Catalans, catalítiques,

Demà marxo de colònies amb vuit nens al meu càrrec directament (grup de taula amb el qual farem els serveis com ara netejar diferents parts de la casa), dels quals quatre també seran a l’habitació de la que em responsabilitzo. Tenen entre 8 i 9 anys.

A més, he estat preparant activitats per a 33 nens de tota la primària juntament amb quatre monitors més. Durant aquestes colònies se suposa que realitzaré les meves pràctiques per obtenir el títol de monitor de lleure. I tot i aquesta circumstància que, a priori, connota inexperiència, ja serà el meu tercer any i, vist el panorama, suficient per ser un dels membres amb més experiència i candidat a referent dels monitors amb qui treballaré.

El canvi generacional a l’esplai s’està produint més ràpid que no em pensava. I és que l’anterior lleva de monitors ha anat marxant i només queda la responsable i una altra monitora al grup de joves (els de secundària). I al grup general (el nen) només som dos que comptem amb tres anys d’esplai i dos de colònies, almenys dins de l’esplai.

És una situació bastant desconcertant, que ajuntada amb una preparació de les colònies caòtica i mancada d’un acord comú, em produeix una mica de pànic (encara avui no tenim les programacions definitives). Normalment, la mateixa convivència, igual que fa sortir picabaralles, també genera moments tendres que espero que posin remei a aquesta situació d’inestabilitat, però per primer cop me’n vaig de colònies amb una certa inquietud, de no saber si estaré a l’alçada del que s’espera de mi.

El centre d’interès: la volta al món en 11 dies. Passarem per Roma, Nàpols, Sicília, Grècia, l’Himàlaia, Somàlia (és un retrocés imbècil, ho sé, però no vam trobar combinació d’avions), l’Índia, Filipines, Japó, Nova Orleans i Brasil, per retornar al punt de partida: l’aeroport de Lleida-Alguaire, ara que ja el tenim enllestit!

Sens dubte, per davant hi han dies d’il·lusions, somnis i de lliçons. Com diu la darrera frase de La volta al món en 80 dies de Jules Verne: En vérité, ne ferait-on pas, pour moins que cela, le Tour du Monde? (Qui no faria per menys que això, la volta al món?)

Tags: Lleure educatiu, Vida i misèria by Arcangelo
4 Comments »

Perorar la mort de les coses és un camí segur cap a la provocació. Sobretot quan aquestes coses no estan mortes. Anem doncs a cagar-nos en quelcom que sempre he odiat o que, si més no, no he entès mai com s’hi pot tenir afecció: els còmics. No és un intent per captar més lectors, són ganes de tocar els nassos a tots els meus amics, coneguts i saludats que gaudeixen amb aquest gènere.

Des de petit que mai m’han agradat. A casa hi han els Astérix de mon tiet, quatre Tintins, un Franka i una recopilació de Taxista. Tots regalats. No m’he comprat mai un puto còmic. Bé, si, de fet ho vaig fer un cop: les sis primeres entregues del manga d’Orphen i ara són a l’estanteria on hi han altres llibres de merda que he d’encolomar a algú.

Què tinc en contra del còmic? Moltes coses. És un híbrid de text i imatge, un gènere a mitges, que tot i combinar-los no aconsegueix superar ni la pintura o el dibuix ni la literatura. Una escena és molt més lliure sobre un quadre, immortalitzada en un instant amb gràcia que no pas ensenyant com es desenvolupa en diversos instants, tractant d’evocar una continuïtat que no es tal. La continuitat la trobem en un text o en una pel·lícula.

Si el dibuixant i el guionista no són bons i no tenen capacitat de síntesi, costa molt expressar una acció dinàmica en una sola vinyeta. I degut a que la successió temporal avança a batzegades costa molt jugar-hi i alterar-la en profit de l’obra (els flashos breus només farien que sembrar confusió). Des del desconeixement de causa, el còmic em sembla un presoner de la narració lineal. I aquesta frase no és una arbitrarietat cultureta. Hi he pensat molt.

A més, tot i que tècnicament no tenen res a veure (excepte, potser, pels storyboards), el cinema ha superat clarament al còmic en intenció, difusió i efectivitat narrativa. Podríem dir que n’és l’evolució si ignorem que els seus orígens són diferents. Independentment d’això, el còmic segueix sent un gènere tecnològica, espacial i temporalment limitat que, en qualsevol cas pot explotar-se com a divertiment gràfic i experiment narratiu però poca cosa més…

És clar que aquesta merda d’excusa permet que milions de persones legitimin aquest llast de les arts consumint-lo massivament.

NB: I’m gonna quit it.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Tags: Música by Arcangelo
No Comments »

No cal anar pel carrer i fondre’s de calor, deixant un pitet increible a la vostra samarreta o marcant unes aixelles a escala. No… no cal deshidratar-se a 39ºC mentre apareixe el meteoròleg de torn, amb la seva vocació de servei per dir-te que les temperatures encara no han pujat del tot…

Científics de tot el món han comprovat que es pot saber que ha arribat l’estiu sense ni mirar un calendari, sense mesurar la temperatura. Sense ni tan sols mirar a fora al carrer. El nou mètode consisteix en mirar aquest blog. Per què? Perquè els pocs comentaris que té durant l’any tendeixen a zero durant l’època de vacances.

És un pèl ingrat escriure sense públic, com ja he dit moltes vegades. Potser no és qüestió de ser bo o no ser-ho, sinó de saber-se guanyar un públic. I és molt trist un estudiant de publicitat que no ha sabut atreure visites al seu blog. Potser només per això, ja desmotiva que te cagues escriure aquí.

Tanmateix no necessito públic per escriure, però si un assumpte arriba al blog és que considero que mereix veure la llum. Llavors potser més que públic necessito un feedback, un renom… coses que no vénen si no és amb públic. Si que sé que em llegeix gent però més que els lectors, la meva motivació potser és el reconeixement.

I com que tampoc penso aconseguir el reconeixement a qualsevol preu, publicant intimitats (tot i així, això ja no es porta, imagineu-vos si vaig desfassat), la cosa queda limitada a una tribuna d’opinió que ningú s’escolta i, molt menys, fa cas.

Si Siqmunda tira bé i algun dia se m’acut una manera d’assolir més projecció amb els contes o el que sigui que escrigui fora del blog, crec que ben bé val la pena deixar estar el blog. No deixar d’escriure, però si canviar de format, perquè si bé és amb el que més he escrit fins ara, noto com no li estic extraient tot el rendiment possible.

Tags: Blogs, Consciència by Arcangelo
4 Comments »

Fa temps que, si he d’escriure, m’he decantat clarament pel gènere narratiu. Per tres raons fonamentals: les normes del joc narratiu (en una partida d’escacs cenyir-se a les normes és fonamental per demostrar la pròpia habilitat), la traduïbilitat i el no-hermetisme.

I és que potser és en la narrativa on la literatura esdevé més una artesania que un art (tot i que del fet de respectar les normes amb gràcia s’anomeni, hiperbòlicament, art) ja que cal lligar una història, donar-li versemblança, enganxar al lector, dissenyar uns personatges complexos i amb una interacció seriosa… Tot això és una feina de constància, d’escultor que va tallant la seva obra poc a poc.

En altres paraules, el text és l’element quasi secundari d’accés a un altre de millor: una història que potser voldrà retratar quelcom, fer arribar un missatge. Aquest missatge ha d’ésser clar i mai destacar per com està escrit (un comportament ben bé absurd, com si el paper fos més important que el regal). Tanmateix, potser ha de recòrrer a una escriptura especial per transmetre alguna cosa, però sense excessos: que Gabriel Garcia Márquez escrigui bé no és suficient per considear-lo el puto amo. Que expliqui bones històries!

