Entries Tagged as ''

Dues derrotes

Darrerament se m’han comunicat dos decisions de no premiar-me. La primera és en la meva línia, la dels premis literaris (que havia decidit no seguir traçant). Tampoc em preocupa massa. Era el concurs literari de TMB. Una iniciativa genial, per cert.

Durant anys havíem recorregut plegats la línia vermella. Treballàvem a la mateixa planta i, per trobar-nos, i anar junts cap a la feina, tu sempre pujaves al darrer vagó a Hostafrancs. De tornada, jo havia de suportar el recorregut entre Hostafrancs i Torrassa sense tu.
Ara, però, fa temps que no t’he vist mai, a Hostafrancs. Ni a Hostafrancs ni enlloc. I la línia vermella sense tu és com un túnel per on hi passa un tren. De fet, suposo que per als que no els fas escriure estupideses, sempre ha estat així. Però per mi era com si a Hostafrancs hi hagués una correspondència amb els meus somnis més profunds i el sentit de la meva vida
Encara em sembla que, quan s’obren les portes a l’estació tu hagis de pujar al meu vagó, el darrer. Encara somio que aquestes portes em donin un motiu per seguir agafant la línia vermella, tot i que ja ni tan sols visc a Torrassa…

L’altra és en coses del ram. El meu primer concurs publicitari, després d’un treball d’unes deu hores de conceptualització, redacció, disseny, fotografia i retoc aplicat en un cartell. M’ha dolgut, francament. Era en castellà i per esmenar el meu error, així com tots aquells que han pogut provocar la seva no-tria, aquesta n’és la versió en català.

Cartell

Per evitar seguir amb les decepcions en premis i coses així, com deia que m’havia proposat, vaig decidir dependre només de mi. Per això DEMÀ apareixerà aquí publicat el meu primer recull de contes, Memorial Vincent Vega.

Trets copes

Abans de començar… Aquesta entrada no estava prevista, m’ha vingut per inspiració i l’he escrit  a correcuita. Però bé, és la mena de cosa que se m’acudiria després d’algun esdeveniment massiu i proletari. Relats destructius com aquests crec que aniran a petar a una mena de novel·la utòpica que estic esbossant. Sense res més a afegir, espero que en gaudiu.

En Nevares ho tenia tot preparat. Una habitació als pisos alts de la pensió Monegal, amb vistes a la Rambla de Canaletes. N’estava fins al capdamunt del futbol, de veure com la gent oblidava els seus problemes tot desfogant-s’hi i distreient-se d’altres afers més transcendents. La gent oblidava que persones com en Nevares es dedicaven a convertir el món en un lloc pitjor i per molt que uns quants tractessin de fer-los-hi veure, era com buidar la mar a cullerades. Ara, ell només volia fer un petit acte de justícia.

Era enginyer industrial i fins feia un parell de mesos havia treballat en una fàbrica de fusells a Sant Miquel de les Eres. L’empresa no era pas un prodigi en la gestió i una certa ineficiència dels propietaris va acabar provocant la pèrdua d’un contracte amb l’exèrcit, circumstància que la va deixar ferida de mort. L’encorbatat que era al capdavant de la direcció va relacionar l’enviament a l’atur de seixanta persones amb l’omnipresent crisi econòmica, sense ni tan sols parar-se a pensar que el mercat armamentístic no és gaire susceptible als canvis de tendència de les borses o de la política creditícia. De fills de puta n’hi han sempre, pensava resignat en Nevares

Com que va acceptar cobrar part del seu salari en negre degut a un tripijoc legal (possiblement l’empresa venia armes a qui no n’havia de vendre), la percepció d’atur que tenia era baixíssima. El sindicat de l’empresa feia la vista grossa davant d’aquella situació i, potser fins i tot se’n beneficiava, mantenit-se callat. Un subsidi d’atur baix va revelar-se especialment conflictiu quan la seva filla gran fou apallissada per la policia durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. No va poder pagar-li un bon centre de recuperació (els responsables de l’hospital estaven avisats pel govern que aquella noia no mereixa una bona rehabilitació) i va quedar esguerrada per sempre. Els estudiants havien ocupat l’antic Estudi General per fer pressió contra la progressiva privatització de l’ensenyament. Però el govern ni s’havia assegut a negociar. Simplement, va enviar els de les porres a estomacar els dels bolígrafs.

