Si no vols veure els teus desigs frustrats, no desitgis mai sinó allò que sols de tu depèn.
Epictet, filòsof grec (~50-125/30)
L’he rebut amb el Rodamots d’avui. Per desgràcia, com més em proposo no desitjar allò que de mi no depèn, més s’enfosqueix el meu horitzó.
L’amor és com un cendrer: mai el trobes quan el busques.
A part de ser una veritat d’aquestes cíniques i autotorturades (entengui’s això com que, pel seu significat depressiu, em sap greu esbombar), és una frase que vaig parir en un exercici de creativitat (a la gespa). No és gens original, ja que a altres parelles se’ls van acudir idees similars.
Yo te recuerdo empapada, en aguanieve azul de madrugada…
En canvi aquesta si que és original. És de la Casa Azul, d’una cançó anomenada Chicle Cosmos.
En fi. Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Per molt que en realitat, també m’agradi la música comercial, electrònica i demés, una part innegable de mi escolta metal, punk i RAR. Això em fa ser qui sóc. I crec que també determina la meva personalitat el fet que sempre sigui la mateixa música la que domina sobre la mateixa. I la mateixa gent que censura la mateixa. I si sembla que jo censuro també, m’agrada pensar que ho faig amb actituds i contextos. Suposo que Hitler es pensava que no matava jueus sinó que alliberava el món. No li va anar gaire bé, cap al final…
Fujo de les aglomeracions. Massa és pèrdua de personalitat i la socialització, si en petit comitè, dos veces bueno, Oh my god, que políglota… Això també em determina…
I quan dic que em faré Facebook (no farà ni sis mesos aquesta amenaça era amb els fotologs) és que estic molt deprimit. Realment canviaria i segurament que hi han milers de milions de raons per fer-ho i no fer-ho. Però a l’horitzó… una promesa incomplida, un tren que marxa, Viva la vida, Do you want to… Yes I wanna…
Darrerament m’he adonat que em costa molt escriure coses emocionalment positives. Tinc moments de tot, però em costa molt narrar una història simpàtica. De fet, repassant alguns contes que he escrit, tots tenen un punt de sòrdid. Puc escriure el que vulgui, però difícilment reflexant de forma positiva les meves emocions. Em costa veure el cantó bo de les coses, quan parlo amb mi mateix. I crec que una prova irrefutable és que fins i tot per les ocasions solemnes no puc deixar passar la ironia o el missatge subliminal.
No crec que sigui un senyal d’infelicitat, si bé no em considero un exemple d’alegria. El meu cinisme, la meva visió àcida de les coses són part de la meva personalitat, en certa manera indisociables de mi i de les quals no és que me’n senti orgullós, però estan aquí, són meves i per això m’agraden.
Ara. La meva trista història no és que escrigui coses tristes. La meva trista història és que segueixo apreciant la felicitat en aquells que m’estimo. El rebuig d’algú important per a mi envers el meu cinisme és una bomba difícil de suportar. La meva manera de demostrar estima és curiosa. Regalo la veritat. O això o sentiments, però aquesta suposo que tothom se la imagina. Però jo, quan vull que algú sàpiga per tots els mitjans que me l’aprecio, la meva conversa no versarà sobre com de malament està tot o qualsevol tema genèric.
No. Llavors no m’amagaré de res i diré allò que penso. Perquè, en el meu ego immens, considero que compartir allò que jo crec que és cert amb algú li fa un bé perquè coneix la veritat. Però això s’ha acabat. Perquè no estic en possessió de la veritat absoluta, però perquè no tinc dret de dir a ningú que deixi de ser feliç.
Suposo que les llàgrimes de per si ja són una bona cura d’humilitat.
Torno a tenir acidesa. I crec que no és per l’estrés. És perquè estic enamorat. Puteja bastant, però diguem que és un indicador ben fiable. I igual que torno a tenir acidesa, no tinc ganes d’escriure. M’ha costat dos hores i mitja escriure això forçant la maquinària.
