Al meu parer dóna molt poques opcions sexuals. I la idea d’avisar als parents mentre es follen el teu cadàver tampoc em sembla gaire bona… Bé, en qualsevol cas, no us la descuideu mai. Potser demà us passa el camió de la brossa per sobre i un necrofílic ronda a prop. Li farieu un favor!
Gràcies a l’altra meitat de l‘HFC.
-Lo que tu estás es emfermo.
-Vale, pero no quiero curarme.
-No dices más que tonterias.
-Muy bien, pero por una vez en tu vida escúchalas porqué no voy a repetirlas. No me interesa tu mundo ni me interesa tu gente. [...]Yo no necesito a nadie; tú si: tú necesitas un público que te admire, espejitos que reflejen tu grandeza: mujer, hijos, amante, padres, amigos, clientes, empleados, viajar en primera, ganar medallas, tocar a Debussy, conducir un Lotus, satisfacer sexualmente a tus mujeres. Yo no: ¿y sabes por qué?, por qué la única manera en que el común de la gente es capaz de admirar es sólo una forma velada de envidia, y yo no quiero que me envidien: me da asco, me da vergüenza, me repatea, ¿te enteras? Y te voy a decir más: es posible que durante un tiempo sí estuviera enfermo: enfermo de soledad, como el Patito Feo, o como un neanderthal erguido y lampiño en un mundo de cromañones; tan enfermo que llegué incluso a recorrer el planeta tratando de encontrar al resto de los cisnes. Pero descubrí que no hay cisnes, apenas uno o dos por cada cien patos, lo mismo aquí que en Yakarta, y me costó aceptarlo pero terminé por hacerme a la idea. Desde entonces siento preferencia por aislarme de este mundo que habeis inventado tan mal. ¿Qué me propones? [...] Gracias pero ya estoy hecho a lo mío, disfruto de la vida a mi manera y eso es mucho mas de lo que puede decir la mayoría.
[...] ¿Dije lo que pensaba? ¿Me sinceré, por una vez, con mi Estupendo Hermano? Es difícil saberlo: lo que solemos llamar verdad es sólo una mentira mas, pero mejor publicitada.
Pablo Tusset, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, Punto de Lectura, 2001, pàgs 428 i 429.
Només d’un escriptor m’he llegit tota la seva obra: es diu Carlos Ruíz Zafón i suposo que no és l’arquetip d’autor de culte que molts esperen.
El vaig descobrir, com molts, amb La Sombra del Viento, si bé va ser per una lectura de vacances, de tercer a quart d’ESO. En tinc un record genial perquè em va ajudar a capejar les meves primeres (i de moment úniques) banyes. I per Sant Jordi, l’any passat, em van reglar El Juego del Ángel. Aquest estiu em vaig llegir l’edició especial de La Trilogia de la Niebla (que ajunta en un sol volum El príncipe de la niebla, El palacio de medianoche i Luces de Septiembre), comprada amb el meu premi dels Jocs Florals, i ara, no fa ni una setmana que m’he acabat de llegir Marina. De Sant Jordi en Sant Jordi, com aquell que diu.
Podria anomenar moltes coses que no m’agraden de la seva prosa, però ha estat tan gran la seva influència en el meu estil i en la meva manera de prendre’m el món que seria absurd negar que, a pesar de tot, m’encanta com escriu.
Potser el seu defecte més gran és l’abús del sobrenatural. Encara sóc de ciències, senyors. Partint d’això, al meu parer, el pic de la seva carrera és a Marina i a La Sombra del Viento. I és que en el llibre que el va llençar a la fama internacional, que teixeix una història recolzada únicament en l’atzar (és molt fàcil ordir un mecanisme sobrenatural que crei solucions a mida pels problemes narratius que es plantegen) i a Marina perquè enllaça els elements sobrenaturals amb un fil pseudocientífic que apropa una macabra història a la ciència ficció més clàssica (un dels personatges duu el cognom Shelley). Això dóna versemblança a una cosa que, en realitat no en té, però ja s’agraeix que ens faci més digerible un argument als escèptics. A més, són les dues històries més rodones i perfectes en termes formals, ja que acaben amb aquell gir de tragèdia grega, de lliçó apresa a hòsties que a mi m’agrada tant.
