Molt bé, aquest sóc jo. És potser la foto meva foto més humiliant al Facebook de que tinc coneixement (a saber què hi ha posat la gent). Sort que en no estar-hi registrat, no em poden etiquetar i no es pot veure qui sóc. Però del mateix dia, hi han fotos de gent passant-se glaçons amb la boca, arrossegant-se pel terra, ensenyant pitrera, tirant canyes i demostrant que un orangutà sifilític pot ser més elegant que un estudiant de publicitat. I hi fica nom i cognoms a la seva puta cara.

El fet que la pengi jo aquí, no vol dir que no estigui en contra de que sigui al Facebook. No em vaig negar a que em fessin la foto (tenia cara de poder-me negar a alguna cosa?) i tampoc vaig prohibir explícitament que la pengessin, tot i que sembla que cal fer-ho així per evitar que les teves fotos corrin per la xarxa. Però si la publico jo aquí, és perquè és meva i perquè hi han hagut èpoques en que per internet hi apareixia el meu cul i perquè encara avui hi ha un video meu vestit de dona (o d’alguna cosa que s’hi assembla). En realitat no m’importa. Però crec que cal una seriosa reflexió al respecte. Si més no, preguntar als implicats si penjar les fotos compromeses. Hòstia, si hi ha gent que hi surt, per exemple, escassos minuts després de vomitar. Fins a aquest punt arriba l’obsessió pel Facebook?

Seria molt fàcil dir que la solució passava per no beure davant la càmera. Molt bé. Imaginem una situació anàloga. Un nen de tres anys dispara a un altre. Doncs no haver dut una pistola a l’escola bressol. Els borratxos i els nens són co?lectius incontrolables, no pots pretendre que si algú extern no els pot limitar, ho facin ells mateixos. La pistola és un exemple extern, però tot i la tonteria de fer fotos de fins i tot la merda que caguem, una càmera és un element prescindible en una festa (i en algunes hi està prohibit, com a l’orgia aquella d’en Max Mosley).

Tot seguit passem a fer l’anàlisi formal de la imatge, que bé s’ho val. Primer he d’aclarir que tot i el got, cap substància ni estupefaent ni espirituosa és responsable d’aquesta patètica situació. Si, com veureu, la meva mirada es dirigeix cap a la beguda mig buida que tinc a la mà. I el meu rictus és d’esforç, desesperació…  És la cara del davanter que remata una pilota, del jugador de volei llençant-se en planxa o la d’algú fugint de Chuck Norris. Pel que fa a la posició, és fàcil pensar-se que estic ballant Thriller de forma molt exagerada, però tinc els braços així perquè estic tractant de mantenir l’equilibri (el meu i el del got, la meitat del qual havia anat pel terra amb la tonteria). O no veieu una mà a la meva espatlla dreta, l’esquerra a la imatge? Es tracta d’aquest cabronàs que m’estava sacsejant. Amb la clara intenció de que jo i la meva Aigua de València anèssim pel terra.

Després d’aquesta humilliació i del seu escarni públic, he de dir que no se’n va sortir. Encara mantenia un petit percentatge del got ple i jo em vaig quedar de peu.

Tags: Quadres d'Storyville, Societat by Arcangelo
4 Comments »

Enganxós el darrer senzill dels Aramateix i amb un video promocional realment fresc i innovador. Molt recomanable. I vosaltres, patiu el mal d’Almansa?

Tags: Música by Arcangelo
No Comments »

La meva universitat tant progre com neoliberal ha publicat una web que no es veu correctament des del Firefox per imformar sobre l’aplicació de l’EEES. S’hi troben perles com aquesta:

Els graus mantenen els barems de preus de la Generalitat com ja passava amb les llicenciatures. Tot i que sembli que el preu per crèdit és més alt, al següent exemple podreu veure com el cost total de la titulació és el mateix.

EXEMPLE
El preu per crèdit de la llicenciatura de Matemàtiques és de 15 euros i el nombre total de crèdits és de 300, per tant, la carrera surt per un total de 4.500 euros (300×15). El preu del crèdit del grau és de 18,75 euros i el nombre de crèdits és de 240. El preu total és també, de 4.500 euros (240×18,75).

