Entries Tagged as ''

Mortbositat

Una dona anglesa retransmetrà (o ho està fent ja) la seva agonia per televisió per a tot el Regne Unit, tot i que, Déu nos guard, ha decidit que el moment del seu traspàs no sigui enregistrat per les càmeres.
Un programa espanyol grava a gent enfrontant-se innecessessàriament a les seves pors més terribles. Per l’APM he vist taràntules i petards. Si jo hi anés, a les parets hi projectarien teleescombraries.

Entenc el mòbil de la gent que es presta a posar-se davant de la càmera en aquestes situacions i dels que els graven, els diners. L’entenc, però no el comparteixo. No entenc però, quin interès tenen i quins principis ètics no tenen, aquells que consumeixen aquests productes. I llavors m’he dit que és la maldat, el crim dur i pelat sense justificació possible. És com allò de que el que cal criminalitzar és el client i no la puta.

Els consumidors, per molt que avui en dia ens mengin el cap amb utopies 2.0, 3.0, TDT’s i interactivitats variades, són absolutament passius i només consumiran allò que els mitjans els ofereixin. Aixi doncs, els diaris, les revistes i les televisions tindrien una responsabilitat social corporativa, un terme molt de moda, per a vigilar a l’hora d’oferir segons què. Exactament igual que es vigila a l’hora d’oferir pornografia i violència (que, tanmateix, no sé fins a quin punt cal que siguin continguts estigmatitzats), també s’hauria d’anar amb compte a l’hora d’oferir segons quina mena de contingut.

De vegades penso que igual que s’ha impossat aquesta cultura absurda a les llars que viuen pendents de la televisió si aquesta no podria tenir una certa missió pedagògica i inculcar l’apreci pels sonets de Quevedo i Gòngora, fer un retrat crític de la realitat i difondre uns valors per una millor societat. Bé es deu poder fer girar aquest prodigiós mecanisme de projecció en direcció contrària, oi?

PD: Més d’un cop ha passat que els malalts terminals resulten no ser tals. Un cas famós és el d’Anthony Burgess, autor de A clockwork orange. Si la dona anglesa aquesta no es mor, la poden denunciar per incompliment de contracte? Ja m’han dit un parell de cops que avui estic fill de puta. Estudio per a ser-ho. Me’n vaig sortint…

La dictadura de la felicitat

És feliç qui assoleix aquell estat de calma en que no requereix més del que ja té, que temporal o definitivament, està content amb allò que rep. Així doncs, la felicitat és comformisme.

I el comformisme no és altra cosa que l’eina de les èlits dominants per a controlar a la població. Hom persegueix la felicitat, no haver-se de preocupar per res ni ningú, renunciar a tot objectiu colectiu o individual perquè ja tenim una vaga sensació difícil de descriure que ens impulsa a fer-ho.

Si hom no fos feliç, ho veuria tot negre, s’adonaria dels problemes que l’envolten i, tractaria de solucionar-los o de fer-los notar. S’adonaria del que és cert i del que es vol que sigui cert. Des de fora se’l titllaria de pessimista, però jo sempre he dit que no hi ha cap mal en ser realista. La felicitat, en molts casos, es dóna, com diu el refrany popular, per ignorància. Casos com que un percentatge anormalment alt (anormalment ple d’anormals, vull dir) de la població catalana no sigui capaç d’anomenar els partits membres del govern de la Generalitat només poden significar que si no saben qui els governa, amb prou feines deuen saber com ho fa… Però, ei, que ara fan DEC o l’Arucity’s.

Ser feliços i associar valors positius a l’alegria és la clau per a que ben pocs vulguin desfer-se de jou econòmic, polític i cultural que predomina en gran part de la societat, per molta disfressa democràtica que hi hagi. Ser crítics amb el que ens envolta implica reconèixer que no som feliços i no tothom està preparat. Llevar-se un dia i començar a combatre tot allò que no està bé o no ens ho sembla, és dur i ingrat, no és el paradigma de felicitat. Però sempre cal aquesta consciència autodepressiva i de màrtir. L’alegria és una força passiva. La ira, la desesperació… aquestes sí que mouen el món.

