Desconfiar por defecto de las noticias en el Día de la Mentira Oficial es tan ingenuo como confiar en ellas el resto del año.
Nacho Vigalondo en aquesta entrada.
M’ha fet gràcia, ves… A veure quan podem veure el seu primer llargmetratge a l’estat espanyol.
El terrorisme en nom d’Alà s’havia tornat en un problema ben greu. El suposat assalt a certes insta?lacions militars del Pakistan per part dels integristes i el posterior bombardeig d’Israel havien marcat un abans i un després en la lluita contra l’integrisme islàmic. Perquè per primera vegada, allò era “integrisme de debò”. Aquell gir inesperat havia fet que Amèrica comencés a perdre poder en les principals institucions del món, ja que la seva “estratègia antiterrorista” es revelava com a ineficaç. Evidentment que ho era d’ineficaç! Si l’amenaça extremista era un engany que havien ordit per a mantenir-se al capdavant del món occidental! A més, el liderat mundial semblava haver-se traslladat a la Unió Europea, cosa que era contrària als seus interessos econòmics. Aquella colla d’inte?lectuals endogàmics, un cop superada la frontera psicològica dels 30 països, van alçar-se com a primera potència mundial i com a padrins dels orientals per tal de fer front al terrorisme islamista, a aquell que “existia”, però que es reduïa a uns quants insurgents a Palestina o a Iraq i que per desgràcia van aconseguir fer-se amb el control d’un cap nuclear paquistanés i de part de la seva flota aèria, emprada més tard per a atacar Israel.
Així doncs, les grans massacres com els atemptats de signe islamista als EUA i a Europa, o les revoltes estudiantils islàmiques arreu del planeta, eren una farsa. Tot plegat pretenia que el món es sotmetés a la política de seguretat americana, potenciant així el guany de quantitats inconcebibles en armament i obrint la veda per a obtenir recursos a l’orient mitjà, com ara el petroli, sobretot ara que científics americans havien descobert com generar-ne de nou a partir de quantitats reals de cru.
En qualsevol cas calia prendre mesures per tal que el país no perdés encara més posicions. Una d’aquestes mesures era vigilar una sèrie de persones a tot el món que podien dinamitar seriosament els pilars del poder americà. I contra un d’aquells individus “potencialment perillosos” hi havia un dispositiu muntat. Algú que no convenia a l’economia americana podia resultar escollit cap del màxim ens econòmic mundial aquell mateix vespre.
En aquells temps convulsos pel món i per tal de prendre mesures, era secretari de defensa dels EUA Michael Zareth, que amb una diferència de 5 hores respecte Anglaterra, seia al seu despatx mentre esperava que se li comuniqués telefònicament el resultat de la votació per a fer una segona trucada. Escoltava country, no duia sabates, tenia els peus sobre l’enorme taula de faig i repassava en una llibreteta negra un discurs que oferiria, al que estava sembrant ara i adés, com si franquejessin paraules “potencialment perilloses” un excés hiperbòlic de cometes. Després d’un quart d’hora de relaxada espera, el telèfon va sonar. Amb parsimònia incorporar-se, deixant la llibreteta sobre la taula; va prémer el botó de pausa al reproductor, situat darrere seu, i va despenjar l’auricular. A l’altre cantó de la línia, una veu rogallosa va donar-li un nom.
-Penningham.
Així doncs l’anglès havia estat escollit i per tant els interessos de la nació corrien perill. Però, per sort, tenia al seu home sobre el terreny, per a evitar que l’error “de debò” de Sir Robert Penningham tingués conseqüències negatives pels interessos de la que tornaria a ser, per història i per legítim dret, la nació més poderosa del món.
Avui és el dia del meu aniversari i per a tancar el cicle, el millor és posar fi a tot plegat en una irrisòria efemèride com la d’avui. Li he estat donant moltes voltes i crec que és la millor opció. Per a demostrar-ho (i cagar-me i pixar-me a les orelles dels que m’escolteu), redacto la que serà la darrera argumentació que sortirà dels meus dits:
No té cap mena de lògica continuar existint per a morir d’aquí deu, vint, trenta anys. Al món li serà igual i seran quatre els que ploraran per mi, si és que ho fan. Així doncs, assumint-me com un èsser totalment substituïble, poso fi a les escasses relacions de les que he gaudit de la manera més radical possible. Gràcies a tots i a totes, per conversar amb mi, per estimar-me, per odiar-me. Tot plegat són petites coses que m’han fet sentir viu en la seva petita mesura, fins i tot en la mesura de prendre la decisió de morir a voluntat (quanta raó tenia en Puigcarbó!).
Com que mai arribaré a realitzar tots els projectes que tinc pensats, m’és igual deixar-ne un milió que dos trilions sense realitzar. Que pot haver-hi una motivació superior a qualsevol cosa que jo em proposi? D’acord. Però aquesta motivació, no ha vingut, m’ha esquivat i ho ha anat explicant pel món, enfotent-se’n de mi. La recerca de l’amor només ha estat grata en escasses ocasions i m’ha sodomitzat sense lubricar en masses i repetides ocasions. Una vida sense amor no té sentit. Una vida sense amor i que afirma no tenir sentit, encara en té menys.
Estic cansat del món i de l’actitud que prenc envers ell. Em desespera despertar-me cada matí i veure esguerros morint del seu propi verí, davant la passivitat dels vianants atrafegats; em desespera la mort aliena, el si?logisme: si la seva mort no té sentit, la meva tampoc, igual com tampoc l’ha tingut la meva vida; em desespera la disparitat ideològica, el relativisme pel qual la humanitat està condemnada a navegar en un oceà de pros i contres, sense arribar mai a una perfecció que algú va dir que existia però de la que mai en la nostra bruta existència hem tingut la més mínima proba fefaent.
I potser la raó de més pes per a posar fi de forma voluntària a la meva vida és per tots els errors que he comés, que han estat molts. Crec que val la pena un cert càstig, una autorrepresió que m’impedeixi cometre’ls de nou. No vull ferir a ningú més, no vull ferir-me a mi mateix, no vull donar continuació al meu egoisme ni un instant més, no vull que la meva existència sigui capaç d’engendrar mal en els cors aliens. No vull ser còmplice de la destrucció de les demés vides com elles ho són de la meva.
Per tot això i per tantes altres coses, aquest és el darrer post d’aquest blog i si el nus aguanta, el darrer de la meva vida. Feliç dia dels Sants Innocents!
A l’hora de la migdiada que quasi mai faig, m’assalta la recança de no estar fent res amb la meva vida, una profunda desesperació per estimar i ser estimat, que percebo com una insistent pressió al pit. Tracto de posar-hi fi imaginant plans per al futur, consolant el meu comiat (alguns en diuen existència) d’aquest present absolutament buit que travessa o tractant de pensar en una altra cosa que no sigui el forat on tots ens precipitem.
És com si rendís un tribut a Cronos i em mengés als fills que encara no tinc i em sabés greu haver-ho fet fins i tot durant el grotesc àpat, sense aturador possible. Només a la cega passió canibal és comparable la tristor atemporal que m’assetja aquests dies. Mirant als ulls a aquesta tràgica acompanyant (és ben macabra aquesta metàfora), li pregunto si ha vingut a emplenar el buit del somriure que acariciava les meves cabòries, que em permetia alçar el cap i mormolar val la pena. Les moltes persones en qui personifico aquest somriure es personaran tard o d’hora en algun tombant del viarany que fa les voltes de comiat (alguns en diuen existència), però ara amteixels dies semblen caminar cap a la foscor i no cap a la llum que pregonaven fa tot just dos dies les despulles del Sol Invictus.
En fi, que ficant les banyes a aquesta presència d’absència que em masturba ara i adés, sense que jo li ho demani (una succubus!), m’he dirigit a la biblioteca, que per sort em queda a prop de casa (amb el fred que feia!) i hi he llogat agafat en préstec dos llibres: Grans esperances, de Charles Dickens i Lolita de Vladimir Nabokov. En certa manera, són com documentació per a una nove?la en la que treballo darrerament, però que probablement deixi penjada quan m’adoni que tot el que tenia pensat ja ho havien parit dos genis abans que jo. En parlo al tercer paràgraf d’aquesta entrada.
Abans d’atacar el primer llibre de préstec, però he acabat amb l’agonia d’El manuscrito carmesí, d’Antonio Gala, que ja feia uns quants mesos que durava. Era una fervent recomanació del meu pare que se me’n ha anat de les mans: a estones insondable monòleg interior i a estones, crònica històrica erudita i confusa… En fi, recomanable, però suposo que hi hauré de tornar quan la meva velocitat i comprensió lectora s’incrementin, ja que darrerament les dues estan força oxidades.
En fi. I demà és el meu aniversari. Compliré disset anys bressolat per la mateixa sensació que avui per pocs regals que de debò em sorprenguin (tothom em regalarà diners o alguna especialitat Ferrero). Tremolo d’emoció.
El muntatge està parcialment basat en aquesta fotografia d’en Dave Morris, àlies Daveybot.
Avui (més aviat ahir), dia de Sant Esteve, ha tingut lloc la darrera sessió de CaféCurt de l’any, basada, com no podia ser d’altra manera en aquestes dates que corren, a saber: Nadal i cap d’any. La sessió estava composta només per 4 obres de les quals seria difícil triar-ne una com a destacada ja que totes són indispensables en el seu estil. Comencem amb la crítica detallada:
Doncs de moment això és tot. Pel que fa al CaféCurt, passi-ho bé i fins l’any que ve!