És a dir, ja us ho dèiem, el pla de Bolonya només incorpora beneficis: pagues més per menys formació. El seu mateix exemple ho deixa ben clar. No deixeu que una colla de punkies idealistes us facin pensar diferents i recordeu, amb Convergència vivíem millor!

És amb els màsters on trobem el gran canvi. Amb els nous màsters oficials tenim, per primer cop, estudis de postgrau a preu públic, molt inferior als preus dels màsters propis. Els canvis de Bolonya beneficiaran la butxaca dels estudiants de màsters i doctorats ja que els preus estan regulats, hi ha un sistema de beques públiques per als estudis de postgrau i a més s’aconseguirà una homogeneïtat en el estudis des del batxillerat fins al doctorat.

El preu dels màsters oficials de la UAB per a estudiants de països comunitaris i d’estrangers amb residència és aproximadament, de 30 euros per crèdit. Podran haver-hi variacions en funció dels decrets de preus que aprovi la Generalitat de Catalunya. Per tant, la mitjana del preu d’un màster són 1.800€ (60 crèdits) i no els 3.000€ o 5.000€ que costaven els antics màsters

Molt bé. En una altra secció de la web diu que són cent màsters, però sabeu a quants màsters puc accedir jo des de la branca de comunicació? A un: Innovació i qualitat televisives, també conegut com el màster de TV3 i que a sobre, no és un títol de la UAB sinó que és interuniversitari. Per a les carreres de lletres i medicina hi han uns 10 màsters per àmbit, que ja em sembla bé. I bé… el problema no és que estiguin mal repartits, sinó que arribarà un moment en que caldrà fer-los per pebrots amb la tonteria de que són accessible a tothom. I crec que serà bastant trist que després d’estudiar magisteri t’hagis de pagar un màster per poder exercir.

Un apartat que es titula Què has d’esperar:

S’entén per competència l’aptitud de l’estudiant respecte als coneixements, les habilitats, les actituds o les responsabilitats que serà capaç de demostrar que ha assolit al final del procés educatiu.

L’EEES fomenta l’ús de noves metodologies docents que facilitaran aquest assoliment de competències.
Donat que els estudiants han d’abastar tants aspectes dins de l’activitat formativa, es defineix un nou escenari d’ensenyament – aprenentatge en què es poden donar les activitats següents:

1. Les activitats d’ensenyament – aprenentatge presencials a l’aula, liderades pels professors.

2. Les activitats d’ensenyament – aprenentatge presencials a l’aula on professor i estudiants comparteixen el protagonisme.

3. L’espai no presencial, fora de l’aula, on l’estudiant realitza l’aprenentatge autònom i dedica el seu temps al treball de l’assignatura.

Altres activitats poden ser:
- L’estudi de casos.
- L’aprenentatge basat en la resolució de problemes (ABP).
- L’aprenentatge cooperatiu.
- Les activitats de seguiment (tutories).
- El debat dirigit, etc.

Si ja es complicat mesurar el coneixement mesurar la competència ratlla la mecànica quàntica

Pagar per fer debats… i per no ser a classe… El cabró que s’ho va inventar devia dir que això no ho venia ni de conya, però el cabró que ho va colar… hòstia que llest era, aquest…

També, en aquesta web es parla d’una via lenta, de la que mai n’havia sentit dir res. És a dir, una modalitat de matrícula que es possible compaginar amb feina o altres responsabilitats. Però el contingut de la secció és tant gilipolles ambigu que ja em nego a empegar-lo. Precisament això, l’ambigüitat fa que, per exemple, tinguem un professor que no ha fet una puta classe en tot el trimestre, en la seva interpretació del pla de Bolonya.

No pot ser gaire bo aquest EEEES que fins i tot les imformacions oficials no s’aguanten per enlloc.

Tags: Política by Arcangelo
No Comments »

Com deia Jorge Santayana (un filòsof-poeta mig espanyol mig nordamericà), aquesta entrada i les cites que apareixen a la dreta, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la, però jo mateix assisteixo astorat a la maleïda pe?lícula de sempre.

I és que aquests dies he estat estudiant (digues-ne repassant) per a l’exàmen d’Història del món actual, sens dubte l’òs del primer semestre tot i ser una assignatura de pocs crèdits (ara, l’única no lingüística impartida íntegrament en català). En paraules del professor l’exàmen era insultantment fàcil. A mi no m’ha insultat, però reconec que em sembla una falta de respecte per al que s’ha estudiat els ets i uts del conflicte arabo-israelià, s’ha documentat sobre la globalització, la guerra del Golf, la del Vietnam o la dels meus collons en vinagre, per a que al final l’examen consti del que perfectament podria demanar una prova indulgent de batxillerat: resum cronològic de la transició espanyola, enumeració dels presidents de la democràcia amb els seus partits i el temps al poder, definició conceptual de la perestroika i la guerra freda i finalment, un mapa mut de l’Europa d’entre el 1948 i el 1991 en que s’havia de ficar el nom de cada estat (m’he deixat Luxemburg, Andorra, El Vaticà, Liechtenstein, San Marino i Malta, ja em sabran perdonar xD) i contextualitzar el mapa al seu moment històric. Un regal, tu. Però això no importa ara.

El cas és que he vist com àrabs (no només palestins, sinó que també egipcis, jordans, libanesos i sirians) i israelians s’han hostiat no en una ni en dos ni en tres ocasions, sinó que sempre s’han provocat batalles sagnants per cadascuna de les dues bandes. Possiblement, en una derrota, rau el gèrmen de la propera ofensiva. Els historiadors recullen dades i prou que ho saben això. Saben la veritat, en el sentit més savianesc de l’expressió i si bé no aniran a interposar-se entre les bales i els innocents, caldria fer una àrdua tasca de divulgació per tal que el món sàpiga que no és normal reeditar un conflicte tantes vegades.

Una cosa similar passa amb la guerra freda o la transició espanyola. Es donen voltes i més voltes al mateix i una signatura de pau o un acord només equival a l’ajornament del conflicte, a una solució de compromís per a que, com deien Brams no acabin pagant els plats trencats aquells que estan acostumats a omplir-los poc. Però per molt que es signin coses i es facin declaracions, sempre hi ha la pulsió animal, l’odi. I una rúbrica no acaba amb ell.

Potser aquesta és la gran lliçó de la història, que ben poca gent ha aprés i no s’explica com avui en dia es segueix negant l’holocaust o considerant la invasió de Gaza unes simples maniobres militars, com la Pilar Rahola del Polònia. I posats a dir coses com deia altra gent, també, com deia l’inte?lectual de Dinamita, Reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi.

Per cert, un parell de perles historiogràfiques sobre la transició. Es sentia dir, encara al franquisme i parlant del successor del dictador, Luís Carrero Blanco: Este hombre va a llegar alto. Collons si hi va arribar! No es queixarà. Com deia aquella cançó: Carrero Blanco era comandante naval/ pero su sueño era volar/ vino un comando de ETA militar/ y su sueño se hizo realidad. ETA s’hagués hagut de dissoldre després d’allò i haguessin caigut més simpàtics.

Després, ja a la transició, pels carrers es comentava: Democracia con Fraga es como follar con bragas. Avui en dia hi han unes calces força peculiars que permeten tota mena de virgueries. Però m’atreviria a dir que cardar amb calces és difícil tot i que possible. De totes maneres, Fraga segueix participant de les institucions democràtiques als seus 90 anys (geològics). Com diu un senyor que surt a l’APM, con dos cojones. O també podriem fer anar aquell, elevat a la categoria de mite cultural que diu: Ho haveu vist, això? La mare qu’als va parir!

Tags: Política, Societat by Arcangelo
No Comments »

The One in Charge (El Encargado) from Sergio Barrejón on Vimeo.

Amb la impossibilitat d’assistir al CaféCurt i la feina de les darreres setmanes, l’antiga categoria de Cinema, ara rebatejada com Audio & Visual per passar a incloure l’antiga i poc prolífica secció de Televisió, està una mica morta. Suposo que hi podrem ficar remei. Jo no deixo de consumir cinema, però una crítica de Citizen Kane no ve de nou a ningú…

Sens dubte, aquest curt és indispensable per qualsevol que es dediqui a l’educació, també pels monitors d’esplai, una lúcida reflexió sobre l’educació i el món dels nens, que, com dic sovint, no és més que una àcida sàtira del món dels adults…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Aquesta és una cançó preciosa de System of a down. Reflexa perfectament, tant en la lletra com en la música com m’he sentit darrerament.

He tingut uns quants problemes penjant la cançó i al final he decidit emprar el GoEar. Hauria d’arreglar-ho en els propers dies.

