Entries Tagged as ''

Kung-fu panda

Us han fet mai una clau bushi? Doncs heu de saber que els efectes són devastadors. I crec que és la paraula correcta per parlar de la nova producció de la factoria Dreamworks: devastadora. Una obra cuidada al detall i que tot i un desplegament humorístic no gaire ocurrent és una molt bona opció per aquesta cartellera estival.

Po, els 5 furiosos i el mestre Sifu

El darrer treball de doblatge al castellà de Florentino Fernández ens explica la història d’en Po, un panda rodanxó hereu d’un restaurant de fideus prop del Temple de Jade, on s’entrenen els Cinc Furiosos. La troca comença a embolicar-se quan el pobre plantígrad vol presenciar la tria del Guerrer del Drac, l’escollit que dominarà el més alt secret del kung fu. La tria es duu a terme degut a la fuga d’en Thai-Lung, un guerrer díscol que va ser rebutjat com a Guerrer del Drac per la tortuga que, per accident tria en Po com a mereixedor de conèixer els secrets del pergamí del Drac. La història tampoc té més: una lliçó de superació, esforç, humilitat, autoestima i motivació força necessària amb els nens d’avui en dia.

Uns quants gags genials constitueixen els moments més memorables de la pe?lícula, emprant els recursos típics de l’humor del cinema infantil nordamericà, però bé, en la defensa d’aquest convencionalisme és pot dir que estem davant d’exemples de manual, que, vistos en conjunt donen un molt bon ritme a tota la cinta.

El film compta amb un treball d’animació excepcional, apreciable sobretot als combats però també en detalls més subtils com ara el pèl o les robes. Impagables plans congelats o en slow-motion revelen els rictus dels combatents en rebre un cop de puny o en sortir disparats; piruetes impossibles, embellides per contradir les lleis de la física. Diria que és sobretot en la vessant tècnica on Kung fu panda exce?leix meritòriament.

També cal esmentar, en una vessant més secundària, l’encertada i graciosa caricatura de l’iconografia xinesa, amb topònims de l’estil L’estany dels 10000 esperits i objectes èpics amb noms allargassats. Una picada d’ullets a l’extensa filmografia del culte al kung fu. Brusos Lees i demés.

Ara, tampoc cal enganyar-nos, és una pe?licula descaradament comercial sense més pretensions, però que compleix amb escreix la tasca d’entretenir amb un guió dinàmic, fresc i amb uns combats ben originals. Una mescla que no necessita, a diferència de les eternes Disney, moments exclusivament musicals. Tota una marca de qualitat d’un producte. El centre d’interès de les darreres colònies ha estat Disney… I si el de les següents fos Dreamworks?

Sobre el do de comunicar-se

A la Mestra Grua (Maestra Grulla)

La carrera que iniciaré al setembre m’atorgarà, en el cas d’acabar-la satisfuckctoriament (tampoc sé si hi han altres maneres d’acabar-la) el títol de Graduat en Comunicació, especialitat de publicitat i relacions públiques. Però seré, primer que res, un comunicador. Algú que és expert en enviar missatges i que aquests arribin, que influeixin, que s’entenguin… És una tasca abstracta però que des dels ulls i?lusionats (o i?lusos) del novell em sembla quasi noble o d’inte?lectualitat elevada.

Fa uns dies vaig tenir una conversa per via telemàtica (quina ràbia que aquests diàlegs no es puguin establir en un sofà, amb la possibilitat del contacte visual, quan no físic) en que una companya de l’esplai, lectora del blog i potencial mussa cinematogràfica, assegurava no poder expressar el que jo expresso respecte les colònies (tot i sentir-ho), en a?lusió a les entrades que hi he dedicat. Jo li vaig dir el que sempre dic quan se’m diu que escric bé: que és qüestió de posar-s’hi. En el meu cas, la destresa que pugui tenir amb un teclat (que tampoc considero cap virtuosisme) és fruit dels més de quatre anys que duc escrivint un blog i tractant de parir alguna obra seriosa en paper. I dic que és qüestió de posar-s’hi perquè, si tu tractes d’endreçar els teus pensaments i d’expressar-los, arribats a una certa edat i amb nivell formatiu adequat, l’habilitat per fer-ho acaba sortint sola. O així ho veig jo. I de fet, vaig arribar a fer un experiment en una ocasió, amb una noia que volia escriure com jo (quina caca d’aspiració) i de la que n’estava enamorat. No me’n vaig sortir, però va millorar i molt.

