Benvinguts altre cop a Storyville. Si. El meu currículum blogogràfic és llarg i difícil de de seguir, poc estable, fet que sempre dificultarà que se’m segueixi. Però bé, ara espero que tot plegat em permeti una relativa calma, fins d’aquí un parell d’anys, en que hauré mort de sobredosi o decidiré canviar d’allotjament (fent-li un lleig a en mai9 que tant amablement me’l deixa).
Com veureu, és obvi que el tema actual necessita unes quantes raspallades (tot i que mola mazo, sobretot per la capçalera, fragment de Path to the gothic choir de Raphael Lacoste), però si vaig prometre canvis pel pont que s’apropa, ja n’heu començat a tenir abans (jo no sóc com alguns o algunes, que antes se parten que se doblan y así nos va).
Ara mateix estic d’exàmens i la veritat és que estic començant a pagar no haver après a organitzar-me quan tocava. Però sempre va bé que et fustiguin, sobretot si t’agrada. Però no està tant bé quan avui (últim dimecres de mes) hi ha sessió de CaféCurt a la que no podré assistir.
En fi, ja veurem com va tot. Reprenc la freqüència habitual (si va molt malament no la reprendré xD) cap al 6 de desembre, com estava promès.
Mentrestant, prengueu precaucions i no obriu la porta a estranys.

Tags: Blogs, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

No sé que em passa darrerament, però el cert és que trobo a faltar Irlanda, just quan en aquest dia que enceto fa un any que hi vaig posar els peus. Trobo a faltar l’Ullster. Irlanda del Nord. La ciutat de la donzella. La Garden City. El Bogside. La Foyle Language School. Ara ja fa una mica més d’un any preparava amb i?lusió el que ara ostenta el títol de viatge de la meva vida (i que tal com auguro el futur, és possible que deixi d’ostentar-lo al proper viatge). I pensant-ho fredament va ser una experiència més aviat banal.

Cafès, cerveses, edificis fets pols però carregats d’Història i d’històries; voreres i calçades molles, música tradicional, pluja, nadal hiperbòlic, centres comercials a la americana, verd, compres compulsives, pubs, nit a traïció, llargues distàncies a peu, mòbil a preu d’or, taxis a preu de quincalla, països, estats, nacions, regnes, unions, repúbliques, desunions, monarquies, déus, Déus, referents, lliçons, coneguts, desconeguts, amics i enemics. Encara no n’hem rebut la recopilació de les fotos i ja ni ho farem. I a mi realment em sap molt de greu. Al cap i a la fi, ha estat el viatge de la meva vida. I del viatge de la meva vida només me’n queda la nina de porcellana amb vestit típic que vaig dur a ma mare i el got oficial de Guiness que vaig dur per a mon pare… si i una samarreta llardosa que no aguantarà gaire més.

Estic escoltant Tom Waits. És genial, aquest paio, tu… És l’enèsima descoberta musical (descobrir Tom Waits ara és declarar-me deficient mental i curt de mires, ho sé) que faig gràcies a l’esplai (n’hi han força més: els Cronistes, Pascal Comelade, Daniel Higiénico per citar només els que escolto regularment).

Trobo a faltar aquella casa on totes les estances eren enormes excepte la que ocupàvem en Chufo (que ha convingut ser errònia companyia per mi tal i com jo ho vaig ser per ell) i servidor; aquella llarg mig absurda, mig de tota la vida, on apagaven la calefacció per les nits; tant a prop del Foyle que esfereïa, les costes impressionants, els penya-segats de la Calçada dels Gegants, Waterloo Place, Diamond Square, Ferryquay St., Great James St. apuntant sempre al cel, l’antològica Strand Road, traçada pas a pas cada matí, mentre des dels cotxes ens miraven estranyats (aquests no són d’aquí…), l’indispensable Bishop St… Un any enrere Irlanda va representar la fugida de la meva vida lleidatana (que algun dia trobaré a faltar). Va ser escapar de tantes obligacions que em lligaven i va representar la fugissera oportunitat de representar un paper diferent en aquest absurd sanatori.

Potser per això l’enyoro tant. Al cap i a al fi va ser un repte personal que als 15 anyets (per haver nascut tard) amb que llavors comptava em deixessin campar sol en un país, que comptessin amb mi per manipular càmeres de gran valor i que pogués mantenir una conversa amb gent tant semblant i a l’hora tant diferent a mi.

Aquest és en Christy Moore, cantautor irlandès. Una mena de Raimon, Lluís Llach o qui sap que, però amb afició als bars i a les gigues. Els meus caps a Irlanda, ficats de ple al Sinn Féin em van recomanar aquesta cançó, amb la qual es pot resumir el nostre vincle d’una forma més que personal, a travès de la història de la cinquena brigada internacional que va combatre a la guerra civil espanyola dels anys 1936-39.

Ara mateix Viva la quinta brigada només resta com una anècdota del viatge de la meva vida. Com ho era el cafè aigualit, la taronjada Tango, els outlets regentats per hindús, els murals del Bogside, el Guildhall, les converses sobre la feina del cinema (no de l’art), el circular pel cantó que no toca, les muralles que envoltant el casc antic…

Diria que ho trobo a faltar en gaèlic irlandès, però només m’atreveixo amb un macarrònic anglès a dir I miss it.

