Això de no tenir sang a les venes és una expressió d’ús comú que parla d’aquelles persones que no tenen iniciativa, amb un escàs món interior i que posen molt poc esme a les seves tasques.

Es pot aplicar en diverses situacions però des que va començar l’estiu me n’he menjat unes quantes, d’aquestes persones. Aquells que no diuen el que pensen i volen que el que pensen es tingui en compte. Aquells que consideren que les seves dèries han de ser enteses perquè són seves, aquells que es miren al vida com un joc, aquells que creuen que la diversió és una la fòrmula química de l’etanol estimulada amb ones sonores rítmiques, aquells que estan mancats de l’ambició per arribar ben lluny en aquesta vida, aquells que no volen tenir aquesta ambició, aquells que no estimen la pròpia feina, aquells que no la fan, aquells que es comformen amb el que ja tenen…

En qualsevol cas, si sembla que jo demano massa, m’agradaria fer notar que hi ha gent no dóna.

Tags: Consciència by Arcangelo
6 Comments »

És de tots els publicitaris conegut que els mitjans tradicionals (televisió, ràdio, premsa, exterior, etc.) estan en decadència i que, creativament, cal cercar nous mitjans per tal d’arribar al públic. Els consumidors es cansen de veure les mateixes estratègies pels mateixos fronts, i, al final, no tan sols les veuen venir sinó que les ignoren. I la publicitat és tant similar a l’estratègia bèlica que, tant en una com en l’altra, cal agafar el consumidor desprevingut.

Així doncs, algún geni va concebre la idea del màrketing viral, això que va arribar a l’estat espanyol amb el robatori de la cadira del Circumflex: emprar l’estructura de xarxes i el boca a boca com a suport de difusió de cost tendint a zero. La idea és que si jo sóc una marca i penjo un contingut a internet, la gent en parli. El problema és que es llencen virals sense que es sàpiga la marca. Llavors qualsevol vídeo d’hòsties al Youtube (pels que sento una debilitat malaltissa) podria ser un viral camuflat. De fet quan alguna cosa que apareixi a la xarxa es passa de rosca, ja es comença a pensar en si és o no un viral.

Jo sóc dels que opina que, al públic no li sembla massa bé que se li pixin a la cara, sobretot perquè la publicitat ja té certa fama d’enganyifa, de duros a quatre pessetes i coses així. Si a sobre no es signen les peces comunicatives que s’emeten, que es camuflen amb coses que no ho són… realment estem reconvertint la publicitat en un monstre que potser no enganya ni manipula (dubta’n) però que estarà en encara més llocs que ara i que pot aparèixer sobre qualsevol forma, embrutant qualsevol possible suport comunicatiu.

Aquesta dinàmica de virals no signats generaria una paranoia que no aporta res de bo a la comunicació, ja que la gent acabarà tancant-se en banda. No oblidem que és a la xarxa on el ?ublic decideix més que mai què veu i què no. I els signats, tampoc resultarien gaire millors que un spot de televisió o una campanya d’exteriors: la gent els acaba ignorant.

Per tant, en la lluita per arribar al públic objectiu cal seguir cercant la creativitat i transcendir el simple canvi de suport. Què tal millors cartells més ben situats (hi ha milers de llocs on la gent s’està aturada o pot aturar-se sense res a fer: metros, supers, façanes en obres…), en campanyes on-line declarades (sublim quan Coca Cola es promocionava amb un Haboo Hotel propi, anomenat Coke Studios), product-placement en sèries i pel·lícules, i accions de relacions públiques. Tot plegat són eines comunicatives no invasives o, almenys, a les que la gent està acostumada. Fer el contrari pot significar dur la publicitat i la comunicació a un punt on el seu linxament seria inminent… I vigilem amb això, perquè entre els molts productes superfluus que es venen, n’hi ha molts que si que valen la pena i que necessiten vertaderament donar-se a conèixer.

I sí, avui parlo de publicitat perquè començo les classes. Per fi.

Tags: Publicitat i RRPP by Arcangelo
5 Comments »

Una noia que va cursar amb mi uns anys de l’ESO ha tingut una criatura fa uns mesos. L’ha tinguda amb 18 o 19 anys, els mateixos que jo. Servidor no es considera una persona madura, però es veu que hi ha qui creu que, de tota aquella promoció d’escòria humana, sóc dels més aprofitables. En qualsevol cas, si jo no sabria què fer-ne d’un nadó ara, ella segur que tampoc.

No vinc a parlar de l’avortament ni a donar lliçons a ningú, sinó a constatar una realitat: té fills qui està menys indicat per tenir-los. Aquesta noia no és que hagués hagut d’avortar i tampoc tenia, ni té ni tindà prohibit de cardar. De fet, tenint en compte que el sexe és una necessitat dels humans però que també ho és controlar i gestionar sàviament la nostra població i els nostres cadells, es fa imperatiu l’ús d’anticonceptius. Molt malament t’ho has de fer venir per arribar a tenir una criatura si no la vols. I no contemplo l’avortament. Tens fins a tres línies de defensa: preservatius, anticonceptius en píndola (o pedaços) i la píndola del dia després. Si cardes, com tothom fa i fas un fill amb 18 anys (o abans!) és que ets subnormal del cul. Tenir-lo o no, ja és una altra decisió per a la qual no hi influeix la possible inteligència i que deixarem als principis de cadascú.

Aquesta noia no era bona estudiant i, pel poc que en sé, els seus hàbits d’oci no deurien ser dels més sans ni enriquidors. No sé ni si va acabar els estudis. I als 18 anys et cau un nen del cel (del cony, més aviat). No és només que potser no saps canviar culs, ni agafar correctament un nadó, ni l’alimentació que més li convé, és que tu mateix, amb 18 anys, encara que davant la llei sigui així, no en tens ni puta idea de la vida. Et queda molta merda per menjar. I oh! Tens una criatura als braços? Bé, si veniu junts, que mengi merda el nen també. Perquè tenir un nen de veritat no és jugar a pares i mares, senyors. Depen de com, serà l’únic de profit que hauràs fet a la vida.

Possiblement el nen no sortirà un Leibniz perquè ni la mare ni el pare (si és que no fa allò de plantar la llavor i no regar la planta) estaran prou espavilats com per aconseguir-ho i acabarà estudiant poc, sense gaires garanties de futur, amb un treball que comprometrà la seva salut i el seu potencial, i degut a aquesta hipoteca vital, també farà un fill ben jove, a ritme de reggaeton, flamenc-pop o dance comercial. Sí. Un fill de pares adolescents té tots els números per seguir els passos dels seus progenitors. Aquest cercle viciós fa que, poc a poc, la humanitat es degradi ja que mentre els que no sabran criar els seus fills es reprodueixen, n’hi ha que estan fent coses de més profit i comprant condons quan tenen ganes de fotre un clau.

I avui en dia, no només no et cal mirar al teu voltant, sinó que la televisió t’ho explica. Jo em mostro a favor d’un carnet de pare. Per tenir un nen no n’hi hauria d’haver prou amb sucar el melindro. Si ho sé fer jo (que tinc pensaments nazis), no n’hi ha prou.

Tags: Societat by Arcangelo
5 Comments »

Feia temps que em mancava un paraigua per a mi sol (fins ara els anava gorrejant). I quan en una excursió per Barcelona dimecres passat vaig trobar un paraigua de disseny, no vaig dubtar a comprar-me’l.

És clar que si us en poso la foto, qualsevol s’imagina que és un paraigua…

Sí, és una hipotètica ampolleta de vi (que s’assembla més a una de vinagre de mòdena que a una altra cosa) que es tranforma en un paraigua petitó amb funda protectora incorporada. Es diu Isabrella i l’han fet els nois d’Ofess. Com a disseny es queda lluny d’alguna volta conceptual realment enginyosa i simplement és una fusió d’idees. Pero és disseny: és una cosa i ha estat feta (i sonarà gilipolles però aquesta és la definició acadèmica de disseny).

Tags: Publicitat i RRPP, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

Com alguns sabreu, em preocupa que aquest blog no sigui tan llegit com podria ser, si bé tampoc no tenir tot el públic que seria desitjable no m’impedeix tirar endavant.