A més, hi ha la traduïbilitat de les novel·les. Ara m’estic llegint Berlin Alexanderplatz (novel·la que té gran part de la culpa d’aquesta perorada) perquè em seria impossible fer-ho en alemany. I després vindrà la versió original de 99 francs (13,99€ euros), en francès i a veure què tal se’m dona. És molt recomanable seguir les pel·licules o tot el que vulguis en versió original però si no ho entens i no disposes de subtítols (cosa que en el cas dels llibres seria o bé una idea revolucionària o bé una absurditat com un temple) millor recòrrer a una traducció. A més, si no fossin traduides com arribarien a l’estranger les obres de la literatura catalana que hi arriben?

En la poesia, traduir jocs lingüístics, virtuosismes varis és realment complicat sinó impossible. Així doncs, al meu parer, ha de ser llegida en el mateix idioma en el que es produïda. Així jo, que tinc per casa una traducció de Rabindranath Tagore, si algun dia me la llegeixo, no m’arribarà ni la meitat del que devia ser en indi. I tenim que el missatge de la narrativa és universal i que no requereix del llast de les paraules per a traduir-se, mentre que amb la poesia difícilment una traducció conservarà tots els matissos de l’original.

Finalment, el no-hermetisme, tot i que això no és una característica del gènere narratiu però és el gènere potencialment menys hermètic perquè es basa en unes convencions narratives i descriptives, a més de pretendre fer entendre un missatge. A partir d’aquí es pot innovar. Però hi han quatre il·luminats que han tractat de fer-ho tot més fotut d’entendre, fent pagar a una història o a un tempo els esguerros que han sortit dels seus experriments. Parlo dels idolatrats Joyce, Doblin o Rodoreda. Quin mèrit té escriure coses que no s’entenen? No seria millor innovar en el llenguatge i, ser tant bo que, a més, aconseguissis transmetre un missatge. Em sembla recordar que, al cap i a la fi, la finalitat del llenguatge és comunicar, oi?

NB: Avui m’han entregat els DVDs definitius d’In Vino Veritas!!
NB2: Happy Shiny team

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Els joves no saben que fer amb el seu pèl i els vells no saben què fer amb el pèl dels joves.

Maifader.

Des de finals de curs que m’estic deixant créixer altre cop el cabell. Ja el vaig dur llarg entre 4t d’ESO i 1r de batxillerat i me’l vaig tallar, literalment per por a quedar-me calb. El 2 de gener de 2007.

Ara que torno a emprendre el camí cap a la melena, vull que tingui la ratlla al cantó (abans la duia al mig) i la veritat és que, per la particular disposició del meu front de batalla contra l’al·lopècia costa molt domar el cabell, sobretot quan és net.

Però no és l’unic altre problema de tipus capilar que m’afecta. L’altre és el pèl facial. Mon pare duu barba perquè es va avorrir d’haver-se d’afaitar cada dia. Rascava de seguida. I la història es repeteix. Ara m’he deixat bigoti, mosca i perilla, des del dia de la boda de la meva cosina (2 de maig) i cal afaitar la resta amb una certa regularitat. Procuro no fer-ho gaire sovint perquè llavors sortiria massa fort i ja l’hauríem liat. Però el cas és que des de fa un temps és impossible que els pèls deixin de rascar. És a dir, que, encara que no m’afaiti gaire sovint, els pèls ja són ben forts. Els afaito i molesten en qüestió d’un parell d’hores fins i tot amb after-shave. Triguen un parell de dies a esdevenir visibles però el tacte ja els delata.

