Entries Tagged as ''

CaféCurt I-08: Nada en la linea/Històries del Sud

Ahir va tenir lloc, com sempre al Café del teatre el primer CaféCurt del 2008, la projecció mensual de curtmetratges que s’ha convertit en una bona tradició que respectar. Amb l’anècdota de la meva persona cobrint (fotogràficament parlant) la intervenció de Judit Porta presentant el seu curtmetratge, vam poder veure aquesta mateixa obra, Nada en la linea i una selecció dels millors curts presentats al festival de curts andalusos de la Diputació de Màlaga. Ressenyes i crítiques:

  • Nada en la linea: Dirigit per Judit Porta i Jesús Muñoz, presents a la projecció, explica la història d’un vell cec que viu al cantó de la platja turmentat per l’absència de la Minerva, la dona que estimava i per una colla de nois que es riuen d’ell. Rodat en alta definició i ben sovint amb la càmera en mà, és un curt força espartà, no gaire del meu gust tot i que li reconec un cert mèrit artístic i estètic
  • La dama en el umbral: Mai un títol es queda tant curt respecte a la història que amaga un curt… La dama en el umbra és tot just el principi, la guspira que desencadena aquest genial curt d’animació en 3D que raconta una superba història de Gaston Leroux. L’animació potser és un pèl simple comparat amb el que ronda per les sales, però molt encertada per retrobar l’ambient primer absurd i després malaltís que pren l’obra. Molt recomanable.
  • El pollo que se muerde la cola: Dos amics fan una barbacoa en mig d’un camp de blat recentment segat, sota un arbre. Mentre preparen el pollastre, duen a terme una mena de competició per veure qui suggereix la desgràcia més grossa. I la desgràcia finalment arriba en un final sobtat i hilarant. Llàstima que cap d’ells l’havia suggerit abans. Divertit, sense ser una obra mestra.
  • Los 10 pasos: Impecable curtmetratge que ens explica la història d’un duel entre dos nobles a principis del segle XIX. Eclèctic, inesperat, simple i alhora barroc. Un dels millors curts que he vist mai.
  • Escamas de caballa: Anticurt sobre com un junkie roba una càmera i tracta d’obrir-se camí en el món del cinema. M’hi sento tant identificat. Decadent i divertit, com no podia ser d’altra manera. I un missatge d’esperança als que esperem signar un curt estúpid.

Potser degut a la novetat dels curtmetratges molts no tenen encara una plana web ni estan penjats a YouTube. Que hi he de fer, jo?

Madrit

No fou bona idea venir fins aquí
no et penso oblidar per venir a Madrid
Tant segur de mi, tant segur de que no perdré
la sort se’n fot de mi altre cop, en forma d’ulls verds.

madridpza_cibeles.jpg

Això és una adaptació personalíssima (i absurda… això dels ulls verds és molt qüestionable) d’una cançó que a hores d’ara és un Struming my pain with his fingers, signing my life with his words, killing me softly with his song…. Els autors, La Fuga, i la cançó, Madrid.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

I passada aquesta crisi personal, ben aviat tornaran els posts racionals i com cal.

Enuig infantil

El relat que vaig enviar per a participar al llibre Blogs & literatura no ha estat seleccionat. Ja és ben trist; 100 entre 138 i no ésser escollit. No em presentaré mai més a cap premi literari o en qualsevol convocatòria en que calgui palesar que tampoc sóc tant bo, perquè vist el vist, les decepcions que comporten són massa grans pel meu ego. Prefereixo viure en una bombolla.

Me’n vaig a entrevistar Jacek Wierzchos. Potser la ciència no és tant subjectiva com la literatura. Ni tant puta. Algun dia hauré de penjar aquí la meva gran obra derrotada, Els extrems del pentacle, un recull de contes molt personals. Potser al cap i a la fi, l’autarquia del blog és el que encara manté els peus als meus ànims per a escriure. I a veure si quan entregui el treball de recerca reprenc Desitjos boirosos, la nove?la…

Salutacions cordials.

Curiositat i orgull tipogràfic

Avui em ficaré perepunyetes, però que molt. I en proporció a d’altres ocasions, ho és encara més, perquè la raó de tot plegat ocupa un sol caràcter:

?