El cas és que he tractat d’adequar la forma i en contingut a una síntesi de la meva personalitat i al ganxo visual i conceptual. Per això, per exemple, vaig canviar el color de fons de la plantilla, per a que el blog esdevingués més llegible o vaig fer el canvi de la tipografia dels textos de Verdana a Georgia, que, a priori, és més llegible en textos llargs (veieu de que serveix estudiar publicitat?). Per guanyar punts en matèria de continguts, poso imatges sempre que és possible, enllaço, em pseudodocumento, etc.

Ara, una característica de la pràctica majoria dels meus textos és que són llargs (dono voltes a les coses) i que tracto d’escriure més o menys sovint. I textos llargs i escrits sovint vol dir molta lletra. A més, el fet que la columna on apareixen les entrades és més estreta que en la majoria de blogs, fa que el text s’allargui fins més avall. I normalment associem més scroll a molta més lectura, si bé és la mateixa. Independentment de quantes voltes de la rosca del ratolí calguin per a llegir-se els meus escrits, sí, ho admeto, són llargs. Però molt sovint ho semblen més del que no pas ho són.

Crec que ser sintètic m’aportaria més lectors. O si més no, més comentaris. Per tant, el debat és brevetat i síntesi vs. extensió i profunditat. Jo puc ser sintètic, però realment, la majoria de vegades em veig obligat a explicar moltes coses i el que si que no és ser sintètic és suprimir-les. Estem anant de camí cap al microblogging. Per cert que, estic experimentat amb el Twitter, per qui li vulgui donar un cop d’ull.

En aquesta nostra cultura que tendeix a la minimització d’esforços, arribar al final dels meus textos deu ser un punt en contra meva, però la veritat és que jo sóc dels que s’enrotllen i fer el contrari, seria renunciar a la meva essència. M’agrada no deixar-me coses al tinter i no repetir entrades sobre el mateix tema, per la qual cosa, en un sol apunt tracto tot el que puc. I de vegades hi han vertaders pepinos, com les crítiques de cinema. Ara, he de dir que, de vegades escric entrades curtes, però responen a una qüestió breu o sobre la que no val la pena estendre’s.

Jo seguiré escrivint sovint mentre tingui idees i escrivint molt mentre tingui temps. Entenc que no es pugui o que no es vulgui seguir el meu ritme, però amb les ales aquestes d’Storyville s’hi vola massa bé com per deixar de fer-ho.

I sí. Parlant d’apunts curts n’he fet un de relativament llarg.

Tags: Blogs by Arcangelo
4 Comments »

Diu el mestre De las Muelas que tota gran capital té el seu bar-catedral, el més representatiu i on s’hi serveixen els millors còctels. Com que catedral pertany a la terminologia cristiana, a la que renuncio per activa i per passiva, i com que molt possiblement gran capital no és el sintagma que definiria Lleida, jo opto per santuari.

Si em preguntessin quin és el santuari de Lleida, la catedral o el que cony sigui, a titol personal tindria ben clara la resposta. I com que no vull ser arbitrari, diré almenys ja des de fa uns mesos llargs és el meu bar de capçalera.

Es diu Antares, no serveix productes franquiciats i així duu més de 30 anys d’existència. Abans era un bar sense ni tan sols llum, amb espelmes (a les taules s’hi manté un tribut a aquells anys) on cada dos per tres s’hi feien redades. Ara vindria a ser alguna cosa així com Els Quatre Gats de Lleida, el bar on s’hi reuneix la modernor, per a bé o per a mal. S’hi donen cita els pretensiosos, els snobs i els vividors, però també els que tenen ganes de canviar el món, els que volen alguna cosa diferent i els que aprecien un local amb personalitat pròpia.

És al carrer Ballester, una via llòbrega però no sense certa jovialitat que a mi em sembla un dels carrers amb més encant de la ciutat; enfonsat entre dos tal·lusos d’edificis. A l’estiu fa massa calor per estar-s’hi dins i sempre pots anar a fora on, amb les seves teteres metàliques a mode de mirall d’ull de peix, controlaràs el carrer.

