Ahir vaig anar a veure Los Cronocrímenes (web caiguda per excedir-se de l’ample de banda fins l’1 de juliol), el primer llargmetratge del director cantàbric Nacho Vigalondo. Una pe?lícula senzilla i amb una estranya simplicitat que la fa increïblement profunda i carregada.

Fa temps que estic al lloro de la personalitat d’en Vigalondo, així que està clar que esperava la seva òpera prima amb candeletes i que després d’haver gaudit amb 7:35 de la mañana o Domingo aquesta no podia deixar d’agradar-me.

En Vigalondo es val de quelcom tant irreal i sèrie b com els viatges en el temps per desplegar una narració prodigiosa que sorprèn però que també avorreix ja que una bona fracció de la pe?lícula no és res més que la repetició d’aquesta des d’una perspectiva lleugerament diferent. Desgranant les sorpreses i els girs amb comptagotes, el film és una obra de fons, molt regular i amb un tempo genial que en una frontera incòmoda entre quedar curta i fer-se massa llarga

De totes maneres, Vigalondo completa amb Los Cronocrímenes el triumvirat gloriós del cinema espanyol del 2007 (i en gèneres força americans com el terror, el suspens i la ciència ficció): el que l’ha de renovar i el que està fent que es consideri l’estat espanyol com una potència emergent. Parlo és clar, de El orfanato, REC i els mateixos cronocrims. La nova fornada de directors fa gala d’un llenguatge agosarat i d’idees fresques.

Per a mostra, un botó dels Cronocrims… Si al tràiler sembla que el dolent de la pe?lícula sigui la mòmia rosa, quan ens enfrontem a la durada completa entenem que senzillament és tracta d’una caracterització passada de voltes dins una trama encara més brutal. A més, una cançó de Blondie apareix com a referent temporal al llarg del metratge i també, per la ràdio es felicita a Koldo Serra (director de The Backwoods) i íntim amic d’en Vigalondo. No sabria explicar perquè, però el panorama cinematogràfic necessita que els directors i guionistes s’esbargeixin amb els seus signes d’identitat

És molt interessant que en tota la pe?lícula només facin falta cinc actors (Karra Elejalde i el seu doble, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi Vigalondo) i uns escenaris relativament comuns (una universitat nazi que recorda a la de Los rios de color púrpura, un laboratori, el bosc i la casa de la Clara i l’Hèctor) per plantejar un ampli debat metafísic sobre la pròpia existència, la percepció d’aquesta i una cosa que em fascina: el determinisme temporal, com el que fa que l’Hèctor 2 tracti de fer que l’Hèctor 1 es fiqui a la màquina del temps (en Vigalondo li diu cubeta) peti qui peti. Perquè ha de repetir el mateix que ha patit ell? Realment cal? Si no em cau una pedra aquestes colònies algun dia en parlaré amb algú, ja que tampoc em veig en cor d’escriure sobre un tema tant abstracte.

En fi, una tarja de presentació absolutament recomanable (en Patrick Bateman l’elogiaria i tindria una profunda ànsia assassina). I que donarà al vostre vagatge cultural l’encant de la genialitat desconeguda.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Dedicat a El Mundo. I a tots aquells que obliden els problemes reals amb el futbol. Ho he fet amb barbarismes i coloquia?lismes perquè l’esport rei mai ha estat una activitat culturalment elevada. He començat comptant sí?labes, però he deixat de preocupar-me’n per la mateixa raó.

Ja veig com se’n va Ballack sol
(amb un joc que ja voldria en Villa
estirat a la seva camilla)
pixant-se al botifler Puyol…

Les càmeres gravaran com queda enrere Sena
i com poc després, fútilment es llança Marchena
Mentre sonen rimes imbècils amb maravilla
el germànic perfora la meta d’en Casillas…

Rolfes, Hitzspilberger, Lahm,
la graderia alemana és un clam…
Torres, Hernández i Albelda
només poden menjar merda…

Per tal d’exterminar població,
A Alemanya hi van tenir el führer
que no té ni punt de comparació
amb el seu homòleg íber.
Al segon li deien caudillo
i mereixen que se’ls cepillon.

