Entries Tagged as ''

Determinisme demòcratic

Fa temps que la televisió pública catalana (l’única televisió que consumeixo) parla de la campanya cap a les presidencials nordamericanes del 4 de novembre. No falta qui en comença a estar fins al gland (aka, la punta del rabo), però gràcies a aquest desplegament mediàtic, un aprèn cosetes que mai estan de més de saber (amb la qual cosa tampoc vol dir que aprovi que es prioritzin tant les notícies internacionals en detriment de les autonòmiques no barcelonines), com ara que als EUA es prenen la democràcia d’una altra manera.

Resulta curiós fer un cop d’ull als aires d’espectacle que pren la política en aquelles longituds (algun dia amplio la meva tesi per la qual la política ha esdevingut el nou opi del poble), al fet que les campanyes es financiïn amb diners privats, cosa que fa que excepte en algunes excepcions, els candidats que obtenen la nominació del partit siguin personatges indiscutiblement carismàtics.

Aquest finançament (que estrany fer anar aquesta paraula per quelcom que no tingui res a veure amb Catalunya) privat fa que els candidats a la presidència o a la nominació hagin d’estalviar i planifiquin les seves inversions, de manera que en alguns estats decideixen no fer-hi campanya o fer-n’hi de forma massiva. Així doncs podem veure com Barack Obama decideix no fer campanya a Utah ni a Texas i que McCain no en fa a Nova York o a California.

La dicotomia entre finançament electoral públic o privat dóna a lloc a un debat difícil de desencallar. Per una banda, el finançament privat possibilitat que es dugui a terme una campanya amb candidats competents, votats a cop de dolar. Se suposa que la gent no donaria a fons perdut els seus diners a un imbècil i que s’aconseguiria una inversió racional i acurada dels pressupostos, no el pou sense fons que sagna les arques de l’estat de forma absurda. En canvi, el finançament públic permet que tothom que vulgui presentar-se (i hagi obtingut un escó) hi pugui accedir, cosa que és molt democràtica i permet l’oxigenació de les esferes polítiques, que hi entri aire fresc.

Però, a mi m’interessen més les preguntes que sorgeixen al voltant de les eleccions als EUA que no pas aquest debat per al qual no tinc una posició clara. A Catalunya o a l’estat espanyol a ningú se li passaria pel cap que el PP deixés de fer campanya a Catalunya perquè no hi guanya ni a trets (bé, a trets hi van guanyar els pares o avis dels que hi són ara, allà pel 39), tot i que la campanya electoral no sol influir gaire en els resultats, tot just si esgarrapa vots indecisos.

Hem arribat a un punt on tota la propaganda que puguin idear els gabinets de comunicació fa ben poc per a decidir el resultat de les eleccions, sobretot si una candidatura té un clar avantatge sobre la resta. Així doncs, Obama i McCain només decideixen invertir diners en propaganda, mítings i demés martingales en estats disputats, pel simple fet que l’altre candidat no s’endugui tots els vots de l’estat a la seva butxaca (aquest sistema de guanyar per vots d’estats i no per vots també dóna per a quatre o cinc cafès llargs, americans).

Les eleccions nordamericanes, apart de ser una lliçó de racionalitat pel que fa a les despeses electorals, també indueixen a pensar si la possibilitat d’escollir un president està decidida d’avantmà, es que tothom es regeix per prejudicis i que són aquests els que permeten. Com que possiblement és així, que hi té a pelar la publicitat (ara en diuen comunicació) en un context tant tancat, on la cosa tot just va d’uns quants indecisos. Cal també, si els balls de números de les enquestes són deguts a les mostres preses o si hi han canvis reals. En aquest darrer cas, els canvis d’opinió tampoc haurien d’estar provocats per les campanyes, sinó per pensaments subjectius, no condicionats, del propi individu. I ja no sé si és bo o dolent que la publicitat no influeixi o que la gent no sigui capaç de canviar d’opinió.

Disculpeu l’absència d’entrades. Estic immers en apassionants treballs sobre com reflotar una empresa de farinetes o els cartells de la guerra civil. Comprendreu que, amb aquest panorama, el blog no mereix ni una engruna d’atenció.

Colons, invasors

Hi ha polèmica per tot l’afer de l’óssa Hvala, que ha malferit terriblement un caçador a qui van donar l’alta el mateix dia. Oh, venjança! L’Aran ja no és segur! Ja no es pot caçar ni matar impunement qualsevol bestiola més petita, més poruga i més desprevinguda que l’ésser humà. Quan un animal gros té els pebrots de plantar cara… és trampa. Així no s’hi juga al joc de la mare natura!

Doncs no… No té cap mena de sentit queixar-se d’atacs d’animals en un medi salvatge. Sobretot si eliminem per sistema qualsevol insecte que se’ns fica a casa. És qüestió de consequència (entès com la virtut de ser conseqüent), perquè els ossos són al seu hàbitat natural i que possiblement considerin el seu territori (no estic gaire al cas de geopolítica plantígrada, però), si ens plantem davant seu, ens considerarà els seus invasors, com nosaltres considerariem una rata a la nostra sala d’estar. Ei, i que consti que jo defenso que els humans tinguem el nostre territori i els animals el seu, eh?

És absurd queixar-se de la reacció natural d’un animal en estat salvatge i ja no t’explico si a sobre ets caçador. Què hi vas a fotre a la muntanya? Caçar no és una primera necessitat i no és pas una activitat que es desenvolupi en territori humà, així doncs cal aplicar-se el paràgraf anterior. Es pot practicar al caça com a reguladora de les poblacions salvatges de cèrvols, senglars o d’altres animalons que després serveixen en restaurants de muntanya a un preu considerable, però no té sentit practicar-la com una activitat de lleure, perquè si.

Si vas a treballar a l’oficina i t’ataca un ós, és un problema seriós i amb una solució que possiblement passi per la mort de l’animal o per la seva captura. Ara si vas a caçar i t’ataca un ós, la solució és no anar a caçar. Cal ser conseqüent altre cop, amb els perills que té l’activitat a la que ens dediquem. No podem pretendre cridar Visca Catalunya enmig d’una manifestació d’España 2000. Bé, si que podem, però després no et queixis que no podràs tornar a caminar mai més… bé potser de fet no et podràs ni queixar, així que és igual. És una cosa així com lamentar la mort d’accident d’un escalador, un pilot de F1, etc. Ja és prou com no se’n moren més i més sovint!

La reintroducció d’óssos al Pirineu ha estat un encert respecte al qual no hi pot haver cap retrocés. La flora i la fauna d’una zona és la que és i els humans, com a espècie animal que som, ens hi hem d’adaptar, per molts interessos econòmics que tinguem en que un ós no ens ataqui el bestiar (fet que passa molt sovint, diuen que a muntanya mor una ovella per cada persona que parpelleja a ciutat). Hi havia un lema ecologista que deia I’ve seen whales and I want my children to see them. Jo, d’ós no n’he vist ni un en estat salvatge, així que considero just que els humans restituïm a la natura el mal que li hem causat per la nostra ignorància. Si som l’única espècie amb accès a la raò i al coneixement, que es noti, siusplau.

Per cert, aquesta tarda hi ha la presentació de 100 enigmes que la ciència encara no ha resolt, de Daniel Closa (àlies Dan, de can Centpeus). Gran via 654 (llibreria Ona) a dos quarts de vuit. Jo hi vaig. Algú més s’hi apunta?

Vivre la crisis!

Ara que els murmuris de desdeny i les punyalades a traïció van que volen i es veu que cal fer-se les palles al mirall per justificar els propis actes, jo diré:

Que hi ha crisi perquè ningú compra? Compra tu. O si no, sempre es pot instaurar un nou ordre socialista mundial. Vols saber com seria la seva propaganda?

Que no et sembla normal que tot es regeixi pel sexe? Planteja’t si és que tu no ets normal.

Que no tens amics? Dóna amistat per a rebre’n.

Que ningú va a l’església? Que cantin gospel. L’altre dia van plenar el Barris Nord. I a més, hi ha una màxima publicitària que diu Quan no tinguis res a dir, dis-ho cantant.

Que el món és molt superficial? Fes-te emo i sigues superficial de debò.

Que penses viure sempre al mateix lloc i entre la mateixa gent? Això és puta endogàmia. Els teus fills es casaran entre ells.

Que vols criticar que els demés compleixen els seus principis? Compleix els teus abans i calla la boca.

Que no tens idees? Exprimeix-te el cervell. Treballa, documenta’t i en tindràs.

Que vols triomfar a la vida? Tortura’t superant les teves pors.

Em vull assemblar a en jair domínguez i no en sé… Bé, suposo que podria fer-ho, però per a tal epopeia em reservo una entrada en un futur (si la crisi no m’obliga a tancar, és clar). De totes maneres, l’objectiu de l’entrada no era un altre que compartir uns quants pensaments contundents. No pas tots dirigits contra tu, Boques… que només ets el musso.

Dibuixos de tu

Dibuixos de tu, del teu nas, del teu somriure, de milers d’arracades que com diminutes aranyes barroques pengen de les orelles del meu desig. Dibuixos de les ombres de l’amor, que com les cendres d’una foguera, s’escampen al vent.
Dibuixos de mil dijous universitaris que em perdré, m’he perdut i… m’estic perdent. Dibuixos del teu mentó, d’una melena que, anònima, es perd entre la multitud, com a la cançó d’en Sabina. Dibuixos d’íntims, dibuixos de desconeguts i dibuixos de personatges impossibles que només existeixen a la meva ment.
Dibuixos de tot el que et voldria dir, dibuixos de tot el que no sé de tu, dibuixos del que no tenim en comú. Dibuixos del que és: murs de formigó estampats contra la meva cara, sense dolor, només amb el metòdic embat del que és i el que serà.
Dibuixos d’ombra i dibuixos de llum; dibuixos tacats i dibuixos en blanc. Dibuixos del meu àngel borratxo i del meu diable anònim, del meu faune bakalaero… Dibuixos de músiques! Dibuixos de mil partitures esgarrapant el llenç on esculpeixo el meu pla alexandrí!
Dibuixos de mil records tacats d’amargor, que s’arrosseguen per la nostra memòria, inútils i inservibles, com un ferit de guerra. Dibuixos de mals moments, de llàgrimes i cares llargues. Dibuixos de la felicitat absurda, del comiat de l’a reveure. De sempre el mateix!
Dibuixos de la teva mirada perduda entre els focus, els làsers i el fum d’una discoteca… Dibuixos de la decepció, de l’espant, de renunciar a que m’estimis… Dibuixos d’un refugi segur; d’una catedral de roca verge on amagar-me i no sentir mai res per ningú… Dibuixos d’un festí golafre… amb el meu cor i el meu cervell: s’ha acabat sofrir.
Dibuixos de la Castanyera SuperStar. Amb molts anys menys, maquillada, talons i mitges de reixeta seria el primer pas per a la ressurrecció de la Castanyada. Dibuixos de cames de dona, dels dits del peu… d’ampolles de crema de whisky.

Dibuixos que tot just són esbossos amb un patètic realisme i un patetisme real.

Ja no sé a qui creure’m, on mirar, què escoltar, amb qui anar, quan anar-hi, que fer-hi… En què es correspon un dibuix amb la realitat? En el que sento, en el moment impossible que retraten i immortalitzen? Què recorda i que prediu un dibuix?

Imagineu com seria aquesta entrada si sabés dibuixar!

Per cert que acabo de descobrir que una puta cançoneta d’un grup anomenat The last goodnight és l’essència a l’ombra d’aquest post. Pictures of you, pictures of me… Puta radiofòrmula. Em trec el barret: per felicitar la promoció del grup i per acomiadar-me…

Desenganys universitaris

Duc més d’un mes exiliat per qüestions d’estudis i cada cop m’adono més que és impossible trobar alguna cosa que m’agradi del tot. Tot té els seus errors. A cada assignatura, hi ha un moment del programa pensat per a fotre’s cops contra la paret. És normal, però són la mena de situacions, que juntament amb d’altres i lluny de casa i de la gent que, tradicionalment m’ha servit de suport per aquests afers, costen un pèl més de suportar.