Crec que és hora que em vagi fent Facebook i deixi d’escriure aquí. A pendre pel cul tot.
Avui no seguiré la vaga, perquè per als universitaris no n’hi ha. Però deixeu-me fer un brevíssim incís:
Què sou, sàdics fills de puta o què? Les hòsties només fan que donar la raò als estudiants. I per cert, que no només als estudiants. Heu apallissat periodistes i un nen que no es va apartar de la càrrega policial. Testimonis presencials i Catalunya Imformació díxit.
Al capítol de dijous passat de Prisonbreak, emesa a l’estat espanyol per La Sexta i vista per la majoria del seu públic a través d’internet, es va morir en Brad Bellick. O almenys va desaparèixer sota un cabal de 100 metres cúbics per segon. Si sobreviu… ehm… doncs… algú s’ho flipa molt, no?
El cas és que ha mort en Bellick, dins una canonada enorme, on calia quedar-se dins per a que els supervivents la travessessin. Així doncs no és que hagués de ser ell. Podien haver mort també els dos germans o en Fernando Sucre. I de tots ells ha mort el que era un home madur, sense parella, inculte, sorrut, calb i gras.
Ha mort redimint els seus pecats i, en certa manera, com si estigués cansat de seguir lluitant contra la Companyia, com si el seu paper hagués perdut el sentit després de la fuga de Fox River (cosa que es veu que és certa) o més aviat, com si no sabés que hi pintava ell, enmig dels herois de Prisonbreak. I és que, ja em sabreu perdonar, però no deixo de sospitar que la seva mort respon a un cànon de la cultura audiovisual occidental.
Crec que els guionistes han rubricat la seva mort perquè el seu personatge resultava menyspreable. No era un malvat fascinant com en T-Bag, sinó que resultava un miserable que havia anat d’aquí cap allà, amb alts i baixos, sobrevivint, sense saber ben bé on caure mort. I potser és dels que se n’ha sortit de coses pitjors (de premi Emmy el seu periple al Penal de Sona a la tercera temporada), però sempre s’estava queixant i actuant vilment, sense heroïsme.
Però a qui importa les desventures d’algú que no ha estat al corredor de la mort, ni és lladre, ni immigrant il·legal, superdotat o ex-agent de l’FBI? D’un tio que, literalment, és un pagesot de l’america profunda, que no feia comentaris graciosos i que resultava fastigosa i realment roí? D’un tio que ni tan sols era guapo ni carismàtic?
S’han carregat el personatge que representava a l’espectador mitjà de la sèrie. Una persona normal, que ni s’olora el que li ve a sobre i que segueix als personatges inventats i ultracarismàtics per recollir les engrunes del seu heroïsme. En resum: han trencat un mirall. I això, segons una absurda superstició són 7 anys de mala sort.
Feliç disbauxa universitària!
És la publicitat un ofici ciència tècnica art cosa realment contradictòria. Molts professionals poden veure’s promocionant el partit que mai votarien, anunciant un producte que no els agrada o que directament ni tan sols poden emprar (la persona que hi ha al darrere de la campanya d’Evax&Go és un home, el meu professor de creativitat).
I bé, doncs que menys que dur aquestes contradiccions fins més enllà. Si la hipèrbole és una forma de literatura, la contradicció al límit deu de ser una forma de publicitat experimental… Bé és igual. El cas és que dues de les peces que he fet darrerament són ben contradictòries, no pas perquè no m’hi pugui sentir identificat, sinó perquè contradiuen el propi producte.