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
It was Christmas Eve, babe
In the drunk tank,
an old man said to me
he won’t see another one,
and then he sang a song:The Rare Old Mountain Dew
I turned my face away
And dreamed about you
Got on a lucky one,
came in eighteen to one.
I’ve got a feeling:
this year’s for me and you.
So happy Christmas,
I love you, baby.
I can see a better time
when all our dreams come true!They’ve got cars big as bars.
They’ve got rivers of gold.
But the wind goes right through you.
It’s no place for the old.
When you first took my hand,
on a cold Christmas Eve,
you promised me
“Broadway was waiting for me”.You were handsome.
You were pretty.
Queen of New York City.
When the band finished playing
they howled out for more.
Sinatra was swinging,
all the drunks they were singing,
we kissed on a corner
then danced through the nightThe boys of the NYPD choir
were singing “Galway Bay”
and the bells were ringing out
for Christmas day.You’re a bum
You’re a punk
You’re an old slut on junk
Lying there almost dead
on a drip in that bed
You scumbag, you maggot
You cheap lousy faggot
Happy Christmas your arse
I pray God it’s our lastThe boys of the NYPD choir
were singing “Galway Bay”
and the bells were ringing out
for Christmas day.I could have been someone
Well so could anyone
You took my dreams from me
When I first found you
I kept them with me babe
I put them with my own
Can’t make it all alone
I’ve built my dreams around youThe boys of the NYPD choir
were singing “Galway Bay”
and the bells were ringing out
for Christmas day.
And the bells were ringing out
for Christmas day.
Ja duc dos àpats nadalencs, que tot i haver-me regalat bons moments gràcies a aquest invent de la humanitat que és l’humor, no em fan ni fred ni calor. M’avorreixen, em senten fatal i m’aporten ben poc com a persona. Té alguna cosa a veure amb allò d’Ebenezer Scrooge? No ho sé. Per sort, el Nadal encara no em va tant malament, com al senyor de la cançò de No use for a name.
Per acabar, una petita peça de Bad religion amb videomuntatge reivindicatiu inclòs.
Els núvols acompanyaven la seva sortida de Birgmingham. El sol feia uns quants dies que no sortia, tot i que no havia deixar de fer una xafogor angoixant força atípica a les Middlands. Es va estirar les calcetes des de sota la faldilla mentre conduïa. Eren les que Sir Penningham li havia tret amb delit en més d’una ocasió, però que li resultaven força incòmodes i ara, que el distingit personatge s’havia tancat en el seu propi món des de la mort de la seva família, de ben poc servien.
Va haver de frenar de cop en adonar-se que els cotxes que duia al davant s’havien aturat sobtadament. Va tocar el clàxon i va deixar anar quatre renecs per inèrcia. Va anar avançant lentament i aviat va veure que es tractava d’un control policial seriós. Quan un dels agents va inclinar-se sobre el vehicle amb gest cansat, va dir-li emprant el to cordial i horriblement educat que solia emprar amb Sir Penningham:
-Sóc del servei de sir Penningham. Si volen els puc ensenyar la targeta de seguretat però no sé si els servirà de molt. No duu el meu nom.
-Nom complet i cognoms, siusplau -va respondre el policia, eixugant-se la suor del coll amb un mocador de paper usat.
-Rose Ellen McCann.
-Obama… -va dir dirigint-se a un agent negre amb qui va estar parlant uns segons, retirat del cotxe, mentre aquest comprovava quelcom en una llista.
-Tot correcte, senyoreta McCann. Circuli.
Perdent per complet la seva finesa aparent, la Rosie McCann va prémer l’accelerador per endinsar-se al petit bosc que calia travessar per arribar fins a la finca de Sir Penningham. Al cap de tres-cents metres de camí de terra, va entrar a l’aparcament de servei i va estacionar el cotxe del seu home. En va sortir i el va tancar amb el comandament a distància. Li agradava aquell Skoda perquè s’obria amb comandament, no pas com el seu Ford trinxat, que agonitzava, espatllat un cop més, en un taller de Birmingham.
Va preparar el dinar, el té i el sopar de Sir Penningham, cada cop amb menys ajuda per part de la resta del servei, que anava marxant tal com s’havia ordenat. Va desar el sopar, consistent en una amanida fresca amb col llombarda, rúcula, tofu i patata al refrigerador per tal que el senyor el tragués quan volgués. Un cop va haver preparat, servit i retirat el té va comunicar a Sir Robert Penningham que marxava.
-Rosie, seu un moment siusplau. Voldria parlar amb tu.
-Com vulgui Sir Penningham.
-Perquè no em dius Robert?