Aquest és l’l-dot, el caràcter 320 de l’Unicode i és la manera més correcta que hi ha fins al moment d’escriure l’ele geminada (permeteu-me la transcripció occidental), una grafia molt pròpia dels catalans, apreciable en paraules com gori?la, que sona pràcticament igual que en castellà, en la que la pronuncia de l’ele geminada en català li confereix una distinció única. De fet, quan es caricaturitza l’accent català en la llengua castellana, sempre es tira de les vocals neutres (fet del que no peco, per cert) i sobretot, de la nostra curiosa pronuncia d’algunes eles, les meves estimades geminades.

La majoria de gent escriu l’ele geminada amb un punt volat entre dues eles: l·l. Però la diferència és sensible:

l·l ?l

Hi ha molt menys espai entre les dues eles en la versió pseudocorrecta. Però en realitat, hi hauria d’haver el mateix poc espai entre el punt i la segona ela, de manera que tot plegat ocupés el mateix espai que la doble ele, ll. Tenint en compte això, s’hauria de disposar d’un caràcter que inclogués les dues eles i el punt volat i, a ser possible a l’abast del teclat (sense haver de recórrer a combinacions numèriques ni als mapes de caràcters).

Però per què tot plegat? Doncs molt senzill, perquè és el model tipogràfic (linotípic també?) més adient a la dicció de la ela geminada, que en cap cas és un dígraf, més aviat una grafia i una lletra pròpia del català. A mi, de fet, a 2n de primària se’m va presentar com una sola lletra, com a ele geminada, fent referència a tot el conjunt de dues eles separades pel punt volat.

Mentre el guirigall no es soluciona, però, el més correcte és fer anar el caràcter esguerrat que Unicode ha disposat per a nosaltres, els pobres catalanoparlants, a pesar de que no inclogui una ele després del punt volat i que el caràcter disposi d’una versió en majúscula, tot i que segons tinc constància cap mot català comença per ela geminada.

Per als que us hagi convençut aquesta teorització absurda (propera entrega: el diàmetre dels punts de les is vs. el diàmentre dels dels de les dièresis xD), us proposo que tingueu a mà un mapa de caràcters o que disposeu del caràcter de més amunt per a usar-lo quan sigui necessari (enganxant-lo des d’un arxiu de text, per exemple, com faig jo). És un detall pesat i potser no surt a compte en escriure ràpid, però sens dubte és un símbol de qualitat i de factura cuidada, d’amor per la perfecció. Per això m’enorgulleixo enormement d’emprar l’ldot des de fa uns mesos en aquest blog.

Prego disculpes pels errors de nomenclatura lingüística o tipogràfica que hagi pogut cometre. No sóc un expert, ni molt menys en el tema, només un perfeccionista malaltís.

Estrelles de l'erotisme (entrada amb trampa)

Redactant el treball de recerca i en concret un apartat que vaig dir que no entraria (en un comentari a aquesta entrada explico per què ara si que entra), se m’ha acudit, una estupidesa increïble, però que he de deixar en algun lloc:

Estrella de neutrons mugrons

Us ho imagineu?

Efemèride

Avui fa 4 anys clavats que vaig esdevenir bloguista (empro el vocable suggerit per Gabriel Bibiloni, que blogaire no m’acaba de fer el pes… coses de la connotació). D’any de traspàs en any de traspàs, en 26 de gener. Contes d’Storyville és més jove que no pas això (deu tenir poc menys de dos anys, perquè la intenció era encetar-lo en el meu segon aniversari bloguista), però amb la de canvis d’allotjament i de títol que ha viscut la meva blogografia, quasi que no surt a compte recordar masses efemèrides.

canvi.jpgÉs curiosa la blogosfera, perquè gent que ha començat molt més tard que jo ha aconseguit una fama més gran que no pas jo (si té sentit comparar l’existent amb l’inexistent), digueu-me egoista i desagraït però quatre anys són molts per a tant pocs lectors (però tant ben avinguts ;-) ). Diria que és qüestió de no saber-me promocionar o de no ser prou bo.

Val a dir que darrerament ha tingut un cert pes això de no tenir tants lectors (que no visites) com em pensava. M’he arribat a plantejar quin sentit té mantenir un blog enmig d’aquest mar a punt de vessar (tot i la sequera que afecta l’àmbit estrictament hidrològic). Que la Catosfera sigui una de les xarxes amb més blogs del planeta significa que està saturada, ja que els catalanoparlants som pocs en proporció als blogs que tenim.

M’hauria agradat anar a les Jornades de la Catosfera com a modesta i gregària celebració, però estic immers en el treball de recerca (postejant quan no toca) i aquesta tarda he d’anar a l’esplai. Encara no he fallat cap dia i sóc el que a més reunions i trobades extraordinàries ha estat, per sobre dels responsables. No és cap intent de fer mèrits, senzillament és una bonica costum que ja no em ve de gust trencar.

