Entries Tagged as ''

Foto el camp

Avui, després de dinar marxo cap a l’exterior a celebrar l’aniversari d’un bon amic. És una festa amb un gran caràcter simbòlic, ja que ens hi trobarem una colla amb una història considerable per darrer cop abans cadascú no emprengui camins diferents. I alguns els emprendrem immediatament, com ara jo, que diumenge, després de tota la gresca i la xerinola, i alguna que altra sorpresa (que un personatge que tot just ha acabat el curs de monitors hauria d’intuir) agafaré el tren en direcció contrària a tots per anar fins a Cerdanyola o Bellaterra (o on collons estigui situada la UAB). Serà diumenge a la tarda-nit quan comenci la meva nova vida. Ahir hi vaig anar amb els pares i l’àvia a dur coses tals com plats, gots, coberts, una mica de roba (si, si, quin patriota de merda)… Així no em caldrà anar a la platja amb tot l’equipatge d’una setmana fora de casa, ni amb tot el que hauria hagut de deixar allí que ocupa tot un maleter.

De moment, dilluns i dimarts hi han les jornades d’acollida de la FUCKultat (com si fóssim animals abandonats, tu) i la resta de dies ens assignen tutor. Serà un bon moment per començar a ullar i a clissar companys i companyes de classe i sobretot, per adaptar-me a la vida emancipada, prendre el pols a la cuina, on m’hi he posat molts cops però mai amb un cert hàbit i cercar un menú substitutiu de les meves arts culinàries a un preu el més econòmic possible

El meu lleure durant aquests dies d’adaptació consistirà en obrir un compte vinculat al carnet d’estudiant per tal que els pares m’hi ingressin pastarrufa (estimats calés, vull pares), moure’m pels supermercats de la zona, passejar pel campus (per a tal efecte, espero un dia que no faci xafogor o que plogui) i, com que no tindré ni televisió ni ordinador, llegiré (de moment m’enduré el llibre que estic llegint ara, un thriller polític titulat La alternativa del diablo i el best-seller Plató i un ornitorinc entren en un bar), dibuixaré i escriuré, però a la manera digital, ce’t a dire, amb els dits. A la platja m’hi enduré el discman, els altaveus de l’ordinador a mode d’equip de música i discs compactes i ja ho aprofitaré per al meu petit racó de la Vila.

Així doncs, aquest és el meu comiat per a tots els lectors del blog i per a tots aquells de qui no he pogut acomiadar-me de forma oficial, ja que tot i que en principi cada cap de setmana tornaré a Lleida, no sé quan reprendré l’escriptura, però suposo que per a tots vosaltres és evident que a partir d’ara, l’únic denominador comú en les actualitzacions del blog serà el Caos.

El blog segueix anant com el putíssim cul i demano disculpes, però potser només és l’excusa per deixar-lo… O com volia escriure en algun moment d’aquest estiu tant genial, per deixar-me de collonades i obrir un fotolog d’una puta vegada. Cuideu-vos!

294 derrotes

294 derrotes des que la capital de Catalunya va caure en mans de les trobes borbòniques. Una per cada any que no em sabut alliberar-nos del jou de l’ocupació de la brutalitat, del per què si i dels seus sants collons.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Per totes aquestes derrotes, ha d’arribar una victòria, una sola, que ho faci canviar tot.

Fa quasi set anys que em considero independentista i aquesta és la meva única opció política que no ha canviat mai. Qüestió de sentiment.

