Entries Tagged as ''

Juguem amb els àngels

Ruíz Zafón ha trobat la gallina dels ous d’or amb la seva Barcelona vidocquiana, encantadora, vodevilesca i casposa. En molts aspectes, El Juego del Ángel és un calc descaradíssim de La Sombra del Viento i no para de fer-hi referències, críptiques, formals i, fins i tot, textuals. De fet, assistim al tímid festeig dels pares d’en Daniel Sempere (amb David Martín, protagonista d’aquesta darrera nove?la fent d’alcavot com anys més tard ho farà en Daniel amb Fermín i Bernarda) per no parlar dels para?lelismes inacabables: una fuga a París frustrada per una tragèdia, amors segats pel poder, l’ambició, la diferència de classes… En general, Ruíz Zafón repeteix els trets que ja li van funcionar farà cosa de set anys.

Però també innova: tenim un antiheroi zafonià que té molts trets del Daniel jove i innocent, però que a la vegada és més gran, realista, àcid, cru i expeditiu. És diu David Martín i també creix sense mare. És un escriptor segons se’ns diu exce?lent i amb vocació, però poc reconegut, enamorat de la mateixa dona que el seu mecenes i protector, Pedro Vidal. En aquesta ocasió, els designis del polifacètic autor duen a aquest jove a investigar els antecedents de l’antic propietari del casalot on viu, sospitosament connectat a un editor poc menys que diabòlic, que li ofereix un pacte mefistotè?lic. Al final, si em permeteu un petit spoiler, el nostre protagonista s’acaba convertint en el profeta de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. Dit així, sembla un deliri, però llegint el llibre té la seva gràcia. En qualsevol cas, s’admeten apostes sobre la lectura final: és l’Andreas Corelli (existeix un tal Arcangelo Corelli…) un àngel que fa partícips a en Martín i a en Marlasca del seu joc?

La trama d’intriga que tant es venia, triga molt a començar de debò i mentre no ho fa, gaudim d’un dels jocs d’atzar i providència impossibles que caracteritzen l’obra d’aquest escriptor barceloní i que sostenen l’argument de les dues nove?les de la saga del Cementiri. Aquests llargs i curiosos canapès ens remeten al final, quan els més ortodoxos esperem una resolució racional de l’obra. Personalment, no m’agrada com aquesta providència i sort acaba solucionant les coses, de vegades contra tota lògica, però suposo que és un mal menor, ja que, en aquesta ocasió, ni providència ni llets, Ruíz Zafón tira del poder sobrenatural d’Andreas Corelli per solucionar una trama amb ingredients semblants a La Sombra del Viento, on s’ha incrementat amb força la presència dels elements característics de la nove?la gòtica del XIX. Un tribut literàriament perfecte, però molt poc versemblant. De vegades, tracto de no ficar-m’hi, en aquest aspecte. Però cal preparar al lector quan una història és de tall fantàstic. I al meu parer, és un error emprar un estil racional i realista i, sobretot, qualificar el llibre com una obra d’intriga.

I és que la nove?la supura incongruència (o això li sembla a aquesta pobra ment científica que santifica la realitat), no per la sort descarada del protagonista sinó per una trama d’intriga sobrenatural amb prou feines aclarida i sobretot per un encantador onirisme malaltís i desesperat de nova aparició. En general, crec que El juego del ángel peca de sobredosi d’imatges gòtiques, emo, dark i gore, precioses i sublims, això sí, però que acaben desequilibrant l’estètica tímidament gòtica de La Sombra del Viento, estronca l’aire de bohèmia que tant bé hi havia funcionat i sobretot, esquinça el gran teló de la versemblança amb molt poca gràcia.

Ja ha caigut el primer best-seller de Sant Jordi. Pel que fa a servidor, l’han de seguir La trilogía de la niebla, del mateix autor, Shadow warriors, una co?lecció d’anècdotes del SOCCOM nordamericà escrits per Tom Clancy basant-se en l’experiència d’un ex-militar i La passió d’Alexanda de Xulio Ricardo Trigo. Us ben asseguro que no seré tant ràpid com amb aquest…

Marc Parrot a Lleida

Ahir vaig assistir fent d’espelma, a un concert magnífic que va oferir Marc Parrot al Café el Teatre. Vaig gaudir del xou a primeríssima fila, contemplant com aquest geni desgranava el seu repertori amb el seu estil inconfusible. Tractant de ressenyar la música de Marc Parrot al meu pare li vaig parlar de que era una mescla entre l’electrònica, el grunge i m’atreviria a afirmar que algun punt de Pascal Comelade (la part del cabaret, que en diu ell).