Tags: Música, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Fa uns dies va arribar a les meves oïdes la gran notícia: la multinacional International Leisure Development pretén construir un complex d’oci al desert dels Monegres, a cavall entre Saragossa i Osca. El projecte s’anomena Gran Scala i la gent parla d’un Las Vegas en miniatura, ja que el futur complex d’oci hauria de constar de 32 hotels i varis casinos, i a més estarà situat en un territori erm, l’única riquesa del qual és la cocaïna que s’hi consumeix durant el Monegros Desert Festival. Als referents de la futura construcció cal afegir-hi però, Orlando, pels 5 parcs temàtics que contindrà, dels quals se n’han donat a conèixer tan sols dos: el primer és dirà Spyland i estarà dedicat a l’espionatge mentre que el segon, girarà a l’entorn de l’aigua i rebrà el nom d’Aqcuantica. Hi ha un tercer espai que serà descobert el 12 de desembre, quan es presenti el projecte a Saragossa.

La idea de Gran Scala com a concepció arquitectònica i urbana em sembla brutal: ocuparà 2025 (el terme municipal d’Osca seria un 75% d’aquest monstre, feu-vos-en a la idea) hectàrees en un quadrat perfecte, a l’interior del quan hi haurà una enorme circumferència que simularà un rellotge, com a a?legoria del pas del temps, de la història. Per a fer més tangible encara la idea, el cercle que descriurà la titànica esfera, estarà dividit en 16 àrees temàtiques ambientades en diferents períodes històrics. Segons es desprèn de la informació que he anat collint d’aquí d’allà, cadascuna tindria un casino i establiments diversos a conjunt. A la zona compresa entre el centre (on s’hi emplaçaria un enorme gratacels) i la part més exterior del rellotge, s’hi ubicaran els parcs temàtics. A més, a la perifèria hi haurà habitatges pels empleats, un hipòdrom, un canòdrom, un centre de convencions amb gran capacitat i una plaça de braus. Així mateix, entre les diferents àrees temàtiques hi hauran més de 230 establiments hotelers, així com sales de concerts o de cinema, zones verdes o botigues de luxe. Per a solucionar els problemes de comunicació interna, una carretera circumva?larà la circumferència externa del rellotge del temps de Gran Scala i una línia de tramvia, en traçarà una segona amb la meitat de radi (al que jo suposo la frontera entre els parcs temàtics i el que en teoria serà espai urbanitzat (casinos, hotels, botigues i demés).

Sembla ser que serà un projecte molt beneficiós que oxigenarà l’economia de les Terres de Ponent, d’Aragó i de la Franja i el qual s’espera amb candeletes per tot el que se’n sent dir. I és que és una poma que jo també em sento temptat de mossegar. Una ciutat sencera de culte a l’hedonisme més descarat i despreocupat. Una vil crida a la inconsciència. Per a fer-nos tocar de peus a terra davant de la lluentor d’aquest projecte, permeteu-me apuntar una sèrie de preguntes retòriques:

Qui pagarà les carreteres cap al que ara és sorra i matolls aïllats? Són competència de l’estat o d’aquesta potent iniciativa privada? En el cas de que es donés que fossin competència de l’estat, aquest ha de proveir infraestructures per una nova ciutat de la qual només n’ha aprovat la construcció (no ha triat construir)? Suportaran i donaran cabuda al tràfic que generarà proveir una nova ciutat d’absolutament cada cosa que necessiti?

Qui hi oferirà serveis bàsics? Es parla de 100000 habitants puntuals. A Lleida per una població una mica superior calen dos grans hospitals i tres clíniques. Com es finançaran uns serveis mèdics decents per un volum semblant de població? D’on sortiran els professionals qualificats? No només això. Cent milers de persones mengen i poden tenir les més impensades necessitats mentre gaudeixen d’un moment de lleure.

He llegit que aprofitaran al màxim possible l’aigua, però en qualsevol cas, d’on la trauran, al bell mig del desert? Dels pobles propers, que potser es veuran formant part d’una altra faraònica construcció: l’ampliació del Desert dels Monegres…?

Sens dubte, un projecte amb llums i ombres fets a escala, a molt gran escala…

Més informació: Heraldo de Aragón, Entrada al respecte a Urbanity, un blog força interessant sobre construccions diverses; Material sobre Gran Scala en un blog sobre parcs temàtics.

Tags: Societat by Arcangelo
3 Comments »

En tots els tractats de política al llarg de la història de les civilitzacions, incivilitzacions i aquesta mena de despropòsits, es parla de les qualitats que ha de tenir un bon governant. Jo avui vinc a parlar només d’una de les qualitats que sembla ser que necessita un líder polític actual. La que hom anomena carisma.

