Barcelona pot arribar a ser molt trista. I no és una cosa que m’imagini jo. És una melancolia, una desesperació, una desgana que t’envaeix, se’t fica dins els ossos, entre cada cè?lula, enmerdant tot el que fas… Jo no puc pas fer-hi res. L’hostilitat i el desconeixement de la nit és magnifiquen illa rere illa. És en aquesta mena de nits en que m’adono que tot és una merda, en que els meus rampells emo em recorden que morirem tots i que les relacions humanes estan molt lluny de proporcionar-me la felicitat que crec que hi trobaré.
Llavors de sobte, la tristor se’n va. I llavors, totes les oportunitats han passat. Potser res té a veure amb Barcelona i si que té a veure amb aquella prodigiosa molècula amb dos àtoms de carboni, uns altres sis d’hidrogen i un d’oxigen. Veus com ets en part culpable de fotre la festa dels demés enlaire, amb el pitjor sabotatge possible. Ets l’anticarisma. Deixaran de convidar-te a festes, perquè et menges el bon rotllo com un dementor.
No ens volen enlloc. Ni som rics, ni som la mena de gent que entra per llista (que es com entrar per llestos). Al putu ashampla… Tinc el cap xop i la roba va camí d’estar igual en qüestió de minuts. No queden trens. Només un bus en un lloc que no sé ni on para. Tres de la matinada. A admetre la derrota i cap a casa.
[Algú treu el vinil del reproductor de sobte, produint aquella mena d'scratch tant característic]
M’alço a una hora poc saludable per un universitari, tot i que és una hora normal tenint en compte que ahir va ser dijous. Em truquen, que si he vist el dia que fa. És un dia amb sol que m’anima fins i tot a mi, que normalment prefereixo la boira de les meves contrades. Serà el primer cop que esmorzo en companyia des que sóc a l’exili. Golden Grahams, llet i galetes napolitanes. Per desgràcia la companyia és de dues persones més i que no han dormit al meu pis.
Una estona després, tot i l’aire fred que corre, no tenim inconvenient en perseguir una pilota a mort, a regatejar, a passar-la, a pixar-nos a laterals, defenses i porters per acabar perforant la porteria… O no. També és maco que la pilota acabi en un lloc conegut com a prendre pel cul. Una hora i mitja fent l’imbècil en un camp de futbol.
Em deixo caure al terra. Estic baldat. Els músculs em palpiten i em fan intuïr un cruiximent terrible per a l’endemà. L’herba m’acarona la cara. És artificial. Però crec que no importa que les coses no siguin de debó, sinó que t’acaronin i que et facin somriure. Sona imbècil però només pot entendre’s amb un torrent d’endorfines corrent per al meva sang.
Crits. Alegria. Bon rotllo. I tot plegat… a mort.
Tags: Consciència, Lletres, arts i cultura, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »
