Ja està disponible el teaser del meu primer curtmetratge. Ara això és tot just un tastet ben críptic del que serà…
Àcrata Productions (Mostra) from Àcrata Productions on Vimeo.
La fina?lització s’ha anat postposant degut a problemes de disponibilitat i errors tècnics (el darrer i ben gros, meu), però sembla que tot plegat és a punt de caramel… Creuem els dits…
Ningú ha tingut cap nen avui. Però em plau de felicitar un personatge força recent en la meva vida i no per això menys representatiu. Avui en fa 17. Us en parlaria, però té dos blogs (accessibles, com no, des del seu perfil de Blogger) i un putolog.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Ah, si! I si el sistema editorial no fos tant deficient, avui tindria a les seves mans un exemplar dedicat (no pel seu autor, sinó pels que li recomanen) de 13,99 € (aka 99 francs) de Frédéric Beigbeder.
Això del títol és el que surt dels meus llavis cada cop que faig un cop d’ull a la situació política internacional dels darrers dies. Com ja us en podeu fer a la idea parlo del marró de Geòrgia, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Rússia i qui s’hi vulgui afegir, que aquí hi son tots convidats. O així ho han entès també els EUA i l’UE. Tot apunta a una segona guerra freda (llegiu aquesta entrada perquè jo no he vingut a repassar el conflicte) amb bàndols renovats… tot i que renovats no vol dir que no sabem com les gasten en aquest nou megaconflicte diplomàtic i armamentístic (els EUA basteixen un escut antimíssils a Polònia i Rússia ja ha desenvolupat un projectil que el pot superar).
En aquesta ocasió no s’enfronta la llibertat i la igualtat imposades, sinó la pròpia manera d’entendre la imposició. M’explicaré… A un costat hi han els Geòrgia i els pro-georgians: la UE i els EUA i a l’altre, els ossetes i els russos, ara també amb un tímid suport xinès i d’alguns post-soviètics sense gaire pes (o és que a algú li importa el que digui el Tadjikistan?). Tot i la pretesa democràcia de tots dos bàndols (una disfressa tant indispensable, supèrflua i inútil com la corbata a les celebracions), a Europa i als EUA, existeix un clar domini de les empreses, que fan anar la seva poderosa influència de motors econòmics en tota mena d’afers polítics, mentre que a Rússia, aquest domini és en mans de l’exèrcit i les forces repressives, que no dubten en fer anar estratègies tals com posar un titella al govern o i?legalitzar el principal partit de l’oposició (costum tanmateix molt estesa a l’estat espanyol).
Així doncs, podríem parlar d’estats corporatius, o el model d’estat neoliberal amb certes (i en molts casos, nombroses) concessions a l’estat del benestar en els qui, el lliure albir de la població l’ha portat a crear empreses que són l’única baula indispensable per a que funcioni un país (si s’ha de fer una carretera, qui té realment el poder per fer-la és l’empresa i no l’estat); així com d’estats semitotalitaris (he intentat buscar-los un nom més maco i no compost, però no me n’he sortit), en que els tímids (i poc ) festejos amb la democràcia conviuen amb les pràctiques dictatorials més descarades.
Però a part d’aquesta interpretació totalment subjectiva del conflicte, m’agradaria parlar sobre l’ús del sentiment nacional i patriòtic. Perquè Kosovo i Montenegro si i Ossètia i Abkhàzia no? Jo, potser per la situació del meu poble, entenc que el nacionalisme és un motor positiu per a un país, fins i tot si és independent. Però si els governants comparteixen la meva opinió, tot sovint sol ser només per encoratjar les tropes per la batalla… o els votants a les eleccions.