Aquesta entrada l’ha inspirada el Tinc una pregunta per a vostè d’abans d’ahir, amb el president de la Generalitat, que no vaig poder acabar de veure per pur avorriment. I és que José Montilla, és un home d’idees clares però un comunicador pèssim i a qui, a més un partit anomenat PSOE li anorrea el seu poc (no diré escàs) criteri propi. A priori, el carisma no hauria de ser necessari per governar. Evidentment, fa falta per conquerir el poder, però un cop assegut a la poltrona, es pot desenvolupar una tasca que parli per si sola. Fets no paraules. Però tot i així, el president de la Generalitat segueix essent un líder coix, mancat d’aquesta determinació dialèctica dels grans polítics (què us diré: Puedo prometer y prometo, Catalans ja sóc aquí, ¡Viva Honduras! o la meva preferida, ¡Aprobaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña!). És doncs la mancança retòrica de l’adalil del socialisme català (entenent com a socialisme aquest progressisme d’ulleres de pasta i en ocasions no dur corbata, compte no aixequis una revolució espontània…) un estigma suficient per privar-lo del govern? No en tenia prou amb no ser català de naixement (però si de voluntat)?

La meva opinió al respecte és ben verda. Evidentment que un gestor eficient pot i hauria (si és el més eficient que es presenta a les eleccions) de ser el més votat, però hi estem a gust amb un president com Montilla? Ara ja és una qüestió estètica. Montilla no és el president que la nació és mereix, però això el desqualifica com a polític?

És una cosa molt semblant (sinó la mateixa) a la brama aquesta que cor que Suárez va guanyar les primeres eleccions democràtiques per ser maco de cara… El carisma i la bellesa milloren o empitjoren, però dins d’uns límits. Rebutjar un polític per les limitacions innates que no fan anar de corcoll al país, em sembla una bajanada. És ser nazi, com Plató… Però és que el Montilla és insuportable…

Tags: Política, Societat by Arcangelo
No Comments »

Tot just ara acabo de llegir un correu dels administradors de la plana que allotja aquest humil blog, Lynksee, que tancaran la paradeta el dia 21 de desembre per problemes de finançament.
El més curiós és el fet que ha dut Lynksee a ser un projecte no rentable. Resulta que van tractar de finançar els seus serveis amb publicitat d’AdSense, però a can Google els demanaven que moderessin el contingut de les planes que hostatjaven per tal que no hi aparegués res tant i?legal com la lletra de cançó.
Com que jo comparteixo part de la culpa pel tancament de Lynksee, ja que he penjat material no lliure de drets d’autor aquí, demano disculpes als administradors per haver contribuït a aixafar-los la guitarra i els felicito per haver-se mantingut fidels als seus principis, així com pel genial projecte que han dut a terme.
Així mateix, proclamo als quatre vents que sóc un lladre, algú al marge de la llei, un criminal que mereix anar a la garjola, al cantó dels que arruïnen famílies i juguen amb el pa de milers d’infants. I a sobre, amb aquesta prepotència i aquest orgull, que em faria merèixer acabar en aquell temut pavelló on et cau el sabó a la dutxa i ja ets pell.
Estic tant indignat que ni tan sols sé si continuar amb el correu a can Google. S’estan convertint en el que Microsoft va ser pel que fa a sistemes operatius, però a la xarxa. I aquí, tothom coincideix que un monopoli mai és bo, sobretot quan és culpable de la ruïna econòmica d’un projecte que integrava les millors idees de codi lliure per a la publicació de contingut a internet. És com si, per veure quin artista provocador la fa més grossa, algú acabés cremant el Louvre.
En fi, pel que fa a la mudança d’aquest blog, el més possible és que es dugui a terme pel pont de la Immaculada Constitució, un cop finalitzats els exàmens i amb temps per davant. La publicació seguirà un ritme normal ja que tinc moltes entrades al tinter i no voldria que una possible migració ara destorbés la seva publicació o en dificultés la lectura.
Gràcies a Lynksee per haver posat a la disposició dels seus usuaris els seus magnífics serveis.

Tags: Blogs, Societat by Arcangelo
2 Comments »

L’altre dia a classe teoritzàvem sobre la pretesa justícia que hi ha darrere de l’establiment de les notes d’accés a diferents estudis universitaris. Sens dubte la perspectiva de les PAU (selectivitat pels amics) fa que tothom lamenti que les seves qualificacions no són el que haurien.

Jo per exemple, des de fa uns quants anys que estic molt interessat en cursar medecina a la UdL on la nota de tall ronda el 8 (fet que me’n dificulta l’entrada, però jo no parlo d’això). Aquestes puntuacions estan calibrades en funció de la demanda d’una carrera i l’oferta que aquesta té en una facultat en concret i en les que hi són relativament properes. No és res més que això.

Molta gent diu que medecina ja pot tenir una mitja ben alta, ja que un metge ha d’estar ben preparat. Van justificar-me aquesta afirmació citant Finlàndia, el paradigma de l’educació (amb una taca de sang a l’expedient), on els mestres i professors han de superar exàmens duríssims per a que se’ls permeti cursar els seus estudis o exercir la docència un cop acabats aquests. Així s’asseguren que només els millors hi entrin. I que els millors entre els millors aconsegueixin la titulació (selecció natural!). Però a Finlàndia, la dificultat per entrar a les carreres d’educació està decretada pel govern i aquí la dificultat de les carreres més demanades (medecina, enginyeries aeronàutica i de camins) està regulada pel mercat, per un simple i aleatori mercat.

