Cartografia sonora de la capital nipona
La Coixet m’exaspera. Pel·lícules allargassades com un cotó de sucre, i que, com fa quasi sempre aquest dolç de fira, cansen i embafen. Una dona amb cinquanta mil ulleres de recanvi, cara d’estupefacció i serrell recte està cridada a crear controvèrsia. O l’odies o l’estimes. I jo l’odio. Irracionalment.
Map of the sounds of Tokyo pot ser moltes coses. Per mi és un insult al guió i a la tècnica narrativa. La Coixet fa drames. I ha intentat incloure elements de thriller o de noir a la seva nova obra i li ha quedat un poti-poti que, argumentalment s’aguanta (perquè estem parlant de la mateixa complexitat estructural que un brick de llet) però on el final s’albira des que compres les palometes, on la història és un puto clixé que només podrà innovar el dia que deixi de repetir-se i on hi han elements afegits que no hi encaixen ni ignorant-los (bàsicament, el narrador pseudo-omniscient i inversemblant, que pràcticament dóna títol a la cinta i que no ve a tall de res). Ja està ja he acabat de cagar-me en el més gran defecte de la peli.
Molt bé. A part d’això. El metratge és excessiu. Senyor Roures, a mi em dóna un pressupost molt menor i li faig un Mapa dels sons de Lleida que té molt més ganxo i que no adorm. Perquè Tokyo, perquè la tonyina, perquè els vins, perquè amb pistola, perquè la mateixa sala del love hotel…? La veritat és que tinc la sensació que tota la pel·lícula és una excusa perquè la Coixet i la seva caterva de gafapastes sensiblons se’n vagin a Tokio a gravar coses xules.
Perquè si Map of the sounds of Tokyo fos un videoclip o una instal·lació de videoart seria la hòstia. Una banda sonora omnipresent i ben triada, de la maneta amb una fotografia que, assentada entre trucs clàssics i experiments agosarats pareix una delícia. De fet, també la pel·lícula està fet amb especial atenció al so i, en determinades escenes (com ara quan la Ryu plora al port), el so d’ambient és un component estètic més. Ara, tot i que aquesta crítica sembla que és una sèrie d’arguments per acabar repetint sempre el mateix, hi torno: narrativament és un frau.
Potser la història està mal explicada, però cal admetre, en la línia de l’encert visual de la pel·lícula, que si bé la narració falla estrepitosament, la descripció és genial. Que implica la descripció? Els retrats d’ambients, les instantànies d’una de les societats més frikis del planeta, els enquadraments i les gesticulacions que dibuixen personatges; paraules que ens fan veure que la Ryu fuig de si mateixa o que en David és un porc.
Per acabar, m’agradaria parlar, després del darrer exemple de filmografia pseudomasclista, de la dimensió femenina de la cinta. Les pelis de la Coixet són com els llibres de la Rodoreda o, més actual i fumablement, Maria Barbal. La sensibilitat i la introspecció a la que tendeixen les fan obtusses, allargassades i, per a un home dels de sempre, això és complex i, moltes vegades sobrer. Un pla llarguíssim del silenci d’en David (Sergi López) mentre un taxi el duu a un love hotel em sobra. Per un ment més sensible i complexa, deu tenir molt de sentit, però pel que és una mentalitat menys preciosista, menys sensible, més freda i racional (seria interessant que aquests quatre adjectius es tinguessin en compte sense cap connotació que acostumen a tenir habitualment en mi) són desconcertants i incomprensibles. En fi.
Una més de la Coixet. I no crec que ningú canvii d’opinió.