Per molt típiques, previsibles o passades de moda i de rosca que puguin semblar les seves històries (a mi, tot i el que n’opini, m’atreuen força), cal reconeixer-li un domini tècnic propi d’un acadèmic de la llengua. Dir que unes torres apunyalaven el cel, justificar que només recordem allò que mai succeï, adjudicar el color blau al fum de les cigarretes i el seu domini del concepte de narrativa des del punt de vista audiovisual li atorguen una mestria que en ben pocs escriptors he vist abans. Perquè els llibres d’en Ruíz Zafón ja són pel·lícules en si. Mai es recrea més d’un paràgraf en un sol tret, en aquells deliris lírico-descriptius que entorpeixen el ritme, sinó que ho defineix amb quatre connotacions, que si boira, que si coloms volant i campanes sonant i ja té una atmòsfera creada recolzada totalment en imatges visuals i s’ha estalviat els dos paràgrafs que hauria emprat un escriptor convencional.
Tenint en ment tot això, em vaig fixar especialment en aquest tret a Marina. I és curiós com en el combat final, per dir-li així, no opta per una descripció total de l’escenari si no que va afegint vigues per on caminar, flamarades per allà… talment com en una pel·lícula on, des de la pantalla no controles en absolut tota la localització i sempre compta amb aquell truc de falsejar l’espai. Crec que tot i que no comparteixo plenament, que per a ell, és la realitat qui s’ha d’amotllar als designis de l’escriptor i no a l’inrevès. Un punt de vista respectable, però en qualsevol cas, explotat al màxim.
Ja per acabar, sempre es pot deixar anar aquella anècdota més intranscendent i curiosa: va ser director creatiu al grup Lorente. És a dir, abans d’anar-se’n a Los Ángeles (ciutat on viu, que no apareix ni de lluny a la seva obra) a escriure guions que ningú ha vist. Així doncs, es va dedicar a la mena de feina que voldria fer jo en un futur i ho ha petat amb els seus llibres. És absurd identificar-se amb les vides dels altres, però.
Avui he sentit a la radio alguna cosa així com que els inversors s’estan treient de sobre les accions d’empreses hoteleres, d’aerolínies i similars i que en canvi, estan apostant fort per les farmacèutiques. Tot plegat per la possibilitat d’una pandèmia del virus H1N1.
N’hi ha que no serien capaços de deixar de pensar en guanyar diners ni que els violessin la filla davant dels nassos.
Colla d’especuladors fills de puta.
El número 35 de la revista Benzina (a la que m’he subscrit per la cara gràcies al Pla de foment de la lectura) anuncia en portada el seu plat fort: Fernando Arrabal, l’Enfant Terrible.
I l’article comença fent al·lusió directa a aquest episodi:
El Fernando és aquest home que diu coses com dejame’blaaaargh, es católica, fea y sentimanal ¡y sobretodo judía! o coses que només pot parir la genial psique d’un borratxo. Anava tan gat que el moment ha passat a la història com el de El mineralismo va a llegar, tot i que la tertúlia versava originalment sobre el milenarismo.
Com que no ha estat ni un cop ni dos ni tres que m’he preguntat què collons era el mineralisme, ara que sé que, en realitat, es diu mil·lenarisme puc dir que és una anada d’olla cristiana que diu que un cop vençut el diable, vindrà Jesucrist a a regnar sobre la terra durant mil anys que han de culminar amb el Judici Final.
Es veu que el tio escriu amb la polla és la polla escrivint i que és un pensador i un artista de campionat. Ha estat surrealista, dadaista i no sé quantes coses més. No n’he llegit res però si ser intel·lectual i petar-la es posar-se a parlar de bajanades sense cap transcendència jo també vull (per cert, crec que quan li van fer l’entrevista els de Benzina, també anava borratxo, llegiu-la que té molta pèrdua).
Hom tendeix a cercar similituds per a identificar-se amb els seus semblants. Vestir corbata, dur barret, etc. Són tendències que defineixen la pròpia identitat si bé és associant-la a un conjunt. Quan ets el primer a, posem per cas, dur mitja barba, la gent et censura, però quan la moda es generalitza, ja no ho faran, perquè t’assembles al conjunt. Quina paradoxa si precisament has creat tu la tendència del conjunt, o almenys n’has estat dels pioners.
Així doncs tota falera temporal té uns visionaris que la comencen, coordinada o caòticament, i que són vistos amb mals ulls. És lleig que algú s’avanci del grup, tot i que ningu sembla posar pegues reals a anar endavant.
Però és que hi han altres àmbits en que la pròpia identitat són fonamentals. Per exemple, els definicions més simplistes de màrqueting l’equiparen a diferenciació. Totes aquelles estratègies emprades per desmarcar-se de la competència i cobrar rellevància als ulls del consumidor són màrqueting.
És a dir que, tenim, d’una banda els individus tractant d’assemblar-se i les empreses, marques, productes, institucions, etc. tractant de diferenciar-se. Jo tinc molt clar què prefereixo: fugir de les semblances. El meu criteri pot no agradar però és meu. Deia El último ke zierre: tengo ideologia pero es mala pero es mia…
A mi m’han arribat a dir, no sé si per animar-me o de veritat (i no ho ha fet una sola persona) que sóc una marca. Curiosa manera de definir-me. No sé fins a quin punt és així però marco un cert camí que escassíssimes persones al meu voltant recorren.
I a vosaltres, us marquen o marqueu?
Aquest Sant Jordi no hi ha cap peça literària memorable. Darrerament em costa reunir l’habilitat suficient per escriure alguna cosa que valgui la pena. Tanmateix, crec que en breu podré enllestir el meu primer volum de contes.
La idea era penjar-lo aquí just avui, per unir-me a les celebracions, però em queda un conte per acabar i fer les darreres correccions.
Consta de 20 històries, amb quatre petits interludis. Tots són força diferents entre si, però si cal cercar-los un denominador comú sens dubte seria la sordidesa, la buidor i la ironia, no sense un cert intent d’exercici literari.
Li he ficat un petit preludi a mode de justificació de la seva existència i d’explicació dels termes de la seva distribució. I també una autobiografia meva al final.
N’estic orgullós, si bé alguns contes són tan introspectius que difícilment arribaran a transmetre alguna cosa a algú. A veure si puc ficar-los aquí aviat.
Mentrestant, aquest petit relat m’ha fet força gràcia. Som el que llegim.
Hi ha una fal·làcia que afirma que cal ser tolerant, que cal respectar les ideologies dels altres. I amb la tonteria s’acaba respectant el nacional-socialisme. Cal distingir entre respectar les ideologies i respectar les antiideologies, les germanes destructives de les ideologies. Sobre el paper i inventant-se paraules sembla senzill, però que és una antiideologia.
Ja sense entrar en si el terme ideologia en tant que pensament prefabricat és correcte i emprant-lo només per esbossar un pensament ràpid: no podem respectar allò que es basa precisament en la censura i la manca de respecte. O almenys no podem considerar una ideologia allò que es apareix com a oposició a quelcom, sovint una altra ideologia.
És com considerar un color allò que és transparent, allò que es caracteritza precisament per no reflexar la llum (condició indispensable d’un color). Les ideologies radicals, molt més presents del que seria desitjable en aquesta societat, tenen part del seu pensament ()si se’n pot dir així) desenvolupat en oposició a. No em semblen per tant, esquemes constructius, sinó més aviat destructius que amb la seva intolerància no ajuden a aquest món millor o més portador cap al que se suposa que tendeix qualsevol pensament humà.
Avui he assistit a la 1a Marxa Popular del Segrià, una prova oberta que recorria l’Horta de Lleida passant per Albatàrrec, la Timoneda d’Alfès i el Tossal de Pedrós per retornar altre cop a la ciutat. La longitud del recorregut era de poc més de 20 quilòmetres si bé no hi havia cap dificultat afegida perquè el desnivell era testimonial (tot just a la pujada a la Timoneda i al Tossal).
No creia, però, que pogués aguantar gaire bé 20 quilòmetres caminant i la veritat és que estic força satisfet perquè l’únic que m’ha fallat han estat els peus, que ara estan folrats de pegats Compeed per combatre les ampolles i allò que potencialment podria esdevenir-ho.
És interessant ja que, a part d’un problema podològic que és solucionaria amb una major atenció a aquesta planta que un gran fruit aguanta, tinc una certa forma física per a fer el que considero que és una activitat amb la que mai m’hi he atrevit del tot i que, actualment està en declivi al meu esplai: les rutes.
I és que aquestes colònies, si tot va bé, m’agradaria portar el grup de joves, el dels més grans i, del que sens dubte en guardo més bons records. És una edat que pot ser trepidant i emocional a parts iguals i a més, el projecte que tenim pot arribar a ser molt estimulant i, modestament, m’atreviria a afirmar que serà innovador i que, a més, integrarà les tradicions més esplaieres. Serà una manera genial de dur a terme les pràctiques de monitor.
