No m’agrada publicar dues entrades per dia. Però la que de ben segur serà la darrera entrada del 2008 crec que mereix que així sigui.
Avui he rebut el següent e-mail:
PENJA UN MOCADOR PALESTÍ AL TEU BALCÓ
PERQUÈ CAL FER QUELCOM DAVANT LA MASACRE QUE ESTÀ PATINT EL POBLE PALESTÍ.
PENSEM QUE UNA FORMA DE SOLIDARITZAR-NOS I DE REBUTJAR L’AGRESSIÓ INDISCRIMINADA D’ISRAEL AIXÍ COM LA COMPLICITAT DE TOTA LA COMUNITAT INTERNACIONAL ÉS PENJAR UN MOCADOR PALESTI A CADA BALCÓ DELS PAÏSOS CATALANS.
ÉS UNA FORMA SIMBÒLICA DE DEMOSTRAR QUE MOLTES PERSONES ESTEM AL CANTÓ DEL POBLE PALESTÍ!!!
SI HI ESTÀS D’ACORD DIFON LA PROPOSTA.
Els mocadors palestins no aturen las les bombes si els duus a sobre, però a milers de quilòmetres de distància potser desperten consciències. Ei, i per 4 € que valen i ara que s’han posat de moda, qui no en té un per casa?
Especialment fotuts eren els caps d’any i les seves barres lliures per 5000 o 6000 peles (després foren 30, 40 o 50 €). Allí no hi havia control de cap mena. Sobretot perquè el que vaig descobrir amb 15 o 16 anys era que la manera de frenar era dur pocs diners. Però les barres lliures eren el més fotut. En moltes festes majors, quan aconseguia beure de gorra, també apareixia el mateix problema. Però, per a mi, quan vaig convertir la meva vida en una marató imparable de festes i cubates, la diversió era indisociable de l’alcohol.
Hi ha una cançò de Brams que era un himne a la gresca arreu dels Països Catalans. La seva tornada era De bar en bar, de bar en bar, de Salses a Guardamar i tenia un tros força peculiar que feia així:
Si és la Patum de Berga
si a Solsona és Carnaval,
Sant Joan a Ciutadella,
Ribagorça o Alacant
Si és diada castellera
o si és l’Aplec dels Ports,
Santa Maria a Formentera
o Festes del Tura a Olot.
Si són Fires a Girona
a Banyoles o a Figueres
l’Aplec del Cargol
l’Alternativa de Manresa
Si són Falles, l’Aquelarre
o bé Moros i Cristians
si és Festa del Cava a Prades
o avui juga la U.S.A.P.
A finals de la desena i principis de la vintena, vaig arribar a fer vertaders peregrinatges arreu de Catalunya, acostant-me a un munt de pobles a celebrar les seves festes majors i a moltes dels esdeveniments que nombrava el conjunt de Berga. Al principi hi anava amb amics. Però aviat vaig descobrir que podia anar pel món perfectament sol i que moltes vegades mitja ampolla de J&B era suficient per a trobar companyia de sota les pedres.
Com aquell que diu, he begut en tots els llocs possibles, amb mil músiques diferents, de mil formes, amb infinites companyies. Girant el cap, veig com sembla ser que l’únic denominador comú dels bons moments de la meva vida és l’alcohol.
Encara recordo, a pesar de les propietats amnèsiques dels espirituosos i el temps, el primer cop que vaig emborratxar-me. Simplement calimotxo. I no va faltar qui em digués que si era capaç de beure aquella ruïna de beuratge en el que es barrejava el pèssim sabor de dues marques blanques, esdevindria un alcohòlic. Un dels que ho va fer va ser un tipus que en comptes de dir bona persona, deia gent decent, progressista i d’esquerres. No era pas un personatge d’una peli d’en Jeunet, era un periodista i marxista-leninista amb una crisi de fe. Potser aquest defalliment de la convicció política va dur-lo a tractar de fotre al món comprant vi barat a un noi de 13 anys. A mi.
Aquest paio es passejava anys després, pels carrers de la meva ciutat, amb un brick de vi com el que m’havia comprat a mi, demanant foc als passavolants, per a cigarretes que no podia ni mantenir a la boca. Va esdevenir el meu Esperit del Passat. L’home que em va dir que beure era perillós i ell mateix va caure a la trampa de la que m’advertia. Ell era el símbol del meu passat però la perspectiva innegable del meu futur.