He d’anar experimentant amb aquest nou entorn, he de crear nous hàbits i rutines que facin encaixar el meu jo provincià amb aquesta metròpoli universitària. He de trobar llocs, he d’aprendre a fer anar màquines, imaginar dreceres… I tampoc falta el moment en que el que havia funcionat per a mi fins al moment, deixa de fer-ho (estant jo en una aula d’imformàtica, resulta que hi ha una classe que no estava anunciada a l’horari o el dia en que el bus intern del campus no s’atura a la parada a la que tenia previst baixar). El que he arribat a conéixer Lleida en tots aquests anys, ho he de fer aquí a Bellaterra a marxes forçades. Trobar la piscina coberta del SAF, per exemple. Ho he aconseguit, i a la primera, però l’estrés de mirar si es aquí, de llegir rètols, de preguntar… Tot plegat és un procés gairebé diari que a sobre s’ajunta amb les classes, els treballs i en admetre que de vegades no te’n surts amb una cosa que tant t’agrada.

En certa manera, estic sol. Costa ser-ne conscient, entendre-ho i assumir-ho, sobretot quan ve així, de cop. Estar sol vol dir que ningu vetlla per mi, que ningú em recordarà que podria estar regalant tres euros a un desconegut en perdre la targeta de la fotocopiadora o que difícilment algú escoltarà el que m’inquieta (entre setmana, és clar). Estar sol és, sobretot, estar a la meva pròpia empara per tenir amb què distreure’m i governar el meu temps. Molts àpats els he fet conversant amb mi mateix o mirant els qui m’envoltaven, i el lloc on he passat més temps és sens dubte al llit, llegint. Depenc molt de mi mateix i mai he anat gaire sobrat d’autoconfiança. Segurament a Lleida hauria estat igual, però sempre espanten aquesta mena de reptes i de forma sobtada, no vegis…

Una de les coses que ho difilculten tot força és no disposar d’ordinador propi aquí, sobretot per incomoditat a l’hora de connectar amb la Galàxia Ponentina, actualitzar el blog o estar al dia sobre feina i treballs (que sembla que els profes donen per suposat que tots tenim ordinador amb internet a casa). Un ordinador és una eina que a un tipus com jo li aporta estabilitat, per estany que pugui semblar. Sobre el tema imformàtic, a més, se suposa que m’hauria de funcionar el que per aquí anomenen el correu institucional, amb domini de la universitat, però no. Des del dia que el vaig activar, a l’estiu que dóna el mateix error amb la contrasenya. Hauré d’emprendre una altra d’aquestes aventures per a solucionar-ho.

El problema més seriós, potser el pitjor de tots, és l’insomni que provoca la inactivat. He arribat a estar totalment desvetllat al llit fins a les dos i al matí següent no hi havia ous a llevar-se a una hora raonable. Suposo que això s’anirà solucionant amb les anades i vingudes a la piscina. Poc a poc. Com a mínim tinc quatre anys per adaptar-me a tot això.

El català a l'Autònoma

El català a la universitat on tinc el privilegi de cursar la meva titulació a la bolonyesa és omnipresent: cartells, recomanacions i tota mena de publicitat institucional arriba als estudiants en aquesta petita llengua. Però, ves per on, en l’activitat més important de totes les que es fan i es desfan en una universitat, no s’empra el català. Parlo, com no, de les classes.

De set assignatures que curso, només en faig una íntegrament en català (a part de l’assignatura de català) i pel que sembla, l’any que ve desapareixerà del mapa. Una altra d’aquestes és en un bilingüe esquizofrènic i confús (més aviat disglòsic, diria jo) i ni més ni menys que dos assignatures s’imparteixen en castellà per tal que tothom les entengui. Pel que fa a les dos restants, una es fa en castellà per problemes d’expressió en català del professor i de l’altra, milllor no en parlo que si no em poso nerviós (i ja no per discrepàncies lingüístiques).

Suposo que ja haureu endevinat que em reventa. Em reventa. Perquè si l’argument és que més gent ha d’entendre les classes, també les podrien fer en anglés i a prendre pel cul. Si algú ve a Catalunya a estudiar, què menys que estudiar en català. El prestigi (totalment infundat, pel que sembla) de les universitats del país hauria d’anar acompanyat de la llengua del país. No es pot tenir tot.