Aquell nostre davanter de nom impronunciable
pujarà, heroic i amb gosadia a rematar
però, el Pèrfid Judes mai apreciarà
que la seva traïció és imperdonable

En Carreño i en Camacho s’estiraran dels cabells
perquè, encara es pensaven que podien, tots ells…
De totes maneres, han triomfat
car l’opi del poble ha fet que rics i pobres
imaginessin que Espanya guanyava de sobres.
I un cop més, per bé o per mal, els han puat…

Per a quan un desplegament mediàtic igual i unes celebracions multitudinàries per l’Eurocopa de korfball?

Ah si, i una pregunta… Què fa Espanya quan guanya l’Eurocopa? Apagar la Play…

Tags: Lletres, arts i cultura, Societat by Arcangelo
1 Comment »

He tret un 6,57 de les PAU. Per molt que diguin aquesta nota és escòria humana. Em faig eco de la situació que es dóna cada any. Un garrulo integral pegant salts d’alegria per haver tret un quatre pelat, mentre que un paio amb més llums plora de ràbia per haver-se quedat a dues centèsimes d’audiovisuals o medicina. Però la vida és així. No té mesura de les coses.

Suposo que m’han acabat donant pel cul en un factor que no esperava: la mala ca?ligrafía. No era el meu cas, però hi han vertaders genis amb mala lletra i no per això la gent no tracta d’entendre’ls. Da Vinci. En fi. Som una societat capaç d’inserir nuclis ce?lulars en òvuls i fer néixer un ésser viu d’allí, però no som capaços d’avaluar la gent pels seus coneixements objectius, escriguin com escriguin.

Fa temps que a la meva ment hi ronda una reflexió sobre la profunda fa?làcia que és l’avaluació. Tant des d’un rerefons filosòfic com des d’una òptica pedagògica o fins i tot des d’una perspectiva simplement humana. Qui pot garantir, que un alumne coneix? Res ni ningú. El coneixement es pot emmascarar o pot se que l’alumne no disposi dels recursos per expressar-lo i fer-lo entenedor. Així mateix considerar que pel fet de poder resoldre un problema de cinètica, un de solubilitat, un de valoracions, un de gasos i un d’atomística un alumne domina la química de segon de batxillerat és fer un pas inductiu incorrecte des de la lògica en que se suposa que actua la pedagogia. També podem parlar de coneixements amb vessants pràctiques i vessants teòriques, en que sovint només se n’avalua una, suposant que el coneixement d’unes va de bracet amb el de les altres, quan també ben sovint, no és així.

Així mateix, ara voldria dedicat unes paraules a les mencions d’honor. Aquests alumnes que treuen més d’un nou. Hi ha qui disposa d’una capacitat sobrehumana per absorbir coneixement. Però quan no és així… Cal tenir en compte que la vida d’un ésser humà està composada de diferents àmbits, als que cal assignar una dedicació mínima. Podem parlar de vida familiar, social i professional (on s’inclouen tant estudis com feina). Una persona necessita unes hores de lleure per a que el seu pas per aquesta vida sigui mínimament portador. En el moment en que algú es tanca a la seva cambra a estudiar sense mesura, a oblidar-se d’una part molt importat de les seves necessitats és com el que surt del metge sense adonar-se que li falta una cama. I si. Tinc una nota de merda (o el que a mi em sembla que és una nota de merda, no m’ho discutiu), però sóc molt i molt feliç. Per què? Perquè m’he rascat els ous més del que em mereixia.

Al setembre, comença una nova entrega d’aquesta farsa…

Tags: Consciència, Societat, Vida i misèria by Arcangelo
7 Comments »

S’acostava el seu sant i el senyor Baradell ho notava. Ho notava perquè la nit s’escurçava i perquè els carrers anaven plens de galifardeus llençant petards. No era una nosa significativa, però si que era un d’aquells destorbs lleus que tenien la virtut d’augmentar vertiginosament la seva molèstia com més es repetien. Al senyor Baradell li molestava que els nens llencessin petards. Però el treia de polleguera que en llencessin dotzenes i que ho fessin a totes hores. Ell recordava haver-ne llençat, de petit, però només en poques quantitats i per la nit de la revetlla i prou. S’havia arribat a un límit insostenible.