Curiosament, les mitges catalanes són al seu lloc. Però, i el dia que no hi siguin? La demanda és un fenomen de comportament imprevisible i això podria fer que fos difícil entrar a carreres que no tenen molta responsabilitat social i que fos fàcil entrar a estudis on aquesta responsabilitat que m’he tret de la màniga és enorme. Per tal d’aclarir aquesta idea de la responsabilitat social, deixeu-me ilustrar-vos:

Un enginyer de camins i un mestre tenen responsabilitat social. Un llicenciat en literatura comparada i un tipus que ha cursat disseny, no tanta. No crec que hi hagi una sola professió exempta de responsabilitat social. Es tractaria, doncs d’una mesura de la importància immediata per al funcionament de la societat segons uns criteris qüestionables. Però per exemple, tots preferim endur-nos a una illa deserta un metge i no un filòsof (aquest potser me l’enduria al bar a xerrar una estona). No sé si m’explico. Però bé, en qualsevol cas, com que em sembla que pot quedar molt maco, ampliaré aquest concepte en una entrada futura.

Resumint i abreviant, la meva tesi és senzilla: la llei de l’oferta i la demanda fa augmentar l’entropia de nostra societat. En paraules menys científiques, ens condueix al caos. Si interessen metges preparats, que el govern apugi la nota de tall, però que no ho faci el mercat. El futur professional de milers d’estudiants no pot estar regulat per la majúscula babalà que haurà estat la tria de l’anterior promoció.

Les mitges eren un pretext (de fet pensava fer que fossin el tema exclusiu del post, però si ho deixava així, tot plegat era molt pobre), però puc afirmar amb tota convicció (amb la meva, no pas la vostra) que les lleis d’aquest modern i versàtil mercat capitalista acabaran fent petar el sistema. I algú s’esquitxarà a base de bé. Vísceres monetàries. Sang amb liquidesa. Ossos solvents.

En aquests temps nostres, béns bàsics estan patint un increment del seu preu, cosa que vol dir que se’n consumeix (o encara més trist, que s’hi especula), un fet indiscutiblement relacionat amb al seva condició de bàsics (en tant que necessaris, indispensables). Els preus de les coses (suposant que n’hagin de tenir) haurien d’estar determinats pel seu valor (no pel que se li atorga) o pel grau de necessitat que se’n té, no per la gent que en compra. No combrega amb la raó.

És clar, ja sé que la intervenció estatal i la limitació dels preus anorrea allò tant bonic que jo no defenso anomenat competència i lliurecanvisme. Doncs ho tinc força clar, abans sobreviu el gènere humà que els preus van botant de forma descontrolada, talment les mamelles d’una actriu porno. I molta gent troba el porno pecaminós, brut, indigne, indecent… Així que penseu-vos-ho bé abans de sortir-hi retratats. És clar que hi ha una oculta majoria fascinada per aquestes mamelles que donaria qualsevol cosa per ser-hi, enfilats dalt de tot del mugró, cabalgant el poder carnal i volàtil de la meuca capitalista.

M’encanta la retòrica.

Tags: Societat by Arcangelo
No Comments »

Segons el que va exposar Joan Pallarès, el documental La hipocresía del deseo és parcial, ja que no es tenen en compte les dones a les que s’obliga a prostituir-se, que tot i així són minoria. En l’estudi realitzat per en Pallarès, professor d’antropologia de la UdL, la proporció és de 2 forçades en algun moment (no en el de fer l’estudi) sobre 23 dones entrevistades. A més, el proxenetisme ha disminuït considerablement i les treballadores sexuals actuen de forma freelance, del proxenetisme hoteler no n’ha parlat, però jo ho trobo francament retorçut.

Un tema interessant per tractar és la terminologia que cal emprar amb el que es diu que és l’ofici més antic del món. Els mots puta i prostituta són una ressaca de la societat (m’encanta) i duen implícit l’estigma. Pallarès creu que el més adient és treballadora sexual, ja que entén el lliure exercici de la prostitució amb drets tant laborals com socials i garanties (és el sentit que té, evidentment, la situació no és aquesta) tot i que jo crec que podem usar les paraules que s’han fet anar sempre i eliminar-ne la càrrega ofensiva, em cago i em pixo en els eufemismes. També, en relació amb el concepte de la treballadora sexual, la seva legalització i reconeixement en dificultaria l’explotació. Aquí anomenar el tema que tracta aquest post com a prostitució d’esquerres seria adequat.

En la ponència de Pallarès s’estableix un para?lelisme entre els serveis domèstics i els sexuals, ja que els dos són desenvolupats per classes socials baixes i, ara cada cop més, immigrants. Curiosament, moltes immigrants vénen soles disposades a fer alguna mena de servei domèstic, però quan veuen el poc que es paga, es passen al treball sexual. Econòmicament, els reporta molts beneficis, com ara un nivell de vida desfogat aquí i que, a més, permet viure a la família que moltes han deixat al país d’origen.