Poc després d’aquelles protestes, es va començar a fer tangible que l’equip de futbol amb més prestigi del país podia guanyar les tres competicions a les que aspirava i la gent va començar a oblidar que la policia actuava amb impunitat al servei dels que decidirien què valia la pena aprendre i que no.

Així doncs, en Nevares ho va tenir clar. El dia que els van fer plegar (ell va ser dels darrers de marxar) ell es va endur un fusell de sotamà. No era pas un model gaire eficaç (era un disseny seu abaratit), però tampoc li calia gaire cosa. A més, amb el pla que tenia, no calia gaire encert, simplement haver tingut la idea i mantenir-se ferm.

N’estava fart que la gent no es preocupés pel que calia. Ell havia estat fabricant armes durant anys i ningú l’havia enviat a la pressó, tot i que sempre s’havia sentit part d’una conxorxa d’assassins. Arrel d’això patia malsons i la seva dona, farta de remordiments i infelicitat, l’havia deixat. La seva filla, ara acompanyada d’una crossa perpètua, era l’única que l’entenia. Però fins i tot ella somreia quan veia aquells prodigis amb samarreta llampant que feien màgia amb una pilota als peus.

La va veure cridar d’alegria per primer cop des de la càrrega policial quan l’equip es va endur la primera copa. Va veure com l’alegria es desfermava arreu… Va veure com la gent s’oblidava de que no es respectaven els drets culturals dels ciutadans, que el govern no complia amb les seves promeses, que s’estaven tapant amb cabdals públics els buits financers provocats per negocis privats… Tot de problemes solucionats amb una pilota entre tres pals. Tot de problemes xuclats pel futbol. Per què no es podia dirigir la ràbia amb que es celebrava un gol contra els que esclafaven llengues i històries, contra els polítics bocamolls, contra els que només recorrien a l’estat a l’hora d’eixugar les pèrdues? Semblava impossible. Però, en canvi, un sol home ho podia invertir la situació. Un sol home que tingués la idea i els collons per dur-la a terme: en Nevares.

El fusell estava llest. També l’havia muntat el mateix el dia que es celebrava la lliga nacional. Però una corada el va deturar. Sabria que hi hauria un tercer títol. I ell havia de disparar tres cops, fos com fos. Així doncs, segur de que també cauria la competició internacional, va decidir fer una reserva de la mateixa habitació pel dia 27 de maig. Aquell dia, el capità de l’equip alçaria la tercera i ell dispararia tres cops. I és que una ràfega es podia ignorar, podria ser un petard o un accident. Dos ja era més difícil, però podria no adonar-se’n prou gent. Ara bé, tres eren suficients per evidenciar que algú disparava a matar.

En Puyal cantava el final del partit i la multitud congregada a la Rambla de Canaletes cridava d’emoció, agitant banderes, grimpant uns sobre dels altres, cantant a cor… Llavors, en Nevares va disparar, tres cops, tot desplaçant el fussel cap a l’esquerra, en direcció al Café Zurich, per cobrir el màxim terreny possible.

Algú va cridar a baix, a la Plaça Catalunya: És la policia! Fills de puta!

La revolució havia començat. En Nevares va tancar la finestra i de sobte, pensà que si la gent visqués el futbol d’una forma més racional, l’eufòria fos moderada i es limités a uns escassos minuts després dels partits, aquella magnífica rebelió que havia creat en qüestió de dos segons no hauria estat possible. En el fons, el futbol, solucionava la vida a molta gent.

v4


La teva també?

Avortaments i maximalismes

El tema de l’avortament és una línia directa amb la polèmica més matussera i maniqueïsta. És fotut opinar, sobretot des de la banda dels homes, ja que són les dones haurien de tenir una opinió preponderant, pel simple fet de ser les gestants. I com que el darrer cop que ho vaig mirar, jo era un home, no vull que el meu punt de vista sigui autoritari ni crei escola, simplement, que s’entengui com el que és: una modestíssima opinió.