Possiblement, l’únic bar on hi tenen diccionaris de consulta i enciclopèdies a disposició dels clients i on al cantó d’un gintònic et poden servir un té o una infusió gourmet. I possiblement, l’únic bar que s’ha merescut una entrada en aquest blog.

Tags: Oci, Vida i misèria by Arcangelo
2 Comments »

Doncs semblava que al final no, però sí: he anat a veure Inglorious Basterds l’endemà de la seva estrena a l’estat espanyol. En tenia unes ganes enormes. Tarantino és potser el meu cineasta fetitx. He vist pràcticament tot el que duu la seva signatura: les tres grans: Reservoir Dogs, Pulp fiction i Kill Bill; les que només ha escrit: Jackie Brown o Natural Born Killers, he assistit a l’obra mestra que és Sin City i he estat conillet d’índies en l’experiment sèrie B Death Proof. Fins i tot he vist els seus dos episodis de CSI, on realment la sèrie assoleix un clímax audiovisual amb pocs precedents.

Tanmateix, el primer que diré és que Tarantino està perdent pistonada. Dos trets característics d’aquest personatge eren els diàlegs absolutament superfluus a les seves cintes i una fotografia realment trencadora. A Inglorious Basterds no hi són amb la mateixa força que a altres obres seves. Tarantino es desprén de la seva gran retòrica pop i signa un guió més funcional que, de ben segur, incomoda l’espectador, que veu com aquelles converses inacabables sembla haver estat escrites per un imitador.

A mi m’ha agradat igual, sobretot per la violència d’impacte i gratuïta (sang, trets, explosions!) però a Inglorious Basterds s’hi troben clares evidències de  que o bé l’home de Knoxville ha perdut el seu estil o bé  de que ja en busca un altre. Hi ha la típica escena dels peus i la banda sonora només podria haver estat triada amb el gust de Tarantino però aquella factura tan seva s’ha diluït. I crec que tot plegat és perquè ha tractat de reconstruir una realitat massa complexa per un cineasta que usualment es basava en les històries i els personatges més que en el seu rerefons. Exportar l’estil de Tarantino a un gènere que no havia tocat mai ha resultat complex i possiblement també hi afectin les complicacions de rodar una pel·lícula d’època en que cal prestar molta més atenció a les localitzacions, a l’atrezzo i al vestuari.

Tanmateix les seves pel·lícules cal deixar-les reposar per assaborir la lenta maduració del mite absurd. Hi han escenes cridades a fer-se mítiques, tot i que cap arribarà al twist de Pulp Ficiton, al le he pegado un tiro a Marvin en la cara, al combat a la casa de les Fulles Blaves de Kill Bill o al moment Stuck in the middle with you. Potser destacaria el bateig d’en Donny Donnowitz, l’escena final al cinema (una anti-apoteosi, m’atreviria a dir!) o la de la taverna al soterrani on un Tarantino enfollit campa salvatge pel seu nou entorn europeu.

Un comentari específic també el mereix el fetitxisme cinèfil de la pel·lícula, desencadenant el final gràcies, precisament, a les pel·lícules de nitrat de la primera meitat del segle XX i el fort paper que té el setè art al llarg de la pel·lícula (amb Goebbels i el fuhrer pel mig) constitueixen un homenatge als muntadors, als projeccionistes, a les sales, al públic; al cinema de sala de barri i videoclub, d’on, sens dubte, ve Tarantino.

Un dels aspectes que Tarantino no sol descuidar i que no se li ha escapat tant com d’altres en aquesta història són les interpretacions: genial Cristoph Waltz fent de nazi i un Brad Pitt que caricaturitza al 100% l’heroi americà (i que, digueu-m’ho vosaltres: juga a imitar Marlon Brando??). M’ha fet gràcia que, sota la direcció de Tarantino, una de les actrius més maques del món, Diane Kruger (al cartell, caracteritzada), sembli actuar bé, per fi.