La vida reposada toca a la seva fi

El temps que em queda per començar les meves classes universitàries i el meu simulacre de vida emancipada es compta ja per hores. L’estiu (o les vacances que duen el seu nom) toca a la seva fi i no puc per més que sentir una certa nostàlgia. Nostàlgia per les tardes que ja no passaré aclofat en un enorme estel, al dolç transcórrer del temps quan no hi han preocupacions, a les anades i vingudes d’una conversa profunda, engrescada, intranscendent o que emplena el silenci (o tot alhora)… Nostàlgia dels bons moments que m’han regalat aquest prodigi humà que són les arts, del tacte que només un bon llibre té a les meves mans (aquest estiu destacaria No digas que fué un sueño i 1984) i de la pell de gallina que provoca un bon guió convertit en una bona película (sobretot Los Cronocrímenes i In Bruges). Nostàlgia de l’aigua d’una piscina acaronant-me, de la son i els llençols bressolant-me… Nostàlgia de nits interminables a l’empara del riure, de la música i el sèrum d’Etília. Hamster, a dentist…

Realment, aquest ha estat el millor estiu de la meva vida i això que el lloc més llunyà on he anat ha estat de colònies. Tampoc he complert gaires objectius dels que tenia a priori; i la vida sembla que és això, ser feliços malgrat saber que la majoria de plans que tracem són ideats endebades… Somriure a tot i començar a desitjar menys per, en proporció, tenir menys. Ara, tot això deu ser cosa de l’ensopiment vital de l’estiu, a veure com se’m dóna tot això en el món universitari.

He estat llegint un llibre sobre els fonaments de la publicitat que m’ha deixat la noia que espera en va i he anat posant a to la meva ment, sobretot de cara a l’agilitat creativa. Així doncs, toca aturar el flux d’esbargiment mental i preparar-me per a aprehendre (ço és, copsar mentalment) tota mena de conceptes i aprofitar el dret i el deure de formar-me com a paladí del capitalisme i la manipulació. Realment, aquesta consciència tant agressiva no és gaire compatible amb la vida reposada que aviat m’abandonarà.

Per cert, el WordPress 2.6.2 és essència de merda destilada, torna enrere pel que fa al tema de les imatges, car no permet pujar-ne i a sobre, ara no es pot navegar per cap altre lloc que no sigui la pàgina principal del blog. No hi he trobat cap solució en tota la tarda…

Res és perfecte

Des de sempre havia cregut que la simulació de la realitat a través d’un joc de rol era la màxima perfecció a la que podia aspirar un joc recreatiu que perseguís una certa versemblança, ja que no hi havia cap límit, només la imaginació, però després de tots aquests anys, un defecte força obvi m’ha fet adonar que la simultaneïtat real és impossible.

L’ideal seria que si dos personatges estan separats al joc, els seus jugadors també ho estiguin a la vida real, perquè així es compleix una regla de versemblança fonamental: que un no escolta el que fa l’altre i per tant no pot adaptar les seves accions al que ha fet l’altre. Però dos màsters no es poden coordinar a la perfecció sense posar al corrent al jugador de la situació de l’altre i un màster no pot aconseguir que la coordinació temporal sigui perfecta perquè no hi ha simultaneïtat real. Així que el sistema universal dels jocs de rol a l’hora de conduir la trama falla quan els personatges actuen per separat. La solució més emprada és que tot i que l’acció dels personatges al joc transcorri al mateix temps, que es jugui en diferents moments, la qual cosa suposa un problema sobretot de cara a trobades o separacions freqüents.

S’ha acabat notant molt en la darrera aventura que he narrat. No sé si és qüestió de que he passat de jugadors amb molta experiència a jugadors amb no tanta, que ara noto una certa impaciència en mi que no em fa gaudir tant de les partides. Potser també és qüestió de confiança, un fet que no havia valorat fins que m’he trobat jugant amb un grup totalment diferent al que havia tingut les meves darreres partides. Jo com a narrador m’he mostrat reprimit i no he donat via lliure a la meva imaginació com he fet en altres ocasions. D’altra banda, no només la imaginació sinó que les meves interpretacions dels PNJ’s també n’ha quedat ressentida.

No crec que el tema dels jocs de rol em duri per gaire anys més. En qualsevol cas, em consta que a la Vila hi ha un club de rol i potser tot plegat rebrota. Tanmateix, en els darrers anys, quan he assolit el major domini de la narració i dels jocs, és precisament quan he anat apreciant tota mena de detalls que feien menys divertides les sessions. I ara, veient-me teclejar aquesta reflexió, és hora de preguntar-me si realment sóc capaç de fotre-li ganes de veritat a una partida.

De vegades odio la meva capacitat d’anàlisi; ho fa tot tant imperfecte i absurd…

O tot o res

L’independentisme hauria de ser entès en realitat com un pancatalanisme, ja que requereix la emancipació de tots aquells territoris que comparteixen una cultura, la catalana. No falta qui, des del Principat, reconeix els punts comuns entre els territoris que conformen els Països Catalans, però no veu indispensable una unitat. És clar que també hi ha qui defensa el tot o res. I l’entrada d’avui va una mica d’enfrontar aquests dos pensaments, perquè? Per tocar els collons, ves…

El problema rau en que, en el marc jurídic actual, el país es troba dividit entre tres estats i la seva extensió majoritària, dins l’estat espanyol, està dividida en quatre autonomies. Així doncs, si s’endegués un procés d’independència sense algun d’aquests territoris hi hauria gent dins el propi catalanisme que el tiraria enrere. O tot o res. Molt bé, però que és millor? Una independència gradual o una independència total pràcticament impossible d’aconseguir?

Jo en aquest aspecte sóc més afí a les idees d’ERC, que aposten per una independència del Principat a la que les Illes, el País Valencià, la Franja i la Catalunya Nord s’hi podrien afegir (no sé si comptar l’Alguer, car allí es consideren sards) al seu moment. I és que, tal i com estan les coses, a l’estat espanyol no hi ha una regulació clara ni una tradició jurídica de cooperació entre comunitats autònomes, cosa que quasi impossibilita la idea d’un front comú amb força i crèdit. També hi ha el problema de la disparitat dels governs. A part que ara mateix, cap territori té un govern favorablement independentista, és encara més difícil que coincideixi a tots els PPCC un govern que impulsi l’opció sobiranista. A no ser que s’hagi dut a terme abans una utòpica unificació autonòmica…

Suposo que és evident que no renego del concepte de Països Catalans, però tinc unes certes reserves a l’hora de que la seva unitat sigui condició sine qua non per a la independència. I no et dic ja si hi afegim, que apart de voler els PPCC units, a sobre els volem socialistes (i xaval dis-li comunistes perquè això del socialisme ha esdevingut la marca corporativa del ramat progre).

Per a cloure l’entrada valgui aquest símil muntanyenc: si la travessa ha de ser llarga i accidentada, millor endur-nos poc equipatge o ens acabarà llençant daltabaix… Salut, per uns Països Catalans lliures i comunistes, però no pas tot de cop!

Etília

Camino pels cingles d’Etília, travesso les seves planes, tasto les seves fonts ufanoses… I de sobte, l’encís temptador d’aquesta misteriosa terra m’abandona a traïció.

Ara veig clar que en vull fugir… Vull escapar de la xafogor esbiaixada i embriagadora. Vull que la pluja sedosa d’Oníria m’acaroni les temples en tornar a casa. Tanmateix sóc un presoner sense murs, captiu de tot un regne de desviats. I a tothora em persegueixen els faunes dels seus boscos, que m’atrapen amb llaços d’absenta i m’obliguen a retrocedir, a fer un glop més del sèrum que enmalalteix fins a la imbecilitat a tots els que poblen Etília. La sang dels vilatjans duu una curiosa barreja de cervesa, vodka, llimonada i grosella que la fa molt més pesada. Són lents i totxos, esclaus dels faunes de l’absenta, que riuen, mentre s’enmerden entre carrolls de raïm podrit, glaçons desfets i bombolletes d’anhídrid carbònic vingudes a menys.

Tot el que dic s’enrosca i es posa per viaranys insospitats. Es perd en el trajecte dels pulmons a la boca i sóc incapaç de fer saber a aquestes gents que vull marxar, que no m’hi trobo bé amb ells. Que són fastigosos: tenen el ventre inflat, els pòmuls marcats, els ulls injectats en sang, una mica sortits i aclucats, el cabell entresuat i la pell marcida. A més, depenent de la seva edat tenen comportaments que només entens si et converteixes en un d’ells. Els joves riuen, es freguen, ballen, totalment alliberats del jou de la vida a Etília… Quan els frecs es converteixen en furioses envestides a l’entrecuix, aviat començaran a cercar noves sensacions, noves regions del seu diabòlic regne, nous brolls i velles metzines, que engolliran amb el saber estar d’un fals adult. Però quan són grans del tot és quan són pitjors. Els frecs i les penetracions donen lloc a noves criatures que patiran el mateix cicle vital que els seus progenitors, ara ja immersos en llarguíssims monòlegs d’autocomplaença i justificació d’una existència perduda que actuen de patètic postfaci a una història condemnada a la repetició…

A Etília plou patxaran i aquest ho taca tot, ho torna enganxós i desastrós, amb el seu sabor ensucrat. De les ferides en brolla vi i els ginys es mouen amb rom. Hom s’hi alimenta de salsa de soja i plora brandy. L’esperma és crema de whisky i no falta qui es renta amb ginebra.

Exiliar-se d’aquest terreny corrupte és tant èpic com patètic. Caus un cop i un altre, mossegues la terra i el món dóna voltes tan sols amb el seu sabor. Rius, feliç i de sobte no veus urgent necessitat de fugir. No és res que sigui tant urgent com rebolcar-se en la pròpia desgràcia i en la follia aliena, als llots eterns i infectes d’Etília.

Allí, lluny, a les muntanyes blaves on les gotes sonen com diapasons en caure-hi, després d’un erm que tiba els músculs i esquerda la pell, hi dorms tu. Somio en despertar-te, parlar-te, però sempre lluny de la follia. No vull tornar enrere, no vull haver de ser a Etília per a veure’t de lluny i ser feliç en la teva absència… vull que ens perdem pels mons d’Oníria, on simplement et puc somiar, on una mirada dels teus ulls em dóna la follia que tota Etília no em donarà en les vides dels seus Déus…

Jo he prenyat Bristol Palin

Ha causat furor la notícia que la filla gran de la candidata republicana a la vicepresidència nordamericana estigui embarassada. I causa furor perquè no està casada i té 17 anys. Però jo tampoc ho estic i també tinc 17 anys. En qualsevol cas, es diu Bristol Palin i tot i tenir quatre vegades menys anys que McCain (el candidat a president dels republicans) l’ha eclipsat totalment. Només un indici més de com la política s’ha convertit en pur espectacle opiaci.

Obama (el presidenciable demòcrata i rival de McCain, pels que encara no en tinguin ni idea) ha estat elegant i no ha fet sang d’aquest aspecte, però hauria tingut raó de fer-ho, car la pubilla dels Palin és l’exemple de com una moral restrictiva no és pot imposar ni tan sols a casa (que, de fet, pel que diuen, que la mare va tornar a la feina només tres dies després de tenir la darrera criatura, ja pots comptar quina mena de control vol exercir sobre els seus fills) i molt menys, a la nació més poderosa del món.

No pots pretendre (ni creure) que els teus fills no follin ni s’ho passen bé amb 17 anys. I ho dic perquè és moral, sa i normal cardar amb 17 anys. El que ja no ho és tant és quedar-se embarassada i voler tenir la criatura. La nena començarà a criar un nadó abans de la majoria d’edat i això li fotrà la vida enlaire, però si la mare (a les poques estones que deu ser a casa) és antiavortista…

Una classe d’educació sexual, a pesar de ser la teoria més avorrida del món en comparació amb la seva pràctica, hauria ajudat a evitar aquest embaràs no desitjat fora del matrimoni. Cal eliminar la demonització del condó i de l’avortament per part d’alguns sectors, ja que tant l’un com l’altre són mètodes ètics, si bé cal aplicar una legislació seriosa i estrica pel que fa al segon. L’abstinència no és un mètode anticonceptiu, perquè ni tan sols hi ha la possibilitat de concebre. És diuen anticonceptius perquè eliminen la possibilitat de concebre quan n’hi ha. Considerar l’abstinència un mètode anticonceptiu és convertir l’anorèxia en un règim recomanable.

