no hagis optat per comprar-te divuit barrils de cervesa aiguada i sobrevisquis tancat al teu pis amb 500 euros de merda.

Tags: Música, Païs, Política, Societat by Arcangelo
4 Comments »

Que l’estat espanyol no tracti bé a Catalunya deu derivar de la voluntat de submissió, de demostrar qui té la paella pel mànec, de remarcar l’autoritat en matèria d’integritat territorial. I potser perquè des de Catalunya no es vol reproduir aquesta situació que l’estat espanyol ens fa viure tractem bé a les realitats nacionals que hi han en el nostre interior.

Estic parlant de la Vall d’Aran. El govern català reconeix un estatus especial al poble aranès, la seva llengua és oficial i, ara, per exemple, Catalunya no té por d’emetre informatius en aranès a travès del canal d’informació contínua 3/24 per a tot el principat.  Això és, simplement, una manera de que l’Aran es senti integrat al territori, que vegui que se’l té en compte i, el més important de tot, que la resta de catalans coneguin l’aranès i s’aproximin a la cultura. Això és un vertader model plurinacional.

I jo em pregunto: Per què no fa l’estat espanyol el mateix amb Catalunya? Si que ens té una televisió pública de titularitat seva que emet des d’aquí i de vegades parla com es parla aquí… Però no emet mai en català per la resta de l’estat espanyol. Tampoc es pot anar a les Corts Generals a parlar en català. Et fan callar, señor Tardà. I resulta que pots anar a l’ONU a parlar en l’idioma que et roti, cosa que invalida l’argument de que si s’és a Espanya es parla en castellà. Vist el vist, concloc que hi ha gent que, simplement silencia les seves realitats nacionals i gent que hi conviu.

Desconec força la realitat aranesa tot i que m’és molt propera, però si en un hipotètic cas, Catalunya fos independent i tingués poder sobre la sobirania de l’Aran jo recolzaria fermament que els seus habitants triessin el que volen. Són prou diferents dels catalans per decidir que no pertanyerien al nostre hipotètic estat. De fet, encara movent-nos en aquesta sobirania utòpica, que Carretero diu que ens atorgarà ipso facto, els catalans provindriem d’una situació de privació de llibertat i seria absurd que volguèssim fer passar el poble aranès pel mateix tràngol que nosaltres.

Al cap i a la fi, jo tinc la teoria de que Espanya no existeix, però si algú opina el contrari, per aquesta persona, Espanya seguirà existint després de la independència de tots els pobles que ara formen l’estat espanyol. I Catalunya, sense l’Aran seguiria sent Catalunya, pero l’Aran sense nosaltres, encara seria més Aran. I Catalunya, sense Espanya, mare de déu… quin somni.

Tags: Païs by Arcangelo
3 Comments »

El projecte Siqmunda tira endavant i amb la tirada diminuta del segon número pràcticament esgotada, amb força material i idees pel tercer, em ve de gust parlar sobre el meu paper en aquesta petita revista.

Al primer número no hi vaig fer pràcticament res, simplement posar-hi un compte de qualitat discutible. Al segon, la presència de la meva ploma (dels meus textos, no dels meus trets afeminats) va augmentar. I al tercer, sembla que, almenys, no baixarà. La idea de Siqmunda és que siguin altres noms els que apareguin. Els que hi som signem les imformacions en tant que les adeqüem al format… però les informacions són dels que les produeixen: els que apareixen. I per sort, ara, la revista cada cop és menys nostra i més dels seus lectors i dels joves creadors de Lleida.

En qualsevol cas, és una crítica raonable dir que surto massa al segon número. Però, agafem, per exemple la revista Benzina del mes de setembre. 11 pàgines de reportatges signades pel director de la publicació, José Antonio Pilar. Més la seva columna. I Víctor Alexandre signa una pàgina pròpia més un reportatge sobre Èric Bertran. Un bon tros de la revista és seva en termes d’espai ocupat. Estem davant d’una publicació cultural, que podria ser anàloga a Siqmunda, salvant les distàncies però on succeeix el mateix. I on ningú posa, que jo sàpiga, el crit al cel.