Allunyeu els rosaris dels seus ovaris

Titllo la polèmica de matussera i maniqueïsta perquè en aquest tema es parla molt fàcilment de vida i de mort. Que si hi ha dret a la vida i coses així. Però si durant una bona part de l’embaràs el fetus és pràcticament un paràsit de la mare i no pot viure sense ella, per mi, seria un absurd considerar-lo un èsser viu. Per molt que sigui un ésser viu de facto o pugui ser-ho en potència, aquesta dependència fa dubtar de la seva autonomia i entitat. No m’oblido en cap moment que és, simplement, un nadó a mig fer que, ja sense entrar en el tema de síndromes ni malformacions estarà sa i pixarà a sobre de qui li canvii els bolquers.

No obstant, avui en dia, és ben difícil dir que és viu, que és mort i que és innert. Sense anar més lluny, la mort s’estableix per criteris que han anat contradient als anteriors i qui sap si en un futur, alguna tecnologia prodigiosa permetrà la inversió de l’estat de mort cerebral i que aquest deixi de marcar la mort d’un individu. I caldrà cercar algun estat més enllà del qual és impossible la vida… si és que hi és o si és que és correcte parlar d’un punt concret i no d’una gradació. Tot i aquesta ambigüitat, una certa arbitrarietat poc científica ens permet establir què és viu i que és mort. Però… com podem afimar categòricament que matem a un ésser viu si només pot mantenir aquest estat gràcies a un cordó umbilical? I molt més complicat és això amb un grup de cèl·lules més menut que una infecció bacteriana o amb un zigot que pot donar lloc a un embrió a dos (trencant la condició sine qua non d’individu que requereix un ésser viu)… o que pot autodestruir-se.

De fet, posant-nos nazis, un nadó ja nascut no té capacitat de sobreviure per si mateix, així que si la mare no pensa fer-se’n càrrec, no és pas un crim pensar que s’hagués mort igualment. L’adopció o els serveis socials serien solucions ben viables i molt recomanables, però un embaràs complet, posem per cas d’una adolescent, ni que no s’hagi de fer càrrec de la criatura, pot ser un trasbals físic i psicològic amb un perill considerable.

No m’agrada ser taxatiu. Jo mateix no sé que recomanaria a la meva parella si algun dia sorgís el cas. Potser això és perquè no tinc parella. De totes maneres, reflexió final i a dormir: igual que des dels mateixos sectors que es critica l’avortament es solen censurar les relacions sexuals fora del matrimoni dient que hi ha temps per a tot, jo també ho dic  però respecte el moment de tenir criatures… Tanmateix, no vull deixar de dir que entenc fins a cert punt les objeccions a l’avortament… Sempre hi ha tota una vida per davant. Cal anar doncs, amb cura i a més, tornant al principi, i en femení.

inp@ceRiquies.cat

El dijous 14 es va morir l’autora de L’Hidroavió Apagafocs. Es deia Xesca Ensenyat i era una escriptora reconeguda i per això Vilaweb es va fer ressó del seu traspàs. I gràcies a això me’n faig ressó jo.

Més enllà de la pèrdua que pels seus seguidors al món real i a la xarxa, així com dels seus amics i familiars, m’interessa abordar, amb el pretext d’aquesta notícia, què passa amb un blog quan se’n mor l’autor. I els mateixos dubtes amb un conte d’e-mail, o fins i tot de Facebook, que no s’esborren per la política de l’emrpesa. Amb totes les propietats físiques hi ha un cert protocol establert, sobretot perquè un lloc o objecte físic és relativament vinculable a una persona… Però és possible fer el mateix en l’anonimat del ciberespai?

En principi les nostres ciberpropietats estan bastant blindades, o almenys les meves si. I si no hi ha cap advertiment que faci intuir la mort de l’autor o propietari, que se’n fa? Hi han proveidors d’allotjament o correu electrònic que esborren els comptes després de molt temps sense fer-los anar. Però d’altres no. Com es podria saber si aquell blog que he descobert, absolutament genial, però estranyament inactualitzat té un autor viu?