Però no ens n’anem del tema: tota aquesta nada d’olla sobre les colònies ve, perquè una de les activitats estrella dels joves és una ruta de dos o tres dies. Si ja desgasta de per si una activitat així, el monitor, a més, ha d’empassar-se el cansament i motivar als nanos. I a part d’estar motivat un mateix, cal, per ajudar-hi, una bon estat físic. No crec que ara mateix pugui pujar la Pica o fer alguna proesa per l’estil, però, no estic tant lluny de fer-ho i de recuperar el fons i la motivació que en altres temps havia tingut.
Objectiu: colònies 2009. La cosa promet, ni que no hi hagi ruta.
Amb la crisi econòmica, la gent, per necessitat o per inducció tendeix a l’estalvi i una bona manera de fer-ho és comprant marques blanques. No sé si us heu fixat que per exemple, ara als anuncis televisius de Danone afirmen que no fabriquen productes per altres marques o que Nescafé proclama que 3 de cada 4 consumidors el prefereixen.
Això són missatges i posicionaments comunicatius per lluitar contra el fenomen de les marques de distribuïdor (el nom tècnic de les marques blanques), sempre present, però que ara s’està reforçant com més fort mossega la crisi. I és que Danone i Nescafé, per posar dos exemples, amb el seu model de negoci diguem-ne comunicatiu, no poden enfrontar-se a Hacendado, Deliplus (la marca de Mercadona per als productes d’higiene corporal), Bosque Verde (la dels productes de neteja), Auchan, Lidl, Carrefour, etc.
En fi, la meva relació amb les marques blanques des que estic sol entre setmana és força clau, ja que em permeten estalviar força i si m’ho faig venir bé, fins i tot menjo bé. No hi han duros a quatre pessetes, però, i sovint les marques blanques són sinònim de poca qualitat. Tanmateix, la força que els dóna la crisi els permet una lleugera millora qualitativa i que comencin a tenir un pes seriosament important en el mercat.
I és que moltes vegades, la innovació de les marques blanques va més enllà de les normals. Per exemple, Hacendado té uns cereals farcits de llet que no he vist encara a Kellogg’s o Nestlé i que, ja de pas us ho dic, són boníssims. La mateixa marca també té uns iogurts d’una gamma 0% anomenada Recetas Pasteleras i que tenen gust a pastís de poma caramelitzada o de fruites del bosc i coses per l’estil. Així mateix, a Deliplus els he vist un kit de neteja interdental (que no serveix per a una puta merda). Les dues primeres novetats són realment competitives perquè estan al nivell d’una gran marca. La segona no és pràctica, però segur que com jo, hi han molts imbècils que han donat tres euros a la causa de les marques blanques tan sols per a provar l’invent.
Però… com és que s’aconsegueix abaratir tant els preus i en alguns casos sense pèrdua de qualitat? La història típica és que fan que d’altres fabriquin per ells. Si, això ja ho sabem, però aquí no hi ha cap signe d’estalvi a la vista, per molt grans que siguin les quantitats ja que sinó, Danone s’estaria estalviant el mateix i ben bé podria abaixar els seus preus.
Doncs és tant senzill com replantejar el model de negoci: prescindir de la publicitat i invertir en distribució. Aprofitant-se dels beneficis de vendre les grans marques, van introduint als seus establiments les seves pròpies sense cap mena de cost en distribució (el cost de comprar el que són els seus propis productes és irrisori, ja que també fan la inversió inicial), a part del transport. I també sense cap cost destacable en publicitat o comunicació, ja que com a molt s’anuncien ofertes en cartells o per megafonia dins el propi establiment, però ja està. I mentrestant, quan la marca blanca és recent, es va nodrint de l’aura de la marca normal que té just al cantó i la gent la va comprant, per estalviar-se uns cèntims, fins que s’acaba establint l’hàbit.
Les marques de tota la vida, en canvi, es gasten diners en promocions, en relacions públiques, en esdeveniments, en publicitat o en pagar estudis que els recolzin, tot plegat per a crear una imatge de marca, un clima que afavoreixi el seu consum. Paradoxalment, vendre més fàcilment, el producte, l’encareix.
Jo mateix consumeixo marques blanques i de fet, no he de dir res a ningú sobre els iogurts que es pren a casa seva, però… cada cop que compreu una marca blanca, envieu un publicitari a l’atur…
|