Jo admetria una certa fracció de les classes en castellà, com n’he tingut quasi sempre, però el català no pot convertir-se en un residu a aquestes alçades, donat que en un futur, s’acabaria legitimant l’excusa de que tothom entengui les classes, perquè realment ningú les entendria si es fessin en català. Crec que abans d’entendre una classe, podria ser un punt entendre el lloc on la fem. I els alumnes estrangers, diuen que els és igual l’idioma de les classes. Si molts amb prou feines entenen el castellà, què més els dóna aprendre un altre idioma pràcticament des de zero?

Potser la manca d’ús del català a l’Autònoma té a veure amb el seu nom… Que també podria haver-se dit Universitat Independent de Catalunya…

He arxivat aquesta entrada a política, al mateix lloc on arxivaré les entrades sobre afers de la gestió universitària que comenti. Podria crear una categoria expressament, però trobo que, grossa com és l’Autònoma, el volum de gent a que afecta el que s’hi cogui es pot considerar política sense cap mena d’objecció. I com diu el meu professor d’economia (en castellà, és clar) segons Patata Brava, el que no venga, que se vaya.

PP, o el País Parcial

Des que José Luís Rodríguez Zapatero (per a aquest blog, aka Circumflex) va guanyar les ereccions a les Espanyes un llunyà diumenge de 2004, s’ha extès la idea força generalitzada de que els mitjans de la dreta manipulen, tergiversen, menteixen, etc. No falta pas raò a aquesta afirmació, el que li falta és una raò més àmplia, perquè no és només la dreta qui manipula.

Sense haver-lo llegit mai de forma profunda, el País em semblava un dels mitjans més sòlids i seriosos de l’estat espanyol (però sabia de quin peu coixejava, alguna cosa així com La Vanguardia, prestigiós però poc neutral). Fins que el cap de setmana passat quan, degut als testos d’actualitat que ens fan a cada setmana a Redacció periodística, vaig llegir dissabte i diumenge el cèlebre rotatiu de Prisa. I fot mania.

Per posar l’exemple més destacable d’el número de fa dos dissabtes: el que en realitat és UPN deixa de votar els pressupostos generals amb el PP, es converteix en la descarada manipulació (res de tergiversació subtil, això és per aficionats, tu!) UPN trenca amb el PP. Simplement, a part de la confusió a que indueixen titulars d’aquesta mena, és totalment antiètic, per dues raons:

  • Perquè porta a la confusió, donant idees equívoques en comptes d’imformar.
  • Perquè, tot manipulant, dóna peixet a la gent que vol que la manipulin i que, com els radicals del futbol s’encenen per qualsevol cosa.

A més, tot això contrasta amb la aparença de neutralitat i verosimilitud que s’adjudica a aquest diari, motivada per la majoria progressista existent a Catalunya i que considera als seus mitjans afins com a adalills de la veritat, tal i com fa la dreta.

No estic pas descobrint Amèrica, ho sé, però tot plegat no deixa de ser un pretext per a que em queixi de la manca d’imformació real que hi ha a l’estat espanyol. Perquè, per molt que digui el meu professor de Redacció (el que ens fa examens de llegir el diari, dit ras i curt), els mitjans estan absolutament polititzats i quan abans esdenviguem conscients d’aquesta realitat, abans l’odiarem i podrem apropar una mica més la imformació a la veritat. Perquè la veritat, en teoria, és per estar-hi tots d’acord…

Buaaaaah

Correspon al premi ADaspirant del mes d’agost, la vaig trobar dijous fullejant El Publicista… i si no podeu llegir el text (de fet, no es pot), hi diu Todo Junio, 15% de descuento en verduras.

No sé si serà efectiu, però enginyós n’és un tros… He de parlar sobre la contraposició entre creativitat i eficàcia d’un anunci…

Apologia del bon rotllo

Hi ha aquella frase tant tòpica que diu que un somriure no empobreix a qui el dóna i enriqueix a qui el rep. Hi han milers de precedents de tot el que s’arriba a solucionar o a fer-se més lleu encarant les coses en positiu. Tot plegat és una actitud i cada cop veig més clar que en en tots nosaltres hi conviu una espècie de dualitat entre el pessimisme i l’optimisme, un ying i un yang de llibre d’autoajuda. El ying, el pessimisme ens relaciona amb la realitat: tots morirem, ens enganyen, ens manipulen, el poder juga amb nosaltres i la muntanya de coneixements que poguem bastir al nostre voltant per defensar-nos d eles hostilitats del món no té perquè ser certa ni pràctica. El yang, l’optimisme, però fa que tot això no importi i visquem la nostra existència de la forma més agradable possible.