I per cert, que avui fa 5 anys que escric a la xarxa. Des dels 13 anyets. La temptació de celebrar l’efemèride és gran, però els dos exàmens que tinc aquesta setmana em fan descartar la possibilitat. Com a molt convidaré a cafè un parell de persones, participaré en la fundació d’un colectiu artístic i potser em llenço a publicar per internet un volum de contes. És clar que res d’això té efecte inmediat. Poden considerar-se els actes del cinquè any de la meva blogografia.

Tags: Blogs, Música, Vida i misèria by Arcangelo
5 Comments »

… no és altra cosa que la unió successiva de frases d’alt voltatge…

La vida és massa curta com per a suïcidar-se. No cal impacientar-se.
Madelaine de Scudèry

La disciplina consisteix en que un imbècil es faci obeir per aquells que són més inte?ligents
Jacinto Benavente

La paraula ha estat atorgada a l’home per a que pugui encobrir el seu pensament.
C.M. Talleyrand

Un conservador és algu massa covard per lluitar i massa gras per fugir.
E. Hubbard

Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo.
George Santallana

Tota la desgràcia dels homes ve de no haver-se sabut estar quiets a casa.
Blaise Pascal

És més fàcil perdonar a un enemic que a un amic.
William Blake

Cada suïcidi és un sublim poema de melancolia.
Honoré de Balzac

El plaer és l’objecte, el deure i la finalitat de tot ésser racional.
Voltaire

Et fas dir liberal i despreocupat i el dia que et facis amb el fuet, assotaràs com t’han assotat.
Mariano José de Larra

Els reis governen mitjançant les assemblees populars tan sols quan no poden fer-ho sense elles
C. James Fox

El món està fart d’estadistes a qui la democracia ha degradat convertint en polítics.
Benjamin Disraeli

El treball és la millor manera d’escamotejar-nos la vida.
Gustave Flaubert

Hi ha dos classes de llibres: per a adormir-se i per a despertar-se.
José Saramago

El que penses pertany a tothom; només és teu allò que sents.
F. Schiller

Estem més a prop els uns dels altres quan callen que quan parlem.
Guy de Maupassant

Jo estimo l’alcohol i les drogues però detesto als borratxos i als drogoadictes.
Joaquín Sabina

El temps és la cosa més valisosa que hom pot gastar.
Teofrast

Encara que la societat està basada en la intolerància, tot progrés radica en la tolerància.
George Bernard Shaw

La paraula en si, no és pas més precisa que el color o el so.
F. Marc

S’explica sobretot allò que no s’enten.
J. Barbey d’Aurevilly

La natura havia arranjat sàviament que les estupideses dels homes fossin passatgeres i eus aquí els llibres que les fan inmortals.
Montesquieu

Es pot confiar en les males persones. No canvien mai.
William Faulkner

De tots els animals de la creació, l’home és l’únic que beu sense tenir set, que menja sense tenir gana i que parla sense tenir res a dir.
John Steinbeck

No existeix passió més poderosa que la vagància.
Samuel Beckett

Tags: Cites by Arcangelo
1 Comment »

Divendres a la tarda, Vilaweb mostrava aquesta notícia:

S’ha mort el rei del ‘kebab’
El primer ‘kebab’ es serví a Berlin l’any 1971

Mahmut Aygün, considerat l’inventor del ‘kebab’, s’ha mort a Berlín als 87 anys. El restaurant Hasir d’aquesta ciutat alemanya, propietat de Aygün, preparà l’any 1971 el primer ‘kebab’ de la història. D’aleshores ençà, aquesta barreja de retalls de carn cuita de vedella, pollastre o xai amb verdures i espècies diverses, ha esdevingut un dels menjars més populars arreu del món. Aygün inventà, també, la salsa de iogurt que sol acompanyar el ‘kebab’.

Immigrant turc que s’instal·là a Berlín amb setze anys per a dedicar-se a l’hostaleria, Aygün digué en una ocasió: ‘vaig pensar que seria més fàcil per a molta gent poder-se endur a casa amb pa de pita un plat complet.’

Ja aleshores l’anomenà ‘doner kebab’, a partir de la paraula ‘dondurmek’, que significa ‘brasa giratòria’. En aquesta web podeu veure una classificació de les tipologies de ‘kebab’ amb fotografies i descripcions.

