Abans de començar… Aquesta entrada no estava prevista, m’ha vingut per inspiració i l’he escrit a correcuita. Però bé, és la mena de cosa que se m’acudiria després d’algun esdeveniment massiu i proletari. Relats destructius com aquests crec que aniran a petar a una mena de novel·la utòpica que estic esbossant. Sense res més a afegir, espero que en gaudiu.
En Nevares ho tenia tot preparat. Una habitació als pisos alts de la pensió Monegal, amb vistes a la Rambla de Canaletes. N’estava fins al capdamunt del futbol, de veure com la gent oblidava els seus problemes tot desfogant-s’hi i distreient-se d’altres afers més transcendents. La gent oblidava que persones com en Nevares es dedicaven a convertir el món en un lloc pitjor i per molt que uns quants tractessin de fer-los-hi veure, era com buidar la mar a cullerades. Ara, ell només volia fer un petit acte de justícia.
Era enginyer industrial i fins feia un parell de mesos havia treballat en una fàbrica de fusells a Sant Miquel de les Eres. L’empresa no era pas un prodigi en la gestió i una certa ineficiència dels propietaris va acabar provocant la pèrdua d’un contracte amb l’exèrcit, circumstància que la va deixar ferida de mort. L’encorbatat que era al capdavant de la direcció va relacionar l’enviament a l’atur de seixanta persones amb l’omnipresent crisi econòmica, sense ni tan sols parar-se a pensar que el mercat armamentístic no és gaire susceptible als canvis de tendència de les borses o de la política creditícia. De fills de puta n’hi han sempre, pensava resignat en Nevares
Com que va acceptar cobrar part del seu salari en negre degut a un tripijoc legal (possiblement l’empresa venia armes a qui no n’havia de vendre), la percepció d’atur que tenia era baixíssima. El sindicat de l’empresa feia la vista grossa davant d’aquella situació i, potser fins i tot se’n beneficiava, mantenit-se callat. Un subsidi d’atur baix va revelar-se especialment conflictiu quan la seva filla gran fou apallissada per la policia durant el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. No va poder pagar-li un bon centre de recuperació (els responsables de l’hospital estaven avisats pel govern que aquella noia no mereixa una bona rehabilitació) i va quedar esguerrada per sempre. Els estudiants havien ocupat l’antic Estudi General per fer pressió contra la progressiva privatització de l’ensenyament. Però el govern ni s’havia assegut a negociar. Simplement, va enviar els de les porres a estomacar els dels bolígrafs.
Poc després d’aquelles protestes, es va començar a fer tangible que l’equip de futbol amb més prestigi del país podia guanyar les tres competicions a les que aspirava i la gent va començar a oblidar que la policia actuava amb impunitat al servei dels que decidirien què valia la pena aprendre i que no.
Així doncs, en Nevares ho va tenir clar. El dia que els van fer plegar (ell va ser dels darrers de marxar) ell es va endur un fusell de sotamà. No era pas un model gaire eficaç (era un disseny seu abaratit), però tampoc li calia gaire cosa. A més, amb el pla que tenia, no calia gaire encert, simplement haver tingut la idea i mantenir-se ferm.
N’estava fart que la gent no es preocupés pel que calia. Ell havia estat fabricant armes durant anys i ningú l’havia enviat a la pressó, tot i que sempre s’havia sentit part d’una conxorxa d’assassins. Arrel d’això patia malsons i la seva dona, farta de remordiments i infelicitat, l’havia deixat. La seva filla, ara acompanyada d’una crossa perpètua, era l’única que l’entenia. Però fins i tot ella somreia quan veia aquells prodigis amb samarreta llampant que feien màgia amb una pilota als peus.
La va veure cridar d’alegria per primer cop des de la càrrega policial quan l’equip es va endur la primera copa. Va veure com l’alegria es desfermava arreu… Va veure com la gent s’oblidava de que no es respectaven els drets culturals dels ciutadans, que el govern no complia amb les seves promeses, que s’estaven tapant amb cabdals públics els buits financers provocats per negocis privats… Tot de problemes solucionats amb una pilota entre tres pals. Tot de problemes xuclats pel futbol. Per què no es podia dirigir la ràbia amb que es celebrava un gol contra els que esclafaven llengues i històries, contra els polítics bocamolls, contra els que només recorrien a l’estat a l’hora d’eixugar les pèrdues? Semblava impossible. Però, en canvi, un sol home ho podia invertir la situació. Un sol home que tingués la idea i els collons per dur-la a terme: en Nevares.
El fusell estava llest. També l’havia muntat el mateix el dia que es celebrava la lliga nacional. Però una corada el va deturar. Sabria que hi hauria un tercer títol. I ell havia de disparar tres cops, fos com fos. Així doncs, segur de que també cauria la competició internacional, va decidir fer una reserva de la mateixa habitació pel dia 27 de maig. Aquell dia, el capità de l’equip alçaria la tercera i ell dispararia tres cops. I és que una ràfega es podia ignorar, podria ser un petard o un accident. Dos ja era més difícil, però podria no adonar-se’n prou gent. Ara bé, tres eren suficients per evidenciar que algú disparava a matar.
En Puyal cantava el final del partit i la multitud congregada a la Rambla de Canaletes cridava d’emoció, agitant banderes, grimpant uns sobre dels altres, cantant a cor… Llavors, en Nevares va disparar, tres cops, tot desplaçant el fussel cap a l’esquerra, en direcció al Café Zurich, per cobrir el màxim terreny possible.
Algú va cridar a baix, a la Plaça Catalunya: És la policia! Fills de puta!
La revolució havia començat. En Nevares va tancar la finestra i de sobte, pensà que si la gent visqués el futbol d’una forma més racional, l’eufòria fos moderada i es limités a uns escassos minuts després dels partits, aquella magnífica rebelió que havia creat en qüestió de dos segons no hauria estat possible. En el fons, el futbol, solucionava la vida a molta gent.
La teva també?
Tags: Lletres, arts i cultura, Societat by Arcangelo
6 Comments »