En aquest cas, el nacionalisme georgià per una banda i l’osseta i l’abkhazi per una altra s’estan emprant com a titelles claríssims dels dos sistemes de govern neototalitaris. I provoca paradoxes com que la UE reconegui com a independents als països de la seva òrbita i que no reconegui als que li són aliens o contraris. Si no, no em puc explicar com Ossètia del Sud ha estat funcionat com una república independent des de fa més de deu sense que aparegués en cap puto mapa (europeu). Ja és per cagar-s’hi, que en les relacions internacionals, com en les personals o les socials, si no tens padrins no tens res…
Fa uns dies que he començat a fer de narrador de la meva primera partida més o menys seriosa de Vampiro: El Réquiem, un joc de rol (ells en diuen narratiu) inspirat en Vampiro: La Mascarada. La història de tot plegat ve del molt lluny i la podeu llegir aquí.
Doncs per fi, després de més de dos anys, he començat a experimentar les millores que hauria d’incorporar el successor de la Mascarada. I sobretot, a part d’un sistema de combat simplificat i d’una forma més justa d’accedir a personatges més poderosos (s’ha canviat el sistema de generacions per el de potència de sang), és interessant destacar com han canviat els clans i les sectes.
Els clans són, per entendre’ns, la raça del vampir. Al joc vell eren tretze i ara són cinc. Pot semblar que de sobte s’hagin limitat les possibilitats del joc, però el cert és que res més lluny d’això. Abans hi havien clans molt tancats, en el sentit que el ventall de personatges a que donaven peu era molt limitat, perquè n’hi havia que només abraçaven (convertien en vampirs) als seus propis ghouls (servidors semi vampirs) o als membres d’una família mortal concreta. A més, molts clans estaven fortament enemistats i calia interpretar les diferències, amb la qual cosa les partides podien acabar derivant en picabaralles entre personatges. Ara és diferent. Els nois de White Wolf han après la lliçò i tant els clans com les aliançes (les sectes) no són opcions tancades i tot i possibles reticències, res impedeix la convivència. A més, les opcions interpretatives són enormes perquè tot i que cada clan té una identitat molt marcada i inconfusible, no limita en absolut la imaginació del jugador. I la sortida que han trobat els dissenyadors del joc és tant encertada que no me’n sé avenir: cada clan personifica una de les virtuts o dels poders atribuïts tradicionalment als vampirs: la seducció, l’ocultació, l’instint animal, el terror i el poder.
I si la qüestió dels clans s’ha simplificat, la de les sectes o les agrupacions ideològiques dels vampirs, s’ha fet complexa i realment interessant. Abans hi havien dues possibles sectes a les que pertànyer: la Camarilla i el Sabbat, la primera apostava per a amagar l’existència dels vampirs als mortals i la segona, per ignorar totes les normes de la Camarilla. Ara la cosa és més subtil: existeixen 5 sectes, conegudes com aliances. Resulta interessant perquè cada aliança és una manera d’entendre el vampirisme més o menys estesa segons la cultura popular (orígen bíblic, pagà, amb Dràcula, amb organitzacions socials…), amb una estructura política i rituals característics (fins i tot algunes tenen poders propis). Amb aquest sistema s’evita la confrontació necessària entre les dues sectes de la versió vella i es mantenen si fa o no fa el nombre de combinacions clan-aliança/secta de la Mascarada. I perquè no, es dóna peu a un interessant joc de pactes entre aliances.
Per als amants dels petits símbols com jo això és tota una millora. Podríem parlar d’una justícia poètica i d’una adaptació dels nous vampirs als vampirs de les obres clàssiques i de la tradició. I és que abans hi havia vampirs amb habilitats sorprenents (també han aprofitat la nova edició per a treure o modificar aquells poders que donaven un avantatge excessiu) però que no remetien per a res al que la gent coneix com a vampir.
