Ja us podeu imaginar que si m’encanta la publicitat i la política, la propaganda és la hòstia. I com que tenia pel pis quatre fotocòpies que vaig fer anar per a un treball sobre els cartells de la guerra civil del primer semestre abans no vagin a parar a la brossa o al plec d’apunts per reciclar (on el semestre que ve, hi escriuré coses més interessants al darrere), n’he fet un buidat i ho he penjat aquí. Hi he afegit de forma poc acadèmica referències que tinc d’altres fonts i també m’ho he fet venir bé perquè un text recarregat i farragós sense un color clar recolzi totalment el meu pensament. Sóc la polla.
El cas és que el terme propaganda ve del segle XVII quan l’esglèsia catòlica emprava la forma llatina propagare per parlar de la tasca de prosselitisme dels missioners. Tot i així el concepte i l’activitat existien des de molt abans. Ja Plató i Aristòtil (que sembla que van posar cullerada en tot el coneixement occidental i que te’ls acabes trobant estudiis el que estudiis) van abordar les relacions entre l’art i la societat.
Els antics grecs parlaven d’una qualitat moral de l’art i, en concret, Plató i Aristòtil creien (si bé el procediment pel qual arribaven a aquesta conclusió era diferent) que l’art imitava una realitat ideal en un procés anomenat mímesi.
L’antecedent més antic del concepte de propaganda podríem trobar-lo en la consideració de Plató de que l’art té una funció ètica i educativa. A més considera que les bases de la persuasió són el coneixement de la naturalesa humana i ja fa notar la irracionalitat de la massa, completament manipulable amb les tècniques adequades.
Aristòtil, per la seva banda considera que el coneixement té una funció moralitzant, de la qual cosa se’n poden extreure reflexions en la distinció molt més moderna que proposa Guy Durandin al segle XX entre propaganda i informació, per la qual la propaganda no és més que un ús interessat de la informació.
Entrant de ple en les teories modernes ens trobem que cal partir d’un apriorisme: la ideologia, que es pot explicar des de dues concepcions.
La primera és des de la sociologia del coneixement que proposa que la ideologia seria el contrari de la ciència; una mena de dogma, si s’escau. Per tant, la ideologia reflexaria les aspiracions d’una classe social i en fer-ho així, presentaria una realitat inevitablement esbiaixada. Tanmateix segons el marxisme només existiria manipulació des de les classes dominants i es considerarien les teories obreristes com la única ideoglogia vàlida. Lenin arribaria a l’extrem d’anomenar-les ideologia científica.
I la segona concepció és la que ens parlaria d’ideologia com el reflex dels homes en la seva activitat social, cultural, jurídica, etc. Simplement, un conjunt de representacions, valors i creences; una manera d’expresar les relacions amb el moment que els ha tocat viure. I al mateix temps que expressem les relacions amb el nostre zeitgeist (no pas aquest), ens hi adeqüem i l’acceptem. És a dir que, lluny de la connotació que tenen moltes menes d’ideologies, aquestes no són pas un element crític, sinó que més aviat fomentarien l’immobilisme.
El cas és que la ideologia, com a ent abstracte i en la seva globalitat, pot influir en els plantejaments estètics i seria correcte parlar d’una ideologia estètica. Cada classe social, en cada moment històric, té la seva ideologia estètica. El problema és si aquesta ideologia compta amb els mitjans per expressar-se. Normalment, no.
A més, a més, hi ha un cert hermetisme de les ideologies estètiques de les classes dominants. Ho entendrem millor si parlem de teatre, òpera, poesia, etc. Quan ha estat accessible això a les classes populars? Mai. Però la propaganda política, amb els seus inicis a la Revolució Francesa comença a trencar aquesta inèrcia establint un precedent en la història, apropant l’art al poble (al modernisme s’arribaria a parlar de museus al carrer, en al·lusió als seus característics cartells preciosistes). Potser vist des d’aquesta perspectiva no ens diu res. Però és en els inicis de la propaganda política tal com l’entenem avui, on rau també els orígens de la comunicació de masses. Això vol dir que precisament aquí comença la construcció d’un ziggurat inacabable que al llarg dels segles i dels règims diu al poble el que ha de fer. I la propaganda potser ja té prou mala fama, però no és pas l’únic element de la nostra cultura que ens incita a fer coses que no surten del nostre lliure albir.
Hi ha qui parla de democratització de la cultura. A mi m’agrada més parlar d’imposició de la manipulació.
Tags: Publicitat i RRPP by Arcangelo
1 Comment »
