El mecenes
S’havien conegut en un en un co?legi major de la Metròpoli, quan aquesta quedava massa lluny de la Ciutat de Províncies per a anar-ne i tornar-ne sovint. I, si eren a la Metròpoli, és que eren els millors de la Ciutat de Províncies. Tenint ben clar això, quan van anar retornant als carrers sorruts de la urbs que els havia vist créixer, van endegar un projecte per a activar culturalment aquella ciutat perduda que encara conservava tants visos de poble en el seu tarannà.
La seva tasca va prosperar durant anys. Van impulsar la restauració de catedrals i van subvencionar músics, pintors i cineastes. Cuidaven que els més ben dotats fossin els que gaudien de les millors oportunitats per tirar la ciutat endavant. Organitzaven concerts, exposicions i projeccions; festivals i fires de tota mena. Co?laboraven en els esdeveniments típics del folklore local, divulgant-los i donant-los un nou tel d’interès cultural, social i quan no, antropològic.
Amb el temps, i amb la disposició de les fortunes que havien acumulat essent els millors de la seva terra, anaven abonant el camp que tant havien estimat amb el purí de la cultura, i l’anaven abonant no perquè aquest donés millors fruits, sinó per a que aquest els recordés en un futur. Ells ho dissimulaven molt bé, però, a mi, observador de mena, no em van enganyar.
Entre moltes altres coses, pagaven per dotar un premi destinat a joves creadors cinematogràfics que havia adquirit un cert prestigi arreu del país. Més o menys des dels inicis, els curtmetratges que es presentaven solien projectar-se en un dels locals que, generosament havien ajudat a aixecar, a condició que fossin un refugi de les arts i la cultura.
Com que calia deixar-se veure, un d’ells, no importa qui, va personar-se en una d’aquelles projeccions. Just davant meu. En total, la mostra constava de sis curts, tots força pèssims i tenyits amb els visos de l’inte?lectualisme pel qual es poden explicar històries sense ordre ni concert i ja posats, de lògica. Jo em removia nerviós al meu seient i vaig prendre la decisió de marxar, però llavors vaig reparar en qui tenia al meu davant. I en el meu odi per l’status quo i en el meu amor pels draps bruts, vaig decidir quedar-me per a observar aquell individu…
Al tercer curt, en una llengua estrangera i sense subtitular, en una escena de particular violència física (ja que la verbal no s’entenia), l’home va dur-se una mà a la cama, sobtat. I en aquell precís instant, una melodia polifònica va inundar la sala. Era la Marxa Turca i cada cop sonava més fort. Segurament, devia estar programada per fer-ho. El mecenes, va aixecar-se a corre cuita, fent soroll amb la cadira i se’n va anar cap a fora, tot responent a aquella inoportuna trucada.
Li havia sonat el mòbil, al molt cabró! Suposo que al cap i a la fi, tot plegat és culpa de la ingesta excessiva del purí de la cultura…