La única solució honorable a aquest afer es deixar-me la barba sencera… però és clar, com que no m’he afaitat gaire sovint, tinc por que la densitat del pèl no sigui l’adequada i acabi tenint una barba rala com Fidel Castro (fàstic de barba, per favor!). I tot això per no parlar de la dicotomia deixar-se barba-deixar-se d’afaitar, termes entre els quals existeix una sensible diferència. Són dos actes idèntics. Però compta la intenció. Deixar-se barba és no afaitar-se amb una pretensió estètica, mentre que la segona és un descuit. Així doncs, deixar-se barba està bé però és molt lleig oblidar-se l’afaitada periòdica. Toca’t les pilotes. I mentrestant jo que faig? La barba i el pèl diran…

Si aquesta mena de consideracions capilars semblen absurdes, no arriben ni a la sola de la sabata dels consells d’aquesta web. Suposo que els qui es depilen o tenyeixen el cabell també deuen necessitar el seu friquisme. Cadascú a la seva puta bola…

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

No falta qui, com a solució conciliatòria de separatismes i jacobinismes proposa el federalisme espanyol. Que el que ara és Espanya esdevingui una sèrie de països i/o estats que, lliurement, triessin esdevenir Espanya.

El problema és que Catalunya no pot triar això. Bé, avui en dia, per poder passar pot passar qualsevol cosa. Però jo no triaria anar amb un estat que ens va conquerir per les armes, que ha tractat per tots els mitjans d’anorrear una cultura i una llengua i que censura a tort i a dret qualsevol intent vehement de restablir una hegemonia lingüística perfectament factible a Alemanya o Itàlia. M’he de creure que això canviarà?

Sóc escèptic en tot i si part del tot és l’estat espanyol, encara més. Apretes un numero al comandament, així, a l’atzar, a veure quina basura en TDT et trobes (telecomprings, series DE MERDA, sopes de lletres absurdes…) i topes amb Intereconomia… Rajar del català pel simple fet de fer-ho. Gratuitament i del no res. A mi no em va que es queixin de estos catalanes dia sí dia també (clar… com que a ells ningú els ha perseguit i mutilat la llengua durant anys no poden entendre que a Catalunya es tracti d’invertir la situació). El federalisme canviaria aquesta inèrcia? Seguiriem sent el nen rebel, el que no s’ha adaptat mai a casa, perquè potser a casa no és el seu lloc. Els que sempre duem problemes, perquè tot el que està presoner contra la seva voluntat acaba comportant problemes.

També és un crim que Catalunya accepti participar en l’absurda gimcana del finançament. Una gimcana que es com quan el monitor et pren els calçotets mentre dorms i durant el dia has de fer proves per recuperar-los. És molt divertit mentre sigui un monitor i sapigues del cert que et tornaran els calçotets. Però quan estem parlant d’haver de mendicar els impostos que es generen al territori que governes i que et roben literalment, en base a una victòria militar que ja hauria d’haver caducat… què voleu que us digui. Divertit no n’és. I a les colònies, ben poques corbates veuràs.

Per això, el federalisme em sembla una mala idea. Però amb un Blue Lagoon al cos em costa trobar arguments.

Tags: Païs by Arcangelo
2 Comments »

Doncs per primer cop han confiat en mi per a col·laborar regularment en una publicació en paper. És clar que és tracta d’un fanzine que s’imprimirà en blanc i negre i en A5, que ara és més aviat un experiment que una realitat tangible o que m’ho ha demanat algú que m’ha conegut personalment abans que per un suposat talent. Allò tant llatí de l’enxufisme. Però, si li donem la volta, potser fins i tot té més mèrit haver-me conegut i haver volgut saber què tal escrivia.

La publicació es dirà Siqmunda i versarà sobre el panorama creatiu de l’escena jove de Lleida. Un filó aparentment restringit, però no per això poc ric en continguts. Jo, de moment, tinc una secció de contes anomenada Armes de creació massiva i en participo en una altra, un Cara a cara, en la que previsiblement s’hi faran eliminatòries. Aquest mes fetitxisme de peus.

De moment, la secció literària està sobreocupada (hi ha un contista més i, al primer número una poesia) i ja veurem com continua tot plegat. La intenció es que sigui fix, però també veurem fins quin punt em cenyiré als contes (em ronda pel cap una idea…)… En qualsevol cas aquest mitjà serà una plataforma idònea per a In vino veritas i Memorial Vincent Vega i m’implicaré a fons en les ressenyes que se’n facin. Però també pot parlar de molts grups de l’escena jove o d’altra gent que s’està movent i fa coses molt maques per aquesta ciutat i el seu panorama cultural.