Si demà surto de casa i em cau un piano a sobre (cosa que dubto, perquè vista la mida dels pisos de la Vila, un piano implica que algú s’ha quedat sense espai per a dormir), que se’n farà de tot el que tinc a l’ordinador, protegit per les contrasenyes de les sessions, del que tinc als mails, també blocats per les corresponents contrasenyes… Seria una mena de cementiri digital, d’unes dades no aprofitables a priori que es perdran si ningú no es preocupa seriosament de recuperar-les. Per correu electrònic, seguiria rebent informació dels butlletins als que estic subscrit, que ignoraran que jo mai més podré llegir-la o potser fins i tot el WordPress seguirà enviant avisos de comentaris sense que jo pugui aprovar-los.

A més per exemple, es perdrien treballs que encara no he entregat, uns quants escrits que encara no han vist la llum, embrions de noveles, llargues llistes d’idees sobre les que escriure…

És una preocupació un pèl difusa i suposo que això es nota en el caos aparent i subjacent d’aquesta entrada i s’hi barreja l’àmbit públic (el blog) amb el privat. En fi, si més no espero que aquesta inquietud s’intueixi mínimament i que algú hi posi solució.

Àngels i dimonis

Crec que Dan Brown va saber crear una trama ben complexa i explotar-la amb professionalitat en el que fou el seu segon llibre. Paradoxalment s’ha anat a fer famosa una història menys ben tramada i amb el ritme pertorbat per pedanteries conspiranoiques. Parlo d’El Codi Da Vinci. I la relació entre els dos llibres va camí de replicar-se a les pel·lícules sospito que passarà igual amb Àngels i dimonis al cinema, perquè se li han acabat donant uns aires de seqüel·la que no hauria de tenir, com si fos un simple intent (que no vol dir que no ho sigui) d’aprofitar la volada comercial.

Cartell promocional d'Àngels i dimonisÉs curiós com una història relativament vella (escrita l’any 2000) va saber preveure l’impacte mediàtic del Gran Colisionador d’Hadrons de Ginebra i com m’he trobat altre cop submergit en aquells dies de pre-apocalipsi en que estava relativament pendent del que succeïa al CERN.

El ritme de la película és com una cursa de l’Husain Bolt. Va cagant llets però és ben maca de veure. Té detalls de relativa cabdalitat que resulten molt americans i que resulten estrebades del tempo particularment molestes, si bé la sensació general és d’una treballada correcció.

Una cosa que ja m’agradava del llibre és com tòpics i recursos dramàtics de ciències es fusionen amb els de lletres. És un fet poc habitual que va força bé per a aquestes discusions de fe contra ciència que sempre acaben en un empat tècnic.

També, com a detall heretat del llibre, el gir final és molt remarcable, si bé queda un mòbil una mica difús i pertorbat que resta credibilitat al paper d’un Ewan McGregor passat de passivitat.

En un contrast inesperat amb l’irlandès, Tom Hanks fa una interpretació que el fa sortir del seu exasperant hieratisme i que coopera amb el guió trepidant per a que la pel·lícula no es faci llarga en absolut.

No obstant, com a punt absolutament superlatiu del film, cal anomenar el genial retrat, millorant el del llibre gràcies al suport visual i sonor, de les intrigues cardenalícies i els ritus vaticans. L’aire de sacrothriller és un de les ambientacions més impecables del cinema actual. Hi ajuden la banda sonora (del genial Hans Zimmer), la caracterització d’alguns personatges (els Gendarmes Vaticans, alguns cardenals…) i una fotografia magnífica (hi han un parell de plans de la Plaça de Sant Pere i un d’una derrapada d’un Lancia que em semblen sublims).

Per cert, un momentàs de la pel·lícula que no té res a veure amb tot el que he dit… Un periodista fa la seva connexió i explica que l’amenaça de bomba a la Ciutat del Vaticà ha fet que es concregués més gent a la Plaça de Sant Pere, demanant explicacions. Una puta metàfora i una punyalada trapera als senyors amb sotana. Jo ja sé que no volien, però m’ho imaginaré.

I després… a Sopar i a l’Aplec… Perquè tenim una festa tan maca a Lleida? Nom per l’any que ve: l’Aplec de l’Etanol.

El futbol és així?

He preferit deixar passar uns dies dels primers onanismes blaugranes (del tot merescuts, que el prodigi futbolístic de Pep Guardiola té pocs precedents: que una colla de mercenaris assumeixin el joc tàctic en equip) per fer una de les meves moltes reflexions entorn el protagonisme del futbol en la nostra societat.