La infelicitat, la desgràcia i la insatisfacció són el camí cap a la millora (no tenen perquè, però si hi ha canvi, hi ha més possibilitats d’evolucionar que si no n’hi ha). La felicitat no hauria de ser quasi obligatòria, és legítim veure-ho negre, perquè potser és negre de veritat. Al cap i a la fi, com també dic sempre, el primer pas per solucionar un problema és adonar-se que hi és. Sigueu infeliços!

L'aniversari d'una enganyifa

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Tot i així, jo no diré res i deixaré que cantin per mi.

Posant-nos ja completament superficials, aquesta nit es veu que a El Intermedio, els rojos de la Sexta fan un que haguès passat si… en referència al tejerazo. Ja dic ara que valdrà la pena només per veure les colaboradores del Wyoming vestides de doloroses…

Crisi, quina crisi?

Realment, em costa molt entendre la situació econòmica actual. El professor d’economia d’aquest semestre m’ha orientat. I la veritat és que tan sols calia un nom. Leopoldo Abadia. Crec que més que gent que en sàpiga, cal gent que sàpiga explicar.

Un tema interessant de pensar-hi: 30000 milions d’euros d’un pla de rescat financer per a un estat de més de 46 milions d’habitants. Aproximadament, 750 milions d’euros per barba. Ja no dic que els resparteixin, perquè seria absurd que la població enriquís sobtadament i seria ingenu pensar que aquests diners són reals. Però també es ingenu pensar que aquests diners sortiran dels impostos que paga una caixera de supermercat que cobra 900€ al mes.

I finalment. Si els mitjans no estiguessin cada dia parlant de la crisi, ja m’agradaria veure com estaria la economia real. Suposo que no retornariem a aquells temps on es podia pensar que sortiria rentable que no et tornessin una hipoteca si podies embargar una casa que havia pujat tantíssim de preu (ni ganes), però la gent no estaria tant deprimida i abnegada. Però cal recordar una mítica de Patatabrava del professor d’economia anterior, en Raul Garcia-Duran:

A ti te dicen de trabajar 65 horas semanales y dices: Tu padre. Pero te dicen que es por la crisis y la crisis no tiene padre…

En relació amb la importància que es concedeix als mitjans a la crisi econòmica, se m’acut una petita performance artística: trobar algú que em doni un euro per cada cop que es digui crisi o s’aludeixi a “la situació actual” durant un dia en un canal televisiu… i comprar títols del tresor (o com collons sigui que l’estat emet deute públic). L’economia també pot tenir un cert punt de poesia.

Floretes

Aqui una traducció lliure al llemosí de les millors floretes que es poden sentir per les Espanyes:

Tens els ulls com dues paelles: quan et miro se’m fregeixen els ous!!
Seria capaç de follar-me al teu gos per entrar a la família!
Amb aquest cul, t’invito a cagar a casa!
Si el teu cul fos un banc te la ficaria a terme fix.
No t’ho creuràs, però fa trenta segons era marieta…
No tinc pèls a la llengua… perquè tu no vols!
Trepitja fort, rossa, que paga l’ajuntament!
Ensenya-me’n una que ja m’imagino l’altra!
Juguem a mags? Si, home, jo et foto uns polvos i desapareixo.
Boniques cames… a quina hora obren?
Ja hauries d’estar marejada de donar tantes voltes pel meu cap…
Tu ets una fetillera: aixeques les coses sense tocar-les.

Es veu que el Chufo es disfressa de manobre per Carnestoltes… i s’ha estat documentant

UAB.CAT

Contes d’Storyville es congratula perquè les assignatures d’aquest semestre són majoritariament en català.

Foteu-vos, catalanòfobs!

Introducció a la creativitat: el castellà està relegat a quan el professor es posa en el lloc d’altra gent. Curiós ús.
Història de la comunicació: el castellà només és emprat per una de les dues professores i per respondre preguntes fetes en aquesta llengua.
Economia aplicada i de l’empresa: només emprat per respondre preguntes en castellà.
Disseny: si bé l’ús del català és deficient i esquitxat de trets del castellà, el tutor de pràctiques té un català preciós, fins i tot amb renecs genuins, cosa dificilíssima de trobar.
Redacció en mitjans audiovisuals: una assignatura en castellà! El professor parla català, però es defensa millor en castellà. Encara no he tingut a la tutora de pràctiques.
Català: si aquí hi hagués un percentatge massa alt de castellà ja podriem plegar…

Encara falta Teories de la comunicació, però bé. La majoria ja és clara. Almenys cinc de set.
Per això, avui, el seu redactor celebrarà aquest saludable canvi amb una bona farra universitària.