Per altra banda, m’he decidir a seleccionar una sèrie de cançons que poden servir per a ambientar una partida de Vampiro, en línies generals. Per a que no sigui dit, la comparteixo:
No és una segona entrada gaire digna per la categoria de jocs de rol, però tampoc hi dedico la vida, com abans… Quins temps aquells…
El físic rus Nikolai Kardashev va idear una escala per a catalogar hipotètiques civilitzacions extraterrestres (i, per què no, a nosaltres mateixos), que ha arribat als nostres dies com a escala de Kardashev (inexplicablement, la comunitat científica va rebutjar dir-li Oh Susana no ploris més per mi). En línies generals, la gradació proposada per l’astrònom soviètic consta de tres nivells principals:
A priori és una escala una mica inútil (la fan anar més els autors de ciència ficció que no pas els científics) i no ha faltat qui l’ha criticat, perquè els humans ni tan sols hem arribat al nivell (no podem aprofitar íntegrament i amb eficiència l’energia de la terra) I i per tant no hi ha garanties de que existeixin civilitzacions tant superiors.
En qualsevol cas, s’ha dit que civilitzacions del tipus II i III haurien de ser fàcilment detectables degut a l’enorme quantitat d’energia que gestionen. De fet jo comparteixo aquesta opinió, però hi han teories com ara les esferes de Dyson que donen una explicació relativament plausible per aquest fet. Segons el físic britànic Freeman Dyson, per aprofitar tota la radiació que desprèn un estel caldria construir una enorme estructura esfèrica reflectant que impedís a la llum escapar d’un determinat radi, per a concentrar-la en un punt on se li donaria un ús. Teòricament és senzill d’entendre… però algú és pot arribar a imaginar una estructura que envolti, posem per cas, tot el sistema solar?
Però a la raó de perquè no detectem una civilització de nivell superior a I té una explicació molt més bèstia i que em reca no haver localitzat en el seu dia per a incloure-la en el meu treball de recerca de batxillerat: que no som res ni ningú. Nosaltres suposem que detectaríem fàcilment un flux energètic o una maniobra de qualsevol mena d’una civilització de tipus II i III i si, ho detectaríem, però sabríem o més aviat, podríem, interpretar-ho correctament?
Fent un símil per analogia. Un formiguer és a la civilització humana el que aquesta és a una civilització ultra desenvolupada (ja és igual de quin grau concret). És possible que, en la immensitat de l’espai, una formiga no hagi vist un humà en la seva vida i també és possible que un dia, els humans decideixin que el traçat d’una autopista passarà per sobre d’un formiguer del qual n’ignoren l’existència (per comú, per petit o per insignificant). Doncs si, aquell dia, el dia que comencin les excavacions i s’esfondri el cau o el dia que els llencin el quitrà a sobre les formigues notaran la presència d’humans. Però, és que una formiga sap el que és una carretera i com es fa? Es pot fer a la idea de la seva mida o encara més difícil, de la funció i la utilitat que tindrà això per als humans? La resposta és un claríssim no. I ja no cal plantejar-se el tema des de la perspectiva del desenvolupament inte?lectual de les formigues, perquè probablement morin totes abans de que alguna es pugui arribar a preguntar que està passant.
Amb aquest post, en compleixo cinc-cents segons el recompte storyvilleà, que comença a comptar a partir d’una base d’una selecció aribitrària d’entrades publicades als meus antics blogs. Així doncs, no són cinc-cents posts escrits aquí, però si que són els que s’hi troben. Ara mateix, la meva carrera blogogràfica està resumida en aquests cinc-cents textos, imatges, vídeos, a pesar de que realment consta de més entrades publicades no incloses en aquest recompte. Caldria mirar quantes se’n van publicar realment a cadascun dels blogs que he tingut, sense comptar que fins i tot he tingut altres blogs amb entrades que no han sobreviscut (es deien El Diario de Kolo i El petit querubí)… En fi. Que és un cacau. Per fer les coses fàcils, duc quasi cinc anys publicant i cinc-centes entrades clavades. A entrada com déu mana cada tres dies, més o menys.
De totes maneres cal observar que no totes les entrades duen la mateixa feina així que no té sentit establir l’entrada com a mesura d’un blog. Dit queda. En general es podria dir que la feina que em comporta una entrada depèn de la temàtica que hi tracti. No és el mateix citar que reflexionar sobre una notícia o una película. Em sorprèn haver anat trobant (tantes) excuses per escriure. De vegades penso que algun dia hauré parlat de tot i no tindré res a dir. O potser no tindré res a dir que no hagin dit ja, que no podré ser mínimament original, ja que com li vaig comentar a l’Ibanyes, el mercat està saturat. La competència és dura i la merda tova i si no hi han raons per seguir, no seguiré. De moment, el fet que continuï només indica una cosa: encara tinc prou vanitat per creure’m mínimament original.
I ja que la meva vanitat solca els cels detectada pels reflectors… Permeteu-me comparar-me amb un dels grans, Quim Monzó, que escrivia un diari i va aprendre a escriure sense cap altra escola que les seves lectures i ell mateix. Jo he tingut una evolució similar, tot i que el lloc més gran on he llegit un discurs és l’auditori Enric Granados. Em reca haver dedicat molta atenció al blog i no haver estat capaç de fer-ho en una obra més homogènia i presentable (i que consti que un blog és un format infumable en paper), en alguna cosa memorable.
Volia posar punt i final a aquesta entrada amb alguna cançó o un vídeo (o les dues coses a la vegada), però com que veig que és un recurs massa habitual… us deixo amb Epiphany una cançó punk-existencialista, a càrrec dels enormes Bad Religion. Perquè res té sentit i el blog no serà menys. O potser és que buscar el sentit a les coses no té sentit?
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
La memòria és una capacitat fascinant i que contribueix a definir-nos com a persones. Res millor que tenir clar el camí fet per tenir clar on/qui/que/com som i perquè. Tot i així, alguns ardits del record em resulten desconcertants. Perquè de vegades recordem només el bo, perquè de vegades només el dolent? És tot una simplificació maniqueïsta per evitar que ens esclati el cap?
Mientras la hermosura iba prestando sus artificios al rostro de Cleopatra, dijo ella a sus damas:
-Es menester que cumplamos el aprendizaje del dolor aunque sea entre risas fingidas. Y acaso sea este el sentido del luto en todas las cosas humanas, lo cual es como decir el humano despropósito. ¿Qué otra cosa ha sido del uto de esta nave? Teñimos con colores de tiniebla los diamantes que atesora la memoria. Y ya no sé si la memoria es un bien que nos ayuda a sobrevivir o una estratagema forjada por nuestra propia debilidad. ¡Que ella convierta en plácido recuerdo lo que fué el alboroto de la pasión! Pues vivir viendo brillar nuestros diamantes día tras día, año tras año, sería muerte peor por repetida.Bebió con gusto una copa de vino endulzado con mirra. Y la galera seguía su rumbo hacia Tebas, memorial de la muerte gloriosa.
No digas que fué un sueño de Terenci Moix editat per Planeta, pag 77
Aquesta cita i?lustra l’atenuació del record, el que per a Hume diferencia la impressió de la idea.
La muchacha de las bragas de oro de Juan Marsé és un llibre que va guanyar el planeta vuit anys abans que Moix i que explora en profunditat els records, la seva autenticitat i la possibilitat de la seva tergiversació. Us el recomano fervorosament.
Quines forces intervenen en la tergiversació dels meus records? Som com recordem.
Vull desfer el cabdell! I fer posts amb sentit!
Ahir vaig anar a veure la tercera millor pe?lícula segons el top 250 de l’IMDB, dirigida per un dels directors amb millor average de tots, Cristopher Nolan (l’anterior entrega de l’home ratpenat, The prestige, Memento…). Els repartiment també sembla destinat a dur aquesta cinta on cap altra ha arribat: Christian Bale, Morgan Freeman, Michael Caine, Gary Oldman i Heath Ledger (en un dels seus millors papers i que diuen, li va costar la vida). I tot i així, a mi, The dark knight no m’ha convençut especialment.
Estem parlant d’una gran pe?lícula, la que ha vingut a renovar el gènere dels superherois, amb la collonada aquella que fa temps que se sent dir d’humanitzar-los i tal. No sóc cap expert en la matèria, però crec que Batman sempre ha anat un pas per davant en això de l’home que té al darrera guanyi pes en la trama. Una gran pe?lícula que tot i així, acaba colant com a llicències d’autor alguns buits de guió molt passats de rosca. Això ja no és simplement permetre que en un pla s’hi vegi Bruce Wayne i al següent Batman, és preguntar-se, per exemple d’on treu el capsigrany de l’auditoria els plans del batmòbil, com cony s’ho manega el Joker per fer segons què, com arriba en Dos Caras segons on, com merdes s’ha cremat el vestit si es veu clarament que només ha estat la cara…
Vagi per davant que necessito un revisionat de la cinta perquè crec que hi han coses que se me n’han escapat, ja que el metratge és realment trepidant i transmet una sensació de caos in crescendo, com si el propi Joker n’hagués estat l’editor. Però bé, els esforços en la producció hi són, sense escenes de lluita especialment lluïdes, però amb alguna que altra persecució destacable i sobretot, escenes de suspens, molt ben teixides ja des del guió. De fet, podria arribar a permetre les llicències que esmentava més amunt ja que en molts casos tot plegat condueix a situacions d’un interessantíssim dramatisme que amb ecos de Saw exploren els racons més tèrbols de la persona.
Tot i aquests maquiavèlics moments, és un thriller comercial americà sense més. El pretext són personatges molt ben dissenyats que ens distreuen amb diàlegs brillants i evolucions a escala, però cinematogràficament parlant, el film no aporta res de nou ni fa un ús especialment brillant del seu propi convencionalisme. No sé si mai m’havia decebut una pe?lícula tant bona… però és que a mi em deien que era de les millors.
Per últim, destacar les interpretacions correctes de Christian Bale (un dels homes més elegants del planeta) i Aaron Eckhart (impressionant declivi final), el paper estratosfèric de Heath Ledger i la presència de Michael Caine i Morgan Freeman, dos noms que, en ser presents en uns crèdits són garantia de qualitat. La nota discordant la posa la noia de la pe?lícula, Maggie Gylenhaal que fa una actuació acceptable, però que com altres actrius (com ara Hillary Swank) em costa molt prendre’m seriosament.
Ni de bon tros la millor pe?lícula que he vist aquest estiu…
El meu relativisme i el meu positivisme em fan qüestionar la propietat, car pagar per una cosa no la fa meva. Darrerament, les meves teories comunistes s’han fonamentat en aquest axioma, en l’ambigüitat i fins i tot, en la condició fa?laç del concepte propietat.
Però darrerament, una pulsió neoconservadora, quasi inconscient i irreprimible comença a posseir-me. Menyspreo co?lectius tals com els immigrants que encara no parlen català (i compte que la meva àvia duu més de quaranta anys al país i encara no el parla), els parroquians de bar de barri, els seguidors de David Bisbal… Els que són, ineluctablement, els proletaris, els qui encara avui, només poden oferir la seva capacitat per desenvolupar una feina bàsica i poca cosa més al gruix de la societat.
I és que de fet, no té sentit seguir duent una xapa on hi posa Proletariat Class Pride, perquè no té sentit vincular la lluita comunista amb un proletariat idiotitzat al que ni li ve ni li va res. Talment com els proles de 1984, viuen la seva vida sense la més mínima possibilitat d’arribar a copsar la idea d’una lluita global pel bé comú.
Cal ser clar i taxatiu. En una família d’ignorants sense formació, els fills s’impregnaran de l’ambient a casa i gràcies podem donar que arribin a treure’s l’ESO i a trobar alguna feina de profit. Ja sé que hi ha casos on això no és així i que hi han ignorants per voluntat i ignorants per circumstàncies. Tothom (que no sigui un ignorant) sap en quins casos passa això.
A mi em resulta absurd i contradictori sentir-me orgullós de ser proletari, disculpeu la reiteració. Perquè un proletari, actualment (i potser abans també) ho és en tant que no té pas consciència de ser-ho; és un humà amb vocació de ramat. Així de clar. El proletari és aquell a qui la televisió manipula com vol, aquell que fot crits pel balcó per avisar que el sopar està llest i aquell que es passeja pel barri amb samarreta imperi amarada de suor. Ja endevineu per on van els trets, oi? Hi torno com sempre: la cultura és un element diferencial a l’hora de determinar la classe social d’un individu. Perquè ens acabem relacionant amb gent de la nostra classe i només són els que tenen similar cultura. O és que un pintor sense l’ESO i un estudiant d’humanitats tenen gaires coses en comú?
La lluita obrera al primer món no té cap mena de sentit, just ara que tenim uns serveis socials com mai, just ara que l’estat espanyol té una cobertura sanitària tant genial que venen holandesos, anglesos i altres europeus pretesament més civilitzats a fer ús de la seguretat social local… Ara, almenys pel que fa a l’assoliment total de l’estat del benestar, tot plegat és qüestió de reformes successives que governs de qualsevol signe i color poden fer sense gaires problemes.
Però per assolir una societat plenament comunista, el més lògic és caminar cap a una transformació social duta a terme des de la perspectiva intelectual. Potser no comptarà amb el suport de la majoria de la societat, però la impulsarà aquella minoria que es dedica a moure’s i a canviar el seu entorn social. I si el proletariat pugui valdre’s d’aquestes reformes, tant millor, perquè en el fons, me l’estimo moltíssim.
Son moltes espècies animals amb les quals l’home ha establert o imposat una relació de dependència mútua. És indispensable que s’estabuli el bestiar (no estic d’acord, però, en que els estables siguin més petits que el meu armari) i que s’escorxin vaques, porcs, cabres, ovelles o el que calgui per tal que els humans ens n’alimentem i n’obtinguem matèries primeres. Pitjor seria caçar-los del seu hàbitat natural.
Ara el que em sembla una tortura dolorosament sàdica és tenir mascotes. La principal crítica que tinc contra els qui tenen animals a casa és que tot plegat no té cap mena de sentit. Tenir un peix és cruel perquè no pot sortir de l’aquari o la peixera, i el mateix amb un canari, que no pot volar lliure. Però també és cruel tenir gats i gossos i pretendre que visquin en un espai limitat, que facin el que nosaltres volem i que tot sovint contradiu els seus instints. Al meu parer, això és una tortura, fins i tot si els tractem bé, ja que la convivència amb humans acaba implicant adaptar-se a les seves costums i això implica, en certa mesura un ensinistrament que mai suposa un bon tràngol ni per als humans ni per als animals, pel simple fet que la via més directa per fer-lo és que les bèsties acabin associant una acció prohibida (pixar on no ho han de fer) a un estimul negatiu (un ventallot).
Diumenge em van dir una frase sobre les mascotes digna de ser anotada per la seva simplicitat i concisió: Jo me’ls estimo tant que no els tinc. Precisament és tracta d’això. De deixar que siguin lliures perquè si n’hem d’obtenir un amor condicionat per les carícies i el menjar, millor permetre’ls que visquin d’acord amb els seus instints.
Compte que jo tampoc estic fent una apologia de l’abandonament de les mascotes. Qui en té una, vol dir que se n’ha responsabilitzat i si ha estat tant imbècil per impedir que un gos perdi els seus instints fins al punt de no poder viure en llibertat, ara el cuidarà fins que l’animal es mori de vell i, que menys que entre coixins de vellut. La solució que jo proposo a aquest caprici egòlatra és no adquirir, acollir o segrestar mascotes, no pas abandonar les que ja tenim.
La solució obvia a tot plegat és permetre els animals domèstics en àmbits rurals no restringits i restringir el seu ús en hàbitats urbans o limitats a aquells animals que fan una funció concreta, ja sigui per a alimentació o per a usos pràctics, com ara gossos pigall o policies.
De fet, tinc una idea molt bona per a un relat que evidencii les barbaritats que fem als animals de companyia substituint l’animal per un humà… Però com ja va essent costum a algú ja se li va acudir abans:
|