De totes maneres, és cert que hem de deixar de ser una revista d’amics i anar a un nivell de comunicació superior. De fet, hem rebut crítiques per la baixa qualitat de la publicació. Això forma part de la nostra situació actual en termes de difusió entre la població. Un major reconeixement possibilitarà que la gent realment bona ens arribi. I després de tot, la qualitat en art i creació és una variable totalment inquantificable.

Que limitat és fer cosses per la col·lectivitat i interpretar-ho des del prisma de l’individu.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
1 Comment »

Actualment està de moda la responsabilitat social corporativa, és a dir: sóc una empresa enorme i podria fer el que em sortís de la polla però, pobre proletari meu, em portaré bé perquè em surt més a compte que me la mengis perquè vols i no perquè t’hi obligo.

Molt bé, primer concepte introduït, anem a pel segon. Hi ha serveis que, per qüestió d’eficiència i mida o cost de les infraestructures només pot dur a terme una empresa. Per exemple, la distribució d’aigua corrent o d’electricitat (que avui dia duen a terme diferents empreses que fan anar la mateixa xarxa, al·lucina). Se’ls anomena monopolis naturals i, simplement, ho han de ser per collons, no hi ha volta de fulla. No vull entrar a valorar què cal fer davant d’un d’ells perquè se n’ha escrit molt… però tothom fa el que vol.

Avui volia parlar de Renfe, aquella companyia que gestiona uns ginys amb rodes que viatgen sobre dues barres de ferro paral·leles i eternes al llarg i ample de tot l’estat espanyol. La gent es queixa de Renfe i amb raò, però ho fa del seu servei de trens de rodalia. Però jo, avui vinc a cagar-me en un servei que no ha rebut prou llenya: els trens d’alta velocitat (AVE), el producte estrella de la companyia i al que semblen destinar-se multitud de recursos. La meva experiència amb l’alta velocitat ve dels Avant, uns trens llançadora que, al Principat cobreixen el trajecte Lleida-Camp de Tarragona-Barcelona. Són els que agafo per anar i venir de la metròpoli. Vindrien a ser els trens pel poble, amb un cost reduït a la meitat del que costaria el mateix traject en un tren AVE.

Bé. L’eficàcia dels trens és impecable. Només han fet tard en dues ocasions: la darrera, de cinc minuts i una de quaranta minuts o, almenys, prou temps per a que se’m retornès l’import íntegre del bitllet. El problema, doncs, no és el viatge, sinó més aviat assegurar-se’l. Aconseguir bitllets per dilluns i divendres és una odissea. Simplement, perquè la gent vol agafar l’Avant i el conjunt de places per tren amb prou feines sobrepassa les 200. I no sé quants estudiants ni treballadors venen o van de Barcelona, però de ben segur que dilluns i divendres sumen més de 200, sense ni tan sols comptar els viatges sense justificació professional o d’estudis. La situació fa temps que es dona, pràcticament des de l’inici del servei. Abans, per trobar un bitllet per l’Avant que surt a les vuit i cinc del matí els dilluns, me l’havia de comprar dissabte al matí. Ara ja, ni això. El darrer dissabte al matí em vaig endur jo la darrera plaça… per l’Avant de les set i cinc.

Una empresa amb una bona RSC, ampliaria el nombre de vagons o posaria un tren a mig matí (el següent és a les 12) però Renfe fa temps que ignora el problema, com també ignora els accessos i les sortides minúscules de les vies, que generen aglomeracions patètiques en una infraestructura tan magnificient com l’estació de Lleida. I això per no parlar de que el tren sotrega ara més que l’any passat degut a un incorrecte manteniment de la via…

Tornant al tema de la manca de bitllets, una solució podria ser adquirir-los per telèfon (que, en no ser només per a compra, sinó també d’informació, es satura sovint) o per internet. Però és que resulta que els dos serveis tenen horaris. El telèfon ja és normal que en tingui… però, la plana web? Doncs si. No ho diu pas, com ho diria qualsevol altre servei, però és impossible comprar bitllets entre les 12 de la nit i les set del matí, hora amunt hora avall. I el pitjor és que no t’avisa, sinó que emplenes el formulari de compra i quan ets a punt de comfirmar-la, el sistema no t’ho permet fer.