Tanmateix, seria un bon signe de salut nacional que no fos necessari celebrar el fet d’emprar la pròpia llengua. I els professors del semestre passat seguiran emprant el castellà a les seves classes.

I algun dia tocarà fer un repàs a les perspectives de les assignatures.

BCN Kapital

Divendres passat vaig anar a veure un documental que ha dirigit un ex-monitor del meu esplai, l’Oscar Sánchez Hernández (i una altra monitora, la Núria Casado s’encarregava de la locució, tot i que crec que no vaig tenir cap dels dos al meu grup). Es titula Barcelona Kapital i analitza totes les mogudes antiglobalització amb motiu de la cimera dels caps d’estat de la UE. Realitat poc difosa i feta frame, vaja.

No sé fins a quin punt el documental diu res de nou sobre la globalització, però resulta interessant perquè entra de ple en l’estat policial en que es va sumir Barcelona aquells dies. Retrata com pocs documents han fet la seguretat obsessiva i la repressió contra els manifestants per causa d’uns quants exaltats. Especialment interessants són les aportacions d’en Manu Chao al documental. Una d’elles, venint a dir que els governants no tenen connexió amb el poble en haver de posar tanta seguretat entre ells i la gent. Crec que la Diagonal sencera estava tallada. Tant confien els governants en els seus electors?

M’ha fet gràcia rememorar la ocupació a través de mobilitzacions estudiantils pràcticament calcades amb aquest component a mig camí entre esplai i comuna (corren rumors que torna per setmana santa!). Serveix per veure que sempre hi ha una minoria crítica fortament críticada per la majoria. La paranoia i la obsessió d’alguns sectors duu a que es tracti de registrar als realitzadors del documental per gravar unes guixades o a faltar al respecte invariablement als promotors de les protestes.

La pel·lícula té un aire de collage poc consolidat, amb multitud d’entrevistes a personatges tant heterogenis com un taxista que compleix tòpics i es desfoga amb els estudiants, professors de la UdL, líders estudiantils o el mateix Manu Chao. Però suposo que la cosa no acaba de trobar un fil conductor per la propia complexitat del tema que tracta. És quasi impossible fer un alegat conseqüent per a un canvi social econòmic en menys de dues hores.

En fi, en qualsevol cas, sempre és d’agrair una veu valenta que digui clares les coses. Les manifestacions estaven a rebentar. Era molta la gent que volia llavors un altre món. Espero que després del poc recorregut que ha tingut Barcelona Kapital per les sales, siguin uns quants més.

I per acabar ja… un pensament en forma de pregunta. Què fa que determinades persones vulguin lluitar per un món millor, mentre d’altres seuen al sofà, impassibles?

Demoimformació

No sóc expert en formació de paraules, però aquesta que encapçala l’entrada i que m’he tret de la màniga fa cosa de cinc minuts és un compost de democràcia i imformació. El somni igualitarista de que tothom ho pot saber tot quasi a l’instant. El somni que sembla haver-se fet realitat precisament durant els anys que ens ha tocat passar ena quest món.

La cosa ve d’una frase de Joan Julibert, col·laborador dels Matins de TV3, que la va deixar anar tot parlant d’això mateix el dia quatre de setembre de l’any passat (imagineu-vos si fa temps que volia fer una entrada respecte aixó xD). Fa així:

Hem passat de la era de la veritat a la era de la versemblança.

En ella s’hi intuieix la rancúnia del periodista que veu com perilla el treball gremial. A banda de que els blogs representen la irrupció en el periodisme de la filosofia politecnista marxista, hi ha un gran perill en que tothom tingui accés a la recepció i a la transmissió d’imformació. Que el monopoli de la veritat, la certesa i el rigor, de vegades tant necessari, perilla.

A can Centpeus, s’ha parlat de la multiplicació arbitrària de la imformació i com moltes vegades,ni tan sols la sintetitzem, cosa que al meu parer es conseqüència de la saturació que vivim. Així doncs, el descontrol imformatiu de l’actualitat pot dur a seriosos problemes i malentesos per aquells que no segueixen uns mètodes bibliogràfics rigorosos, que al cap i a la fi, són la majoria dels que tenen accés a internet.