Però prostituir-se és una font de problemes, que sempre vénen del mateix lloc: les ments estretes en que no cap la idea d’una dona independent que tria fer que vol amb el seu cos (el masclisme tàcit, ja que ningú criminalitza els clients). La pressió i el rebuig de la societat, famílies que desconeixen la veritat, cosa que duu a una doble vida… Tot plegat és una pressió psicològica enorme. Hi ha el tòpic que una puta és emocionalment inestable i amb raó. Com explica Dolores Juliano, antropòloga experta sobre el tema que apareix al documental, es va dubtar d’incloure Marga Sanz en una comissió sobre prostitució al senat perquè era prostituta. On estem arribant?

En les mesures legals contra la prostitució, es vol amagar la gent que embruta, no l’activitat. Si un grup de joves fan un botellón, són convidats per la policia a anar-se’n a les seves putes cases. Però si el fan un grup d’estrangers de visita a la ciutat (Rangers cof, cof! de… Glasgow…! ejemejem, cof, cof!), se’ls deixa fer, perquè no interessa ser vistos a l’estranger com una ciutat d’aixafaguitarres. A més, les polítiques de tolerància zero no solucionen res, com ja s’ha apuntat i es que si es foragita les prostitutes d’un lloc, canvien d’espai i prou.

La prostitució és beneficiosa econòmicament, perquè de retruc afavoreix moltes professions: taxistes, cambrers, hotelers… Aquí jo hi afegeixo que també dóna ocupació als agents avorrits de la guàrdia urbana, que s’ho deuen passar d’allò més bé anant a espantar noies desarmades. Això si que és demagògia. A duo entre en Pallarès i jo. I allò de dir-me demagog era una hipèrbole. Llicències que es pren un.

Pel que fa a les causes de l’augment de la prostitució (o que, si se’m pregunta, poden ser de la prostitució en si) són l’augment de la pobresa i de la immigració (i de la conjunció d’aquests dos factors), el canvi de percepció de l’activitat sexual (el fet que per molta gent ja no sigui una activitat limitada i sacrílega o que si ho és, no tinguin gaire escrúpols) i la millora del poder adquisitiu dels clients. La situació del mercat sexual, doncs, és l’únic punt en comú. A partir d’aquí es proposen multitud d’alternatives agrupades en quatre grans blocs:

• Prohibicionista: prohibeix l’activitat mitjanaçant la crimilinalització de la prostitució en si.
• Abolicionista: ataca l’activitat a través dels clients.
• Reglamentarista: la de la consellera Tura, a qui no li agrada la prostitució però la tolera a canvi d’exercir-hi un control.
• Regulació civil i no penal del treball sexual. S’està legislant sobre una qüestió laboral, no pas sobre una qüestió moral.

La cirereta a la ponència de Joan Pallarès la hi posa la també antropòloga Raquel Osborne amb una cita-idea que fa més o menys així: que la prostitució és una institució que tracta de classificar les dones en decents, indecents, en privades i en públiques, en senyores i en putes (no és l’original, però per a entendre la situació és suficient).

Al co?loqui es van apuntar diverses coses que crec convenients fer notar:

• Si les treballadores sexuals no canvien de feina (i moltes segons el programa risc zero estan regularitzades) és perquè els surt més a compte seguir prostituint-se que fregar terres. Faria falta un gran canvi social així com una millora substancial de les condicions de vida dels immigrants perquè valgués realment la pena canviar de treball.
• Que la regularització protegiria les prostitutes i que la seva adhesió a la seguretat social en milloraria la qualitat de vida i el control sanitari. El senyor que ho va dir va començar la seva intervenció parlant de limitació… no sé que devia voler dir.
• Algú va voler certificar si realment les explotades eren minoria, dubte compartit entre gran part de l’auditori (ja que la proporció donada pel professor de l’UdL està feta sobre un petit segment). Les respostes del ponents són bastant reveladores: l’explotació sexual és molt més mediàtica (tot i que les explotades no es veuen com a tals i no veuen l’organització que les explota com una màfia, ja que al cap i a la fi, tot sovint les han tret del seu país) i causa alarmisme social i experts a nivell nacional amb estudis a més gran escala també diuen que les explotades sexualment són una minoria respecte les que lliurement trien prostituir-se.
• Una dada curiosa: per què els principals usuaris dels serveis sexuals són els homes casats? Perquè les putes els escolten! Ells tot i així amaguen la seva infelicitat i el fet que necessiten recórrer a una treballadora sexual.
• I per acabar, es va preguntar sobre els riscos de la prostitució, que són innegables. A Lleida es va atropellar una treballadora sexual de carretera fa poc temps. És curiós com el tancament de petits prostíbuls ha fet augmentar la prostitució viària, que suposa riscos com aquest. També és cert que les treballadores sexuals solen agrupar-se i controlar les matrícules dels cotxes on pugen, l’aspecte la gent amb qui marxa. I ara si, finalment, es va fer notar que també és pot violar una treballadora sexual fet que, en ser denunciat comporta un fals descrèdit per part de la policia.