Aquest video és de la celebració de la Copa del monarca. El desplegament policial em sembla bastant acollonant. I la veritat que si la policia pot muntar alguna cosa així per una final d’un trofeu futbolístic, hauria de ser molt més bèstia per a les manifestacions en reclamació d’un habitatge digne, contra el Pla de Bolonya o diverses causes d’una sensible major importància, que repercuteixen molt més que no pas el Barça en la realitat social. És clar que, estranyament, la teoria no sol correspondre’s amb la pràctica. Sabem que la policia pot muntar-ho, però no ho munta perquè no cal.

Al cap i a la fi, guanyi o perdi el Barça, ningú mor al teu voltant (a no ser que l’atonyinin els Mossos). Guanyi o perdi el Barça, sempre tindràs els mateixos drets i deures. Però sempre pot ser que algun burgès capitalista es llevi amb el peu esquerre i que moltes d’aquestes coses canviin. Independentment de que guanyi o perdi el Barça.

La gent hauria de sortir al carrer i enfrontar-se a les forces de seguretat. Això seria quasi un axioma fonamental del plantejament històric marxista. Correr davant de la policia m’atreviria a dir que és natural. Però… què reivindiques corrent davant de la policia que et fa fora perquè ja n’hi ha prou de celebrar un títol (eren les dues de la matinada… no tenia casa aquesta gent, o què?) o perquè estas llençant ampolles?

Que importa més a la gent: el futur de la seva educació o un triomf efímer del Barça que ben bé podria trobar-se l’any que ve lluitant, posem per cas, pels llocs de UEFA? Millor no respondre. Poques batalles estan tan perdudes com aquesta.

PS: En breu publicaré el meu primer volum de contes.

Has somiat mai?

Imatge de Juan Medina

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Ever felt away with me
Just once that all I need
Entwined in finding you one day

Ever felt away without me
My love, it lies so deep
Ever dream of me (2x)

Would you do it with me
Heal the scars and change the stars
Would you do it for me
Turn loose the heaven within

I’d take you away
Castaway on a lonely day
Bosom for a teary cheek
My song can but borrow your grace

Ever felt away with me
Just once that all I need
Entwined in finding you one day

Ever felt away without me
My love, it lies so deep
Ever dream of me

(Dream of me…)

Come out, come out wherever you are
So lost in your sea
Give in, give in for my touch
For my taste, for my lust

Ever felt away with me
Just once that all I need
Entwined in finding you one day

Ever felt away without me
My love, it lies so deep
Ever dream of me

Your beauty cascaded on me
In this white night fantasy

(Dream of me…)

La imatge es de Juan Medina i ha estat trobada a Té la mà Maria. Un dibuix impressionant, amb una sublim picada d’ullet a El descans de la nit, el quart Moment del dia d’Alphonse Mucha.

La cançó és de Nightwish, una de les meves preferides. Qui somia en qui?

Allò que és de l'intel·lecte

El dia 12 de maig el parlament francès aprovava una llei que podria marcar un precedent en la legislació europea: una llei contra els intercanvis de fitxers P2P. La mesura proposa, ni més ni menys que analitzar les transferències de cada usuari. El primer cop que s’hi detecti tràfic de fitxers amb drets d’autor, rebran un correu electrònic d’avís (em pregunto com s’ho faran, car res relaciona una adreça electrònica amb una IP) dient-los que allò està molt mal fet; a la segona, una carta certificada, i a la tercera, es privarà l’usuari dolentot de connexió a internet. Tot plegat, sense l’acció d’un jutge. Una mica orwellià, no trobeu?

A part de la meva absoluta contrarietat vers la mesura, m’agradaria exposar aquí uns quants pensaments que, arrel de la classe d’economia del mateix dia que el parlament francès aprovava aquesta mesura, em semblen força pertinents.