Les paraules d’en Julibert són ben certes. Però crec que no cal alarmar-se excessivament, ja que de la mateixa manera que la imformació, sigui vertadera o no, es replica espontàniament, també es controla espontàniament. Apareixen planes que desmenteixen els hoax o les cadenes amb rumors falsos o les institucions afectades (sigui directa o indirectament) lluiten per imposar la seva veritat (ja no em posaré en quina de les dos és més correcta).

A més, per molt trist que sigui, molt sovint, les falsedats se les empasen aquelles persones que, si es tractés de veritats, tampoc les enfrontarien. Parlo, sense vocació de semblar nazi, d’aquell usuari passiu d’internet i de formació més aviat escassa… L’usuari tipus de la xarxa, que en cap moment té la vocació acadèmica de treure el trellat de la ignorància al món que l’envolta. Algú, que sens dubte, no trobaria la necessitat de ser rescatat de les mentires que li arriben i que no li ho semblen.

Ahir, 16 de febrer, el gag d’en Núñez i en Gaspart de Crackòvia va al pèl per parlar d’això (aquest és l’enllaç al programa, i ho trobareu cap al final). Suposo que millor acomiadar-se amb un acudit que no pas amb aquestes reflexions tant pesades… Salut!

Adictes en sèrie

Un dels formats més estessos de creació audiovisual és la sèrie televisiva. Tampoc és gaire diferent d’un programa d’un determinat contingut, però crec que les sèries es caracteritzen força per la seva vocació d’entreteniment declarada i aparentement intranscendent. I no entraré ara a discutir sobre gèneres televisius, que d’això se n’encarrega la escòria de comunicació audiovisual i periodisme (els companys d’aquell subproducte humà que s’anomenen estudiants de publicitat).

Jo personalment he estat enganxat a moltes sèries. La que recordo des de més petit és una sèrie que es deia Dome, però després en van venir més, com l’inevitable Doraemon, Bola de Drac o algunes de més personals com ara Spirou. A l’adolescència arriben el Detectiu Conan, el Príncep de Bel-Air o vergonyes profundes com ara Karekano o Fushigi-Yugi. Noti’s que jo era un espectador passiu, que mirava el que em donava la televisió.

Ara darrerament, segueixo House i Prisonbreak, però en no disposar de televisió pròpia a l’exili, els meus pares me les graven i me les miro en cap de setmana. Suposo que en la meva situació, el més viable seria, directament descarregar-me les sèries o esperar a que apareguin en DVD ja que no sempre les puc veure. Però ara, cada cop veig més clar que la sèrie com a format televisiu no és res més que una perversió de la ficció audiovisual i una enganyifa com un temple.

Els arguments són molts, com ara que, ben sovint s’allarga innecessàriament l’argument, es plantegen embolics enormes la solució dels quals no tenen ni els guionistes (diuen que això ho fa sobretot Lost) o no s’avança una merda en la trama (tercera temporada de Prisonbreak), amb l’únic objectiu de continuar fent calés venent els episodis als canals. A vegades, simplement, el format s’esgota i cada cop té menys contingut. House, per exemple, comença a cansar, per molt que ara es reconverteixi en Anatomia de Grey o hagi augmentat personatges. CSI Las Vegas trampeja el tema com pot, si bé no ha perdut gaire qualitat, CSI Miami ja no es basa en els paràmetres de sèrie de la seva cosina de Nevada i CSI NY va nèixer morta.

El problema, però, és que els canals ho compren per a mantenir enganxat l’espectador, ja que saben que l’emissió de sèries permet generar un perfil d’audiència fidelitzada, que en una franja horària concreta es menjarà tot el que li posem a taula, inclosos anuncis. No només pel product placement (aparició de productes reals) que pot haver en moltes d’aquestes sèries, sinó pels patrocinis (el més inmediat, el capítol de Prisonbreak de dijous apssat estava patrocinat per Viernes 13, pel·lícula amb la que algu ha pensat que la sèrie pot compartir públic) o pels spots emesos a les pauses. En el cas de les cadenes de pagament, amb menys anuncis o gens, el problema hi segueix sent… al cap i a la fi pagues cada mes Evidentment, el que va parir les sèries no duia aquesta idea al cap, però la seva funció avui en dia és aquesta, a part de prostituir unes històries que es recargolen i no saben com morir.