A més, anar a les jornades, hauria suposat anar-hi un sol dia, perquè la meva economia no està per cercar allotjament o fer un viatge a Granollers cada dia que hi volgués assistir (ja vaig fer unes bones despeses l’altre dia, anant a les portes obertes de la UAB).

Per a curiosos (i lectors no assidus) en aquesta entrada recullo el primer post publicat per un servidor, a la Comunitat.

Ha passat molt temps sense que em plantegés el sentit real del blog a part del pur plaer d’escriure i dir el que penso (no t’imagines com m’emplena l’ego). Però ara potser em vindria de gust que em llegís més gent, cosa vertaderament difícil. Només un exemple personal: jo llegeixo uns 20 blogs i em costa seguir-los a tots. De vegades en trobo un que està bé però ja no el poso als feeds perquè no tindria temps de seguir-ne un sol més. Així doncs, probablement, el mercat de lectors està saturat i jo no he sabut assegurar-me una capelleta mínimament fidel.

Però a tot això, relativitzem (que m’encanta): quin sentit té la fama? No la necessito per a res, doncs perquè la vull? Realment em farà ser millor? Més aviat seria un indicador de que sóc millor, però ser famós no vol dir ser bo i ser bo no vol dir ser famós, així que encara és més absurd aquest rampell meu.

Ben mirat, en literatura o en blogografia no es pot dir que algú sigui realment bo, perquè els criteris de tot plegat pertanyen al món eteri del subjecte, del gust personal. Així doncs, que no se’m llegeixi pot ser un signe inequívoc de l’estat autàrquic del meu jo. Pot ser bo, cada vegada depenc menys de la gent, però potser també em vindria de gust dependre més de la resta. Avui estic nen consentit cagadubtes, ja ho veieu. Moltes felicitats, moltes felicitats…

No hi ha un cumpleblogs, però bé, em conformo amb aquesta magnífica cançó de Marc Parrot:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

La imatge que acompanya l’entrada és una comparativa entre la primera foto, que em vaig fer amb la càmera que em van regalar en fer 13 anys (l’any, en realitat és el 2003) i la segona que és un fotograma d’un vídeo de les darreres colònies. Així podeu reconciliar l’aspecte de dos moments força diferents de la meva vida amb un nexe comú, el blog. I això que pel mig hi ha hagut la fase de les grenyes… que orgullós n’estic!

Codificat, dos rombes, +18

Avui a classe de filosofia la professora ha despenjat una fotografia de Carla Bruni nua (però tapant-se amb el saber estar que li correspon a la plausible primera dama de França) que jo havia co?locat al taulell d’anuncis de l’aula amb la llegenda Vota Sarko. Ho vaig fer perquè crec que per primer cop un president té una companya que és una dona de bandera (i mai millor dit), i que és famosa per si sola, no per ser la seva xicota o muller. Pot ser una opinió materialitzada en una perfomança (a la traducció de Great expectations feta per Josep Carner que m’estic llegint s’empra aquest bell anglicisme) sense més transcendència. O el motiu d’un post, com és ara quest.

Però la Bruni enfundada en aquelles magnífiques botes negres amb detallets metà?lics s’ha materialitzat com a mussa temporal d’aquest blog (i per això el retoc lliure de la seva imatge emulant el retall original acompanya aquestes malcarades lletres) i avui pertoca parlar d’un tema que per desgràcia cal suportar bastant en aquesta societat. Com no, no podia estar fent referència sinó als tabús al voltant del sexe, la nuesa i el propi cos.

Votez par SarkoSóc un sortit fastigós, un pervertit, si tu vols. I no parlem de com m’excita que fins i tot em diguin depravat. Quina paraula, aquesta: insult, ràbia i plaer en tot i cadascun dels seus fonemes! I tot plegat per a fer-me saber que encara sóc viu i que sento la pulsió més elemental, pura i primigènia de l’ésser humà (i de qualsevol espècie viva). Però no encarno una actitud a perseguir pel simple fet d’admirar la bellesa d’una dona nua (sigui la Bruni o la Beth Ditto, que quedi clar). Hi ha una demonització de la nuesa duta a l’extrem de permetre la violència explícita i censurar un pit (God fuck America). No és art el propi cos? No cerca l’art la màxima expressió de la bellesa?