Les patents i els drets d’autor són econòmicament molt profitoses per tal de que esdevingui rentable investigar o ser artista. Pretenen, ni més ni menys, que tingui sentit invertir 9 mesos sense treballar escrivint un llibre per a rebre’n després els drets d’autor i poder viure bé. Però qui pot dedicar-se exclusivament a la investigació o a la creació sense cap suport? Només aquells que ja han aconseguit quelcom i cobren per una patent o uns drets d’autor. O aquests herois quotidians que treuen una rendibilitat al seu temps superior a la que n’obtenen la resta d’humans. A la resta, els que necessiten temps propi i diners aliens per dedicar-se a fer una tasca que no els reportarà beneficis inmediats però que ho farà per a la resta de la societat en un futur, que els bombin.

No seria més viable crear un sistema estatal d’investigació, innovació i art per tal d’eliminar les patents i que aquestes deixin de ser un incentiu que després no fa més que convertir el mercat en no lliure? O, per exemple, treure’s de la màniga el que podria anomenar-se mecenatge cooperatiu, en que petits inversors poden ajudar un artista a canvi d’avantatges no econòmics (des d’assistència a actes fins a accés a objectes commemoratius, etc.) o fins i tot, per pura filantropia o gust.

Sembla ser que això presenta el mateix problema que abans. Com accedir-hi? Tant subjectiu o tendenciós pot ser el criteri humà? Jo crec que, si hi ha qualitat real, és complicat però no pas impossible triomfar. Al cap hi ha la fi tenim la xarxa, Youtube, Goear i mil ginys més, o les universitats estan plenes de professors amb ganes de protegir un doctorand competent. Com et diuen a Publicitat, tot és qüestió de diferenciar-se.

Al meu parer, resultaria bastant urgent que l’estat o alguna altra entitat no empresarial garanteixi les innovacions gratuites i lliures, així com i la salut cultural del poble. Ja se sap que quan les coses es converteixen en mercaderia, tendeixen ràpidament a esdevenir quelcom amb que enriquir i especular. Simplement, cal excloure clarament molts béns de les lleis de mercat per tal que se’n pugui disposar sempre sense cap cost pel ciutadà. Perquè allò que ha de beneficiar a tots no pot deixar de beneficiar a uns per a que uns n’obtinguin més profit.

No obstant, no cal anar-se’n a iniciatives marxistes ni filantròpiques, sinó que es pot mantenir el sistema actual però sense drets d’autor i readaptant els productes al mercat i a la seva realitat. Que la gent veu cinema de gorra? Doncs és tant fàcil com inserir publicitat a les planes web que ho permeten o optar pel product placement a les pel·lícules (un cas paradigmàtic és la darrera d’en James Bond). El cinema potser és  més difícil de salvar, però jo ja assenyalo que no tot està fet per a ser comprat i venut.

En tel tema música, ja he exposat les meves teories. No pretenc excloure ni marxandatge ni concerts. Al cap i a la fi, tan mala idea és convertir els discs en un element promocional i els concerts o el material de coleccionisme en les fonts d’ingressos principals?

I el cas dels científics i les patents, potser fins i tot és el més senzill de tots. Una aposta estatal seriosa per al investigació, investigadors a sou que s’enduguin tot el reconeixement, però cap benefici econòmic més enllà del que els reporta la seva feina. Només calen apostes valentes i decidides. Si ja la propietat d’un objecte físic és un concepte ben abstracte, la propietat d’una idea, d’un pentagrama… això si que se’m fa difícil de creure.

Però sempre hem estat un pèl superbs, els humans…

Benedetti per sempre

Aunque nos olvidemos de olvidar seguro que el recuerdo nos olvida.

Mario Benedetti (1920-2009

Normalment, als ulls del poeta, hom hi troba una calidesa fugida, una malencolia difícil d’expressar, de personatge terriblement absent, marcat a foc per una tragicomèdia d’abstractes proporcions, uns ulls que miren però que no veuen, que sotgen i imaginen unes profunditats abissals, tant terrorífiques com apassionants vedades a la resta dels humans.

Els ulls de Benedetti expressaven candor i bonhomia, com els dels iaios simples i arquetípics. Com si fos iaio de tots els que, modestament, hem llegit algunes de les seves obres, ni que sigui a trossos. Com si fos iaio de tots els que hem aprés que, de la veritat de la poesia, l’home no n’ha de fer la seva tragèdia.