Hi han autors que diuen que les històries neixen per a un nombre de pàgines o minuts. Allargar o escurçar això és irracional i rebaixa significativament el final del producte. Però que importa un oci de qualitat quan et pots forrar fent pagar la teva cobdícia a la teva sèrie?

Benjamí botó

Hollywood trepitja fort. No hi ha crisi per a la cultura de masses i es nota amb films com The curious case of Benjamin Button, que posa a David Fincher a fer una feina a la que no ens tenia acostumats. I com no, amb un dels seus mussos particulars, Brad Pitt (han compartit plató a dos grans films com Seven o The fight club).

CartellLa cinta barreja moltes influències i posa a treballar tota la maquinària d’aquella forma sorprenentment típica dels temps de crisi: augmentant la qualitat del producte per a que aquest guanyi valor afegir i compensar així les pèrdues derivades de la conjuntura econòmica. És exactament això el que trobem en aquesta història, ja que s’hi poden reconèixer multitud d’estils audiovisuals i retòrics en tot un exercici de cinema de qualitat. Potser el punt més negatiu són les interpretacions reprimides que predominen al llarg del metratge o l’excessiva durada i desproporció d’aquest, però en qualsevol cas, puedo prometer y prometo, que surts del cinema amb la sensació d’haver vist una obra ben parida.

L’heterogeneïtat és un gran punt al llarg de la pel·lícula. Destacaria escenes de boira burtoniana, un momentàs Amelie sobre les casualitats del destí i instants anunci de colònia, com molt bé m’ha fet notar el ja jubilat Chufo.

Amb el pretext de les relacions d’en Benjamin amb el món que l’envolta i que envelleixen en sentit contrari al seu, el guió aborda els conflictes intergeneracionals i revisa de forma molt emocional els tòpics sobre els joves i l’envelliment, dotant a aquests darrers d’una pàtina de nova infància que no té perquè ser, ni molt menys, trista.

Tambéolt bo, el paral·lelisme del rellotge de l’estació de Nova Orleans amb en Benjamin Button, to i que al final la cosa no acaba d’encaixar ja que no s’explicita una relació que, en abstracte és força clara.

De fet, la factura és tant correcta i perfeccionista que m’atreviria a dir que s’arriba a passar per alt l’absurd del punt de partida de l’argument. Tot i l’estupidesa o l’aparença d’idea d’escriptor desquiciat que ja no sap quina novetat empescar-se (recordem que la película no és res més que una versió d’un conte dels anys 20… no hi han guionistes amb idees fresques, o què?), val a dir que existeixen unes quantes referències culturals que han seguit explotant el tema. Jo mateix de petit, pensava que seria millor deixar per al final de la vida aquells anys tant bons en que ets un nadó i ets tant rebonic. En aquesta línia, hi ha circulant per internet un text que s’adjudica a en Quino i que parla de viure a l’inrevés, així com un magnífic conte de Manuel de Pedrolo, El regressiu que aborda la perspectiva de rejovenir-se. Aquí us deixo la traducció al català del primer. El segon el podreu trobar al volum Trajecte final, on hi han inclosos uns altres set contes força interessants en el marc de la ciència ficció en català.

Penso que la forma en que la vida flueix està malament. Hauria de ser a l’inrevés. Un hauria de morir-se primer, per a treure-s’ho de sobre primer que res.
Després, viure en una residència d’ancians fins que te’n treguin quan ja no siguis tant vell per ser-hi.
Llavors començaries a treballar, a treballar durant quaranta anys fins que fossis prou jove per a gaudir de la teva jubilació.
Tot seguit… festes, disbauxes, alcohol. Diversió, amants, xicots, xicotes, tot, fins que estiguis llest per entrar a la secundària.
Després passaries a la primària i series un nen que se la passaria jugant sense responsabilitats de cap mena.
A continuació, passes a ser un nadó i acabes de nou al ventre matern, on passaràs els millors i últims nou mesos de la teva vida, surant en un líquid tebi, fins que la teva vida s’apagarà en un superb orgrasme…

En qualsevol cas, crec que Fincher ha aconseguit traslladar a la pantalla d’una forma tant preciosista com perfeccionista una història que surava a l’inconscient colectiu de la humanitat… Un triomf aclaparador en una empresa que o bé semblava terriblement fàcil o temptadorament difícil.