No voldria sonar a català emprenyat, però crec que als serveis d’alta velocitat, tot i que són molt més cars, amb seients bons i coses xules, s’hi reprodueixen els mateixos tics prepotents i de funcionari de vuelva usted mañana que tenen lloc amb els de rodalia. I això no m’agrada, sobretot perquè ben poca gent que mana s’ha fixat en el problema…

Tags: Societat by Arcangelo
4 Comments »

[...] el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per a poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels Sants Pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que per les seves mans.

Josep Pla, a l’entrada del Quadern Gris corresponent al 29 de setembre de 1919

I la història encara ha preservat mínimament un individu que Pla deixa pel terra d’una manera genial.

Tags: Cites, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
3 Comments »

El pla de Bolonya, que ens ha de dur de pet a l’Espai Europeu d’Educació Superior, dóna lloc a malinterpretacions. Tot seguit una anècota viscuda per un servidor i regurgitada directament per a vosaltres, audiència massiva.

Resulta que, a l’horari de classes hi tenim nou hores a la setmana dedicades, literalment, a estudi d’alumne: els dimecres de tres a sis de la tarda, i tota la tarda de divendres, que consta de sis hores lectives, com la resta de tardes. L’altre dia vaig tenir notícia que aquestes hores les poden aprofitar els professors per a fer-hi activitats estil seminaris, conferències, tallers o pràctiques.

La cosa és que molts ja ens pensavem que podriem fer el que ens dongués la gana durant aquest temps, com ara anar-te’n a Lleida a fer la reunió d’esplai (cosa que feia l’any passat, tot i que, suposadament, tenia classe). I la professora de Sociologia del consum (una de les assignatures que es plantegen més interessants aquest semestre) ens ha posat un seminari per divendres vinent. La gent s’ha queixat, com ja contempla la naturalesa humana: perquè treballa, perquè és de fora, perquè no estavem informats que d’aquelles hores en podien disposar els professors o perquè els seus pares són germans. D’entre totes les queixes però, una em sorpren i em demostra que si la població universitària és aquesta, que ningú contracti els gradullicenciats de l’Autònoma de la meva promoció. Poseu-nos en quarentena i doneu-nos per beure napalm i per menjar un misto encès. Serà millor pel món. Què han dit?

Doncs que l’assignatura no concorda amb els crèdits ECTS que representa que té. Que fem més hores de les que paguem. Collonut, xaval. Perquè representa que si els profes poden fer el que vulguin amb les hores lliures, també les paguem. I paguem per les tutories i paguem per mil coses més. Que una assignatura tingui més crèdits dels que se suposa que ha de tenir és que et regalen hores. Moltes vegades el problema està en que tu pagues aquestes hores i te les fas tu sol, però en aquesta ocasió el tracte funciona: tenim professor i, si és que realment ens passem d’hores, ens les regalen de veritat. Per mi, és absurd queixar-se de que ens facin més classe. O és que et queixaries de la oportunitat de ser més intel·ligent?

Comptar ECTS és absurd, subjectiu i ultrafalsificable (partint de la base que el professor programa l’assignatura segons i estima un nombre d’hores que et passaràs fent un treball), a part de que és de gilipolles pretendre que et donin només els ECTS que has pagat. Perquè si del teu treball depen, t’estafaran segur, ja que tothom té la prodigiosa tendència a treballar menys del compte.

La hòstia és que quan el professor s’ofereix a fer hores de més, suposadament fora d’hores, hi hagi gent que s’hi nega, adduint que ja complim les hores de les que ens hem matriculat. Aprofita-les, que són hores que has pagat (repeteixo que paguem per no venir divendres, quina desgràcia) i que el professor podria no donar-te.

Potser el conflicte està en que aquesta és una de les poques assignatures interessants del semestre. I que la professora m’agrada (en els dos sentits que es pot donar a aquesta frase xD). Per si algú encara no ho sap: em cago en el pla de Bolonya.

Tags: Política by Arcangelo
1 Comment »

Segueix aquest enllaç i veuras que hi ha algú molt interessat en les imbecilitats que penges a internet.

Però tu sabràs, imbècil.

Tags: Ciència i tecnologia, Societat by Arcangelo
5 Comments »

Si deia que la humanitat estava eliminant la selecció natural, la llei del més fort existeix en un altre àmbit: l’economia. Quan un treballlador no és prou bo, comet errors o el que sigui, se’l fa fora. De la mateixa mantera, s’imposa una lluita frenètica per la rendibilitat, el creixement i la reinversió constant de beneficis. Amb quin objectiu? Aconseguir-ne més. La cosa, és que si et limites a no crèixer, els que creixen t’acaben escalfant. Per tant, o menges o se’t mengen.