Amb un estil característic, aparentment simple però d’una densitat conceptual bellíssima, les obres de Benedetti estaven farcides de girs, de negacions del ja dit, d’antònims i paradoxes… Una mena de vocació universalista, d’inclusió de totes les dualitats absolutes. En aquest nivell d’abstracció que no resta però, gaire allunyat del lector més aviat taujà, Benedetti pot posar paraules a una llàgrima, amb el mateix poema que il·lustraria un petó.

Potser era aquesta la força del seu vers i de la seva prosa. Malgrat l’aforisme que presideix aquesta entrada (signat per Benedetti, és clar), avui, dia del seu vetllatori, maldem perquè el record de la seva ploma no s’oblidi de nosaltres.

Eleccions a la junta: resultats

Ja fa dies que es saben els resultats a les eleccions de la Junta de la Facultat de Ciències de la Comunicació.

Han votat un total de 450 estudiants i només 6 ho han fet en blanc. Una proporció pèssima. La resta, excepte un vot nul, s’han llençat de cap al maniqueïsme fratricida de l’Assemblea i Junts. Això meu de demanar el vot en blanc no era pas una candidatura, però n’hi ha hagut molt pocs, menys del que és habitual i en aquest aspecte intueixo una borreguització de l’estudiantat (hi ha esperança, en l’abstenció?).

I bé, les poltrones de la Junta seran en la seva pràctica totalitat (ja no majoria…) per Junts, que pel que fa als estudiants de Publicitat han resultat escollits tots menys un. Em vaig equivocar quan afirmava que hi havia quatre poltrones disponibles. En realitat, la meva carrera té assignats tres seients i eren Junts que en realitat presentaven un candidat més.

Crec que, sempre en termes de la meva titulació, que l’Assemblea ha perdut suport fins i tot entre els seus millors actius i que ha acabat presentant-se a la desesperada amb tres companyes de classe (és a dir una candidatura formada per alumnes de primer…) que, en el millor dels casos han obtingut la meitat dels vots que el menys votat de Junts. Això evidencia que a Publicitat la gent està cansada d’utopies de difícil realització. Està cansada d’anar contra Bolonya, de maximalismes polítics i de que tot dugui al darrere el duet popular i autogestionat.

Ara, la derrota més gran que ha patit l’Assemblea ha estat en termes comunicatius (ja té trons…). La seva filosofia d’evitar líders i, en conseqüència de no publicitar i donar a conèixer els seus candidats li ha passat una factura evident. A sobre, de ser candidates no tant preparades com a Junts, ben poca gent tenia idea de que es presentaven. Al ramat, al cap i la fi, li agrada saber a qui i a què vota.

Junts han estat fent una campanya com les de les eleccions als diferents governs: berenars, xerrades, repartiment actiu de propaganda, etc. L’Assemblea, que jo sàpiga va fer uns encartellaments contra un dels candidats de Junts i un dinar popular. I suposo que també influeix el fet de presentar candidats amb una major aparença de preparació que no pas l’Assemblea.

Té gràcia perquè la candidatura Junts ha sorgit en oposició a la filosofia de l’Assemblea d’aglutinar el vot per tal de concentrar pràcticament la totalitat de la representació estudiantil a la Junta. I ara són ells els qui tenen una representació totalitària en tots els termes. Bé, això és una derrota en molts sentits ja que se’n va en orris la possibilitat d’aplicar una moratòria del Pla de Bolonya que, pel que sé, era la única manera d’aturar-lo, si bé sense garanties de que tingui alguna possibilitat d’èxit a llarg termini. I també se’n va en orris la democràcia i la pluralitat que reinvidiquen des de Junts. Fas caure un dictador per col·locar-ne un altre?

La participació ha augmentat vora un 400%, tot un punt. Però segueix quedant-se en un 20% (jo havia vaticinat que els suports de cada facció oscilaven entre una quarta i una cinquena part de l’estudiantat per barba… potser és encara menys). Hi ha una important massa que no es mobilitza, que no opina. I ningú sap exactament què pensa aquesta gent, que, en definitiva són el 80% de tots els que haurien de triar la junta. Una participació del 100% és utòpica, però potser n’hi ha més del doble dels que han participat que ho haguessin fet si les candidatures haguessin estat a l’alçada i el deganat hagués promogut les eleccions.

I diuen que l’any que ve, ens hi presentem.