No és un efecte buscat, sinó més aviat un error flagrant meu i dels companys amb qui he treballat (curiosament, companyes totes). També cal dir que l’error es percep si es té una percepció radical i barroera de l’anunci, però que segons com pot ignorar-se. En qualsevol cas, deixo les subtileses i passso a exposar els casos directament
El primer era la proposta d’una imatge i la seva descripció per una campanya del Volkswagen Polo amb el concepte Small but tough, el que fan anar a l’estranger. Calia que la imatge s’entengués sense fer-ne un sol dibuix, només amb paraules i a més, es tenia en compte com de sintètica era la idea. Idea proposada: un xarrup de tequila. Petit (small) però dur (tough). A mi em va semblar genial i de fet, se’m va acudir a mi. Però després vaig recordar vagament una cosa que sempre et diuen: si beus no condueixis. Però ei. Amb el Polo no us matareu mai per molt beguts que aneu. Allò és un bunker nuclear.
La segona eren dues falques, una de normal, simplement expositiva i una altra de més creativa per a radio. Com que ja de bon principi, anavem tard i no era gaire probable que se’ns acudís una bona idea vam optar per la via emocional. Com que ens havien repetit moltes vegades que no podiem comptar amb efectes, tan sols amb la veu i el silenci, vam optar per a fer una reflexió sobre el silenci i relacionar-ho amb la sordesa. Vam acabar anunciant Gaes… Però és clar… qui cony ho ha de sentir?
Ja ho veieu, amb el Polo, tot depén de com us ho preneu (amb sal i llimona?), ja que pot ser simplement una idea agressiva una mica desafortunada. Amb Gaes, l’excusa és que anunciavem els serveis de prevenció, tot i que no acaba de quedar del tot ben lligat. Ara, la falca és maca de collons.
Això estava escrit al meu avantbraç dret (és a dir, no m’ho he pogut fer jo) dijous al vespre. Un concepte que sintetitza tot un dia de vaga al campus de la UAB. No vaig anar a la manifestació però si al gimnàs (well-fit, piscina i spa, qui m’ho havia de dir). I a la tarda, el més seriós que vaig fer va ser entregar-li un treball al tutor de creativitat. Després, gespa, una mica de futbol i volei per matar l’estona, jocs de rol, cervesa, sol, ping-pong i riure. En resum, els meus pares estan pagant per a que faci el mateix que feia a les vacances d’estiu.
I és que, no en va, la carpeta de la universitat, aquella que duen tots els estudiants, té imprès un primer pla d’un tros de gespa. La mítica gespa del campus de l’Autònoma que, gràcies al prodigiós clima del Vallès, es pot gaudir durant bona part del curs. Vagues, campanes, estudis, converses… Sens dubte tota una institució al servei de l’estudiantat!
Aquesta gespa de somni és l’escenari de la vagància. On es concreta i on es sublima. Cada cop tinc més la sensació que si bé de tant en tant toca posar-s’hi (ni que no m’aporti res com a persona), el que estic fent els dies d’entre setmana són les vacances pagades més llargues de la meva vida.
Visc una vida hedonista i idiotitzada. Un nen que sense venir d’una família gaire rica s’ho està passant de puta mare, malgrat la crisi. Per exemple, dijous que ve, festa de classe amb el mateix format que l’altra vegada i espero que no comporti les mateixes conseqüències.
És allò que, segons els enllaços de principi, jo anomenava vida reposada. Un estat de tranquilitat i passivitat tant sòlid que sembla etern. Tot i que, com per art de màgia, vaig aprovant les assignatures i fins i tot guanyant-me els elogis d’algun que altre professor (el darrer diu que li rebento les classes), a mi no deixa de saber-me greu aquesta situació d’abús descarat. I això que fa cosa de dos anys o més jo maldava per anar-me’n de casa.
El Volkswagen Polo ha monopolitzat l’atenció de la primera pràctica de teoria (si, si, ho heu llegit bé) de Creativitat publicitària. Aquest exercici i un altre de locució audiovisual protagonitzaran una entrada de propera aparició.
Nosaltres hem treballat amb el concepte (idea sintètica del producte) que es fa anar al Regne Unit i a d’altres llocs d’Europa, Small but tough. A l’estat espanyol, els nois de DDB Barcelona (alguna cosa així com l’agència dels meus somnis) han realitzat aquest anunci que sembla ser que no agrada a en jair dominguez:
La cançó és, com es veu de ben lluny, és l’Eye of the tiger, però aquesta interpretació poc convencional la debem a Chiara Mastoianni. La podeu sentir íntegrament a l’omnipresent Goear. Sens dubte, més que la redacció purament emocional de l’anunci (una bella vella pràctica publicitària) en destacaria com es conjuga amb la música. No sé si es podria haver triat una millor cançó.