A partir d’avui puc anar a la presó, anar-me’n de putes, ésser condemnat segons les lleis dels adults, presentar-me a les eleccions, votar, beure alcohol, fumar… Però jo vaig començar a fer ús dels meus drets de major d’edat ja ahir, quan vaig començar el curset de monitors que em tindrà ocupat fins al dia 31 i que encara durarà per setmana santa.
Tenia una innocentada pensada (menys tràgica que la de l’any passat i amb un matís d’experiment sociològic), però l’estrès de tanta feina no ha permès dur-la a terme, perquè a més a més, implicava a terceres persones d’una forma molt genial… En fi, que no. Si ha de ser, serà l’any que ve.
Potser alguns ja pensen en marranades, però que es facin fotre, perquè ara en poden aparèixer al blog i de forma menys subtil (si la subtiliesa m’ha caracteritzat mai), que ja ningú em pot dir res…
Sempre he pensat que fer anys tal dia com avui em dóna moltíssima personalitat i més ara, que ja no hauré d’estar pendent de complir anys per a que se’m permeti fer coses…
L’entrada és poc edificant, ja ho sé. Però darrerament atravesso una època en que no m’agrada donar massa importància a celebracions imbècils com els aniversaris… o el nadal…
Doncs mira per on, que jo entre dues Amy’s em quedo amb la MacDonald… A la Winehouse fiqueu-vos-la pel cul… o per la fossa nassal. Ai disculpeu, aquesta és la mena d’acudit que no s’hauria de fer. Però, per favor, escolteu aquesta cançó (que parla de molts i moltes) i ja m’ho sabreu dir…
La cosa va anar així…
-Nightwish que és, un grup dels que escoltes tu?
-I Nightwish està prou bé, series capaç de recomanar-me algun dels teus artistes favorits que els arribés a la sola de la sabata?
-Doncs com a grup, Extremoduro…
-Doncs t’he de donar la raó.
Aquí cal tenir en compte que aquesta persona està fent mèrits per esdevenir un altre dels meus amors platònics en reconèixer la genialíssima qualitat de Robe i els seus.
-…i com a solista Amy MacDonald.
Si Manuel Fraga (es sentia dir Democracia con Fraga es como follar con bragas) deia que calia penjar els nacionalistes d’algun lloc però després aclarí que proposava que es ponderés el seu pes real, jo suggereixo penjar pel mateix lloc però a unes altres ponderacions.
Sí, les que es dediquen a avaluar com ha anat l’any. Que si annus horribilis (ple de pels o fosc i cavernós, estil Porta de Moria), que si molt fred, que si ha estat l’any de la crisi, del terrorisme, de la guerra d’Iraq, dels jocs de Barcelona o dels meus collons en almíbar. Tot s’ha d’avaluar, és imperatiu que la població tingui una consciència historiogràfica del que ha estat el 2008, cal uniformitzar el pensament perquè unes idees diferenciades crearien una consciència individual molt poc recomanable. O donar-los unes directrius precises per tal que es comporti precisament com convé, que abaixi el cap. Citant una Mítica patabravesa del meu profe d’economia:
A ti te dicen de trabajar 65 horas semanales y dices: tu padre. Pero te dicen que es por la crisis y la crisis no tiene padre.
Però ara ja me n’estic anant del tema, tot i que algun dia voldria parlar de com hauria estat aquesta crisi sense l’esbombament mediàtic.
És ara feina de periodistes, inte?lectuals i gent a qui es va cometre l’error de concedir una tribuna amb la certesa de que cauria en els tòpics, d’avaluar i sintetitzar. Tots s’apressen, car hi ha premi pel que fiqui el màxim número de successos de 366 dies en un determinat nombre de caràcters. O pel que aconsegueixi trobar una explicació global comú el més àmplia possible. És una afició de la classe inte?lectual, això de generalitzar, cercar símbols (la cinta Zelig de Woody Allen, que sempre retrata una burgesia culta molt característica, conté uns momentassos respecte això) i interpretar a través de vidres opacs.
Són els mateixos que quan surt escollit un nou càrrec li donen un vot de confiança, els mateixos que es mostren decebuts per la pèssima gestió d’un conflicte sense haver-hi pres part i en definitiva, aquells que, quan es troben sense idees, que sol ser molt sovint, doncs… miren el calendari o el diari i d’allí en surt alguna cosa. Si és Nadal, una crida a la concordia o al consum racional (aquí també hi sóc jo, que estic fent oposicions d’amagatotis a pixantiters de cap de setmana) o si algú l’acaba de liar grossa matant innocents, la història d’algun innocent no estaria malament. Ara que el nucli dur el Nadal ja és més allà que aquí, tot i que ja hi han forces articles, opinions i demés que ponderen l’any, encara n’apareixeran més. I després… vindran els de pronòstic del següent. Però és que ningú sap ser original? Podriem parlar dels conductors del metro de Barcelona de la nit de cap d’any, que acabaran fins a la polla, envoltats d’alcoholitzats i privats dels seus plans o de com celebren les festes als països on és estiu, o de l’imitació d’en Ñúñez del Cracòvia.