El senyor Baradell era mecànic jubilat i n’entenia força del seu ram. Així que va proposar-se buscar una solució. Una solució definitiva… Amb l’odi i la frustració covats durant anys, va idear una maquinota capaç d’exhalar boles de foc, bombolles de gas a altíssima temperatura que esclatarien després d’uns segons de contacte amb l’aire a temperatura normal. S’hi va posar a treballar, al garatge de la casona que havia compartit amb la seva difunta esposa. Va posar a funcionar tots els seus coneixements i tota la seva inventiva per crear una variant del motor de combustió tradicional però destinada a ser un giny pirotècnic assassí. Una màquina que amb les seves explosions atrauria només als afeccionats als petards i els produiria greus cremades, quan no la mort. Cada dia encomanava una bombona de butà, que el repartidor li duia diligentment sense fer preguntes i poc a poc, anava comprant les peces en una botiga de recanvis on acostumava a proveir-se quan treballava. Ben aviat es va adonar que moltes peces requeririen de modificació i que no algunes altres requeririen soldadura especial que les hauria de fer resistents a la calor.

El matí de la vigília duia dues bosses de plàstic carregades amb la darrera remesa de peces. Feia força calor i duia l’esquena de la camisa xopa de suor, sobretot per l’esforç, però també per la calor. De sobte, en tombar una cantonada, un petard va esclatar als seus peus. Va lamentar no tenir acabada la seva màquina infernal i no poder oferir a aquella colla de mocosos alguna cosa més contundent que un “Què cony us heu pensat?”.
-Ei, iaio que el carrer és de tots!
-Fora de la meva vista o truco a la policia! -va bramar amb veu rogallosa el senyor Baradell. Encara va sentir com renegaven mentre s’allunyaven a pas lleuger.

A la tarda, després de dinar, va telefonar al que havia estat el seu taller. L’havia traspassat al seu etern assalariat, en Tomàs, amb qui guardava molt bona relació. S’hi va posar el seu antic treballador i van estar xerrant sobre la feina i sobre alguna que altra anècdota curiosa. Finalment, el senyor Baradell li ho va demanar:
-Escolta Tomàs, necessitaria que em deixessis la soldadora del taller aquesta tarda. I si em poguessis fer un lloc per unes hores…
-Ei, doncs jo estava a punt de tancar, que me’n vaig a passar Sant Joan a la platja… Si vols t’esperem, et deixo les calaus i tanques tu mateix.
-Moltes gràcies Tomàs, no saps com t’ho agraeixo.

El taller era a un quart d’hora de casa i el principal problema era recórrer el carrer amb la voluminosa andròmina sense cridar l’atenció (tenia una caldera on ben bé hi podia entrar un adult assegut). Va mirar per la finestra i va veure els nanos d’abans llençant petards davant del seu jardinet. Va mirar el pot on deixava sempre algunes monedes que li tornaven de canvi i en va treure en total unes mil cinc-centes pessetes en moneda petita.
-Ei, nois! Us voleu guanyar les garrofes?

Aquells nens se’l van mirar am un gest escèptic. Un petard retardat va posar el punt de l’interrogant a la pregunta. La majoria dels xicots va assentir. Ell els va fer passar al garatge i els va indicar que calia transportar la massa amorfa de peces metàliques fins a un taller a un quart d’hora de distància. Els nois no s’hi van negar i van carregar-ho entre els cinc que eren. Pel carrer, el senyor Baradell va dubtar sobre que podria pensar la gent que veguès aquella insòlita comitiva. Sens dubte devien cridar l’atenció.

Va demanar als improvisats traginers que s’esperessin a la cantonada del taller, mentre ell recollia les claus sol, per tal de no aixecar les sospites d’en Tomàs. L’espera va semblar massa llarga als nois i així li ho van fer saber al senyor Baradell. Aquest va donar-los tres-centes pessetes a cada un i els va aviar amb bon vent. Els nois, però, van voler quedar-se i davant la prohibició del vell, van optar per amagar-se al despatx, que quedava proper a la porta del local.

El senyor Baradell va posar-se a treballar en la màquina que havia de posar punt i final al seu calvari anual i aviat, els nois, en no poder-se exposar a la vista de l’home, van acabar per avorrir-se.
-I si li llencem un petard perquè s’espanti? Ja sabeu com es posa…
Ràpidament tots van afegir-se a la idea.

Mentrestant, el mecànic jubilat ja havia enllestit la seva màquina. Només li calia colocar-hi la bombona. La vàlvula que havia instalat per a tal efecte, quedava sota de la caldera, inaccessible ni que s’estirés al terra, així que va decidir baixar al fossar. Allò va semblar-los una bona ocasió als seus ajudants desertors per a llençar un petard dins el fossar. Era un cartutx que havien fet comprar al germà gran d’un d’ells perquè els petards d’aquella potència els estaven prohibits a la seva edat. El més agossarat del grup el va encendre i el va llençar a dins, mentre tots fugien entre riallades contingudes.