A més, ja som grans, sabem d’on vénen els nens i sabem què fan el Sarko i la Bruni al llit (i envegem a en Nicolas per això que fa amb la Carla). Dient veritats a la cara, la societat no entén que el sexe és normal i que mola cantidubi. De fet mola tant perquè del sexe depenem com a espècie i potser fins i tot com a societat. Podria estar parlant de la eròtica del poder, però no. Parlo de moltes relacions de dependència que tenen com a única base el sexe. I no és pas dolent, no pas menys dolent que basar-la en excés en qualsevol altre aspecte, com els estudis, l’esport, la cultura o la televisió. Un pilar com qualsevol altre. Un pilar igual d’important que d’altri i tanmateix, estigmatitzat.

I ara estava parlant de sexe, però la foto era eròtica. També sé la diferència entre eròtic i pornogràfic i sé el que és políticament correcte i el que no. I políticament correcte, entre altres coses és respectar les opcions de la resta: no cercar la censura, sinó expressar el disgust. És que jo no respecto als demés penjant una foto de la Bruni al taulell d’anuncis? Entenem-nos. Jo mereixo el mateix respecte en tant que compleixo unes normes supèrflues de comportament sexual (les bàsiques com la del consentiment de l’afectada, no pas el d’un capellà o els pares), que són les que, en tant que pervertit revoltat, em donen el dret de que es respecti al meu dret a proclamar l’atracció que Carla Bruni exerceix sobre mi.

Per anar ficat la cirereta: no penso dedicar més lletres que aquestes a la mandanga del respecte per la dona. També els homes ens fem fotos eròtiques, ves quina cosa… I res ofèn a ningú. És ofensiu atorgar plaer? En quina merda de món seria si així fos.

Apa això és tot. Prego que això no s’entengui com un atac personal sinó com la crítica d’una actitud generalitzada. Massa generalitzada. Salut!

Un altre mem musical

A continuació un mem (mireu perquè cal dir-ne mem) musical manllevat de l’Arqueòleg Glamurós, que em vol fer sortir de l’armari tan si com no. Que ho segueixi intentant.
El mem consistia en respondre preguntes amb títols de cançons del grup escollit. I per a fer-ho jo he triat ni més ni menys que Extremoduro. Tot un repte que pot resultar en coses com això:

1. Ets home o dona?: Caballero andante (no me dejeis asi)
2. Descriu-te: Sin Dios ni amo
3. Que diuen les persones de tú: ¡Que sonrisa tan rara!
4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Relación convencional
5. Descriu la teva actual relació: –
6. A on voldires estar ara? Posado en un nenúfar
7. Com ets respecte al amor? Puta
8. Com ets respecte al sexe? Hoy te la meto hasta las orejas
9. Com es la teva vida? Extremaydura
10. A qué li tens por? Jesucristo Garcia
11. Que necesites? Salir
12. Que t’agrada fer? Buscando una luna
13. Que demanaries si tinguessis un sol desig? Necesito droga y amor
14. Una cita o una frase sabia: Te juzgarán solo por tus errores (yo no)
15. Ara, despedeix-te: Adiós abanico que llegó el aire

Convido a fer-lo a tothom qui vulgui. I a escoltar les cançons també. No tenen pèrdua.

Aquesta entrada s’ha publicat de forma automàtica mentre jo visito la UAB. Publicitat i relacions públiques pot ser una bona carrera per a mi?

En clau espanyola

Algú sabia que pel proper 9 de març s’han convocat eleccions a els corts de les Espanyes? Impossible no saber-ho. A cada informatiu s’esmenten. I per això i pelq ue tot seguit exposaré aquesta serà la darrera entrada parlant d’aquests comicis en aquest blog. Que per què?

Perquè no són les meves eleccions. Jo encara no puc votar, però si pogués fer-ho no pertanyeria a la xacra abstencionista. És per una raó més complexa. O potser no: són les eleccions alemanes les eleccions del poble italià? Si, ho han encertat, eminències. No té sentit votar la composició d’un parlament estranger, sobretot si aquest no té en compte a les representacions minoritàries. No té sentit acatar un armistici de fa 300 anys. No té sentit que Catalunya voti per veure qui la donarà pel cul durant els propers quatre anys, sobretot si ho han de fer des de fora del país en un bipartidisme sense cap mena de sentit.

El que potser si que té una mica més de lògica és deixar de votar en clau espanyola i desfer-nos del jou de l’absurditat, de la submissió i l’espanyolitat que no sap conviure amb la catalanitat sense esclafar-la. Ara, tot plegat ben escudat en drets, llibertats i demés tergiversacions de la democràcia. Una altra cosa no, però ben presentat s’ha de reconèixer que ho està.