De fet, és bastant acollonant la gent que ja s’hi ha interessat.

La imatge és el logo personalitzat de Siqmunda que duré jo a la meva samarreta… Aletes com les del blog!!

Tags: Lletres, arts i cultura, Vida i misèria by Arcangelo
4 Comments »

Voldria que el grill que jo escolto fos el mateix que sents tu, que el tequila que a mi em tomba fos el mateix que a tu et bressola, que l’insomni que a mi en pertorba fos el mateix que t’inquieta a tu.

Vull ser en cadascnun dels fotogrames d’un carret oblidat… de les nits boges, de les nits a l’Eixample, a Poblenou, a Gràcia, a Ciutat Vella, Sant Cugat, Sabadell… i també a Curneyà de Iubregá…

Però quan els grills canten, tu dorms o pares atenció a una altra cosa, amb aquests ulls teus que tot ho veuen, no prens tequila… perquè hem arribat al punt que a tu et tomba i a mi em bressola… i que dorms ben plana.

Segueixo enlluernat, amics.

Vull, què vull? M’he convertit en un nen consentit dels que tant em queixo. No treballo i em dedico a gastar diners. Aquest el meu premi per un curs on m’he dedicat a fer el mateix. I sé perfectament el que vull. Vull els teus ulls, la teva visió del món… la genialitat, una talaia des d’on mirar-me el món, la paraula adequada al moment adequat, la paraula que trenca cors, arrenca somriures, la que va directa al fetge, cop de puny de trifulca tavernària…

Ja paro, ja.

Imatge d’Olivier Ponsonnet (trobada, com no a Té la mà Maria)

Tags: Consciència, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Les quatre de la matinada és una hora estranya. Ja han tancat els pubs i queden dos hores o potser només una (a Barcelona són així de desgraciats) per a que ho facin les discoteques. Tot i aquest temps de marge, potser no val la pena anar-hi, ja que entre el que costarà arribar-hi i entrar-hi, potser val més la pena pensar-s’ho i matar dignament la nit. Esperar els afters pot dur de cap a la inòpia. Que la revetlla no es converteixi en una vetlla…

També és una hora dolenta per llevar-se o anar-se’n a dormir. És molt tard per ajocar-se però és que també és molt aviat per llevar-se. És una hora en que, segons com, fas tant tard que arribes d’hora. Alçar-se a les quatre del matí frega la innaturalitat. I anar-se’n a dormir també és dur, trenca la nit i trencarà el matí quan et llevis.

A les quatre fots el camp i fa de mal adormir-se. Perquè 8 hores després són les 12 i és una hora en la que se suposa que si ets capaç d’alçar-te és que la festa no va ser per a tant. Però també potser que te n’anessis a dormir tan gat que Lady Ressaca no s’acomiadi de tu fins a mitja tarda. En qualsevol cas… és fotut. Algú es creurà que estàs en plenes facultats i voldrà saber que en penses del més enllà.

Però res d’això era especialment greu. Jo sóc dels que compta punts d’inflexió i les quatre de la matinada en són un de ben clar. Ara… l’altre dia vaig veure que a les quatre de la matinada és quan brillen els genis, quan queda clar qui pensa com no pensen els demés i qui mira com no ho fan els demés. Mirades lúcides, un instant i un frame, una explosió de llum: una evidència. És la mitjanit dels cridats pel talent, l’hora de tornar a casa de les ventafocs que seran requerides per un príncep anomenat excel·lència. Quan tu només pots empal·lidir d’amor i d’enveja i aplaudir… aplaudir com un fan, callar com una puta i empassar-te l’orgull com un penjat. Les quatre de la matinada és una bona hora per allò de no som res.

Txapó!

NB: A aquesta entrada li falta una bona foto…

Tags: Consciència by Arcangelo
1 Comment »