Rosie va dubtar. Les ferides en l’ànima de l’home eren enormes i ella havia estat un putarrot infidel que va ajudar-lo a trair la seva difunta esposa. No s’hi veia amb cor.
-Si, les coses, han canviat, oi? -va aventurar sir Robert.
-Es pot dir així -va admetre Rosie amb un fil de veu. Encara no s’havia assegut.
-Volia demanar-te que fossis la primera en arribar demà pel matí. És evident que no només formes part del meu servei, sinó que ets algú més important per a mi i voldria que fossis tu qui em comuniqués el resultat de la votació i no qualsevol dels meus assessors.
-Així ho faré. Bona nit Sir Penningham.
-Espera’t Rosie. Encara no he acabat -va aturar-la. Voldria que sabessis que el meu desig per tu no s’ha apagat i que segueixo creient que m’hauria casat amb tu si hagués tingut 20 anys menys i no amb la meva dona que en pau descansi. Però suposo que hem fet les coses malament. Perdona’m.
-En tota la teva carrera perfecta només hi ha hagut un error, Robert. I he estat jo. Perdona’m tu a mi -va mormolar la Rosie i va marxar, feta un manyoc de nervis i amb la mirada baixa.
De nerviosa com anava, va acabar topant amb una estranya escultura que reproduïa quatre cànons artístics de bellesa femenina en una mateixa dona, en cadascun dels seus fragments. Havia estat com un record de Sir Penningham de la relació que havien mantingut. I ella va veure en aquella peça la materialització de l’aventura en la que no s’hauria d’haver embarcat mai.
Mentre es treia el davantal negre, tot caminant passadís enllà, va desitjar que accedís al càrrec al que optava, que marxés a Nova York i que no es tornessin a veure més. No volia ser l’error de ningú més, ni que cap escultura absurda li ho recordés.
Divendres, després de moltes hores fora de casa, divendres vaig anar a veure Soy Leyenda, el darrer film protagonitzat per Will Smith i basat en la nove?la homònima de Richard Matheson que fa mesos que vull llegir.
La pe?lícula en general està poc cohesionada, com si li manqués un fil conductor lògic. Vol tenir un argument però enlloc d’això ens va mostrant escenes separades arbitràriament per un ús de l’e?lipsi bastant matusser. Se les dóna d’èpica i amb prou feines sobrepassa la mediocritat de diumenge per la tarda, i si a sobre fiques la metafísica de Bob Marley en l’equació, acabaràs descobrint que la solució no pertany als reals… Ho podrien haver venut com un drama personal de Robert Neville (el protagonista absolut, interpretat per Will Smith) i hauríem acabat abans.
Científicament és relativament creïble, però cap al final la poca credibilitat que pot tenir una superproducció s’entortolliga amb uns quants deliris poc clars i l’obtenció de la cura del virus (que sembla ser que no té lloc al llibre original) no està gaire ben explicada. No sé, si els blockbusters fessin una mica de divulgació les ciències potser no anirien tant malament ni a l’estat espanyol ni als EUA…
Pel que fa a la part dramàtica, al llarg de la cinta hi han bons moments de tensió, sobretot en els enfrontaments amb els zombies-vampirs. A l’escena en que la Sam (la gossa d’en Neville) es perd dins un banc, molt ben trobada la càmera a l’espatlla, però en fi, tot plegat són recursos típics i tòpics sense a?licients. Els afectats pel virus tunnejat estan força ben aconseguits, però és com se suposa que haurien d’estar, amb el pressupost d’una cinta així. Té més mèrit REC, que fa por de debò i a més, no es queda en un parell d’ensurts poca-soltes.
Will Smith dóna la talla en interpretar a un inestable Robert Neville, sol i ple de dèries absurdes, però no reflota una pe?lícula que es vol ser un referent pel que fa a efectes especials amb unes credencials com una Nova York despoblada (força recomanable, un tast a la imatge) o l’anecdòtica destrucció del pont de Brooklyn, superades de llarg per qualsevol Jungla de Cristal (la 4.0, per exemple).
En fi. Sembla que sigui una pe?lícula rodada per a l’exclusiu lluïment de l’ex príncep de Bel-Air (que gran…), si fins i tot, han mirat que pogués tenir uns segons d’improvisació oral o com vulgueu dir-li… I pel que fa a la resta, més val oblidar-la aviat: en vindran de pitjors.
Si bé a molts ens sembla que el llatí és una llengua morta i enterrada, però alguns s’encaparren en mantenir-la viva ni que sigui amb respirador artificial. A continuació una llista de les adaptacions llatines fetes pel Vaticà de diferents neologismes d’us comú. Per no perdre-s’ho!
Extret d’aquesta entrada al blog de Gabriel Bibiloni.
|
