Aquest era l’encapçalament del blog en els seus primers temps. N’hi havia un altre composat d’una dona nua (que en teoria era una prostituta real d’Storyville), un dibuix manga a tinta xinesa de la meva ex (no d’aquesta, de l’anterior) i no sé que més. Però aquest sens dubte triomfava llavors i encara ho fa ara. De fet, sinó fos perquè difícilment combina amb un tema normal seria a tots els que he tingut.
En aquest collage, hi podeu apreciar l’obsessiu pla del llit en forma de cor de la pe?lícula de Sin City, un tros d’un fons de pantalla de la nova edició de WoD, un dibuix d’una mà amb guants de reixeta i cadenes subjectant una rosa (desconec qui n’és l’autor, però m’agrada molt i va ser durant molt temps el meu avatar del messenger) i el mateix fanal repetit cada cop més petit per a donar la sensació de perspectiva d’un carreró, tot i que els petits no s’aprecien, quasi. El fons de tot plegat són degradats del Photoshop, amb el filtre Liquify i la font del títol és Bad Acid.
Trobada de monitors de la CECta, molt rebé. Potser en parlo o no.
El fet que jo sempre parli de l’estat espanyol no és per un caprici nacionalista. És que, fins allà on m’arriba l’enteniment, aquesta entelèquia que hom anomena Espanya no existeix.
Això té moltes conseqüències perceptibles en l’actualitat, moltes derivades de les psicologies nacionals dels pobles que conformen un estat on la convivència és realment difícil. Però també té la seva explicació històrica, folklòrica i lingüística, patilleres i manipulades com no podia ser d’altra manera… Què esperàveu? Si voleu informació veraç i objectiva escolteu la COPE, cony.
Si hom mira un mapa lingüístic de la península ibèrica durant la Reconquesta, apreciarà que la multitud de llengües i dialectes que s’hi parlaven era ben nombrosa i més diferenciada que ara. Això, els interessos de les classes dominants, primer la noblesa i després la burgesia, van anar-ho llimant perquè és més fàcil gestionar el mateix territori que no gestionar-ne varis? Però, ves qui ho diria, que encara hi ha l’asturià i l’aragonès que sobreviuen com poden. I hi ha l’èuscar, el gallec i el català que donen pel sac pel pur plaer de fer-ho, perquè fins i tot s’han normalitzat i oficialitzat. Això és un signe elemental de diferència.
A més, hi han molt pocs trets del folklore ibèric que siguin comuns a tot l’estat espanyol. El més estès potser són les curses de braus i els vestits de sevillana ultra cutres que vénen les botigues de la costa… D’encierros, al principat no se’n fa ni un i la música regional també presenta unes divergències excessives per a que es pugui considerar unitària. Fins i tot la llengua presenta diferències territorials molt remarcables, tant als territoris bilingües com als que no ho són. En aquest punt hi he estat barrinant força i això és el que hi ha. Em deixo alguna cosa?
Finalment, el tema que esmentava al principi. Jo crec bastant en la teoria de la psicologia nacional, per la qual tots els habitants d’un país tenen una manera de pensar mínimament unificada amb uns patrons de conducta molt bàsics. Per exemple, els finesos i molts pobles escandinaus són introvertits, els italians i altres pobles mediterranis són amants de la gresca, els francesos i els anglesos educats… Semblen simples arquetips, però jo crec que va més enllà. Fixem-nos el en cas de la fama de calents que tenen alguns països del sud d’Europa. Allà hi fa caloreta durant més temps a l’any… A més calor, més carn a la vista i a més carn més excitació. A Irlanda per exemple, la gent és molt hospitalària i de cada dos dies, un plou. Què devia passar quan en aquells temps que els camins eren fangosos i hom viatjava a peu? Quina mena d’ésser roí deixava la gent a la seva sort a l’exterior? Els factors ambientals d’una regió contribueixen a generar uns patrons de personalitat. La pluralitat de regions naturals, sota la influència de diferents climes a l’estat espanyol ha fet que es gestin diferents pobles, amb maneres d’entendre la vida molt allunyades. Ara, molts d’aquests pobles creuen ser espanyols i ben pocs i?luminats defensen una Castella lliure o un nacionalisme asturià diferenciat de l’espanyol. I molts altres, creuen formar part de la unitat espanyola, sense ni tan sols qüestionar-se que aquesta és fruit de conquestes i matrimonis dinàstics, que en cap cas són trets democràtics que expressin la voluntat popular.
Hem repeteixo? Més que l’all. Visca Catalunya lliure! (Visca!)
Perquè tractem de racionalitzar els nostres gustos? És necessari que expliquen perquè ens es agradable al paladar un vi del Priorat? És necessari que enumerem les virtuts que fan que determinada pe?lícula ens faci passar una bona estona?
Això se m’ha acudit després d’escriure la meva declamació de les virtuts del power metal. I després de signar i enviar un dels millors posts de la meva carrera, ho he entès: les apetències són completament irracionals i l’únic que fem nosaltres és tractar d’explicar-les.
És que m’agrada tal fragància perquè em porta records d’una ex-parella. Senzillament t’agrada i punt, l’explicació és encara més absurda que no pas el fet que t’agradi, perquè tot buscant una connexió racional, has cregut trobar-la en una altra associació que encara n’està més mancada. Amb el que es produeixen exemples molt clars és amb la gastronomia, tracteu de justificar perquè us agrada o no us agrada cert plat i descobrireu que només l’esteu descrivint.
En el nostre cervell hi han unes neurones que produeixen plaer quan quelcom ens agrada, atenent-nos a certs criteris. I nosaltres, imbècils de mena, tendim a tractar de comprendre-ho. I creiem fer-ho. Però no i és que ben mirat… perquè ens hauríem d’entendre? Jo estic assumint que la maledicció humana és que mai podrem comprendre el nostre subconscient, tant caòtic i aleatori.
Senyores, senyors… els presento aquesta entrada per a delit de les seves selectes orelles. L’energia i el virtuosisme caminant pel vèrtex d’una combinació impossible, tant bon punt delicada, com incisiva i brutal. Molts són els grups que han tractat de despuntar-hi i molt són els que hi fracassen… però val la pena donar les cordes vocals, els dits i els braços en aquesta batalla èpica, car la recompensa és gran!
Tot aquest paràgraf grandiloqüent parla del power metal, el que podríem dir que és el meu gènere musical preferit. En general podríem dir que és un derivat del heavy metal primitiu i que se’n diferencia pel so esdevingui evocador, èpic i provoqui una descàrrega d’adrenalina en l’oient. Això és fa palès en unes lletres fantasioses sense el matís fatalista de la majoria de subgèneres de metal, en un so net, clar i poderós, aconseguit amb veus agudes i entrenades (allunyades dels grunys o dels brams del black metal i del death metal) i partitures de difícil execució, amb molta importància pel fons i amb solos agosarats. És, al meu parer, una de les menes de rock dur més fàcils d’escoltar, ja que, té un notable esperit artístic que no comparteixen els seus cosins de la ràbia, el fatalisme i els crits. N’hi deien, per fotre-se’n, happy metal.
Si algú vol informació de caire més acadèmic sobre el power metal, li recomano la Vikipèdia (algun dia diré perquè és una font fiable), perquè aquí em centraré en les meves opinions i gustos, en el panorama actual i no pas en història, influències o similars. Si a més de tenir en compte el present de tot el gènere, que ja és molt, hagués de tenir en compte el passat, em saturaria i rebentaria.
El que jo escolto és principalment europower, és a dir, power metal desenvolupat a Europa i en concret, sento una preferència descarada per la vessant melòdica desenvolupada per Stratovarius, en detriment de la que tira més a l’speed metal (el gènere precursor del power, Aerosmith i tot allò) i que, tot i així, ha donat grups tant bons com Helloween i Gamma Ray. Diguem que d’Stratovarius parteix tot el que s’ha fet a Europa en power metal melòdic. Són finesos i, a part del seus himnes, poques cançons me n’agraden del tot, ja que el so està poc evolucionat en comparació amb algunes bandes més recents. Però bé, per aquest paper històric, d’iniciar el power metal melòdic, ells tenen l’honor de ficar la primera cançó. Es diu Hunting high and low i és un exemple perfecte del gènere: energia, bon rotllo i lletra fantasiosa. Atenció a la veu i als cors, que encara s’entenen sense gaires problemes (ja veureu que la cosa es complicarà més endavant).
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Jo vaig arribar al power metal en si gràcies a una banda: Rhapsody of fire. Encara recordo les sensacions de la primera cançó que en vaig sentir, Emerald Sword, quan s’anomenaven Rhapsody. El grup té dos etapes clarament diferenciades, la simfònica i orquestral, característica dels seus darrers treballs i la més crua i simple, pròpia dels primers àlbums. Aquesta cançó pertany al seu segon disc, Shymphony of enchanted lands i tot i que és més simple que les seves obres posteriors, hi podem apreciar una gran influència de la música barroca i una complexitat creixent en tots els aspectes.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
A dia d’avui potser una de les bandes més conegudes és Sonata Arctica, que tot i decebre amb el seu darrer àlbum, tenen cançons boníssimes. Podria estar-me estona parlant d’aquests finesos (si, si, ells també), però quasi que escolteu una de les seves obres mestres, Weballergy. Atenció a la bateria, que això només es pot fer amb doble bombo; i als extrems fins on porta la veu en Tony Kakko. Per cert que aquí la temàtica no és fantàstica, com sol passar en algunes cançons de Sonata… podríem parlar d’una crítica al cybersexe?
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
En una vessant més dura del power metal melòdic europeu trobem a Edguy i, sobretot, a la personalitat de Tobias Sammet, que a part de ser la demostració empírica que els metalheads poden estar com un pa de bons, és un músic molt actiu. A la seva iniciativa devem el projecte d’òpera-metal Avantasia (discs de metal amb la filosofia narrativa d’una òpera, que si parlem de l’estil d’una òpera, això és monopoli de Rhapsody of fire), que aplega personalitats del metal i el rock dur de tot el món. Al voltant d’aquest nucli gira el power metal més comú i estès. A partir d’aquí trobem variants molt interessants, com ara els britànics Dragonforce i el seu power metal extrem. Crec més important penjar una peça d’aquests darrers, que no pas d’Edguy perquè m’agraden més i perquè resulta més pedagògic: atenció a la macrobateria, al teclat i al duel de guitarres!
Probablement, aquí no s’escoltin com déu mana, perquè totes les cançons requereixen un bit rate molt alt i uns altaveus ben capacitats per a gaudir-ne al 100%. Però si a algú li agrada, ja s’ho manegarà per sentir-ho amb millor qualitat. De Dragonforce n’he penjat un vídeo perquè la cançoneta original dura més de vuit minuts (qui aguanta 8 minuts a aquest ritme?) i per a ser pedagògic del tot, contemplant una actuació d’alt nivell.
Si algú en vol més, hi han els hispanoargentins Dragonfly, apadrinats per Leo Jiménez, ex-Saratoga (grup que, per cert té algunes peces força power) i líder d’Stravaganzza; els italians Elvenking, a mig camí entre Mägo de Oz i Rhapsody of fire; Freedom call, per mi una sàvia millora del power germànic d’Edguy, Hammerfall (un grup de capçalera en el power metal melòdic), Kamelot (una raresa en tant que americans i d’estil europeu, tot i que a mi no m’acaben de fer el pes), el projecte personal de Luca Turilli, algunes cançons de Mägo de Oz, Nightwish (sobretot les de la nova vocalista, Annette Olzon) i Saratoga a estones, i Vision Divine (el grup del vocalista de Rhapsody, que té alguna que altra peça acceptable).
Apa, i amb això us en podeu anar al cel, a l’infern, a l’Olimp i als pols, donant la volta pel Nirvana.
Ja fa més d’un mes, el dia 23 de febrer d’enguany, vaig programar una gimcana per a l’esplai basada en un dels meus temes preferits, Harry Potter. La idea va ser meva, així com la feina de redacció i preparació de les estacions i l’atrezzo, però la resta de l’equip va aportar idees i van fer que el meu frikisme galopant es trobés ben acollit.
No és que sigui una gran gimcana, sinó més aviat vulgar, ja que no té uns grans objectius educatius ni una posada en escena espectacular. Però per altra banda és la sublimació del que considero que és un dels meus punts forts com a monitor: sé motivar coses. Podria preparar una gimcana, una kermesse o un joc de pistes del tema més imbècil, des de la festa major al wrestling, passant per les flors del camp i ho faria lligar. Per exemple, en aquesta gimcana associo el professor Flitwick, a qui trobem fent classes de levitació al primer llibre, amb fer equilibris amb pals, perquè les dues coses tenen a veure amb evitar que quelcom caigui a terra. És una cosa una mica estúpida i inútil, però serveix per fer un activitat relacionada amb aquest personatge amb una relació de conceptes simple i, sobretot, barata.
En fi, sense més preàmbuls, penjo aquí la gimcana per si algun monitor/a faltat/da d’inspiració s’ho troba.
Freud dijo que la contención de los impulsos sexuales proporcionó las energias que necesita una civilizaciónen desarollo. [...] el ropaje es la pieza clave de la máquina. [...] Puede suscitar y contener la sexualidad segun sean las necesidades y la ocasión. Más aún, el ropaje puede dirigir la sexualidad hacia canales productivos y puede modularla a través de diversas formas, algunas de ellas inclusos perversas, según las necesidades. La condición esencial para dirigir la energia erótica hacia finalidades no eróticas consiste en la ocultación genital, y ésta es la razón por la que todo ropaje civilizado, por provocativo o sugerente que sea, exige tal ocultación. [...]
El problema estriba en que las partes genitales no estan dispuestas a reposar ni a ocultarse. Tal como afirma Flügel, aparecen descaradamente en formas simbólicas en aquel mismísimo instrumento ideado para ocultarlas, o sea el ropaje. Lo más peligroso para nuestro futuro, en cuanto conquistadores del cosmos, es que nuestras partes genitales se manifiestan persistentemente en la tecnología que estamos forjando para dicha conquista. Desde luego, nuestro titánico armamento es casi puramente fálico. Muchos de nuestros objetos de lujo, desde los sillones a los coches caros, son fantasticas representaciones de la vagina. Los símiles corporales son mucho más. Nuetras fábricas crecientemente automatizadas son metáforas del cuerpo humano, devorando la tierra y soltando el excremento de los productos de consumo. Tal como MchLuhan indica, nuestros sistemas electrónicos y de telecomunicaciones equivalen a un global sistema nervioso situado al exterior. ¿Y donde estan las partes genitales femeninas? Son menos visbibles debido, quizá, a que están más ocultadas. Pero en todas las industrias de servicios, en las relaciones públicas, en el teatro y otras diversiones, en las organizaciones de sanidad y de finanzas, se huele un cierto aroma a ellas. En todos los lugares en que la gente es cortejada o seducida con promesas de deleites, de prosperidad o auxilio, hay una sobra del delantal de Eva. Sin embargo, nuestro peligro se encuentra en los sustitutos del falo, en los grandes cohetes erectos, con sus interiores y cósmicos orgasmos. El delantal de ocultación, lejos de domar al pene ha dado lugar a una monstruosa deformación de su función en el mundo natural. Es posible (dicho sea con permiso de Freud) que si hubiéramos podido desarrolar una cultura tecnologica sin ocultación genital, esta cultura tendria un perfil muy diferente e infinitamente menos peligroso.
Paul Ableman, Anatomia de la desnudez, traduït per ABV. Planeta 1982
Fascinant dissertació freudiana… Un dia penjaré una altra cita, amb certa relació amb el meu treball de recerca que parla de com els humans estem recreant una versió a escala planetària del nostre propi cos. Jo ho anomeno determinisme de la matèria.
I canviant completament de tema, quin és el límit de la ment humana? A Cuatro s’han copiat un concurs de la BBC en que et donen prèviament 40000 preguntes amb les seves corresponents respostes per a que t’ho estudiïs i t’hi presentis. De debò algú pot arribar a memoritzar tot això? Deixant de banda les respostes errònies (al segon bloc de preguntes afirmen, orgullosos, que una solució és bàsica a partir de pH 17, que suposo que sí que existeix però no és el llindar de basicitat ni és una mesura habitual de pH… un desagradable error tipogràfic) i les que hom ja pogués conèixer prèviament, potser en en queden unes 20000 o 25000 i em segueix costant de creure que algú pugui aprendre’s coses com la localitat on es rodava Verano Azul, el doctor que interpretava el personatge de Joey a la sèrie Friends (el personatge interpretat per un personatge de la sèrie, buff!) o el nom autèntic de la Norma Duval. Sempre hi ha gent amb un do insospitat, però suposo que la majoria dels mortals tenim la ment tristament limitada.
Així doncs, penso que és plausible partir de la base que mai coneixerem ni un petit percentatge de la informació disponible en qualsevol àmbit (articles científics, blogosfera, enciclopèdies, documentals…). L’exemple autobiogràfic que m’ha fet veure això: avui he llençat a les escombraries una pila d’exemplars vells de la revista Presència, de la que en temps passats he estat un àvid lector, però que ara, entre una cosa i una altra, he deixat de banda. El meu pare m’ha anat deixant a l’habitació tots els exemplars a mesura que ell els llegia. I allí s’acumulaven. No l’he deixat de llegir per manca de ganes. Al contrari, la secció d’internet i la de crítica literària, així com les columnes d’Antoni Puigverd i Emili Teixidor eren realment un must. Però em veia desbordat: setmana rere setmana un article més. I hem semblava massa, després de tota la informació que he de processar a les classes en les que estic atent, més tota la que recullo per Internet, la prema, la televisió… Per i?lustrar-ho, res millor que imaginar la sensació que tenia jo mateix amb aquesta escena de El sentido de la vida dels genials Monty Python:
Segons els càlculs d’Ignacio Ramonet, durant els darrers 30 anys s’ha produït més informació al món que en els 5.000 anys anteriors, i “un exemplar de l’edició dominical de The New York Times conté més dades que les que hauria estat capaç d’empassar-se en tota la vida una persona culta del segle XVIII”. Per entendre com és de difícil, per no dir impossible, absorbir i assimilar una quantitat semblant d’informació, per adonar-nos del malbaratament endèmic que representa, només cal reflexionar sobre l’observació d’Eriksen quan diu que “més de la meitat dels articles publicats a les revistes de ciències socials no se citen mai”. Això vol dir que hi ha molts articles que no llegeix ningú, llevat d’especialistes dedicats a avaluar-los i els correctors de textos. Tothom pot imaginar-se com és de petita la part de contingut d’aquests articles que arriba a introduir-se en el discurs de les ciències socials.
“Hi ha massa informació pertot arreu”, acaba dient Eriksen. “Una habilitat decisiva en la societat de la informació consisteix a protegir-se del 99,99 per cent de les dades que no t’interessen”.
Zygmunt Bauman “Els reptes de l’educació
en la modernitat líquida”, trobada aquí.
Ja fa uns mesos que se’m va acudir la idea de restringir el dret a vot d’alguns individus. No per crims, sinó per incapacitat o manca de coneixements. La meva moral m’impedeix que una persona que ven el seu vot per 400€ (per exemple) voti. On és la consciència democràtica? On és el discerniment polític? Realment val la pena que unes opinions tinguin més pes que unes altres?
Fa encara més temps, que en el meu fur intern es lliura una batalla entre la filantropia i la pedanteria, entre la democràcia del tothom fa el que pot a la dictadura dels savis més exaltada.
Aquesta idea em semblava poc democràtica i força radical així que no la vaig compartir amb gaire gent. Fins que vaig arribar a aquesta entrada a can Ull de poll. Per una vegada em va fer feliç que algú se m’hagués avançat. I és que de fet, crec que la democràcia actual tant a Catalunya com a l’estat espanyol evidencia el poc criteri dels votants, sense faltar al respecte a ningú, però atempta contra la lògica votar en contra de, fer-ho sabent que hi haurà un pacte d’antuvi o que tal llista té el monopoli de determinada tendència (com passa amb Esquerra i l’independentisme).
Des d’aquest mateix blog vaig dir que Plató era nazi. I ara veig com no anava del tot desencaminat. Els millors proporcionaran un millor govern. I els millors votants triarien un millor parlament i un millor executiu. Perquè, desenganyem-nos, és la perversió democràtica pura i dura veure gent empassant-se el que els diu la televisió sense digerir-ho el més mínim, alimentant un bipartidisme odiós i una classe política mancada de tota formació i savoir-faire.
Tampoc cal escandalitzar-se. Que també hi han molts tabús en democràcia, que si constitucions, que si llets. Però ja no hi ha remei, així que m’he fet una foto amb els grans líders totalitaris per a estalviar-te la feina. Ara, deixa’m raonar… Estem parlant de que votaria el percentatge de gent que ja vota en unes eleccions sense una campanya especial contra l’abstenció (com aquesta, en que, certament cal aplaudir els anuncis destinats a tal efecte del PSOE, em sembla que no ho havia dit fins ara). De fet, més gent de la que es pensa n’entén de política. Només cal una mica de cultura i sentit comú.
Però és clar… quin criteri seguir? No hi ha cap mena de prova ni d’examen capaç de determinar amb seguretat qui és apte per votar i qui no. I d’altra banda, qui ens garanteix que algú que ha demostrat tenir un criteri correcte no el perdi o que només hagi fingit tenir el dit criteri. Com podríem fer-nos-ho per a establir una frontera clara i inviolable? Doncs crec que no és pot. I aquí s’acaba tot. No s’hauria de permetre que tothom exerceixi indiscriminadament el seu dret a vot perquè no tothom en sap el mateix, de política, però no hi ha manera d’establir un criteri just i fiable.
Jo hi barrinaré, al cap i a la fi, això de restringir el sufragi m’ha fet recuperar una certa fe en el potencial de la democràcia, però ara per ara, millor quedar-nos com estem abans que paguin justos per pecadors.
Mitjanit al pati del teatre de l’Escorxador de Lleida. Un so atronador i immemorial ressona per tota la Serreta i les cases del voltant. És la Rompida de la Hora.
Un diàleg de titans. Tres cercles concèntrics, al voltant del pendó de la Casa d’Aragó. Tothom vestit amb els colors blanc i porpra de la confraria. És impossible ésser escoltat, les paraules són arrossegades pel torrent pretesament desbocat de bombos i tambors. Però la riera de decibelis està perfectament controlada. Cop a cop, res surt de l’ordre, res destaca, tots els tambors són un. Quan el solista parla sembla tenir una autoritat pobre, però de seguida és refermat per la resta, amb vehemència, amb contundència, sense rèplica possible. La dictadura del so.
A la primera rotllana, els bombos dels més petits, que amb prou feines tenien cinc anys, al segon cercle, els bombos grans i a fora, els tambors, àgils i destres comparats amb els seus germans.
L’estadi de la música més primari, més gutural i ancestral i no per això menys bell i evocador. Les ones furioses viatjant per l’aire impulsen a moure el cos, però ningú el mou, tothom té un rictus seré, car paeixen i assaboreixen una música violenta i brutal, però inspiradora.
Imagino exèrcits caminant a la batalla, catedrals erigint-se, mausoleus esfondrant-se, ídols faraònics… L’èpica de la percussió… Avui en dia, al món modern. En ple segle XXI.
Passen dos quarts de mitjanit. Aplaudiments i felicitacions. Silenci.
Per què enllaçar? Qualsevol cosa que no depengui de mi, del meu blog i del servidor on m’estic, és inestable i caòtica per naturalesa (més que el que depèn de mi). Si ara penjo un vídeo de YouTube, aquest és susceptible de desaparèixer, si ara enllaço una entrada de cert lloc, aquesta podria anar-se’n a fer punyetes.
Em fa més por fer un embed que no pas un retroenllaç, perquè en aquest darrer puc confiar en certa manera en el blogger al que enllaço. Però a YouTube la cosa és força més complexa. La fidelitat d’un usuari al seu públic és molt més caòtica que a la blogosfera. O si més no és la sensació que jo tinc, perquè tampoc podria donar una raó per a tot plegat. En qualsevol moment, un vídeo que complementa o fonamenta una entrada, pot desaparèixer, com el tros de carn que es volatilitza quan un tret et frega el braç… I si el vídeo desaparegut fos l’únic exemplar que quedava? Esborro una entrada, esborro allò que, en un determinat moment, em va venir de gust compartir amb el món?
Per això, ara que el plug-in d’audio ja funciona, sempre que fico música la penjo al servidor que tant amablement em deixa en mai9. Però amb els vídeos no és el mateix. Potser hi ha un plug-in de reproducció de vídeo, però començar a penjar vídeos aquí a sac em semblaria una barbaritat quan no, un abús. Així doncs, de YouTube depenc. I no hi confio. I precisament perquè no hi confio, penjo ni més ni menys que quatre vídeos seguits. El límit a partir del qual ningú acabaria mai una entrada. A veure quin peta primer!
El primer és un dels millors curts de la història del gènere, guanyador del Goya al 93: El columpio, protagonitzat pel cantant de Los Ronaldos i Ariadna Gil. El bé que faria un narrador omniscient en les nostres vides…
El segon vídeo és també un curt, de caire més independent i perpetrat per Àlex Montoya i Raul Navarro. Si el compareu amb l’altre curt seu que vaig penjar aquí (un altre embed no, si us plau!), veureu la versatilitat creativa d’aquests parell. Ah si… es diu Si quieres puedes i no es apte per a ments sensibles.
Aquest d’aquí sota és una de les perles de l’Animac d’enguany. Ara me’l miro sencer i no entenc com vaig poder riure d’una estupidesa així, però ja estava preparat: era el darrer curt d’una projecció deu vegades més imbècil. No cal resumir-lo, només nombrar-lo: The battle of album covers.
I per acabar, si us heu de quedar sense veure algun vídeo, que sigui aquest. És un muntatge alternatiu de les dues darreres pe?lícules d’en Harry Potter per a configurar el tràiler impossible d’una versió que mai veurà la llum. Verda, barroera i divertidíssima. Genialitat llatina? No, cortesia d’en chufo.