Quan el que ofereix una empresa, la gent ja no ho vol, no es compra i l’empresa s’enfonsa. Tan simple com això. I darrere d’una cosa aparentment tan simple com aquesta s’hi amaguen canvis socials d’insondable complexitat i milers de drames quotidians de gent a l’atur, que desitja ser un engranatge d’aquesta diabòlica màquina de fer diners, per a, almenys tenir dret a les engrunes.

És evident que una societat que obliga a treballar als seus membres perquè si no es moren de gana és una societat que els esclavitza. Que et paguin, no és una compensació, és l’evidència de la teva esclavitud, perquè sense salari no pots viure. Qui no vol salari, qui renuncia al que és el seu dret i així es treu de sobre el jou del seu deure, aquest morirà esclafat sota les rodes de la carrossa de Jaggernaut. La gasela fràgil sota les urpes de la lleona. Serà un d’aquells nyus malalts, coixos o vells que els cocodrils devoren quan el ramat creua el riu.

Qui no sap caminar amb peus de plom per la jungla dels mercats, ben aviat serà venut, hipotecat, adquirit i liquidat. I el pitjor de tot és que no hi ha cap enemic, allà a fora. Els mercats, l’economia, el diner, les inversions, tot plegat és un miratge ben nostre només per a nosaltres. Homo homini lupus.

La imatge s’anomena Price tag i és obra d’Alexius.

Tags: Societat by Arcangelo
3 Comments »

I believe in miracles, since you came along, you sexy thing…

Tags: Quadres d'Storyville by Arcangelo
2 Comments »

Una història oculta. Un director desconegut. Una indústria cultural ignorada. Fins a tres vegades m’era aliena aquesta pel·lícula. I la veritat és que ha estat un descobriment tres cops positiu.

Andrzej Wajda, un octogenari director polonès, ha esperat anys per signar aquesta magnífica obra coral, on cada fotograma, cada condecoració, cada llàgrima vessada i cada compta de rosari i cada lletra ensangonada són escrupulosament reals i documentades (o això se suposa, com que no tinc ni puta idea de polonès, em costa bastant comfirmar-ho), en oposició a la mentida orwelliana sobre la matança de Katyn.

Septembre de 1940. L’exèrcit soviètic executa uns 20000 oficials polonesos als boscos propers a la ciutat de Katyn, en una matança que, després, la seva pròpia propaganda atribuí als nazis, a pesar de que aquests feren públic el descobriment de les fosses a mesura que avançaven per Polònia. Andrej Wajda és fill d’un d’aquests assassinats i fins ben entrats els 2000 no ha pogut rodar una pel·lícula que expliqués com la veritat tractava d’obrir-se camí en la falsedat imposada pel nou règim polonès de després de la segona guerra mundial, afí a l’URSS.

La dilatadíssima experiència del director es sublima en una fotografia brillant que, entre d’altres proeses és responsable de que la cinta hagi estat nominada als Oscar o que la força dramàtica d’alguns moments, de principi a final sigui esparveradora. Aquesta fotografia magistral, empra tots els recursos per fer-nos submergir de ple en la Polònia de la Segona Guerra Mundial. A ritme d’estèrils alegries i pesants decepcions, un director, que, a la seva manera també va ser víctima de Katyn traça una panoràmica sobre el que fou la matança, sobre el desconeixement que se’n tenia i sobre la seva posterior censura a travès d’històries que s’entrecreuen amb el ritme lànguid i improbable de la realitat.

Si la fotografia és magnífica, el que no acompanya gaire és la sincronia amb la banda sonora que m’ha semblat deficient amb ganes. Potser simplement es tracti que la mateixa nit vaig visionar The Shining i simplement he apreciat una mancança petita per contrast.

En qualsevol cas, Katyn és tot un exercici de memòria històrica i de com, des del plaer estètic d’una obra encantadora es poden contrarrestar anys de mentires. Potser pels torracollons com jo, el garbell de l’art és el judici més incontestable que hi ha.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »