Aquí on em veieu, em considero força exigent pel que fa a la publicació del meu blog. Uns quants exemples…

No m’agrada penjar vídeos perquè si, si no van acompanyats d’una corresponent reflexió, ressenya, crítica. Tot plegat, a no ser que el vídeo en qüestió sigui obra meva o hi hagi participat. Considero que fer un embed és caure en l’entrada fàcil. Diguem que, si no he creat el vídeo, la meva única motivació per publicar-lo aquí és la de divulgar-lo, però tot i així, no em sento satisfet de la meva escassa feina. De la mateixa manera m’agrada fer entrades llargues, les curtes em sembla que tenen poca feina al darrere: per sobre de tot, vull que es noti que dedico temps al blog. Així mateix, opino que una entrada no s’ha de basar en una imatge i que aquestes han de ser exclusives (si no he fet jo la foto, fet que es dona quasi sempre, almenys la retoco per tal que agafi un caire més personal). I m’hi podria estar una bona estona.

En fi. Com que és evident que una de les úniques coses de la meva vida que governo amb cert criteri i seny és aquest blog, em proposo apartar-me’n durant un temps per tractar de salvar la meva dignitat al batxillerat i tractar d’assolir una nota de tall que em doni llibertat absoluta sobre el meu futur acadèmic. No serà una aturada en sec, hi he estat pensant molt, simplement limitaré la freqüència d’entrades a dues per setmana i també el temps que esmerçaré en cadascuna d’elles.

Triaré bé del que parlo, veient que no podré abastar tota l’actualitat, tot el que em passi pel cap o el que faci. Així mateix parafrassejant n’Escarlata O’Hara Juro sobre la tumba de mi padre que nunca más empezaré a estudiar tarde.

Salut!

Tags: Blogs, Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »

Avui comença la campanya electoral. I la veritat, tots els candidats seran grans homes i dones d’estat (el més proper a aquesta falsíssima afirmació és que Carme Chacón, està en estat…), però no n’hi ha cap que destaqui per la seva bellesa i el seu atractiu angelical i desconcertant.

Així doncs, deixeu aflorar la vostra més stendhaliana i la vostra personalitat més superficial, ignoreu les mentires electorals, l’huracà de manipulació i contempleu la candidata que si que val la pena votar. Sotmeteu-vos a la màgia d’una mirada, a la màgia de la bellesa que cap polític podrà igualar (perquè per alguna estranya raó són tots més lletjos que pegar un pare):

Es diu Nerea Pérez, la conec des que té tres anys i hem anat junts quasi tota la vida a classe (i de fet, ara anem a la classe del cantó). A que mola? No es presenta per cap partit ni es presenta a unes eleccions convencionals. Es la representant de la província de Lleida al certamen de bellesa Miss Espanya. Aquest és el seu putolog fotolog oficial, creat per les seves amigues de l’ànima (algunes companyes meves d’esplai) per a donar-li suport i fer-ne el seguiment durant el concurs.

Si us ha seduït, cosa que no dubto, podeu votar-la en aquesta adreça (contrasteu amb les altres candidates, perquè crec estic segur al 100% que jo, perfeccionista de mena, no hauria llençat per la borda 15 anys al cantó de la dona més maca de l’estat espanyol) per tal que esdevingui Miss Internet. El procés de votació és realment costós (dues confirmacions numèriques i una per correu electrònic), més que res per seguretat, però per una noia de 90-60-90 (clavats) val molt la pena. I per fer-nos contents tant a ella com a tots els que la recolzem, també, collons!

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
4 Comments »

Per molt que diguin, Fidel Castro no ha estat un dictador com els demés. De fet el seu règim només ha tingut tres grans defectes: la manca de llibertat, la falsa democràcia i el bloqueig econòmic (i aquest no és culpa seva). I per una dictadura diabòlica que havia de dur el món al co?lapse la cosa està força bé. De fet, hi ha molts llocs on a sobre de tenir-hi un dictador, la comunitat internacional els reconeix com a estats democràtics.

Un tòpic de discussió habitual és si a Cuba s’hi viu bé o què. La meva opinió no pot tenir gaire valor, perquè no he estat a Cuba, però m’agradaria fer notar un parell de coses bones que hi ha dut el socialisme i que són ben palpables des d’aquí.
Castro i el seu règim s’han preocupat per educar la població. Que no? Molt bé. Pregunteu quants directors espanyols i catalans han cursat seminaris, màsters i cursets varis a San Antonio de los Baños. Que cony és això? Una de les millors escoles de cinema del món. En plena Cuba comunista, si senyor. Algú ha tractat mai de parlar amb un cubà? Siguin castristes o no, si han estat educats a Cuba tenen una cultura força admirable en comparació amb Catalunya (aquí sofrim espoli econòmic, però no ens putegen sense motiu els EUA).

Molt bé, l’educació pública podria ser genial, però la gent no troba feina després, sinó es donada pel mateix estat amb un sou pèssim. Perquè passa això? Pel bloqueig. Els EUA es van encaparrar amb que el comunisme cubà no funcionés i així tracten de vendre-ho a la resta del món. Un axioma similar es pot aplicar a la sanitat de l’illa, totalment mancada de mitjans.

Tanmateix, veient l’encertada dimissió, que ben pocs dictadors han articulat per voluntat pròpia, m’agradaria esperar una conjuntura surrealista per a Cuba (impossible tenint en compte com estan les coses): que continuï com a paradigma de la revolució, però que s’hi puguin celebrar eleccions lliures, s’hi respectin els drets humans i s’hi aixequi el bloqueig.

Tags: Política by Arcangelo
3 Comments »

Acabo de trobar aquest vídeo a l’Espai Isidor. És el darrer videoclip de Dover i la cançó s’anomena Serenade.

La veritat, feia temps que cercava una excusa per a tractar el tema de la gent gran al blog. De fet, l’excusa fa més d’un any que hi és: des del desembre del 2006 la meva àvia és una residència geriàtrica perquè un vessament cerebral que va patir al novembre del mateix any li ha limitat els moviments. Pensa, raona i parla igual, tot i les seves dèries i tossuderies, però encara no té assumit que ja no es pot valdre per si mateixa.

Abans del vessament, l’àvia era sorda com una tàpia així que tampoc té molt sentit dedicar-li una cançó que no pot sentir ni amb el sonotone (és sordesa nerviosa i a la seva edat no té molt sentit fer-li un implant coclear). Així que potser deixo aquesta entrada en una mena de declaració d’intencions, en un moment nyonyo que pot servir de precedent o no.

Tags: Música, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

Si votaràs PSOE per a evitar que el PP es faci amb la Moncloa, fes quelcom útil de debò i fot-te un tret al cap; o vota a qui et surti de la polla.

Perquè, si tu vas, no volverás… I per cert, que jo no tinc les idees clares.

Tags: Consciència, Humor, Política by Arcangelo
No Comments »

Kosovë acaba de proclamar fa poca estona la seva independència. Això és una bona notícia per totes les nacions sense estat del món, inclosa Catalunya i els Països Catalans, si es vol, tot i que, si tenim en compte algunes opinions, sembla ser que això no és així.

L’estat espanyol, capitanejat per un dels més grans traïdors a Catalunya que ha parit mare, no reconeixerà un nou estat de ple dret. Sembla ser que la democràcia no acaba de quallar-hi. Perquè, si un parlament en total unanimitat declara la independència, qui s’hi oposa camina contra els passos de la voluntat popular expressada als comicis.

És això el que hem d’entendre a Catalunya. Si mirem cap a Espanya no hi haurà independència. Però les declaracions, les autoafirmacions i els focs artificials (com els que hi hauran a Pristina aquesta nit), passen per nosaltres mateixos. Si no, ja podem plegar veles.

Sense més reflexions que aquesta, felicito el nou estat independent d’Europa i encoratjo, modestament, a solucionar els seus greus problemes econòmics per tal d’esdevenir, algun dia, un estat integrat a la UE.

Feu-vos-en ressò

Tags: Païs by Arcangelo
4 Comments »

Una llengua, per triomfar, ha de ser present en uns àmbits claus. Aquests no són l’administració, ni l’ensenyament ni l’etiquetatge(com ho demostra que el català va persistir al franquisme i després del decret de Nova Planta i en certa manera, encara ho fa avui en dia). Els àmbits que asseguren la supervivència d’un idioma són els més cutres i barroers de la cultura popular, els que arriben a tothom peti qui peti.

Cinema, televisió i música de tota mena ajudarien a reflotar el català molt més que no pas ensenyar-lo a les escoles. Convertir-lo, fins i tot, en llengua vehicular de l’ensenyament si que ajudaria a que es conegués, però no li conferiria el punt de prestigi i atracció que requereix una llengua per seduir-ne els parlants. Així doncs, exigeixo molt més cinema en català, que la televisió en català amplii mires i que la música en català rebi un impuls considerable per estendre’s a gèneres més populars, coneguts i difosos.

Només un exemple. Quan els nens juguen a lladres i policies, es parlen en castellà, perquè la majoria de material policíac de ficció que consumeixen és en aquesta llengua. Jo mateix, de fet, quan jugava a rol havia arribat al punt d’assolir l’acord tàcit d’emprar el català per a la descripció d’accions i interpe?lacions al màster i el castellà per als diàlegs del meu personatge. Curiós, oi? Però no tant, si tenim en compte que la llengua de referent èpic és indiscutiblement el castellà. O sinó, en quin idioma, han assolit més difusió les películes d’El Senyor dels Anells? I la costum, força motriu del coneixement humà segons Hume, fa que associem un matís èpic i de major prestigi al castellà que no pas al català.

I el contraexemple: quan els nens jugàvem a Bola de Drac (en aquella gloriosa època en que l’emetia TV3) ho fèiem en català i els d’aquella generació trobem estranya la Bola de Drac en castellà que ara encara pots enxampar per la televisió. Així doncs, si ens acostumèssim a superproduccions americanes distribuïdes íntegrament en català, la gran majoria d’indecisos lingüísitics al llarg i ample del nostre país, optarien decididament pel català.

Un dels fets que també fa que el català s’estigui relegant als àmbits més elitistes (i més minoritaris) és que no hi ha una base vulgar i coloquial consolidada. Com ja va dir Buenafuenta, tirant pedres a la seva pròpia teulada, és més bèstia dir hijo de puta que no pas fill de puta. Però no només és això, sinó que els insults més bèsties que s’empren són tots d’arrel castellana o no tenen una personalitat marcadament catalana. A mi quan em volen faltar al respecte mai em diuen capsigrany.

Amb la música, el problema és de manca d’igualtat entre gèneres. Hi han menes molt ben representades, que només estan mancades d’una major distribució i gèneres com el dance, el hip-hop o el metal que estan totalment marginats i amb representacions tristament simbòliques. A més, la música comercial de tota mena està mancada d’exponents en català. Sentir música en català en un pub musical o en una discoteca faria que la gent es prengués més seriosament la llengua, si bé podria existir una certa reticència inicial.

A la llum del meu enteniment, la normalització lingüística consistiria a produir en quantitats industrials vulgaritat pura i dura en català. Llavors serem una llengua que tindrà l’existència assegurada pels segles dels segles amén. Perquè la majoria de la població (la que decanta sufragis i la que assegura el triomf de determinats moviments i iniciatives) és copròfaga i això de la llengua només ens importa a quatre nazis elitistes.

Tags: Païs, Política, Societat by Arcangelo
No Comments »

Pel que fa les dues primeres, res a dir. Pel que fa a aquesta darrera, com podeu veure aquí al cantó, el 2 de juliol són les colònies d’enguany. Aquest any, dos monitors de l’antic dream team han confirmat la seva presència abans de jubilar-se definitivament i un equip nou i la hòstia de guay fem força des de baix… I can’t hardly wait for them!

Tags: Consciència, Lleure educatiu by Arcangelo
1 Comment »

Els humans hem arribat a un punt en què la genialitat i les raons per destacar són, amb diferència, més abundants que no pas els seus antònims. Fa temps que em ronda pel cap aquesta idea (l’associo a un llibre que vaig llegir quan cursava cicle inicial, que no hi té res a veure, però em devien enxampar en una època semblant) i no en puc treure l’aigua clara, la veritat. No puc discernir si és positiu que el Sindicat d’Eminències no doni l’abast a inscriure a tothom o si per contra, s’està convertint la genialitat en quelcom mediocre.

Vaig començar a covar aquesta qüestió reflexionant sobre la meva ciutat i els motius d’orgull que un nen d’uns sis o set anys pogués tenir per sentir-se’n orgullós. Se’m va acudir que era un bon motiu d’orgull que el claustre de la Seu Vella fos el més gran d’Europa (jo no sabia que era un claustre, però la tele ho havia dit, ergo era veritat). Llavors, en un esclat de lucidesa impossible, em vaig preguntar, i quina ciutat no té algun motiu per destacar tant imbècil com aquest? Miro (ara) al meu voltant: Almenar té (o tindrà) l’única galeria de Lorenzo Quinn a l’estat, a Torrefarrera hi ha un mur musulmà que es veu que té força interès, Alcarràs serà ciutat dels capgrossos aquest any (o ho ha estat l’anterior?), Tàrrega serà la ciutat gegantera del 2009 (i també celebra la fira de teatre), Cervera té la única universitat que va funcionar a Catalunya després del decret de Nova Planta, a El Tarròs hi va nàixer Lluís Companys… Lleida mateix té la Suda, el palau on es van casar Ramón Berenguer IV i Peronella d’Aragó. De mèrits, doncs, n’hi ha per donar i per vendre.

Talment com amb els motius, diguem-ne de mèrits inherents, hi ha una altra vessant on es pot dir que és impossible no destacar. Potser tot és el mateix, però amb les disciplines científiques i humanístiques que domina la nostra espècie, també és impossible no destacar.

Suposem una promoció de joves metges. Suposem que tots es reparteixin de forma equitativa en les diferents disciplines mèdiques. El darrer cop que m’ho vaig mirar, les especialitats del MIR rondaven sobrepassaven la cinquantena. I el nombre de llicenciats per quinta poques vegades hi arriba, pel que sé (corregiu-me si m’equivoco).

Com podeu veure l’especialització en cada branca doncs és tal, que podria donar-se el cas de que en una aula d’especialitat no coincidissin antics companys. De tots els que acabarien amb èxit l’especialitat, pocs continuarien estudiant o es ficarien en programes d’investigació, senzillament els agrada la feina que han escollit (que no té perquè ser metge) i s’hi dedicarien, però alguns sempre volen anar més enllà. Tenint en compte l’alta divisió de professionals que em vist amb les branques mèdiques i que totes elles tenen al seu torn, moltes incògnites per descobrir, jo veig molt fàcil arribar a fer descobriment interessant. O no ho és tant?

Retornem a l’exemple de la Seu Vella. Quantes catedrals hi han a Catalunya. Un segon que li pregunto al Google. Ara mateix no arribarien a la quinzena, segons diverses fonts. Compta que una quinzena més ho han estat al passat i han sobreviscut fins als nostres dies (com la Seu Vella). Doncs la probabilitat de que fos la Seu Vella la que tenia el claustre més gros tampoc és tant petita… A nivell europeu la probabilitat és més petita, posa-li d’un entre tres milers. Però potser en una catedral hi han tres milers d’elements diferents en que destacar. Si és que no n’hi han més.

No ho sé. Eduardo Galeano, un home a quin no coneixia fins que no em van regalar un punt de llibre amb una frase seva, va deixar-ho ben clar en aquesta mateixa sentència: Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. Tots som genis en potència. Tots tenim el poder de triomfar; de ser els millors del món en una cosa concreta; o en un parell. Avui m’ho miro així. S’apropa el cap de setmana i l’esplai. I no m’hi puc presentar pas amb un discurs nihilista. Me’n vaig a la reunió, que faig tard.

Tags: Consciència by Arcangelo
1 Comment »

-Angelo?
-Yes?
Els dos homes es van mirar uns instants de dubte. El que havia cridat a l’altre era alt i prim, de cabell curt i engominat amb un rutinari aire trencador, duia ulleres de pasta i duia camisa blanca amb una corbata negra tornasolada. L’interpe?lat, Angelo Lombardo, era ros amb mitja melena, més baix que l’altre, però més robust. Les seves faccions quedaven amagades entre una bufada més ajustada del normal, les cascades del seu cabell a banda i banda del seu rostre i unes ulleres de sol de grans lents, a la moda del moment. Semblava que tingués quelcom que amagar. El ros va restar quiet una estona, mentre a l’altre tenia un absurd rictus d’alegria a la cara, abans no va deixar anar:
-Rafael, ets tu?
Va resultar que si, l’home alt de les ulleres era era en Rafael Zagrilla.

Moments després, asseguts en una cafeteria de l’aeroport Fuimicino de Roma, l’Angelo i en Rafael es posaven al dia de les seves vides. Deia l’Angelo, ara amb les ulleres al capdamunt del cap, contenint el seu cabell:
-Vaig acabar el màster en mitologia a Heidelberg…
-Però tu parlaves alemany?
-Hi ha moltes coses de mi, que sembla que no saps, Rafael.
-Si t’he de ser franc, sempre m’ha sabut greu que no quallés una amistat més profunda entre tu i jo.

El silenci entre dos més dels anònims clients de la cafeteria era trepitjat pels milers de sons que hom associa a un aeroport. Però la sentència d’en Rafael va fer que l’home que tractava d’amagar-se de si mateix se’l mirés en un silenci, que l’altre, a pesar dels sorolls no podia eludir. En Rafael va fer un glop del seu refresc.
-És ben trist que estant a Itàlia, on es fa el millor cafè del món, estiguis bevent orina…
-Ja veig que no vols parlar-ne.
-Em sembla absurd, Rafael. Mai vas respondre una sola carta o un sol correu electrònic. És difícil que em cregui el que m’acabes de dir. Millor parlar de com et van les coses, del que has viscut, del que vols viure…
Les paraules de l’Angelo traspuaven una recança inexplicable que va ferir en Rafael amb macabra precisió.
-En aquell moment no podia -va tractar d’excusar-se, creuant les cames, nerviós; semblava tenir alguna cosa més a dir.
-Per l’Ingrid, no?
-Estava molt equivocat, ja ho sé… i pensava que si llegia una sola paraula escrita per tu…
-No em vinguis amb excuses de mal pagador -el va tallar l’Angelo.
-No són excuses, són la veritat. Cada vegada que vinc a Roma espero trobar-te.
-Fa tres anys que visc i treballo a Torí, just des que et vaig enviar la postal de la Fontana de Trevi -va sospirar, amb un deix de ràbia.
En Rafael va acotar el cap de manera que la llum que es filtrava per les vidrieres de la terminal arrenqués un reflex de les seves ulleres, impedint que l’Angelo li pogués veure els ulls.

El temps va transcórrer entre els dos homes asseguts en una taula alta, envoltats de viatgers anònims que retornaven, que marxaven o que buscaven un destí en la seva vida. L’Angelo i en Rafael semblaven haver oblidat què havien vingut a fer. Ningú s’aixecava, ni mirava el rellotge. Romanien quiets, resignats. Tímidament, en Rafael, va tractar d’albirar la sortida d’una cova claustrofòbica:
-Així doncs… no et quedes a Roma?
-Evidentment que no. Però tampoc vaig a Torí. Vaig al Nepal, de vacances.
-Llàstima.
-Que solucionaries ara, Rafael? No és tant difícil admetre-ho. Jo ja vaig admetre que no quedava cap esperança.
-Però jo…
-Cap esperança -l’Angelo va ficar èmfasi en aquestes dues paraules-, ho entens?
-Angelo, deixa’m explicar-t’ho! Jo… jo estava promès amb l’Ingrid, però, ja ho saps…
-De debò esperes que em cregui que pensaves en mi si no em vas fotre cas mai?
-Que creus que hauria dit la meva família, si els arribo a dir que deixava la meva promesa per un home? Llavors em preocupava la tradició, donar el que s’esperava de mi, l’aparença, si tu vols… I no volia ferir l’Ingrid, ella era una noia de principis, ja ho saps… Per això no et responia. Si hagués sabut res de tu, m’hauria llençat a buscar-te allà on fossis, per no haver-me de separar de tu mai més!
-Per fi parles amb propietat. Llàstima que sigui sis anys tard…
-Però mai és tard, Angelo, ara sóc un altre. Ja no m’importa el que puguin pensar de mi.
-Doncs t’hauria d’importar que jo pensi que ets la persona que m’ha fet més mal a la meva vida. Això no és una venjança, Rafael, creu-me. Somiar-hi va estar molt bé.

Un altaveu va cridar els passatgers del vol TG 945 de Thai Airways amb destinació a l’aeroport de Tribhuvan, a Katmandú…
-Me’n he d’anar, Rafael. Ha estat un plaer.
-O no.
-No pensis en el que podia haver estat, pensa en el que és.

En Rafael es va treure les ulleres, amb gest derrotista i va acotar el cap. L’Angelo va inclinar-se lleugerament per besar-li l’ull dret, d’on brollava una llàgrima.
-Que gaudeixis de la teva estada a Roma.
I sense girar-se, va tornar-se a ficar les ulleres de sol i a amagar aquell rostre i les llàgrimes reprimides que encara no sabia si eren de rancúnia o d’amor.
Al terra, un podia haver estat i no serà materialitzat en una postal de la Fontana de Trevi feta trossets.

Aquest conte el vaig titular l’ARmadio i ara el penjo com a resposta a aquesta entrada d’en Roger. L’Arnau d’en Roger seria en Rafael Zagrilla i el mitòleg, l’Angelo Lombardo.

Tags: Relats by Arcangelo
1 Comment »