Per a la moniheroïna, pensar això sobre l’escriptura és infravalorar-me. I ja porto uns dies donant voltes al tema de si un comunicador neix o es fa i que és el que pot transmetre i el que no. He trobat una resposta? Com sempre, tot depèn. El domini d’aquest blog (cedit per en mai9), depen.net, cada cop cobra més raó de ser.

Si comunicar és un do, hi ha moltes coses que també ho són i que no poden ser apreses. Si comunicar no és un do, com jo considero que ho és, la capacitat humana té uns límits molt llunyans. Som capaços de qualsevol cosa. I és una fe molt imbècil que adquireixes a colònies, però que m’agradaria mantenir al llarg de l’any. De fet ho estic aconseguint. Aviat farà un mes que vam marxar i continua intacta. Per assolir un objectiu, només cal habilitat i constància, com s’ha posat tant de moda defensar en aquests dies que corren.

Jo prefereixo pensar que puc aprendre, posem per cas, a somriure com la Mestra Grua (ella també és comunicadora, oi?) i que ella pot arribar a aprendre a escriure com diu que ho faig jo més que no pas pensar que estem limitats a les nostres habilitats. Així de fascinants som els humans que no només podem fer coses prodigioses, sinó que podem triar quines són aquestes coses prodigioses.

Una majoria d'edat

Cause you’re beautiful… i a sobre avui fas 18 anys! Que la festa de divendres sigui només el principi…

(sento que la cançó sigui un embed però m’ha estat impossible aconseguir-la)

Horitzons universitaris

Poc a poc, els núvols escampen i em permeten albirar més clarament el meu futur. Ahir em vaig matricular a Publicitat i relacions públiques a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ara mateix, el més preocupant d’anar a estudiar fora és la sangria econòmica que representarà pels meus pares. La cosa només durarà aquest curs, ja que pel proper ja em preocuparé quan toca i tocant de peus a terra de que m’acabin becant. Però mantenir-me en la distància amb l’afegitó del transport és una inversió econòmica dura i per primer cop en molts anys sembla ser que a casa es passarà un temps de vaques magres. Però tinc clar que tractaré de satisfer les expectatives dels meus pares. Ara no es tracta de mi, és tracta de rendibilitzar un esforç econòmic majúscul. Algú ha confiat en mi i jo, l’únic que puc fer és aprofitar-ho.

Una altra cosa que tinc ben clara és que no penso deixar que es debilitin els meus vincles amb la gent d’aquí. Amb tota la gent que ha donat sentit a molts anys de la meva vida o que tan sols ha donat sentit als darrers mesos, però gent amb que, passi el que passi no vull perdre el contacte. A més, a part de seguir cercant grans moments amb qui me’ls ha donat fins ara,el meu compromís amb l’esplai continua igual de ferm que sempre.

Les classes seran per la tarda, una circumstància inèdita fins ara, ja que sempre he tingut més classes pel matí que per la tarda i respecte la qual tenia moltes reticències, ja que el meu desig era ser a Lleida divenres al vespre com a molt tard. Les classes per la tarda però impossibilitarien aquesta circumstància. Faig anar el condicional, perquè divendres només tindré una classe (Introducció a l’economia al primer semestre i Teories de la comunicació al segon) i almenys durant la primera meitat del curs, miraré de seguir l’assignatura amb l’altra sessió que en tinc.

No sé si queden amics o si existeix l’amor…

Dels amics no en dubto pas… Llàstima que la simplicitat de la teva absència descompensi el que em donen unes quantes persones… Tot i així, m’encanta saber que esperaràs notícies meves

Postdata: T'estimo

Sembla ser que estic recuperant l’hàbit d’anar al cinema… Dimecres vaig anar a veure Posdata: Te quiero, un film a mig camí entre el cinema independent i la filmoteca de diumenge per la tarda. Com a anècdota de fora de la pantalla, la sala no era plena, però hi havia una bona afluència de públic, tot femení excepte dos mascles (entre els quals m’hi compto jo).

D’entrada, crida l’atenció el repartiment: Gerard Butler (This is Spartaa!!), Hillary Swank, Lisa Kudrow (La Fibiiii!!) entre algun que altre actor que no coneixia però que tenien certa fama. Al meu parer, evidentment qui més destaca és el duo protagonista, amb un Butler pletòric que es revela a si mateix com un actor molt polifacètic i una Hillary Swank a l’alçada (tot i que no puc sofrir com actua aquesta dona), però en qualsevol cas, fins i tot els secundaris estan encertats per una pe?lícula lacrimògena. Cal esmentar, però, dues patètiques excepcions: Jeffrey Dean Morgan i Harry Conick Jr. Segons plats d’en Gerry (Butler) i tant segons… Realment cal proposar-s’ho per fer actuacions com les que fan aquests personatges.

La banda sonora i l’estètica simple però a la vegada fortament introspectiva basteixen un ambient on una història potser massa allargada encaixa força bé i que presenta a Richard LaGravenese com un director que promet tot i que no ha intentat res agossarat. El seu únic intent de sorprendre és un guió sòlid, que, entre petits misteris ocults i moments de nyonyeria depressiva absoluta juga molt amb l’espectador.

Menció a part mereix tota la retòrica del guió respecte l’amor, el dol i les relacions de parella, on, encertades o no, podem apreciar un profund treball d’anàlisi i, perquè no, autocrítica on es treuen a la superfície algunes petites veritats i on es retraten de forma magistral comportaments quasi universals. Més que un cineasta, podem considerar a LaGravenese com un fotògraf de l’ànima. Redéu que cursi… Però si, vaig pensar això.

Per a no estendre’m massa volia acabar esmentant la sang irlandesa del film. No és un punt al seu favor, però a mi, tot el que tingui a veure amb Irlanda em torna boig. Cantar el Fairytale in NY en un funeral, tenir el Love you till the end dels The Pogues com a leitmotiv d’una relació o coneixer-se a les Wiclow Hills són opcions genials…

Inspiré par toi (+bonuspost)

Els núvols de la posta són els rajos de llum que no s’atreveixen a tocar-te… La sorra de la platja: els petons que no t’he fet… Vull lliurar-me de les onades humanes, de la ressaca que m’allunya de tu. Que fer-hi? La sal de l’aigua cristalitza dins meu i m’esquinça les membranes celulars… dels centenars de persones que m’envolten ja podries ser tu. Tinc l’esperança que et submergiràs en les mateixes aigües, a quilòmetres de mi, penya-segats enllà i que ben bé un àtom d’aigua viatgi dels meus dits als teus, per entrellaçar-los en una distància inconcreta i insalvable. Que el riu d’Heràclit avui sigui mar i que sigui sempre el mateix, només pels instants en que tu i jo i siguem… En dos indrets qualsevols del Mediterrani.

Mentre Jimmy Smith em bressola he oblidat com plorar el teu no-amor (seria desamor si es pogués considerar que algun cop hem estat alguna cosa). Alguna cosa m’impedeix oblidar-te. I probablement té alguna cosa a veure amb el teu swing sense jazz o perquè no, amb el teu duende sense flamenc. Encaixen a la perfecció amb el meu blues sense… blues?

Somio en que m’enviis una carta que olori com tu… A la que jo respondria amb els millors records que et podria enviar des de l’univers del meu cor. Un poemari, un compendi de relats… Una òpera prima com Déu mana. A la darrera persona a qui en somnis vaig prometre això, ara una nove?la inacabada que jeu esventrada en una carpeta anomenada Quelcom llarg. És una criatura deformada i sense sentit d’existir. Un avortament literari. Però no crec pas que hagi estat culpa seva (ni d’ella ni de la nove?la). Aquest estiu pensava extirpar els passatges que, com tumors de mal gust, l’enlletgien i la feien incongruent, comú i soporífera. Però avui és el primer dia d’estiu que obro l’arxiu. I l’he trobat ocupada proclamant la seva agonia, la seva difícil lectura i el seu confús propòsit. També fa molt temps que no et* veig. Però tampoc t’assemblaves gens a l’esbòs que vaig traçar de tu. Mai he dibuixat bé i ara he descobert que la meva fantasia t’ha acabat fent a la meva manera; que tampoc escric tant bé. O que si més no, no se’m dóna gaire bé la literatura de fons. Sens dubte, una experiència més.

*no confondre amb l’objecte dels meus darrers (i tanmateix anteriors) desvaris.

I de regal…

En chufo ha publicat un conte que em veig obligat a modificar per principis. He retocat allò que considero incorrecte des d’un sentit formal i normatiu, que veureu que és ben poca cosa. Però també he canviat el final, com ja he fet notar amb la formatació convenient. I millora tant… Aquí us ho deixo:

En un despatx de parets d’un blanc immaculat i de gran i?luminació, a pesar de l’absència de finestres, on només hi ha dues cadires separades per una taula i un enorme arxivador que ocupa una paret, dos homes estan ultimant un contracte. El solicitant, un home d’uns 80 anys, pregunta al funcionari:
- I doncs, que hi ha de la meva última voluntat?
- Ah! És clar! Quina és la seva última voluntat? -respon el funcionari amb cara de no tenir la mínima intenció d’acomplir-la.
- Desitjo cinc segons més de vida.
El funcionari s’escura la gola sorprès, mentre es fica les ulleres a lloc i tanca els ulls que, segons abans, se li havien obert com a plats.
- Disculpi, potser no l’he entès bé, desitja postposar la seva mort cinc segons?
- Doncs jo diria que m’ha entès a la perfecció -respon l’avi.
- Perdoni, però de debò que no l’entenc. Ha viscut 82 anys i tret del càncer que ha acabat amb la seva vida, no ha patit cap altra malaltia seriosa.
“Als 23 anys, res més acabar la carrera amb unes qualificacions exce?lents va entrar com a vicesecretari executiu en una de les més grans companyies del país, i a costa de treballar, va ser anomenat director general, un càrrec que ha ostentat fins la jubilació.
“Ha fet créixer aquesta empresa pels mercats internacionals, per la qual cosa ha visitat més de mig món. Ha sabut invertir sempre bé els diners, de manera que cada mes n’abonava a comptes solidaris.
“A l’institut va ser parella de la noia més atractiva i era vostè dels més populars, per bé que mai es va allunyar dels amics de tota la vida, que seguiria mantenint fins la senectut.
“Als 30 anys es va casar amb una bona noia a la que sempre ha estimat i, fruit d’aquesta relació, va criar dos fills i una filla als que va estimar amb bogeria i que, anys més tard, van donar-li 7 néts als que va tractar com a reis.
“Així doncs, em podria dir, siusplau, que és el que pretén fer en aquests cinc segons que no hagi fet en 82 anys d’una vida plena i feliç?
- És molt simple -respon l’home seré- dir-li per últim cop a la meva dona que l’estimo. al món que he estat un hipòcrita de merda.

Demà confirmació tàcita del meu futur com a publicista.

Autonomitzant-me

9:25 Truco a l’OIAU per saber si es possible renunciar a la meva assignació universitària i m’imformen que no, que me l’he de menjar amb patates. La meva consciència m’imforma que això em passa per cagadubtes i calçasses.

9:45 Inauguro aquesta crònica sobre el meu futur universitari. Ara tractaré de mirar com matricular-me a l’Autònoma. Me n’imformaré a travès de la web i del Boques, que se n’hi va, i amb el que durant unes hores va existir la idea de compartir un pis.

10:01 Faig una relació de tota la documentació necessària per matricular-me i començo a intuir que no haver anar a la sessió de benvinguda el dia 18 em sortirà molt car. Diria que hi ha documents tipus “formulari de prematricula” que shavien d’obtenir allà. Així mateix tampoc sé com carai demostrar que estic assignat a publicitat.

10:11 Trobo una cosa que podria ser el formulari de prematrícula. Triaré les assignatures de lliure elecció al moment i no penso anar a les classes de divendres. Com nassos se’ls acut fotre només un torn de tarda. Segueixo sense saber com demostrar-los que estic admés. En Chufo parla de fotocòpies compulsades, però jo no sé que nassos és compulsar. Mori la burocràcia.

10:13 Esmorzo mirant el 3/24

10:44 Sé el dia que m’hauria de matricular però no sé l’hora. És hora d’anar confegint una llista de tot el que no sé respecte la matrícula (i encara falta per concretar el tema dels trens per arribar fins a Bellaterra i de l’allotjament): què és i com s’emplena el formulari de prematrícula, com esbrino l’hora en que m’he de matricular i com certifico davant dels de la UAB que hi estic admés.

10:47 Acabo de recordar que per algun lloc tinc una cosa anomenada tarjeta de les PAU que s’havia d’emprar per a la matrícula.

11:00 Acabo de passar vuit minuts i quaranta segons enganxat al mòvil parlant amb el servei d’imformació de l’UAB. M’aclareixen que el forumulari de prematrícula només es pot obtenir a la facultat on m’he de matricular i que la versió de la web és incompleta. La telefonista, molt atenta, em suggereix que hi vagi el dia 25 a primera hora per tal d’emplenar-lo (ja deu haver notat per la meva veu que he flipat mandarines una estona). També m’han aclarit que fins demà o demà apssat no sabré l’hora en que m’he de matricular, degut a la meva condició de renunciant a la reassignació.

11:11 Doncs només em queda comprovar els horaris de trens, les assignatures de lliure elecció i el tema de l’allotjament. Divendres per la tarda fan economia. Que pugin aquí! Als tres anys nets de carrera, seré graduat segons el Pla de Bolonya i als 4, llicenciat. Encara m’haurà anat bé relliscar amb el tema de les preinscripcions.

¿Que te voy a decir si yo acabo de llegar?
Si esto es como el mar: ¿quien conoce alguna esquina?
Dejadme nacer que me tengo que inventar…

Aspiracions

Un dia em van dir: Val la pena que hi hagin diferències només per a censurar-les. I aquí vaig començar a reflexionar. La lectura de 1984 i la comprensió de la fragilitat i la futilitat de la resistència al Partit em van fer adonar de moltes coses. La més important de les quals és que la realitat social és inmutable. Les diferències en negatiu són inesborrables. Te n’adones en comprovar que les colònies són reals però crear una societat on tot sigui més alegre, com allí, és realment impossible (això no vol dir que no sigui un bon ideal que seguir).

Jo critico la música comercial perquè mou masses. Des d’una visió racional, tampoc és una crítica gaire sòlida, perquè també hi ha música no comercial que mou masses. Però… tindria el mateix encant escoltar metal si aquest esdevingués un estil popularitzat? Doncs crec que no, doncs part de la gràcia del metal és cagar-te en els pijos i en el pop. Així que, tot i que critico amb força la indústria musical, en el fons, jo mateix he triat una opció marginal per identificar-me. Perquè en el fons, la música és música i tampoc m’importa molt si és d’un tipus o un altre. Amb tres barreges (per cert, quin mot és més adequat per designar còctels alcohòlics en català?) ben seguides a mi m’entra qualsevol cosa.

Però la música no és l’únic terreny on les aspiracions es converteixen en simples utopies inabastables.
Imaginem dos pensaments utòpics: l’anarquia i el socialisme, per molt que quatre iluminats tractin d’arribar-hi. Tot plegat són maneres de lluitar contra l’establert en un equilibri desequilibrat. Una societat dominada per les doctrines antisistema perdria tot el sentit com a projecte lògic i conseqüent. O si més no el perdria en tant que moltes vegades l’anarquisme o el socialisme s’han plantejat en oposició al nostre capitalisme diluït.

És a dir que la quantitat de públic de que disposa una opció determinada és part inherent de tota la seva connotació. Un grup punk està condemnat a ser minoritari i un producte pop amb el mateix públic que un grup punk triomfador és reciclat o desballestat ràpidament. Tot plegat són reflexions que no encerto a concretar. Però és molt positiu que torni al meu estat habitual, sobretot quan les coses tendeixen a tenir un color força negre.

Ya he amanecido sin tí demasiadas veces… y aún no sé que va a ser de mí… ¿Debo admitir mi soledad?

Em sento part

Apreciades companyes i companys moniherois.

Em sento part d’una cosa molt important. I faig anar un terme tant ambigu com cosa perquè encara no ha sortit el maco o la maca que ho defineixi, ni que en trobi les causes. Nosaltres només podem saber les conseqüències d’una feina, ja no ben feta, sinó de la que simplement podem sentir-nos satisfets. Però no sabem com explicar-la, com definir-la ni com expressar-la. Com diu el mestre Fito, puede ser que la respuesta sea no preguntarse porque.

Crec que la vida ja les té aquestes coses. Protegeix els grans sentiments com tots els que sentim a colònies amb la impossibilitat de descriure’ls amb la paraula, per a evitar que se’n desvirtuï la màgia i fent així que escrits com aquest perdin tota mena de sentit. Però tot i així, em sento part d’una cosa molt important.

Em sento part d’un grup de gent dotada amb habilitats que em sorprenen, en un grup d’especialistes que ben bé contractaria el govern nordamericà si la seva missió fos sembrar el bon rotllo i l’alegria en comptes d’eliminar indesitjables. Veig els vostres actes, companys, i em ragen llàgrimes descontrolades d’admiració. Per tots i per cadascun de vosaltres i per tot allí on arribeu, sols i plegats. I em permeto el luxe de pensar que sóc una mica com vosaltres, tot i que de vegades per veritat o per autoestima coixa no em trobo a la vostra alçada. I és quan penso que sóc una mica com vosaltres que continuo plorant. Plorant perquè sóc el que volia ser.

Quan deu o onze anys enrere un marrec carregat de martingales aixecava el cap només hi veia uns éssers fantàstics anomenats monitors, que establien un vincle màgic amb ell i els seus companys. Per aquests personatges mig de conte mig de debó, hauria fet qualsevol cosa, perquè era just el que es mereixien per la seva manera tant genial i edificant de fer divertir un nen de primària. Per tots els valors que em van inculcar, per tots els hàbits que m’han fet millor persona i per tots els moments de companyonia que m’han aportat. I ara, ploro de pura alegria sentit que aporto tot just un 1% del que vaig rebre als infants que els pares ens confien. I ploro de veure-us-ho fer a vosaltres, companys. Em sento part d’un grup de gent dotada amb habilitats que sorprenen.

Em sento part d’un gran projecte, que transcendeix el temps i l’espai. D’una idea, d’una causa, d’uns valors i d’una bandera. Sectarisme total, si voleu. Però no a totes les sectes tries entrar-hi tu i se’t valora tant com a persona. M’agrada reconèixer-me en una fotografia i dir aquests som l’equip de monitors, una gent que aportem al món una cosa que tampoc valora com el que és: educació integral. I és que no només cal valorar els coneixements, sinó que cal valorar tot allò que ens fa una mica més part d’aquesta societat i que ens fa ser una mica més nosaltres mateixos.

M’agrada compartir aquesta tasca, que em va tant gran amb gent formada, capacitada i dotada per a acomplir tota mena d’objectius dins el món de l’educació en el lleure. Em sento part d’un gran projecte.

Em sento part de tots vosaltres. De 10 a 10. Som la polla.

Estudis futurs

Avui a les onze en punt del matí m’ha despertat un missatge de text que deia exactament això:

XXXXX XXXXXX XXXXXX Assignat a Publicitat i relacions publiques (Bellat UAB en 2a pref. Consulteu http://accesnet.gencat.net DIUE

Llegir el missatget i pensar en el que significava m’ha fet adonar d’una cosa. No vull marxar de Lleida. Barcelona i Bellaterra poden ser genials, però aquí viuré força millor i pel que fa al nivell de tot plegat, la diferència no és tant gran. Els meus pares insisteixen que tinc carta blanca per anar-me’n on vulgui, però jo no veig les coses clares si m’han de mantenir a 180 quilòmetres de casa en un pis de lloguer. A més, vull poder mantenir relacions aquí i quedar-me m’ho posa més fàcil més que no pas passar-me cinc dies a la setmana fora.

Al final, el fet que m’hagi estat assignada publicitat ha estat degut a que la vaig acabar incloent a les opcions esperonat per mon pare, que no volia veure’m fora de la universitat. És una carrera que m’atreu i em segueix atraient moltíssim, però renunciar-hi és mantenir-me fidel al criteri amb el que vaig fer la primera versió de la preinscripció universitària.

De moment tampoc està gaire clar el que faré, però demà renunciaré a l’opció que m’han assignat, tot esperant poder-me mantenir en espera de la reassignació de medicina i sinó, renunciant a totes dues per anar a biotecnologia.

Cagadubtes? Fins al final.

Jo voldria fer-te el meu tresor
i amb una cançó trencar-te el cor…
Per fi: no tinc res més a dir.
Tens a les mans el meu destí.
Jo vaig volant sobre el teu cap
com un estel lligat…

Cuideu-vos!