I per cert, un spoiler: si tarantinitzar la segona guerra mundial semblava que volia dir veure-li més violència, fer-la gratuïtament sàdica i submergir-ho tot en el gore, sapigueu que no us equivoqueu, però que a més, el molt cabró, reinventa la Història en un deliri suprem. Ja està. Hail Tarantino.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Des de diumenge que rondo per la Vila Universitària tot i que les meves classes comencen el dia 28. La intenció era trobar temps per escriure amb més soltesa i reprendre projectes encallats. De moment no ho estic aconseguint, però almenys ja estic instalat, tot està comprat i el pis d’enguany està en procés de decorar-se. He transcrit notes i hauria de donar forma a arguments, llegir coses interessants i veure pel·lícules aclaparadores. I també, perquè no, la setmana que ve podria aprofitar les festes de la Mercè per veure alguna que altra cosa interessant o anar als museus de gorra. Em segueix recant molt aquesta situació però jo visc com un rei a costa d’altres.

He començat a retrobar-me amb gent amb qui vaig compartir el curs passat i d’escriure i treballar, més aviat poc. Abans d’ahir vaig baixar a passejar per Barcelona amb el Siqmundà Suprem (SS), el meu company de pis. Semblava que anar a viure plegats possibilitaria que la redacció del número dos fos més ràpida, però seguim pendents d’aquest cap de setmana.

Ja que tinc força temps lliure, m’he apuntat a l’autoescola. El meu projecte era treure’m almenys el permís teòric durant l’estiu passat però la notícia de que em tocava anar a estudiar a la metròpoli i la despesa econòmica que això suposaria em van fer desistir. Ara he estalviat i tinc prou diners com per pagar-me el permís, si és que m’ho trec tot a la primera. Dilluns començo a estudiar la teòrica amb possibilitat de contractar pràctiques al mateix temps.

Em temo que això serà com Alsamora… resultats escassos, segons com inesperats, però mai menyspreables. En fi. Anar fent, tu.

Diu que escric molt. Però me’n privo: avui, ni una paraula de que a l’estació de Bellaterra hi han fantasmes.

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »

Estàs asseguda en una enorme butaca de pell grana que, amb les seves orelles et projecta tota la calidesa de la llar de foc que crema davant teu. Fora de la teva mansió victoriana plou i llampega mentre els llops udolen, els mussols canten, malhumorats; i els ratpenats, desorientats i enfollits, xisclen i s’estimben arreu. De sobte, sents la veu del teu fill.

-Mare, hi ha una dona vella amb un ganivet que m’esguarda en la foscor!

Si decideixes no fer res, passa al penúltim paràgraf.

Si decideixes dormir amb el nen, per a que no passi por, passa al darrer paràgraf.

Els llençols del llit eren blancs i, ara, l’explosió de llum de cada llamp que s’escola per la finestra, permeten entreveure que són vermells. Què has fet amb el teu fill, desgraciada? Has esdevingut un monstre al que li costa de creure que els demés la veguin com una dona vella amb un ganivet. FI.

Els terrors nocturns d’un nen són entesos i assimilats amb indulgència. L’has abraçat i has posat la vànova sobre vostre altre cop. Llàstima que no hagis estat capaç de reconèixer en això de la dona vella una murrieria del monstre en que s’ha convertit el teu fill. Et troben al matí següent, esquarterada, amb llàgrimes seques als ulls. FI.

Tags: Relats by Arcangelo
5 Comments »

Vilaweb TV feia l’altre dia un exercici de morbositat molt americà i ens oferia aquest vídeo. En ell, Xavier Twias parla amb una prostituta i no acaba d’entendre-s’hi del tot, perquè Twias no enten un concepte molt clar que encara no ha aparegut en tot aquest debat sobre la prostitució a Barcelona: el lliure albir.

I, curiosament, un altre concepte que juntament amb el de lliure albir s’hauria de sentir bastant és el de proxenetisme, cosa que sí que és un delicte i contra el qual no s’està fent absolutament res.

Que la prostitució converteixi la superficialitat en negoci, no vol dir que sigui un problema superficial. I un problema arrelat no sol admetre solucions superficials com ara fer batudes inútils per retirar  les bagasses del carrer una estona.

Vaig analitzar el problema arrel d’una conferència en aquesta entrada i en aquesta altra i arran de la lectura d’un assaig de Paul Ableman aquí. Això no és més que una confirmació que encara no s’ha solucionat.

Tags: Societat by Arcangelo
1 Comment »