Passes de mi perquè els meus poemes d’amor no els escric al fotolog ni al Facebook. Tossuderia o dignitat? O és que ni tan sols escric poemes d’amor? Ja no tinc la mínima sensibilitat primigènia que em feia saltar de línia quan encara no estava acabada.
Ja no tolero el tequila. I vull començar a sortir quan jo vulgui, on vulgui i perquè vull. Si tu fas el contrari, jo vull estar amb tu… Cedir o no cedir? Passes de mi o mereixo que ho facis?
Tossuderia o dignitat? Personalitat, m’agrada dir-ne. Si no li agrada a ningú, l’he de canviar. I si després li agrada a algú, quin sentit tindrà si és falsa?
Representa que, dins meu, jo t’estimo bojament. Però no podem estar d’acord ni en en la marca de paper higiènic. L’acord en que ens agradem hauria de ser suficient?
Qui ets? On ets? On vas?
Déu meu, ja n’hi ha prou d’aquest color!
Aqui teniu la traducció al català d’un monòleg de Favio Posca que corre per la xarxa. No sé si es realment seu ni si he partit de la versió original… però la veritat no és menys veritat perquè no sigui cert el que se’n diu. M’he permés la llicència de no traduir la paraula pelotudo. Crec que queda clar perquè xD.
En fi, deixem-nos estar de tonteries i anem al que ens ocupa…
Fins ara pensava que la pitjor frase que et podia dir una noia era Hem de parlar. Però, sense cap mena de dubte, la pitjor frase que et poden dir és Jo també t’estimo, però només com amic.
Això vol dir que, per a ella, ets el tipus més simpàtic dle món, el que millor l’escolta, el que més en sap de la seva vida, així com dels seus secrets més íntims, l’ésser humà més extraordinari de la terra… però que no sortirà amb tu MAI. Sortirà amb un impresentable, un fill de puta, un pelotudo, que només vol sucar el melindro i cagar-la permanentment. Això, si, quan l’altre la cagui, ella et trucarà per demanar-te consell.
Es com si vas a buscar feina i et diuen:
-Senyor, vostè és la persona idònia per al càrrec, el que millor currículum té, el més preparat, però no el contractarem. Agafarem un incompetent que no sàpiga fer res i que la cagui cada dos per tres. Això si, quan la cagui, el podríem trucar a vostè per a que ens tregui del compromís?Em pregunto què coi he fet malament. Vam anar al cinema, ens vam partir el cul de riure, ens vàrem passar hores prenent cafè. A partir de quin cafè ens vam fer amics? Del cinquè, del sisè? Merda, això, s’avisa… Un cafè menys i ara seria al llit amb mi!
Per a elles, un amic es regeix per les mateixes normes que un tampó: pots anar a la piscina amb ell, muntar a cavall, ballar… L’únic que no pots fer amb ell és l’amor.
És que si hi penses fredament… si per una noia considerar-te el seu amic consisteix en arruïnar la teva vida sexual, que deu fer amb els seus enemics? A mi em sembla molt bé que siguem amics, el que no entenc és perquè no podem tenir relacions sexuals com amics. Jo crec que l’amistat entre homes i dones no existeix, perquè si existeix, es sabria. El que passa és que quan ella et diu que t’estima només com amic, per a ella vol dir això i prou. Però per a tu no. Per a tu vol dir que si una nit ets a la platja, ella agafa un bon gat, hi ha lluna plena, s’han alineat els planetes i un meteorit amenaça la Terra… Potser aconsegueixes fotre-hi clau!