I dic que no té sentit aspirar a fer-nos sentir a les corts espanyoles perquè suposant que tots els diputats catalans s’unissin sota un mateix signe polític tot just sumarien 51 escons, la qual cosa és insuficient per a qualsevol iniciativa legislativa. La via legislativa no té sentit l’executiva encara menys. És igual d’irracional que la política exterior Nordamèrica…

Catalunya és doncs, presonera del sistema polític de l’estat espanyol. I les desacreditacions constants a la causa independentista no hi ajuden gaire.

No té sentit demanar la independència a un estat que per odi o per desídia no la concedirà. I molt menys fer-ho en unes eleccions que no es guanyaran. M’agrada pensar que algun dia qui tindrà dret sobre la nació catalana serem els propis catalans. I algun dia ens n’adonarem, d’això…

Esternuts radiactius de vida

Si ens imaginem extraterrestres ho fem com a éssers semblants a nosaltres o amb unes estructures que puguem arribar a anomenar orgàniques. Pocs han anat més enllà a imaginar models relativament semblants als terrestres. I els que hi han anat, han aconseguit hipòtesis vertaderament fascinants, però no per això menys impossibles. A continuació una teoria ben sorprenent.

s147_gendler_full.jpgEl primer ingredient per a una forma de vida sorprenent és un medi sorprenent: una estrella de neutrons, probablement un dels darrers llocs on aniríem a passar unes vacances intergalàctiques, més que res per no morir esclafats. Aquest sorprenents cossos celests són el resultat d’una supernova, una estrella que ha esclatat en contreure’s sobtadament perquè ha esgotat l’hidrogen del seu nucli, que convertia en heli per fusió.

A la imatge, la imatge astronòmica del dia pel 24 de març del 2005 podeu veure les restes d’una supernova. Algun dels punts que brillen (o no) podria ser una estrella de neutrons, tot el que restaria del seu nucli. Com us quedaríeu si us dic que podria haver-hi vida en un d’aquests puntets (o en els de qualsevol altra supernova)?

Frank Drake, un dels pesos pesants en la bibliografia del meu treball de recerca, va postular una possible vida subatòmica en un medi com aquest. I és que si hagués de ser en algun lloc, tingueu per segur que no seria en un vulgar àtom d’urani… Per favor, quin poc glamour! Igual que la vida orgànica que coneixem requereix una química electrònica molt complexa, la vida a base de partícules subatòmiques requereix supernuclis que requereixen altíssima energia per formar-se.

I deia que l’estrella de neutrons era el medi ideal perquè la repulsió entre els neutrons n’eleva la temperatura fins a nivells inconcebibles, però estan forçats a quedar-s’hi, perquè al cap i a la fi, l’estrella de neutrons conserva gran part de la massa que havia tingut abans (però en un espai molt més reduït) encara hi exerceix atracció… En resum aquestes singulars condicions forçarien la topada entre neutrons i alguns protons i crearien nuclis atòmics de gran complexitat i mida formats potser, per més d’un miler de nucleons… A que acollona?

Aquestes reaccions de fusió, doncs, no serien estranyes i podrien donar lloc a alguna entitat capaç d’interactuar amb l’entorn i perquè no, de reproduir-se. Fins i tot podrien sorgir civilitzacions a partir d’aquí. Al cap i a la fi, desconeixem en molts aspectes el comportament de la matèria en unes condicions que no podem ni imaginar. Però la fi d’aquests complexos seria ben ràpida: és desintegrarien en qüestió de segons, quan no d’infinitèssims, com és desintegra un vulgar isòtop radiactiu sense la grandeur necessària per esdevenir vida. Pols ets i en pols et convertiràs. Però els processos a escala subatòmica ja tenen lloc en temps tant petits. Si la unitat de temps més petita que existeix en física equival a una fracció del segon que troba quelcom diferent a zero al seu quaranta-tresé decimal, és per alguna cosa… En un esternut nostre una suposada civilització subatòmica podria experimentar la seva gènesi, el seu auge i la seva caiguda en un pack 3 en 1 promogut per una imaginació inclassificable i una fe en la vida extraterrestre, que després de dedicar-li el meu treball de recerca quasi em fa feredat…

Per cert que aquest conte xinés no hi està inclòs, al meu treball de recerca, però hi té a veure. No deixa de ser un exemple de com de sorprenent pot ser (o no ser) l’existència.