Amb la veritat per davant, no tinc el plaer d’haver escoltat el seu darrer disc, que va monopolitzar el concert i que motiva la gira, però crec que promet i molt. I és que a la manera de fer d’en Marc li queda molt suc, ja que la seva música és trencadora, però no per ser trencadora és perd en extravagàncies incomprensibles. De fet, tot el que pugui tenir (i de fet, té) d’extravagant ho comparteix amb el públic, sense manies. Un paio que surt a l’escenari amb llum negra i comença a cantar amb un micro penjant del sostre, que a estones recorda a Ian Curtis…

Al concert ens va obsequiar amb tres dels meus temes preferits de Mentider, el seu primer àlbum en català, Be negre, Faig llenya i Porteu-me carbó, que em van fer xalar com un cabró. També va recuperar temes com Rompecabezas i una bonustrack de Mentider sobre la música comercial, tocada com els gitanos de l’est. Tot plegat, amb una escenografia temàtica molt aconseguida al voltant de les ones de ràdio i el món dels radioafeccionats, esquitxat amb uns quants canvis de vestuari. Fins i tot, algunes cançons com Cinc caps o Ara que estic mort van requerir canvis d’instrumentació i complements, donant lloc a gags divertidíssims.

En resum, crec que en Marc Parrot es fa girar el concert al voltant de si mateix, controlant-ho tot. Un artista que ha entès el que fa temps que haurien d’haver entès molts altres, que tot hauria de començar amb la seva voluntat de crear i mostrar.

Em vaig poder fer una foto amb ell. Trobo que és un paio realment atractiu i carismàtic, al meu cantó, així que us faig saber que posseeixo la prova del delicte, però també que la mantindré sota secret de sumari.

NB: Durant els tres propers dies (dilluns, dimarts i dimecres) no publicaré res aquí ni moderaré comentaris. Queda poc. Molt poc, senyors!

Reciclant idees

Dos pensaments anotats en un full caigut de la meva llibreta vermella:

La justícia s’ha operat les cataractes i la llibertat ja no vol ser l’esclava dels que la duen a la boca.

Als que emplenen les parets de les galeries d’art, tenen un nom que apareix en maons de ce?lulosa o en qualsevol altre lloc; només els falta fer voleiar la seva bossa per revelar la seva condició. Sinó, com expliqueu que se’ls conegui?

Havia de llençar el paper i no sabia on apuntar això…

Monitor en blanc

Miro d’escriure i els dits resten immòbils, paralitzats, esperpènticament corbats sobre el teclat, que, arrogant, manté totes les seves tecles alçades, en un gest inaudit de subversió. La inspiració mai n’ha entès de terminis, de límits, d’extensions, de condicions, de formats… I tot sovint arribo a pensar que no som els homes que tenim el do de l’escriptura sinó que més aviat és l’escriptura (en forma de maledicció més que no pas de do) la que ens posseeix a nosaltres. I és que a vegades, la nostra voluntat és completament insuficient per frustrar el desig imperiós d’escriure que ens assalta en els llocs més insospitats i tanmateix, també és incapaç de fer que les paraules brollin amb relativa fluïdesa. També és curiós com la inspiració no obeeix a les situacions. El temut Holocaust generava dificultats als escriptors per a tractar-lo i de vegades, el simple vol d’una papallona desembrida el sentiment i s’emplenen pàgines en temps inusitats.

A fora plou i la pantalla de l’ordinador, amb els únics colors de les icones del processador de textos, segueix allí, a dins, dues hores després. Ho he intentat tot, des de basar-me en el que un altre ja ha escrit, fins a fer un brainstorming, passant per escriure el primer que em passi pel cap. Potser fora bo, obrir la finestra, descongestionar l’habitació del fum de l’encens, que insistentment ha cremat tota l’estona i cercar la inspiració en el plugim insistent que porta caient des de mig matí.

Pel carrer hi passa una mare que es tapa el cap amb una cartera decorada amb motius infantils. Al seu cantó, un individu de la talla inequívoca d’un nen camina, colgat entre els plecs d’un impermeable enorme. Un cotxe esquitxa a la senyora al pas de vianants, i aquesta renega amb totes les seves forces, com si ignorés la presència de la criatura al seu cantó. Sens dubte el nen recollirà les perles regurgitades per la dona i les desarà en algun racó de la seva memòria per tal d’emprar-les en qualsevol picabaralla. Podria escriure un assaig sobre com arriben a influir els pares en les seves criatures. I la dicotomia entre fingir-nos qui no som per tal que el nostre fill creixi en un llit de roses o ser sincers amb ell i mostrar-li totes les facetes de la nostra personalitat. Però senzillament, no és el moment. També podria escriure un poema sobre la pluja que cau, fresca, jovial, que duu l’olor dels penya-segats de la costa. Però ara escriure qualsevol cosa només hem serviria per perdre encara més el temps. I per si fos poc, també em ve de gust escriure sobre, sobre el Temps. Alguna mena d’escrit tràgic i histèric, com sempre que se’m llença a sobre. Definitivament, no és pas el moment adient.

Sento la rebe?lió de les meves pròpies idees secundant a la de la blancor del monitor. M’encenc un cigarret i poso música. Una peça acústica on predomina una veu trencada i sensible inunda l’habitació, substituint la flaire intensa i pesada de l’encens. Per què m’he compromès? Ben mirat no sóc un escriptor conegut ni molt menys. Vull ser conegut? Què és ser un escriptor? Narrar, compondre, explicar… Això ho podria fer qualsevol, fins i tot un paio com jo. En qualsevol cas, i retornant a l’eix central, a mi em vindria de gust ser escriptor. Que em publiquessin, que em critiquessin, que em llegissin, que em coneguessin, que tractessin d’entendre’m. No sé si és escriptor qui escriu o qui és llegit, però jo, sense la difusió de la meva obra no em sento realitzat. Realment gaudeixo escrivint?

Sona el telèfon i agafo l’aparell del cantó de l’ordinador. Pregunten per mi. És en Joan, que si tinc llest l’original. Doncs no, però em queda poc, al vespre o demà pel matí li podria fer arribar. Però hem diu que ja no li fa falta, que el productor i el director ja n’han triat un (un que si que ha complert els terminis) que s’ajusta a l’essència de la pe?lícula. I jo, que faig? Per què havia dit que acabaria un guió ja començat, si sé que no sóc capaç de proposar-me un tema o un estil concret, que sempre penso en tot menys en el que toca? Pel plaer d’escriure, de tenir idees? Cerco excuses com premis, convocatòries, publicacions i reconeixements diversos, per a tacar un paper amb tot allò que m’inquieta?

De moment, llençaré una altra pàgina en blanc a la paperera. Ja puc tornar a escriure del que vull. I definitivament, la meva vida no està feta per cercar moments per a publicar.

Obra guanyadora del primer premi de prosa del Concurs literari de Sant Jordi. He de confessar que no me l’estimo, però ben bé val la pena llegir-se-la: pura autobiografia. És possible que algun dia la revisi, la retoqui i la torni a publicar, car hi han massa detalls que no m’acaben de fer el pes. De totes maneres, em serveix per oficialitzar un anunci que ja fa temps que salta de neurona en neurona: a partir d’avui, res del que escrigui serà presentat a cap premi literari, ni cap convocatòria de res. O és que algú presentaria el seu fetge a un concurs de vísceres?

Per cert, un altre detall que cal tenir en compte. Una petita extravagància si se’m permet. El que escric, sobretot la prosa no està fet per a ser llegir en veu alta.

Sant Jordi mon amour

A tots aquells que així ho han decidit, gràcies per no premiar-me. Sens dubte, i també sense ironia, això constitueix un repte per a millorar. Quedo agraït, però faré com que no ho he sentit.

Aquí l’obra menyspreada, al meu parer una de les millors que he escrit mai. O és que potser, per l’autor, l’obra s’assembla a la mussa?

Jo vull caminar pels teus pensaments,
descobrir nous mons mai creats,
dins l’àtom més simple avui existent;
i, entronitzar als Déus mai idolatrats.
I tanmateix mai seré prou lluny de tu.

Jo vull fugir lluny, a caçar estels,
jugar a ser funàmbul sobre un cometa,
solcant els cels en el pegàs de gel,
fins estavellar-me en algun planeta.
I tanmateix mai he estat tant a prop de tu.

Jo vull descobrir noves dimensions
universos de possibilitat
que tu m’estimis, una entre trilions,
un lloc on jo, encara, no hauré errat
I tanmateix mai deixaré de pensar en tu…

Explicacions? Com de roses, avui no en dec cap a ningú.

Masclisme paternalista

El nou govern de les Espanyes es pensa quées progre o potser només s’ho pensa el Circumflex. Però jo, profeta de la nostra cosmovisió ja us avanço ara que en aquest aspecte és més progre el PP que no pas el PSOE. I ho dic des de l’objectiu odi profund que tinc a ambdues formacions.

En Circumflex pensa que ser progre vol dir poder dir que tens més dones que homes al govern, com si això hagués de ser notícia. Més aviat es podria equiparar a la polígamia i als harems. Si les dones són igual de vàlides que els homes per a les tasques de govern, la seva majoria a l’executiu hauria de ser una absurda estadística, no una notícia pregonada als quatre vents. S’està fent el joc als que pensen que les dones en una situació del poder constitueixen una situació anòmala o excepcional. Aquells que encara pensen que cal ajudar les dones i no és capaç de veure que s’ajuden soles.

El nou govern espanyol està ple de dones. D’acord, però, qui té els ministeris realment importants? Partint de la base que els ministeris realment importants són aquells que de ben segur duran a terme una acció relativament perdurable i destacable, avalada per la seva trajectòria prèvia, podem inferir que aquests són interior, defensa (tot i tenint en compte que jo em desfaria d’aquesta àrea), justícia, economia, sanitat, treball, educació, assumptes socials i si m’agafes de bones, cultura. A part de la vicepresidència, que tampoc és una plaça forta, sinó més aviat representativa i de delegació, en mans de dones només hi ha defensa i educació (i ara també assumptes socials). La resta de ministeris monotemàtics com habitatge, innovació o igualtat sí que estan liderats per dones, però són experiments un pèl absurds, si se’m permetm i que tampoc atorguen una posició de poder real a les seves titulars. En algun lloc vaig llegir que anomena a una cartera d’igualtat té un punt d’orwellià. Digueu-me paranoic. Però potser aquest puntet que jo imagino està en que la gent es pensa que en Circumflex és un gran feminista… un feminista que relega a les dones a càrrecs quasi testimonials. Algú sap que fa el ministeri d’administracions públiques?

A més, colocar a una dona pel simple fet de que es dona es quasi pressuposar que ella no hi arribarà per mèrits propis. És com donar peix a un famolenc en comptes d’una canya per a que se’l pesqui. Pobres dones, tant poc ambicioses, donem-los ministeri, que sinó es passarien el dia a casa fregant i cuidant els nanos. És el missatge que a mi m’ha transmés el Circumflex. Un polític que va dur esperança de canvi a l’estat espanyol i que al que ara ha dut hipocresia, progres acèfals i una gran dosi de bon rotllo que ens permet acceptar que els ministeris sembla que es rifin.

I és que posar dones peti qui peti no és la solució. Vegem-ho amb un exemple: Carme Chacón és professora de dret, no? Sens dubte, la professió idònia per a ser minstra de defensa tu! No seria millor posar-hi algú amb experiència castrense o amb una formació d’enginyeria? Efectivament, seria millor, però Joan Clos era metge i va ser titular d’indústria (és clar que coneixent-lo, potser deia que era metge i en realitat era programador informàtic). Això, ja més que un problema de masclisme paternalista és de no haver vist Barri Sèsam el dia que explicaven allò de les professions.

Algun dia he de deixar d’analitzar la política, sobretot l’espanyola… Fins la propera, gaudiu de la Diada!

Ha arribat l'Holofaust

Senyores i senyors, tinc el gust de presentar-vos la meva nova aventura blogogràfica para?lela a Contes d’Storyville: HollowFausto Cannibal. En principi neix com un lloc per abocar-hi deliris, pensaments indiscriminats, inte?lectualismes i paròdies d’aquests… la meva companya de trifulques, l’Eli, Oceau a l’HFC, diu que és un blog de lliurepensadors. Tot i així, encara no hem parlat en profunditat sobre el que hi penjarem i de moment, cadascú va a la seva.

Permeteu doncs, que el nostre pensament sigui lliure i compreneu aquestes dues ànimes inquietes que es miren el món des de la seva peculiar òptica opaca. No deixeu de visitar-lo, que promet.

La gent, jo i el temps

Dimecres papà es va estirar i em va comprar un mòbil nou, un flamant Sony Ericsson K530i. El cas és que jo abans tenia un Siemens AX72 i cert dia va decidir deixar de funcionar, així que després d’un temps d’espera amb un terminal vell he pogut fugir de la fama que sempre m’ha caracteritzat de tenir telèfons tronats.

El cas és que el sistema d’agenda de Siemens no deu ser compatible amb el de Motorola i el de Sony Ericsson, perquè tal i com tenia els contactes a l’AX72 no ho podia veure al Motorola ni al nou. Crec que tenia alguna cos a veure amb el mode en que es visualitzava l’agenda (si contactes o telèfons). En fi, el cas és que fins i tot hi havia allí els que jo havia esborrat en el mode que només feia anar el Siemens, com ara un parell d’ex-musses l’adéu de les quals no he paït prou bé, el meu ex-equip de volei en ple i ex-companys de classe als quals fa segles que no veig.

He tingut la sensació d’anar recorrent un passadís on se’m mostrava, com en una exposició retrospectiva, la gent que s’ha creuat en la meva vida des que tinc mòbil (des del dia en que vaig fer 14 anys). D’alguns no en sé absolutament res (i de fet no ens vam ni acomiadar) i precisament per això he esborrat els números dels companys d’equip i també d’alguns companys de classe, embarcats en l’aventura dels cicles formatius i amb una vida nocturna molt poc susceptible de coincidir amb la meva.

I és clar, sent com sóc no podia evitar caure en el tòpic: la gent passa per la nostra vida, les nostres relacions experimenten uns pics determinats, o senzillament un creixement sostingut i després decauen fins a desaparèixer. Realment hi ha poca gent amb la que mantingui una relació continuada de debò. Molt poca. I moltíssima menys encara que em permeti afirmar que aquesta relació continuarà en un futur. I tot i així res és segur. Jo he esperat molt d’algunes persones i no n’he rebut res més que un silenci frívol. Diu la meva terapeuta que els amics de debò són els dits d’una mà. Jo no sé quants dits té la meva mà, però no arriben a cinc.

Mentre esborrava a gent valorava quines possibilitats tenia de tornar a necessitar el seu telèfon o quins motius podia tenir per conservar-lo. Érem bons amics? Parlàvem d’intimitats? M’he sentit malament, com atacat per una nostàlgia negativa, aquella que et recrimina que deixis morir les floretes del camp…

Realment sóc jo qui tinc el poder d’afirmar que no vull reprendre una amistat estancada en els llots de la incomunicació? No s’han de parlar aquestes coses? Massa preguntes per un dia de ressaca. En breu, gaudireu d’una novetat blogogràfica sense precedents a les vostres pantalles.

Propaganda nazi

L’ego i la raó són les forces destructores de la Humanitat. L’ego duu a la inquietud, a la recerca del benestar, al desassossec existencial… i acaba creant l’oci i la cultura. La raó, la molt filla de puta, acaba donant lloc a la filantropia, l’empatia, a l’ètica… Quina trampa sublim i suïcida, aquesta de la selecció natural, que posa fi a la creació fent que ella mateixa premi el gallet.

El fet d’haver esdevingut éssers dotats amb l’immens poder de la raó ens durà de pet a la nostra extinció: estem sobreexplotant els recursos naturals i arribarà el dia en que serà físicament impossible produir més enllà d’un cert límit; i permetem la supervivència dels febles (en un sentit genèric i no pejoratiu). No pretenc demanar un canvi d’actituds. Senzillament em meravello davant d’aquest determinisme fatal, d’aquesta bomba de rellotgeria d’engranatges incomprensibles. No som res, ni ningú i a sobre, de cornuts, pagarem el beure.

La nostra pròpia evolució com a macrosocietat global ens conduirà a assassinar el planeta. Així de clar. Perquè afavorim el nostre creixement com a espècie i això fa que res freni la demanda de recursos. Si el nostre model econòmic (el que guia les nostres vides; quantes hores passen al dia dedicant-nos al nostre futur o a la nostra feina?) es basa en el creixement constant, com cony volem pretendre perpetuar-nos? A més, a tots ens agrada, posseir, la novetat, el caprici… Ningú contaminarà menys per a salvar els fills que encara no sap si tindrà.

Si algun dia les forces del planeta o fins i tot les còsmiques ens posen a prova com a espècie, com a ecosistema o com a societat, es trobaran amb una raça debilitada que permet sobreviure a individus amb deficiències i als que no en tenen (o en tenen poques) els minva les capacitats físiques i els malacostuma en els hàbits, per no parlar de que fins i tot, a alguns, els xucla la inte?ligència. Potser és el menys important però estem augmentant les freqüències genètiques d’anomalies que en un passat causaven la mort i que, ara fins i tot tenen una presència considerable a la societat: intolerants a la lactosa, anomalies cardíaques congènites, deficients mentals… Potser arribarà el dia en que l’ésser humà serà físicament incapaç de viure sense medicines, sense una màquina, sense un procés artificial creat per la pròpia espècie que li permeti la vida… O és que aquest dia ja ha arribat?

Disquisicions metafísiques a euro la sessió. El cafè que m’heu de pagar va a part.

Per cert, avui a partir d’un comentari banal de la professora d’anglès respecte una traducció (thousandfold), he recordat una cançó que escoltava fa molts anys, quan era un preadolescent nyonyo i i?lús. Recordo que l’escoltava pensant en la noia que m’agradava i que, coses de la vida, ara ha esdevingut la meva terapeuta ocupacional… En fi, que millor que un moment nostàlgic per compensar-ne un de fatalista?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

I could fall into the sky, do you think time would pass me by?

A un mes vista

Queda un mes exacte per a que tingui lloc la meva darrera classe oficial de batxillerat. L’endemà d’aquest dia a mig camí entre l’eufòria i el desassossec, es celebrarà la festa de les orles, sense que molts no sàpiguen encara si passen de curs o tenen la nota que volien. Després d’això, però i d’uns dies de suficiències, vindrà la preparació per la selectivitat.

Comptant-ho bé, sols queden 18 dies de classe, en els quals es concentraran una vintena d’exàmens, dels quals ja se n’han marcat 12. La veritat és que posar números a la cosa acollona. Jo ja tinc moltes ganes d’acabar i sortir viu de tot plegat, i m’és igual si bé o malament.

El meu futur és incert en tots els aspectes i l’estratègia de fixar-me objectius pot no funcionar com jo voldria, així que suposo que senzillament em proposaré acabar amb relativa dignitat, sense cap raó per reduir les freqüències de publicació, però si augmentant les d’estudi. Cal estar preparat, car aquest dijous en cau el primer de molts: la guerra civil espanyola. Ho faig preparant una memòria de la visita al Museu d’Història de Catalunya de principis de mes i així mato dos ocells d’un tret. Realment Franco era un fill de puta que a sobre no molava tant com Hitler o Mussolini. És que a Espanya no hi han ni dictadors que valguin la pena, tot ha de ser mediocre? Déu meu! Això és cianur per a la meva personalitat sensible i inquieta!

Ara mateix estic escoltant Mentider, el primer disc en català del gran Marc Parrot. Una de les meves cançons preferides d’aquesta obra absolutament recomanable és Porteu-me carbó. Un fragment d’aquesta diu He tret zero en actitud i he suspès per vocació; m’he deixat guiar pel cor. No sé si a mi el curs m’anirà tant malament, però de fet, ara ho faré tot d’esme. Si va bé, benvingut, que no, doncs mala sort. Tinc un estiu genial per davant, ho sabíeu, això? I el dia 25, en Marc visita el meu idolatrat Café del teatre.

La veritat és que darrerament hem costa escriure i molt. Em recordo passant-les putes per a parir una prosa fumable per als jocs florals de l’escola; també em recordo farà cosa de mig dia, torturant la imatge d’una d’aquestes noies que em visita mentre dormo (a torturar-me a mi) i sense treure’n res en clar. No sé fins a quin punt puc forçar la maquinària i penedir-me del que escric a tanta velocitat: tinc una carpeta plena de projectes inacabats. Tinc una llibreta plena d’idees i avui encara se me’n ha acudit una altra que no prosperarà. Suposo que la meva naturalesa pusi?lànime transcendeix les fronteres d’allò que faig per obligació.

Per avui ja n’hi ha prou. Bona nit i bona sort.