En pau descansi. Si aquest dissabte no precedís una setmana d’exàmens, possiblement m’estaria cruspint un dels invents de l’Aygün, a la seva salut.

Tags: Oci by Arcangelo
No Comments »

Algú creu que Barack Obama canviarà alguna cosa? La veritat és que costa sentir un discurs seu i dir que és tot façana. Es creu el que sent o si més no ho sembla. Contagia optimisme, ganes. Destila de tot, bon rotllo, compromís… crec que fins i tot destila vodka. I d’aquest.

Però Obama no canviarà res. Que una simple marca i un paradigma de l’oci (corre anem al míting de l’Obama a esbravar-nos!) pugui canviar una realitat realment fangosa és pràcticament impossible. Bé, ja està canviant les coses perquè ahir va iniciar els tràmits per tancar Guantánamo i també ha signat una mena de protocol de transparència amb els treballadors de l’administració. Però, crec que el canvi que convé al món i als EUA va molt més enllà. Perquè a Guantánamo hi ha tancades unes 300 persones, però 30 milions es moren de gana.

No vull caure en la demagògia fàcil i adjudicar a Obama tasques que li van grans a qualsevol ésser humà (cosa que no vol dir que hagin de ser solucionades, entre mols éssers humans), però cal ser conseqüents amb una sèrie de realitats.

La primera és que, bàsicament els governants no tenen gaire poder real. Obama no aturarà la globalització ni els conflictes bèlics arreu del món, perquè això és una competència que tàcitament, està assignada a les empreses que tenen molt a guanyar amb una guerra. Però Obama seria qui diuen els mitjans que és si digués, algun dia: Escoltin, en Bush era bona persona, el que passa que estava agafat pels ous per no sé quantes empreses que es fan d’or de platí amb les guerres i les desigualtats socials arreu del món. Aquí rau el secret de l’auge d’Estats Units, no pas en els valors dels nostres pares. En paraules d’un altre americà il·lustre, menys conegut però molt més poderós que jo, el director executiu de General Electric: S’han d’exprimir llimons.

L’altra, és que no tenia pas pensat solucionar aquests problemes quan va anunciar presentar-se com a candidat, fa uns dos anys. És un candidat en igualtat de condicions, igual que qualsevol altre per a solucionar la crisi, cosa que tampoc es competència seva. És un polític. Algú que ha respirat sempre la mateixa merda, algú que no concep una altra realitat o, si la concep no la considera viable. Poden haver-hi polítics que realment siguin capaços de canviar coses de debó. Zapatero a la primera legislatura va intentar ser així en petits detalls. Però canviar la realitat des de dins és difícil.

I si realment anés a canviar alguna cosa, durarà ben poc. El món està ple d’Oswalds. O mor la seva aura de canvi o mor tot ell. Però per exemple, no tocarà el crostó a ningú per la crisi de Gaza, tenint en compte el poder del lobby jueu als EUA. Per aquest petit detall i pel fet de que ja va admetre que potser no complia totes les seves promeses, crec que Barack Obama és un bluff o en altres paraules, que, per als amos del món, és un bon noi.

Tags: Política by Arcangelo
No Comments »

Dissabte passat vaig acabar de llegir-me la nove?la-no ficció (així en diu ell) de Roberto Saviano que està fent furor arreu del món. O almenys, es ven arreu del món, ja que no tot el que ens cau a les mans té un autor amenaçat de mort. Ara, que agradi ja és una altra cosa.
Deixeu-me aventurar una hipòtesi. Una hipòtesi filla de puta i sense cap fonament real, però que serà força i?lustrativa per deixar clara la meva opinió del llibre. Al Saviano se’l volen carregar per com ha presentat les dades, més que per la informació en si. Permeteu-me aquesta petita frivolitat, però vull cridar als quatre vents que és un llibre sumament dens i terriblement avorrit. I parlar d’avorriment davant de la descripció detallada d’una de les xarxes criminals més grans de la història és una cosa que potser no hauria de ser tal.
Se li ha de tenir en compte aquesta mena de sacrifici vers la veritat, per alertar al món del que està succeïnt al sud d’Itàlia. A Gomorra hi sobra, però, l’autobiografia que sembla fer creure que té una mínima linealitat argumental i les pretensions literàries (genialitats com comparar el port de Nàpols amb un anus). Haver-li donat la forma d’un assaig hauria estat molt més adequat al contingut que s’hi presenta i hagués permés a Saviano adoptar un to divulgador, molt més entenedor. Si va de profeta de la veritat, no crec que la nove?la sigui el gènere ideal per estendre-la. O almenys si la realitat de la màfia napolitana no varia pas gaire a l’estendre’s internacionalment, potser tampoc ho hauria de fer la seva descripció.
I és que té certa actualitat el tema perquè fa no res van detenir el boss del clan Mazzarella, de qui crec recordar que Saviano no en parla (potser m’equivoco, el batibull de noms és increïble), però als diaris recordaven, per contextualitzar la notícia, la detenció del cap dels spagnoli, escindits d’un clan realment poderós, els Di Lauro. Així que si, la Camorra a l’estat espanyol i a Catalunya és una realitat.

Criden l’atenció moltes de les coses que s’expliquen al llibre com ara que les marques de moda italianes que han arribat fins aquí amb força els darrers anys, a saber, Dolce&Gabanna, Roberto Cavalli, Emporio i Giorgio Armani, Gucci, Versace, Valentino etc. ho han fet gràcies a les màfies, tot i que les marques reals no en veuen ni un ral d’aquest negoci. S’aprofiten d’un sistema d’adjudicacions en que cada fabricant rep el gènere, la matèria primera per fabricar la roba el calçat o el que sigui, però només el primer que acaba és qui ven, amb la qual cosa les altres potencials adjudicatàries han de fer alguna cosa amb al inversió inicial. La solució és el mercat negre. Estrictament no són falsificacions, perque treballen mab el mateix material i els mateixos patrons que els originals, són obres perfectes, però no estan distribuides oficialment per les marques. A mi això, no em sembla ben bé un delicte, simplement aquesta màfia pren el lloc a la que hi havia.
També destaca l’afer de les faides o de que fotin el que els dóna la gana amb la recollida i eliminació de residus. Bé, recullen, però no eliminen, més aviat traslladen i amaguen. I on amagues unes cinquanta tones de mercuri? Doncs entre adobs pot ser un bon lloc. Al cap i a la fi, si apareixen càncers entre els consumidors de les pastanagues que es fertilitzaran, serà al cap de deu anys i ningú se’n recordarà.
Finalment, a títol anecdòtic i per anar acabant, el capítol més interessant del llibre des de la perspectiva d’un cultureta (a qui és igual que morin milers de persones perquè si i que es fixa en les rimes assonants dels presentadors dels zappings televisius) és sens dubte Hollywood, en que parla com els mafiosos imiten els retrats que se’ls fan des del cinema. Precisament potser és en la branca del cinema en que estic més rodat i m’ha fet gràcia veure l’omnipresència de Tarantino en les màfies modernes, però també d’altres cineastes i pe?licules de culte. Les guardaespatlles femenines vesteixen amb xandall groc, com la Beatrix Kiddo a Kill Bill, en Cosimo Di Lauro es volia assemblar a The Crow, n’hi ha que imiten als de Matrix o retornant a Tarantino, ara s’ha posat de moda disparar amb la pistola de cantó, cosa que desestabilitza la trajectòria de la bala i provoca ferides greus, doloroses i no mortals. És a dir, que fan patir, embruten increiblement i no permeten una feina ben peta. Però un pla amb una pistola de costat és impagable.
I ja darrera referència al pirat de Knoxville: ha aconseguit que uns pretendents a mafiosos recitessin el mític dissetè passatge del capítol 25 del llibre d’Ezequiel (si és Ezequiel 25:17 ho he dit bé, no?) abans de disparar contra algú. A saber:

El camino del hombre recto, está por todos lados rodeado de la [...] de los egoistas y de la tirania de los hombres malos [...] Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad saque a los débiles dle valle de la oscuridad. Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera, aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos. Y tu sabrás que mi nombre és Jahvé, cuando caiga mi venganza sobre ti.

Citat de memòria, senyors. S’allunya un pèl de la versió original, però fa uns mesos que no he vist Pulp Fiction. La màfia i el delicte sempre ha exercit una estranyíssima atracció sobre mi… Per això li he fotut collons i m’he acabat de llegir un llibre i?legible, Gomorra.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
3 Comments »