Tothom és dedica al mateix. Com si per a calçar tota la població, només es fabriquessin sabatilles Victoria. Oi que ja és cutre quan una part ja en porta? Doncs imagina’t tota! S’ha de ser més original, cal diversificar l’oferta per satisfer una demanda cada cop més imbecilitzada, per satisfer als individus i no a la massa. D’altra banda, amb una oferta cultural tant estandaritzada, a on esperem arribar? Jo t’ho dic: a la puta Crisi. I concretament, a aquesta Crisi:
Recordeu-m’ho si en sortim vius: el camí del triomf és l’exce?lència del propi pensament.
Avui he acabat les classes. Si, el dia abans de Nit Bona. Se n’ha de ser. I com que, oficialment, ja estic de vacances, doncs us felicito les festes i faig una reflexió anti-nadalenca que ja va sent tradicional per aquestes dates. Però com que és impossible reivindicar un nadal allunyat del consumisme i la hipocresia, centrem-nos en una causa més propera: que, almenys, es respectin les tradicions.
I qui és el qui no respecta les tradicions, almenys les d’aquesta terra on ens ha tocat viure? El puto Pare Noel. Em repugna la possibilitat de que un vell verd (perquè abans era verd i perquè s’asseu les criatures a la falda amb la cara enrojolada) amb la única legitimitat del capitalisme, se m’escoli xemeneia avall.
Aquí, per a enganyar a les criatures i fomentar el consumisme, ja tenim els Reis Mags i el Tió. Que són uns fills de puta, d’acord. Però, com diria Cordel Hull, secretari d’estat nordamericà amb Roosevelt parlant del dictador nicaragüenc Tacho Somoza: són els nostres fills de puta. No hi ha cap argument racional, però jo sempre he dit que no cal buscar fora el que hi ha aquí.
I per felicitar-vos el Nadal, us deixo amb una delicada cançó d’Ska-P. Pertany al seu nou disc i és força divertida.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Al llarg d’aquestes festes nadalenques i per evitar la davallada qualitativa típica d’unes vacances (cosa que no garanteixo que aconsegueixi), us obsequiaré amb les cinc entregues d’una versió molt particular de l’obra de Dickens Un conte de Nadal (podem dir que amb prou feines s’hi inspira). L’he titulat Un conte de Mezcal i si us explico que els mezcals són la mena de licors dins els quals s’hi inclou el tequila, entendreu que és una història molt i molt alcohòlica. I no contenta amb ser alcohòlica, també serà un pèl experimental. Aviam que us sembla. De moment, aquí va el prefaci.
Una alarma que algú m’ha posat al mòbil em diu que he de deixar de beure. I la música, a sobre, és aquella dels Jackson Five, la de Can you feel it. Tindria la seva gràcia, si no fos perquè l’alarma ha sonat a les 8 del matí i tot just feia dues hores que dormia. Un dolor insistent m’atenalla els parietals i a fora és més fosc que la gola del llop. És el que té sortir la nit del solstici d’hivern.
No serà per no haver esperat que l’alcohol fes els seus estralls més potents. Vaig arribar a esmorzar amb el meu company de pis, cobrador de peatges, que tot just llavors sortia cap a treballar, és a dir, me’n vaig anar a dormir amb l’estòmac ple de llet amb galetes, que hauria hagut d’esmorteir amb la seva dolçor grumollosa els temuts efectes d’una ressaca malaltissa.
Què provoca aquest mal de cap? A quin fenòmen químic respon la ressaca? No ho vaig arribar a apendre. Em van fer fora de la universitat just quan les assignatures deixaven de ser generalistes. Les raons adduïdes eren disturbis i alteració de l’ordre públic. Però anava borratxo. Va ser durant una festa en que vaig comprovar com les lleis físiques que estudiava no tenien perquè complir-se.