N’hi ha que per a oblidar els seus problemes recorren a les substàncies estupefaents (que, ves per on, et tornen estúpid i deficient), però jo ho vaig superant i de vegades em trobo fent gala d’una energia i d’unes ganes de viure la vida (què viuria sinó?) que no són pròpies de mi, que sempre estic amb allò d’pols sóc i en pols em convertiré. Ahir va ser el primer dissabte d’esplai i em vaig asseure entre els nens (quasi una cinquantena!). No va ser un moment èpic, ni brillant, els deia coses, els gastava bromes, de vegades els feia callar. I just el dia abans tenia dubtes seriosos sobre que l’activitat tirés endavant.

La cosa no va rutllar gaire bé, principalment perquè va ploure, però un dels meus referents com a monitor, es va encarregar d’ensenyar-me, des de les fredes latituds fineses, que el que realment et converteix en bon monitor és la capacitat d’improvisar. Sembla fàcil d’assumir, però si tractem de dur-ho a la pràctica… jo començo el meu tercer any de monitor d’esplai sense una confiança absoluta en haver-ho après. Com moltes coses en aquesta vida, cal posar bona cara, revestir el nostre fosc interior d’una capa de felicitat, que si bé ser fingida, serà el més profund que mai arribarem a sentir sense perdre el món de vista.

Somrieu, amics, que la vida és una merda.

Blogmortem

En Toni Ibàñez tenia la costum de fer una petita elegia per cada gran blog que plegava. Abans d’ahir va plegar ell. Segurament de forma temporal, com a la transició Tros de Quòniam-Entrellum, però he decidit prendre la situació com a pretext i esbossar una petita reflexió. Al cap i a la fi, no està de més que jo, que li he manifestat en moltes ocasions la meva admiració (a banda de plagis o acusacions d’ídem; o desvaris ideològics puntuals) en faci una petita recordança i perquè no, compari la meva situació cibernètica amb la seva.

Farà cosa d’un any (potser més, ja), vaig imposar-me una dinàmica de publicació diària, que he intentat seguir amb relativa constància. El que l’Ibàñez va batejar com Nulla dies sine post i que significa tenir temps, ganes i material per a parir una entrada cada dia. I a mi, ja fa temps que em ronda pel cap que la inspiració, les lletres, l’energia, la dedicació o el que sigui que conforma la matèria primera dels textos és com una deu, un doll d’aigua que qualsevol dia pot deixar de brollar. És una visió una mica animista, fins i tot m’atreviria a dir que passada de romanticisme, però fa temps que la tinc clavada al cap. El guanyador del Ferrater de poesia del 2005 (des de llavors ha anat a premi per any, ràpid es diu) se’n va cansat. Potser la seva font s’ha assecat.

Jo, ara que he recuperat l’enorme caixa de text on escric (després d’un mes de problemes tècnics, no ha estat pas un caprici abandonar el blog d’aquesta manera) també m’hi trobo. Se m’acudeixen moltes coses de les que parlar, fins i tot podria vomitar crípticament les meves sensacions més íntimes, com he fet tant sovint, però simplement em ve al cap una pregunta fonamental: per què? Una altra manera de formular-la és a qui li importa? En la meva tònica habitual de res-té-sentit, no trobo un argument racional per a continuar escrivint. Crec que això és el que cansa. La futilitat de l’escriptura. Per a mi i per a tots aquells que ens ho tenim una mica cregut, és dur, això d’escriure per escriure, malgastar el nostre temps connectats a un respirador foll que a voltes oblida subministrar-los l’aire que li demanem.

Com l’Ibàñez, segurament no m’aturaré. Tot just ara estic començant a aprendre que, de vegades, no cal preguntar per què. Que si continuo escrivint és perquè vull i això, tot i no ser un argument gaire ben construït, a mi, de moment, em serveix.