El senyor Baradell havia acabat d’obrir la vàlvula de la bombona va sentir un copet darrere seu, seguit d’unes corredisses. Va girar-se i va maleir els ossos de les criatures (qui, sinó aquells nens del dimoni?) en aquell mateix moment. Un petard enorme consumia els darrers milímetres de metxa just al cantó de la bombona de gas de la màquina soldadora. L’ona expansiva d’aquella explosió faria esclatar la de butà que havia d’alimentar les boles de foc… Dues explosions seguides dins un fossar sota una màquina que no tenia cap altre objectiu sinó la ignició i la deflagració de gasos, no podien significar res més que la mort. Només li quedava el consol, que d’haver-lo posat en marxa, el seu enginy hauria donat uns resultats exce?lents… No va quedar d’ell cap empremta que l’identifiqués, excepte la paraula d’un jove mecànic consternat.

Des de llavors, moltes nits de Sant Joan, l’esperit de Joan Baradell es fa present en moltes fogueres i en moltes revetlles i de sobte, un petard arrenca dits o algú cau dins la foguera. Es parla de l’atzar i de la poca precaució, però es faria més honor a la veritat si es pensés que l’ànima humiliada del senyor Baradell cerca, any rere any, a tota mena d’amants del foc i la gresca per a cremin com ell va cremar…

Tags: Relats by Arcangelo
2 Comments »

El segon dia d’aquest juliol entrant, pels volts del migdia, pujaré en un autocar juntament amb els meus companys d’equip i 58 infants i joves. La destinació, Arbúcies i l’objecte d’aquest viatge són 11 dies de convivència, d’activitats, gimcanes i de bones estones.

Com que ens vam esperar massa per triar la casa, no ens va ser possible triar les dates i per això marxem tant aviat. Aquesta circumstància s’escau precisament en un any tant dolent com aquest, en que tres monitors hem fet les PAU, en que d’altres estan batallant amb els exàmens universitaris, amb les suplències per vacances a les seves respectives feines i la futura responsable se les ha hagut amb unes oposicions. Totes aquestes circumstàncies han fet que ens repartíssim les tasques de programació i que es dissenyessin individualment activitats que l’any passat vam programar de forma co?lectiva (i amb força calma). Així doncs, la cosa ha acabat amb l’equip sense poder-se trobar i fent llistes de material i recopilant programacions a marxes forçades.

Hi ha molta feina per fer en 10 dies: preparar murals, comprar material, preparar-lo, empaquetar-ho tot i després, que tothom sàpiga el que es farà, ja que en haver programat individualment la gent només sap que cal fer el dia que han fet ells l’activitat…

Aquest any també hi ha un canvi de registre força bèstia respecte l’any passat. A mi m’agrada esperar-me en l’assignació de grups, no demanar-ne cap i esperar al que em toca per assignació. I aquest any he acabat al grup de petits (que acaben de cursar primer i segon de primària) en un grup que, pel que sé dels nens que venen i pel que me n’han dit, serà dinamita pura. Tot i així, hi haurà un dia en que me’n deslliuraré i estaré narrant una partida de Vampiro: la Mascarada per als joves, (que han cursat entre 1r i 4t d’ESO). La meva terapeuta ocupacional també farà de narradora i l’he d’ensinistrar en els pocs dies que queden… I encara no sé com. En qualsevol cas, la cosa promet.

Així mateix, algun dia d’aquest cal marxar pels paratges del Montseny a fer el recorregut de la travessa dels joves…

Ens en sortirem?

Bé i si no ens en sortim, sempre tenim l’habilitat indispensable de qualsevol monitor: improvisar.

Tags: Lleure educatiu by Arcangelo
1 Comment »

M’estic llegint 1984 del gran Eric Blair, qui signava les seves obres com a George Orwell…

No es solo que el pasado cambiara, es que cambiaba continuamente. [...] Des de luego, eran evidentes las ventajas inmediatas de falsificar el pasado, pero la última razón era misteriosa [...]
Se preguntó como ya lo habia hecho muchas veces, sino estaría él loco. Quizás un loco era solo una mínoria de uno. Hubo una época en que fue señal de locura creer que la tierra giraba en torno del Sol: ahora, era locura creer que el pasado es inalterable. Quizá fuera el único que sostenía esa creencia, y, siendo el único, estaba loco. Pero la idea de ser un loco no le afectaba mucho. Lo que le horrorizaba era la possibilidad de estar equivocado.
[...] miró el retrato del Gran Hermano que llenaba la portada. [...] Era como si una inmensa fuerza empezara a aplastarle a uno, algo que iba penetrando en el cráneo, golpeaba el cerebro por dentro, le aterrorizaba a uno y llegaba casi a persuadirle que era de noche cuando era de dia. Al final, el Partido anunciaria que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Era inevitable que llegara algún dia al dos y dos son cinco. La lógica de su posición lo exigía. Su filosofía negaba no solo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. Lamayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?
[...] El Partido os decía que negaseis la evidencia de vuestros ojos y oídos. Esa era su orden esencial. [...] Y sin embargo era el, Winston, quien tenía razón. Los otros estaban equivocados y él no. Habia que defender lo evidente. El mundo sólido existe y sus leyes no cambian. [...]
La libertad es poder decir libremente que dos y dos son cuatro

1984 de George Orwell editat traduït per Rafael Vázquez Zamora i editat per Círculo de lectors, pàgines 77 i 78

El progrés duu a la rebe?lió contra l’status quo i l’única manera d’evitar aquest progrés és destruint la producció econòmica que crea excedent, que és el que sempre permet el progrés. La guerra, a part de sumir en la pobresa a la població, dóna la base psicològica per al control social. Els grans líders doblepensen: saben que la guerra és inútil i que només serveix per mantenir ocupada la població i al mateix temps, tenen una fe cega en la seva victòria.

La competència requereix millor indústria i això demana treballadors més ben formats i amb més capacitat de pensar per si mateixos. Així doncs, no surt a compte tractar de millorar ni tan sols la maquinària de guerra ja que, a llarg termini això podria causar una insurrecció.

Tags: Cites, Lletres, arts i cultura, Política by Arcangelo
3 Comments »

Existeix la perfecció com a idea platònica i objectiva? Després d’una interessant conversa al respecte, ha sortit reforçat el meu punt de vista que en nega tota la possibilitat. La perfecció i totes les qualitats que requereixen un ideal perfecte (bellesa, equilibri, bé, mal, veritat…) parteixen de la consideració subjectiva. No hi ha un ideal comú al qual puguem recórrer, sinó que qualsevol disputa sobre la qualitat d’una obra d’art és un cul de sac total i absolut per la impossibilitat de contrastar les concepcions personals de la perfecció.

I això passa per una trampa latent en la definició de la perfecció com a tal: tenir totes les qualitats o no tenir defectes. Molt bé. Però, com és lògic, no pot tractar-se de totes les qualitats (ja que una cosa no pot ser gran i petita des de la mateixa perspectiva), sinó que només podem parlar de les necessàries per complir una missió? I les qualitats o els defectes són percebuts de forma totalment subjectiva i immanent. No té sentit fixar un codi de perfecció que no s’adiu amb la individualitat.

I aquí rau una profunda contradicció en la natura humana: ens necessitem, però aquest subjectivismes minen la nostra convivència fins al punt que per uns, un acte és noble i per als altres pot ser detestable. Però no podem assumir aquesta realitat. De cap de les maneres. Vegem-ho amb uns quants exemples autobiogràfics…

La factura humana està basada en la rectitud de les formes i això es fa palès més que mai en els regles per a infants. Jo de petit, amb tots els regles que vaig tenir em feia la mateixa pregunta: com aconsegueixen que sigui recte, si a la natura no hi ha res recte del que prendre’n la forma? La resposta era clara. Amb un motlle? Però, com nassos han fet aquest motlle? Molt probablement amb un altre motlle. En algun moment deixem de dependre de motlles amb orígens obscurs? També de petit, seguint un raonament anàleg, em preguntava per qui formava als mestres. Ara sé que són els professors universitaris, que també són mestres, al cap i a la fi. Però per ensenyar a un mestre, cal un coneixement superior a aquest, oi? Llavors, per ser el que ensenya al que ensenyarà un mestre, encara s’ha de ser més bo?

De més gran he entès que l’explicació als dos casos es pot trobar tocant de peus a terra, però per i?lustrar la idea n’hi ha prou. I és que tot plegat és una mena de camí viciós a l’infinit (en comptes d’un cercle). Potser aquest infinit inabastable no és altra cosa que la perfecció?

En qualsevol cas, la perfecció i molts altres ideals són poc més que una teoria totalment irreal que simplifica el nostre món. Creure que hi ha un referent objectiu que unifica les nostres visions discordants és summament reconfortant. Sobretot, quan l’alternativa és copsar que no hi ha enteniment possible entre humans degut a que tot passa pel garbell de la pròpia individualitat…

Tags: Consciència by Arcangelo
No Comments »

Avui servidor s’ha passat unes hores en una localitat costanera. Com que a Lleida li diuen interior, no em sembla pas malament considerar la costa com a exterior. No ha estat cap dia especial: el mític regional de les set i deu i abans de les onze ja trepitjàvem la sorra, havent esmorzat pel camí i tot. Ens hem passat el matí a la platja i la tarda de relaxació total a la piscina.

D’alguna manera, em guareixo d’un curs a marxes forçades i em preparo, amb la cura de la tranquilitat pel que pot venir amb les notes de les PAU. També, desconnecto totalment abans d’iniciar el que està de moda anomenar com una nova etapa en la meva vida. En qualsevol cas és un moment de transició, sense cap tasca clara i amb grans oportunitats de bones estones i culturització. M’agrada molt poder dir que tinc temps per aquest llibre o que podré anar a aquest festival. El sistema educatiu del qual he estat un putxineli m’ha deixat tranquil per unes setmanes.

Mentre reflexiono sobre aquestes qüestions, també me n’he plantejat d’altres… Quin plaer troba l’ésser humà en els banys de mar? Aigua amb concentracions d’ions insuportablement alta esquitxant-te els ulls produïnt qui sap quin efecte molest… Grànuls minerals interposant-se entre les fibres del banyador (la feina és teva per treure-te’ls)… L’aigua en constant moviment, esperonada pel vent… Que hi ha de bonic en estar morè?

Aquestes preguntes manifesten que tinc molt temps lliure. De fet, això és la vida contemplativa, el no tenir res a fer. Bé, de fet si que en tinc, de coses a fer. M’havia proposat escriure molt durant l’estiu, per a tenir mig enllestida alguna cosa. Dir que ets universitari i que ets a punt d’acabar la teva opera prima oficial vesteix molt. Tanmateix, és una imbecilitat com les de dalt. També, i això ja és més seriós perquè afecta molta més gent, caldria prémer l’accelerador en la preparació de les colònies… Però avui no hi havia reunions…

Llegir les sàvies paraules d’Orwell mentre sento la remor del mar. Sentir l’aigua acaronant la meva pell, el seu frec, la seva ingravidesa que em permet contorsions impossibles. Conversar sense cap interès pràctic. Escoltar el silenci. M’han dit que això són les vacances.

Tags: Consciència, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

PrisonBreak és una sèrie nordamericana emesa per LaSexta a l’estat espanyol. Després de seguir de forma intermitent la primera temporada, a la segona m’hi vaig enganxar definitivament. Hem considero un espectador fidel, tot i que cada cop més, noto un cert regust a Lost. Aquesta darrera sèrie tampoc l’he seguit gaire, però pel que en sé, al seu fons hi batega un misteri tant gros que sembla irresoluble, com a PrisonBreak. Quins motius tinc per afirmar això? Doncs que ahir es va acabar la tercera temporada igual com va començar: sense cap pista nova que permeti avançar en el misteri sobre la Compañía i els seus objectius, i, en conseqüència tampoc sabem com se la pot eliminar (suposant que aquest sigui l’objectiu final de la sèrie). Així doncs, PrisonBreak comença a ser sinònim per a mi de Mama, he començat una sèrie i no sé com acabar-la.

A mi personalment, cada cop em mereixen més respecte les subtrames veient com el misteri al que s’enfronten en Lincoln i en Michael no ha avançat ni un pas durant el munter de capítols que han dedicat a escapar de Sona. Suposo que l’objectiu central d’aquesta temporada era aquest, però allargar el desconcert del públic no és una bona estratègia. Per això, per al fan, cada cop és interessant veure com evoluciona la relació entre en Lincoln i la Sofia o com s’ho manega en T-Bag al capdavant dels presoners de Sona o gaudir de les petites argúcies que solucionen l’argument d’un capítol. Perquè de la Compañía ben poques coses se’n sabran… En poques paraules, la trama general dels episodis perd a velocitat supersònica, tot i que els capítols per si sols són vertaderes obres mestres de guionatge de suspens.