Què vaig fer ahir a la nit? Si algú me’n parlés ho recordaria tot… Torno a adormir-me i em desperto sis hores més tard amb una versió més moderada de la ressaca. Té gràcia l’alarma. Deixar de beure, com si fos una tasca pendent que he de fer. No pas com si fos, és que ho és. Perquè diumenge rere diumenge, sempre al mateix bar, fem el propòsit de no beure tant o si més no, moderar-nos, en recordar entre tots la nit anterior. Li tinc una por especial a aquest diumenge. Les seves hores apàtiques passaran i acabaran revelant coses sobre ahir (o avui, que algun graciós va decidir trencar els dies pel cantell de la mitjanit) que més em valdria no saber. Des de darrere d’un vel de desmemòria o vergonya etílica començaran a desfilar, ostentoses, coses que vaig trencar, noies a qui no vaig ser capaç de dir res amb sentit, persones de qui em vaig riure, llocs on vaig pixar, estupideses que vaig dir, estupideses que vaig fer, temeritats que vaig cometre i tota mena de desgràcies que, darrerament, poden aparéixer immortalitzades en una fotografia o un vídeo, ara que tothom té una càmera a mà.
Una vegada vaig sentir que l’únic remei contra la ressaca és beure més, per tal que els efectes anestèsics de l’alcohol contraataquin el que ells mateixos podrien causar hores més tard. Si bec de matí, amb la d’hores que trigaré a anar a dormir, no hi haurà cap problema. Cinc minuts després, em baixen gorja avall tres tallats amb conyac.
Queden quatre entregues més, que espero haver publicat (perquè escrites ja ho estan) en la seva totalitat el 7 de gener. Que passeu unes bones festes!
Per molt que discrepi del camí que has pres, això no vol dir que no estigui disposat a admirar i encoratjar, des de l’altra banda de la cinglera, els teus passos.
Felicitats i endavant. De vegades voldria ser com tu.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
I per avui prou de nyonyeries que demà tinc classe, encara.
Algú: Tu tens cara de vodka negre amb Martini…
Jo: Doncs vinga!
Mitja hora després, quan ja s’ha acabat el vodka negre i la dignitat del personatge dit Jo…
Algú (el mateix d’abans): Tu tens cara de vodka amb Martini.
Jo: Tu padre.
Administrar la mateixa conversa imbècil a intervals de mitja hora o tres quarts fins a les sis del matí.
Alguna: Ei, ets un violador… (en referència al meu paper a In vino veritas)
Jo: I vosaltres que us deixeu…
Algú: La classe de català mola un munt, hi ha gent de Girona, de València, tu, que ets de Lleida, jo que no sé parlar català…
Jo: És un puto zoo!
Volent ajudar en un intercanvi de fluids erotico-festiu i dirigint-me a un mascle:
Jo: Ves triant, o et lies amb ella o et lies amb mi.
Algú: Amb tu.
Després de cridar “Ese Dj no se enrolla” i en clar homenatge a l’organitzador de la moguda: Bernat al Rectorat.
Jo: Has parlat has parlat en lleidatà!
Alguna: Mantira.
I per a rematar-ho, ara sóc un actor de noire… Suposo que l’alcohol farà que el meu personatge tingui diàlegs bastant desagradables. Seré el típic poli desquiciat que fuma negre per fer-se el guay!
Ahir algú em va dir que dur una samarreta on hi ha una dona que fuma dibuixada sobre un naip i on hi diu La puta de oros és ser masclista. Va ser mig seriosament mig en broma, però al final la cosa va quedar com que no se’n va retractar ni va donar a entendre que li agradés la broma (cosa que per cert, ha fet gràcia a tothom que l’ha vist).
A veure. Crec que masclista com a crítica o fins i tot insult s’està emprant massa a la lleugera. Hi ha el tema de la violència de gènere, en el qual té un cert sentit emprar el terme masclista, tot i que la motivació no té perquè ser-ho.
El fet de fer anar l’expressió la puta d’oros, que per cert, no sé ni d’on ve (pot ser que sigui del joc de l’assassí?), no té perquè ser masclista. Pot ser vulgar, però no masclista. Al cap i a la fi, de putos també n’hi han. No són pas d’oros i la gent no es caga en ells, però això és un tret del llenguatge perquè deriva d’un passat més masclista. És injust que se m’acusi de masclista, perquè els trets patriarcals de la llengua amb prou feines són una cosa folklòrica. No tinc cap inconvenient en tractar de remoure’ls tot i que suposaria capar una part important de l’idioma, però crec que hi han coses molt més importants per les que lluitar. És una crítica semblant a la que faig a les feministes de la ocupació.
A més, si l’expressió la puta d’oros és realment masclista, acabarà desapareixent pel seu propi pes, igual que ja no és diu en castellà (en català no ho he sentit mai) Me cago en los moros, quan les coses van mal dades i no pas perquè hi hagin magribins al voltant.