I això és tot. Avorrit? Repetitiu? Fals? Manipulador?

Agraït de que hagis arribat fins aquí.

Tags: Societat by Arcangelo
2 Comments »

Ahir vaig assistir a la projecció del documental La hipocresía del deseo i a les posteriors ponències relacionades amb el tema a la sala de juntes de la facultat de Dret i Economia de la UdL fetes per Ana Rafel i Joan Pallarès.

Diguem que tenia ganes d’anar-hi per a consolar-me de que en ocasions se m’hagi arribat a anomenar demagog i per a adquirir arguments que no tenia en discussions passades. I la veritat, és que no n’he tret gaires coses inesperades, però en general m’ha ajudat a clarificar les meves idees i a poder fer un llarg i tediós post sobre el tema.

Al documental hi apareix Margarita Carreras (que al cap i a la fi, com va apuntar més tard Joan Pallarès, és una de les vertaderes protagonistes, per davant de polítics i estudiosos) que ens parla de la seva elecció lliure per dedicar-se a la prostitució de carrer de forma independent. Aquesta dona admirable apunta per primer cop que massa sovint, el treball sexual és l’única via econòmica rendible; idea que s’anirà repetint al llarg del documental i de les ponències. De les intervencions de Carreras (amb aquella samarreta que pregona Jo també sóc puta) se’n desprèn la reivindicació de naturalitat respecte la prostitució, perquè actualment el rebuig sexual i l’educació restrictiva (el sexe com a tabú) que rebem hi actua en contra. Si respectem que el nostre fill sigui tècnic de qualsevol cosa, podem acceptar que la nostra filla sigui prostituta. Segons ha explicat Pallarès després de la projecció, la Margarida treballava en una parada a la Boqueria i en tancar aquesta va treballar en un catamarà de Transmediterránea, on es passava gran part del viatge entre Barcelona i Mallorca (o viceversa) netejant vomiteres de passatgers marejats (què és més sòrdid això o prostituir-se?). Mentre treballava, deixava a la seva filla en una guarderia, però l’havia de deixar a les 5 del matí i no la tornava a veure fins a la 1 de la matinada. Veient el panorama, va optar per prostituir-se per a poder passar més temps amb la seva filla i guanyar més diners.

És curiós també, que davant els problemes econòmics, els homes tendim a atracar i robar (delictes reals) i les dones, a prostituir-se. És evident que els robatoris fan més mal, però sempre es tractarà millor un lladre que una puta, a qui, sense haver arruinat cap negoci, se la considerarà una pària de per vida. I aquesta estigmatització també sol afectar la dimensió humana de la treballadora sexual. Molta gent entèn que una es puta les 24 hores i que si en algún moment de la seva vida ho ha estat, se la infravalorarà sempre per això. Aquest és un procés tant comú com contradictori: que aixequin la mà (acudits fàcils no, que això és seriós) els que hagin parlat amb la persona que s’amaga darrere d’una treballadora sexual. A més, el que s’entèn per puta no sempre és una treballadors sexual: una dona independent, alliberada, sense vincles afectius que l’ancorin; l’insult més gran que es pot dir a una dona i una probablement, la paraula més ofensiva del nostre vocabulari. Però no existeix una consideració similar per als homes com més tard va comentar Joan Pallarès: a la nostra societat hi ha encara un masclisme tàcit. La Margarida se’n fa creus, d’aquest estigma, ja que segons ella, l’única diferència entre una puta i la teva xicota és que la puta cobra i la xicota se suposa que no (però vol regals, vol que la convidis…). Sense rancors ho dic. Benvinguts al món capitalista: res és dolent pel fet que es vengui. Tot i així hi ha qui diu que no s’ha de donar pagant el que la natura ofereix gratis. Però… que hi ha de dolent en vendre sexe?

Tot i la condemna del consum de sexe fa aquest es tracti de dissimular, la publicitat ens ven amb estratègies eroticosexuals tota mena de productes i els mitjans de comunicació anuncien prostitutes a les seves pàgines d’anuncis mentre critiquen la prostitució a les seccions dedicades a opinió o directament, a les dedicades a informació. Aquesta és només una de les hipocresies que dóna nom al documental.

Juntament amb els mitjans de comunicació s’apunta als grans perpetuadors de l’estigma que pesa sobre les treballadores sexuals al govern i a les forces de l’odre. Qualsevol servei que no perjudiqui a ningú pot ser venut. Legalment es pot contractar algú que vetlli per un malalt dependent o un cangur per a tenir cura de les criatures. En certa manera s’està comprant un afecte que correspon al contractant. Doncs el mateix contractant pot comprar el servei d’una prostituta que li haurien de donar en algun lloc sense pagar.

Però altre cop l’estigma… les ordenances de civisme, la tolerància zero (que per cert és una estratègia ultraconservadora adoptada a Catalunya per partits que Pretenen Ser Capullos progressistes) busquen criminalitzar el que estrictament no és delicte. A Barcelona (i a qualsevol altra ciutat) es multen a les treballadores sexuals pel simple fet de parlar al carrer. Perquè no n’hi ha cap que presti els seus serveis al carrer, oi?