A més, a diferència de House, PrisonBreak té un petit problema de caracterització. Té personatges genials com el propi T-Bag, l’Alex Mahone o en Sucre, però els que duen el pes de la sèrie, en Lincoln, en Michael i, ara recentment, en Whistler (si Whistler no es pescador, entonces, que es? Ni això han pogut descobrir, els molt paràsits) són descaradament ambigus i un no ho acaba de veure clar, tot i que entre tots tres fan unes proeses que ben bé els valdrien l’admiració de l’audiència.

Si la quarta temporada no és rica en descobriments varis, PrisonBreak haurà protagonitzat el declivi qualitatiu més gran de la història televisiva. Molt, molt gran… És el que té construir una casa sense paret mestra… Tindrà una façana preciosa, que en tractar d’encaixar en la globalitat, farà figa…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

L’estat espanyol (que no Espanya) té un llarg historial d’intolerància contra les causes antimonàrquiques i nacionalistes (perifèriques, déu els guardi de tocar la Seva causa nacionalista!). De fet, dissabte passat, en un acte d’homenatge als presos polítics durant el franquisme, al president del congrés dels Dos Partits diputats i fill d’un falangista, José Bono, després de lloar la lluita d’aquells que van ser privats de llibertat per defensar la legalitat vigent durant la segona república (i atacada pels bàndol nacional) condemnà que un espontani tragués una bandera republicana i proferís un crit tan poc adequat com ¡Viva la República!. De fet a quina classe subversiu jueu, roig i invertit se li acudeix lloar la república en un acte que serveix per recordar els presos polítics que hi estaven a favor?

Ara sense ironies: quina hipocresia és aquesta? S’està donant continuïtat a l’hereu d’un dictador, l’única legitimitat del qual és un testament menyspreable i els politons que diuen ¿Por que no te callas? (si si, el rap del Cuní també). Però, amb calculada ambigüitat es dóna peixet als avis que recorden una època en la que les coses es tractaven de fer amb una mica de sentit… però compte! Podrien tocar-te el crostó si surts del guió!

Però bé… hi ha temes que ni tan sols es tracten amb hipocresia, sinó que directament s’esclafen i se’n desinforma al respecte. En el cas d’en Franki, ben pocs mitjans van seguir d’a prop el cas fins que la cosa no va arribar a instàncies relativament altes. I ara, ningú parla de dos menors citats a declarar a l’audiència nacional per penjar al seu institut un cartell que anunciava una manifestació de suport als encausats per cremar fotos de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias (un paio que pels títols nobiliaris que es calça pressuposa que les Índies són encara possessió de l’estat espanyol).

He tingut coneixement d’aquest cas gràcies al blog d’en Titot (tot sigui dit, un referent claríssim del meu independentisme) i encara veig dracs fúcsia pel passadís de com em costa de creure que un simple cartell penjat amb permís del centre faci que la conselleria d’Educació obligui al director de l’institut a delatar als alumnes i que aquests hagin d’anar a donar explicacions del que pensen a l’audiència nacional… Des de quan està prohibit pensar?

Tot plegat demostra que la legalitat serveix per protegir uns símbols imposats i amb clar domini sobre uns altres, que no gaudeixen d’aquest privilegi. I el més trist del cas és que el govern, en comptes de condemnar públicament els actes desfavorables d’acord amb la seva ideologia, posa tota la maquinaria judicial de l’estat a treballar per a que cap ovella surti del tancat únic i indivisible que s’ha traçat amb foc, sang i genocidis culturals. Després dels anys que els ha costat convertir l’independentisme en una opció relativament minoritària no deixaran pas que dos galifardeus els ho espatllin tot, també cal entendre’ls…

Cal insistir en la idea que la legalitat només protegeix uns símbols concrets. Les banderes espanyoles s’han de cremar a cara coberta i després cal fer les mil i una per a que no se sàpiga qui ho fa fet, mentre que els neonazis valencians que cremen senyeres no necessiten ni tan sols amagar-se. Fins i tot podrien enganxar-se el DNI al front (si són capaços de fer-ho del costat correcte), que aquí no passa res companys.

Després parlaran de solidaritat, d’atemptats contra la unitat i de ves a saber quantes abstraccions més… No tenen vergonya.

Tags: Païs, Política by Arcangelo
3 Comments »