Per això no desisteixes, perquè mai perds les esperances. Que comença a sortir amb en Ricard? Bah! Ja partiran peres… I quan ho fan, tu ataques amb la tècnica del consolador:
-No ploris, en Ricard és un pelotudo. Et mereixes algú millor, un tipus que t’entengui, un que sàpiga estar allí quan el necessitis… Que sigui baixet, morè, que no tingui gaire planta, que es digui com jo…Al menys, sent-ne l’amic pots sembrar zitzània per a eliminar la competència. També empres la tècnica del cuc fastigós. Per exemple, quan ella diu:
-Ostres, que fort que està en Ferran, no?
-En Ferran, si està quadrat, si… una mica guenyo, però bé…
-No és guenyo, el que passa és que té una mirada molt tendra.
-Si en això tens raó, m’hi vaig fixar l’altre dia, quan es mirrava la Sandra.
-No la mirava a ella, em mirava a mi!
-Ho veus com és guenyo?El súmmum és que les noies consideren que tenen una relació superespecial amb un paio quan poden dormir amb ell al mateix llit i que no passi res. Però bé, seria superespecial si passés alguna cosa?
Un dia, després d’una festa, et quedes ajudant-la a recollir-ho tot, com fas sempre, i quan acabes, ella fa:
-Òndia! És molt tard! Perquè no et quedes a dormir?
-I on dormo?
-Al meu llit, pallús!I ja et comencen a tremolar les potetes: Ara! Aquesta és la meva nit, se m’han alineat els planetes!
Al cap d’una estona t’adones que no són precisament els planetes els que s’han alineat, perquè ella, com que sou amics, amb tota la confiança, es queda en calces i samarreta interior i tu, vist el vist, penses: M’hauré de quedar en calçotets… amb l’alineació de planetes que duc a sobre, la mare que ho va parir!
Així que no pots fer res més que ficar-te al llit d’un salt per a que no se’t vegi la tenda de campanya i doblegar els genolls per a dissimular. Ella també s’hi fica, t’enganxa el cul i et diu:
-Fins demà!
I s’adorm…Cagon la puta d’oros! Com merdes es pot adormir tant aviat? Però aquesta noia no resa ni res?
Ets al llit amb la noia que t’agrada! Al principi no t’atreveixes ni a moure’t, per no tocar res. Saps que si en aquest moment fessin un concurs, ningú podria guanyar-te: ets el tipus que va més calent del món. I que llarga se’t fa la nit! Et venen al cap un munt de preguntes: Tocar-li una popa amb l’espatlla serà de mal amic? I és la popa la que em toca a mi? Però després de moltes i interminables hores ja només et fas una pregunta: Realment, sóc un pelotudo?
No et pots creure que sigueu al mateix llit i no passi res. Confies en que en qualsevol moment es giri i et digui:
-Vine aquí, babau, que ja has patit prou! Fes-me teva!Però no. A les noies mai els sembla que hagis patit prou. I mira que pateixes, perquè tens tota la sang del cos acumulada en un sol lloc (si, en aquell lloc). S’han donat casos d’homes que han arribat a esclatar. Però aquí no s’acaba la teva humiliació. A les set del matí, sona el timbre de la porta.
-Ai! És en Ricard!
-En Ricard? Però no l’havies deixat perquè et putejava i tractant-te com una merda?
-Després t’ho explico, que ara tinc tard. Em vaig oblidar de dir-te que duria el seu gos, perquè com ens n’anem a esquiar perquè em va demanar la quinzena oportunitat… jo li vaig dir que el gos millor que amb tu no estaria amb ningú. Que tu ets un bon amic! Tens mala cara… has dormit bé?Te la mires fixament, veient com se’n va amb el pelotudo que tan sols la vol per a cardar, amb el pal major a mitja asta… i pel cap et passen 1001 renecs i les 101 posicions que podríeu haver practicat aquesta nit. I allí et quedes, amb el gos, que aquest si que és el millor amic de l’home…
Puta autobiografia. És veu que sóc un crack fent amigues, jo.
|