Però el sexe és un tabú enorme es considera indigne, inmoral, no en volem parlar i l’amaguem. Explicar als nens que la mare és puta és un tràngol insalvable, tot i que la mare no té menys moral pel fet de cobrar per tenir sexe amb desconeguts. Pretenem salvar la mare de la seva feina indigna? Ella s’ha salvat i ha aconseguit una vida econòmicament digna per a la seva família fent-se prostituta… Arrissant el rínxol… Què és la dignitat?

Pel que fa a la ponència d’Ana Rafel, ens ha explicat, com a coordinadora del projecte Risc Zero de l‘Associació Antisida de Lleida, en que consisteix aquest. La veritat és que aquesta és una de les poques iniciatives que vetllen pel co?lectiu de treballadores sexuals, tot informant-les sobre ETS, la sida i com prevenir-ho tot plegat. El programa també afecta clients (que de vegades demanen pràctiques de risc, és a dir, sense preservatiu) i locals. No ha dit gaire cosa nova o interessant. Publicitant la seva seva gens menyspreable tasca, bàsicament.

Però ha aportat un punt interessant: alguns sectors consideren la prostitució com un atemptat als drets humans. De fet, així consta a la declaració universal dels drets humans. Es veu com un atemptat a la dignitat, doncs. I per aquesta via hi ha un filó d’arguments en contra de la prostitució que val la pena tenir en compte. Molts clients fan ús de la prostitució tractant a la treballadora com un ésser inferior, de qui només han de rebre plaer. Si no volem que se’ns pugui tractar a nosaltres de la mateixa manera com tractem a la puta (no un maltracte físic ni psicològic sinó social), no hauríem de consumir prostitució, però bé… Jo de dignitat, com a que no en tinc molta. També, comentant la jugada amb el meu pare, m’ha dit que les relacions (de qualsevol mena) entre les persones requereixen reciprocitat, el mateix benefici per a les dues parts i la mateixa moneda. Però, en fi… el seu fill segueix entenent el sexe com un producte, que amb ple consentiment és una mercaderia de ple dret.

Tags: Audio & Visual, Societat by Arcangelo
5 Comments »

La fermentació en general és un conjunt de vies metabòliques. N’hi ha de forces menes i una d’aquestes és la làctica, anomenada així pel seu producte, l’àcid làctic. La fermentació ja devia ser usada pels primers éssers vius, degut a la gran presència de matèria orgànica al medi (algun dia parlo sobre l’orígen de la vida…) i té el seu encant protonostàlgic per això (l’encant de la fermentació com a via metabòlica arcaica és una topada entre la ciència i l’art?). Però aquest puntet especial es manté avui en dia, ja que els humans (i els animals en general) seguim mantenint la fermentació làctica com una via metabòlica auxiliar, tot i que està demostrat que s’obté 19 vegades més energia de la degradació completa d’una molècula de glucosa mitjançant la respiració aeròbica que no pas amb la fermentació làctica. Per què? Doncs perquè aquesta té un avantatge molt important que fa que l’evolució l’hagi mantingut fins als nostres dies: es pot dur a terme en absència d’oxigen (és a dir, en condicions anaeròbiques).

En primer lloc potser cal fer uns aclariments sobre les vies metabòliques i el seu funcionament per especificar la diferència entre respiració i fermentació. La part del metabolisme anomenada catabolisme es dedica a degradar molècules grans per a fer-ne de petites i obtenir així l’energia dels seus enllaços. En molts casos això es fa mitjançant transferències electròniques (d’electrons) i de protons (àtoms d’hidrogen sense el seu únic electró) i al final, tant els electrons i com els protons han d’anar a parar a algun lloc. Aquí és on es distingeix la respiració de la fermentació: en el primer cas l’acceptor final és una molècula inorgànica (l’oxigen en el cas de la respiració aeròbica) i en el segon cas, ho és una d’orgànica (algun compost format principalment de carboni, hidrogen, oxigen o d’altres, ja en menor proporció).

La respiració ce?lular animal (aquí es important matissar que parlem de la respiració ce?lular i no de la ventilació pulmonar) es duu a terme amb oxigen (és a dir, que és un procés aeròbic) i quan aquest manca, a la cè?lula li cal un mecanisme per obtenir energia. Com que les nostres ce?lules no són capaces de dur a terme un altre tipus de respiració que no sigui l’aeròbica, sempre ens quedarà la fermentació. Però el més curiós del cas, és que la fermentació làctica no aporta aquesta energia necessària sinó que ho fa un procés anomenat glucòlisi (degradació d’una molècula de glucosa a dues d’àcid pirúvic) previ a la fermentació i a la respiració ce?lular.

Llavors que nassos fa aquesta via amb un rendiment tant baix (per no dir nul) i que a sobre resulta que no aporta energia? Doncs senzillament, permet la continuïtat de la glucòlisi i per tant que aquesta segueixi aportant energia a la cè?lula.