Parlar d’abstinència sexual i puritanisme és majoritàriament hipòcrita. Per molt que em diguin sortit i necessitat, tinc clar que no és només a mi que m’atreuen fortament un parell de mamelles. A tothom li agrada el sexe, perquè és el lleure i el gaudi més elemental del que disposem, ens permet fugir de les nostres cabòries i d’una vida que la civilització ha fet massa racional. Cardar o fer l’amor és bo per desfogar-se i enfrontar-te a la vida amb enteresa i maduresa. Moments salvatges en duen altres de civilitzats, és una dualitat amb la que cal saber conviure.

Aquí teniu uns fragments d’un article de Ruth Marcus en anglès extret del Washington Post. Té molts passatges interessants, però només destaco els que són estrictament relatius al tema que tracto.

[...] What should teenagers be taught about sexual activity and contraception? By whom? What access should they have to condoms or other forms of birth control? Specifically, is abstinence-only education enough?

The 2008 Republican Party platform acknowledges that “each year, more than 3 million American teenagers contract sexually transmitted diseases, causing emotional harm and serious health consequences, even death.” It expresses support for “efforts to educate teens and parents about the health risks associated with early sexual activity and provide the tools needed to help teens make healthy choices.”

Then it adds, “Abstinence from sexual activity is the only protection that is 100 percent effective against out-of-wedlock pregnancies and sexually transmitted diseases.”

Yes, but talking about abstinence turns out to be easier than abstaining. More than 60 percent of high school seniors report having had sex at least once. [...]

Except Sarah Palin opposes programs that teach teenagers anything about contraception. “The explicit sex-ed programs will not find my support,” she said in answering a questionnaire from the conservative Eagle Forum during her 2006 gubernatorial race.

McCain has voted to increase abstinence-only funding, voted to terminate the federal family planning program and voted against funding teen pregnancy prevention programs. He voted to require teens seeking birth control at federally funded family planning clinics to obtain parental consent.

Being a teenager means taking stupid risks. The best, most attentive parenting and the best, most comprehensive sex education won’t stop teenagers from doing dumb things. The most we as parents can hope for is to insulate our children, as best we can, from the consequences of their own stupidity.

[...]

Per cert, que es veu que la Palin va ser dama d’honor de Miss Alaska en la seva joventut. És a dir, considerava lícit, pur i cast, exhibir el seu cos per la simple supèrbia de que li diguessin com n’estava, de bona? Aquesta supèrbia no deixa de ser una forma de luxúria. I per cert, que la meva crítica no és que estigui bona, la meva crítica és que pensi el que pensi ara i fes ús d’estar bona. I jo, després de veure com una miss s’ha empassat tots els complexos i ha passat d’esbossar rialletes tímides a dir a les coses pel seu nom, em costa de creure que la Sarah Palin predigui amb l’exemple.

Un apunt no gaire relacionat amb tel tema és que la possibilitat de tenir un fill amb síndrome de Down augmenta amb l’edat de la mare. El darrer fill d’aquesta dona, que haurà tingut amb 43 o 44 anys té síndrome de Down, cosa que els metges ja li devien haver advertit. Un cop l’embaràs prospera, és perfectament tolerable que els pares el vulguin continuar, però dur una criatura amb síndrome de Down al món és dur una criatura amb una dificultat afegida que li podrien haver evitat. Ei, i els Down encara rai, però i si arriba a aparèixer un síndrome de Potter o un Edwards? És l’amor a la vida l’amor a la tortura?

Passi que veurà el piset

Aquest mateix matí, la meva mare i jo hem anat a recollir les claus (que, ves per on, són una targeta amb banda magnètica) del pis que m’ha estat assignat a la Vila Universitària. Li he ensenyat el recorregut que em cal fer per arribar fins al campus de la UAB, no sense algun que altre contratemps (que difícil és trobar un lavabo o una fotocopiadora segons on), la meva facultat i hem admirat les virtuts del pis.

El meu company d’habitatge ha passat abans que jo. Li he deixat una nota per si de cas s’instala abans que servidor, per a posar-nos en contacte i fer que la trobada sigui menys freda i violenta. A Barcelona i a l’Autònoma hi conec gent d’aquí, però parlant clar, serà una aventura en molts sentits, ja que no conec a ningú de la meva classe i com ja sabeu, ni a la persona amb qui compartiré pis. Tot un repte per la meva capriciosa personalitat (l’altre dia una nova lectora d’aquest blog em va dir que jo sóc molt extrovertit i que no hi tindré problemes). Que serà, serà…

Tenir la targeta del pis a tocar és un símbol més que la meva falsa emancipació està al caure. 5 nits a la setmana fora de les 4 parets on m’he estat tots aquests anys (quasi 3 vegades sis) i per tot plegat queden menys de 2 setmanes; i aquest conte enrere espanta, perquè com en tots, després de l’1, només pot venir el 0.

Tota una lliçó de vida. Perquè quan la mare pardala vol que el pardalet voli, l’empeny fora del niu. No feu bestieses!

Apocalipsis in a week

El 10 de setembre entra en funcionament el gran co?lisionador d’hadrons del CERN. El dia que em van dir que podia donar-se el cas de que si les coses anaven mal dades, la Terra i l’Univers se n’anaven a criar malves vaig sortir de festa. I ho vaig oblidar. Però mira, com que la física quàntica és un dels temes que mai dominaré però que, des de la ignorància absoluta, m’apassiona, tractaré d’explicar perquè l’LHC (Large Hadron Collider) pot provocar la fi del món segons una teoria del tot minoritària a la comunitat científica. En qualsevol cas, serà un exemple de com n’és de difícil estar ben informat a l’època de la comunicació.

I si la física quàntica m’apassiona, la fi del món també, com a paradigma estètic. Un apoca?lipsi sobtat i capat de tot romanticisme em fascina fins a extrems insospitats. En fi, es veu que la matèria té una jerarquia i que la nostra, el model atòmic de tota la vida que ens ensenyen a les escoles és un estat no fonamental que té la particularitat de ser especialment durador (per això l’hidrogen porta existint quasi tant com l’univers xD). La matèria més fonamental consta de dues menes, que s’anomenen matèria estranya i matèria tau i una formaria les estrelles de neutrons i l’altra els forats negres, la qual cosa ja demostra que tindria una massa infinitament superior a la matèria que tots coneixem (perquè suposo que tots sabeu que els forats negres no són forats, sinó cossos amb una gravetat tant forta que ni la llum se n’escapa, oi?).

Els defensors de la teoria apocalíptica, afirmen que als acceleradors de partícules s’hi pot crear aquesta matèria superior, que amb relativament poca quantitat (però si molta massa) té suficient força gravitatòria per alimentar-se de matèria convencional per augmentar encara més la seva força d’atracció. Que la gravetat atregui és de sempre, però que transformi? A mi se m’escapa tot plegat en aquest punt. En paraules textuals d’un contrari al CERN: a la física estàndar, ambdues [la matèria estranya i la tau] catalitzen la transformació de la nostra matèria radiant, destruïnt la Terra. També a?lega que tractar de recrear el Big Bang és pretensiós ja que és l’explosió més potent que ha tingut lloc a l’univers i que les conseqüències que tindria la seva recreació serien fortament destructives. Però no hauria de tenir sentit considerar el Big Bang com a destructiu. Senzillament és una expansió sobtada, però si ningú l’ha vist ni sap la força que el provoca, com se’n pot inferir que té conseqüències destructives?

Però clar… tot això ho diuen dos físics que no gaudeixen de gaire prestigi, cal tenir-ho en compte, tot i que estan avalats pels resultats d’un experiment similar fet en un accelerador de partícules nordamericà. Tanmateix, ni que tinguessin raó els de l’apoca?lipsi: per què cony uns físics volen carregar-se la humanitat (en la que ells s’hi inclouen?)

La comunitat científica seriosa, però ja ha dit que són possibilitats, que, en el cas d’existir són molt petites. A mi, realment, em costa de creure-m’ho… és tant fàcil enganyar al personal!

Subscric el PFL

Dilluns vaig rebre una carta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat que m’informava que, dins del Pla de Foment de la Lectura es preveu oferir una subscripció temporal a una publicació a tots els que fem 18 anys al 2008. És a dir, a molta gent i a mi.

A primera vista, tot el que et donin sense esperar res a canvi (a part dels impostos) està força bé, però no he pogut resistir a analitzar el que implica aquesta mesura. Que hem arribat a un punt, en que l’estat del benestar em paga les subscripcions a les revistes! De fet a Extremadura tinc entès que els alumnes de secundària rebran portàtils gratis. Sona molt fort però és així. L’Estat s’està convertint en quelcom que ens facilita la vida fins a nivells insospitats i en aspectes innecessaris. Pensar-hi em produeix una certa sensació de basarda. Què serà el proper? Hi haurà alguna cosa que serà mèrit meu?

Si, evidentment, el fet que ofereixin subscripcions té un sentit com és el de fomentar el seguiment de publicacions periòdiques, que és com jo ho entenc. Personalment, faré anar la iniciativa per llegir alguna publicació interessant i continuar-hi sent subscriptor de pagament si la revista em convenç… Però tothom farà com jo? Molts ho entendran com un regal, no com una oportunitat, com molta gent entén les beques. No es tracta de que t’ho donin gratuïtament, sinó de que ho aprofitis, que acceptis el repte.

Citaré a continuació uns fragments de la carta per passar a comentar un parell d’aspectes que m’han molestat força:

[...]
La premsa escrita és un element bàsic d’informació i de coneixement de l’espai públic i de la vida democràtica d’un país.
[...]
Amb aquesta iniciativa volem facilitar-te l’accés a tot un món de diaris i revistes que hi ha al teu abast i que no només ens poden ajudar a esdevenir més grans sinó també més cultes, més lliures, més curiosos, més savis, més rics… [...]

Agraeixo profundament al Departament de cultura aquesta iniciativa que penso aprofitar al màxim, però voldria fer-los notar que regalar subscripcions a publicacions com l’Sport, El 9 Esportiu, El Mundo Deportivo o Club Moto no és precisament una acció en pro de la cultura. A part de que l’esport en la majoria de casos no implica un cultiu inte?lectual, i si ho fa, és en relació directa amb l’àmbit físic, avui en dia és un mitjà d’idiotització opiàcia, que precisament ens fa més petits (perquè ens fa part d’una multitud) i menys lliures i savis.

Un altre aspecte que em sembla un error com una casa de pagès és que un departament amb un home d’ERC al capdavant ofereixi accés a publicacions en castellà. A Catalunya es parlen les dues llengües, ho sé, i és lògic que hi hagin veus en les dues. Però crec que qualsevol acció cultural ha de fer-se en pro de la llengua. Em direu que cal el dret de parlar en castellà, també. I tant que cal. Però el castellà es parla a mig món. El català en un territori infinitament més petit. Caldria tenir-ho en compte a l’hora d’incentivar el consum de certes publicacions, ja que el mercat de publicacions en català és molt més reduït que el castellà i requereix jugar amb certs avantatges respecte els totpoderosos mitjans en castellà.

Ah si… i jo dubto entre Benzina, Enderrock i Sapiens. Alguna recomanació?