Resulta que de la glucòlisi se’n desprenen dues molècules d’ATP (sigles de l’anglès d’adenosina trifosfat, en els enllaços entre els ions fosfat de la qual s’emmagatzema l’energia ce?lular de consum inmediat) i també dues de nicotinamida-adenina-dinucleòtid reduït (una molècula transportadora de protons, NAD pels amics; podeu veure’n el dibuix a l’esquerra). Els protons transportats pel complex innombrable anirien a parar al mitocondri (un orgànul ce?lular), on es duria a terme el cicle de Krebs i la respiració a la cadena de transport electrònic i protònic. Però si no hi ha oxigen, no es pot dur a terme cap d’aquests dos processos. Així, que només s’usarà l’energia que proporcioni la glicòlisi i aquesta s’anirà repetint mentre no falti glucosa (que es pot obtenir sense problemes de les reserves de glicògen). El problema és que els NAD reduïts (NADH+H⁺) no serveixen per dur a terme la degradació de la glucosa, ja que aquesta usa ATP (que després es recupera) i NAD oxidats (que és el mateix que dir no reduït). Si la glucòlisi continués sense més, doncs, el citosol (el medi ce?lular) acabaria saturat de NADH+H⁺ i sense NAD, de manera que ens quedaríem sense l’única manera que tenim d’obtenir oxigen.

Aquí entra en joc la fermentació làctica: agafa el producte de la glicòlisi, un dels dos pirúvics i el transforma a àcid làctic, procés durant el qual es restitueixen un dels NAD prèviament reduïts a la glicòlisi. Així doncs, si es duu a terme la fermentació amb els dos àcids pirúvics resultants de la glicòlisi, es recuperen íntegres els transportadors protònics per tal d’invertir-los altre cop en la glicòlisi.

Tot això sembla molt maco, però ara ve l’aplicació real de tot plegat. Quan el sistema cardiorespiratori no està del tot desenvolupat, entrenat o acostumat (digueu-li com vulgueu) a dur a terme grans esforços, l’oxígen arriba amb problemes a les cè?lules musculars i aquestes es veuen obligades a dur a terme la fermentació làctica, del producte de la qual no n’han de fer res i per tant, l’envien a l’exterior. I així, perquè no fem esport tant sovint com tocava (o forcem la màquina quan no toca), se’ns acumulen entre les fibres musculars uns cristallets d’àcid làctic que ens produeixen els malanomenades agulletes (la forma correcta és cruiximent).

Una curiositat respecte això és que les neurones no poden dur a terme la fermentació (algú ha tingut agulletes al cervell? Sona gore i tot) i que depenen exclusivament de les reserves glucídiques de l’organisme, per la qual cosa es fonamental estar ben alimentat, sobretot en època d’exàmens.

Parlant d’exàmens, aquest és el primer post d’una sèrie d’entrades que podrien anomenar-se penitència lectiva o aquelles coses que coneixia perfectament i que un error estúpid va fer que a l’examen semblés el contrari. Per liquidar el meu deute amb la societat, doncs, parlaré al blog sobre l’objecte de la meva errada per tal d’alliçonar el món, sempre àvid de saber. No sé si aquest darrer objectiu l’he complert gaire bé, però la intenció és el que compta.

Tags: Ciència i tecnologia by Arcangelo
5 Comments »

Com un realitzador que no sap com allargar el seu programa, jo no sé que publicar i per a emplenar minuts, us deixo una selecció dels que, al meu criteri, són els posts indispensables (els escrits per mi) des de l’existència d’aquest blog. N’he triat un per mes des del juny d’enguany.

• Trencant llances pel perfeccionisme: Últimament acuso de nazi a tot el que es mou. I aquesta entrada és una de les moltes proves que sóc dels que veu la palla a l’ull aliè sense veure la biga que tinc al meu (que el fet de ser cec no s’ha de confondre amb ser gilipolles, per cert).
• Tu, tu i tu… Ah si! I tu!: diguem que al seu moment dir el que pensava em va costar més d’un disgust. Tota una lliçó, però de què?
• Funestes caselles: crec que és una idea molt bona i una reflexió interessant. Pràctica, això si, ho és ben poc. No té pèrdua la imatge (feta per mi, evidentment).
• Cybermusa. Res a dir. Frustració, ràbia i desamor, sense separar-te de la pantalla de l’ordinador. Quasi que ho podria presentar a algun premi. Perquè la veritat sigui dita, de tant maco que és no sembla ni que ho hagi escrit jo…
• Després de l’equinocci: A mi l’hivern em desperta i m’encisa. Les boires de Lleida, un munt de capes de roba sobre les quals amb prou feines ens distingim… Aquesta és una oda personalíssima a la meva estació preferida.

La idea de tot plegat me l’ha donat El Boques. En fi, agraïu-li a ell que avui pugueu dir que no llegireu semejante bazofia otra vez.
Seguidament us deixo una cançó de Daniel Higiénico per amanir l’entrada… Algun dia us parlo d’aquest home en profunditat.

Tags: Blogs by Arcangelo
3 Comments »