Entries Tagged as ''

Dogma vs. dogma

Cal acabar amb la mediocritat de les gravadores humanes, que només repeteixen el que se’ls ha dit, sense processar-ho mínimament. Hem de posar fi als còmplices del càncer psíquic i cultural de la nostra societat. És necessari ficar-hi tota la nostra empenta en acabar amb els ximpanzés que res volen saber del contrast i la comparació de les seves idees. Cal que preparem les baionetes de la ironia, que fem acopi de les bales de les indirectes i que ens vestim amb el vestit de camuflatge que més confiança inspiri al dogmàtic dissident per esclafar-lo amb força quan no s’ho esperi.
Cal que duguem a les ments l’anarquia i la llibertat del saber, la costum de la qüestió. Perquè en nom de la costum de la no-qüestió s’ha matat, s’ha deportat, s’ha torturat i s’ha deixat fer impunement a milers d’energúmens conscients del gran mal que ens afecta.
Anorrear el dogmatisme ha de ser la nostra màxima prioritat, no podem perdonar cap encarcarament mental, cal que tots siguin executats sense un sol àtom de pietat. AIxí i només així posarem fi als dantescos problemes de causen amb la seva insofrible passivitat i amb al reafirmació d’idees que ni tan sols entenen perquè no les qüestionen. Així i només així podrem instaurar un nou ordre, en que ningú repetirà el que sentirà, sinó que per llei i consciència moral estarà obligat a matissar-ho i alterar-ho segons el seu criteri per arribar poc a poc a la societat perfecta, partint de la millora constant de la idea.
Durant anys em viscut en aquest règim de papagais de fireta i ja no estem disposats a tolerar ni un segon més una bossa el cap en nom d’una idea que autènticament només posseeixen un parell d’individus manipuladors. No volem una sola bossa, que ens privi del dret de la qüestió, de la rèplica, del sanejament de l’Ideal, no volem cap bossa que ens privi de l’aire o de la vida mateixa.
No podem permetre la continuïtat dels abanderats del màxim enemic de la llibertat i la perfecció. No, quan estem en poder de garantir a les generacions futures l’absència del dogma. O és que volem que als nostres fills els violi mentalment el primer demagog amb qui es creuin? O és que volem una moral unitària, per a que a tots se’ns sodomitzi en al mateixa posició i sense oferir la més mínima resistència?
Alcem-nos, pensem lliurement i conquerim els bastions de la creença cega i estavellem-la daltabaix de la torre de l’homenatge! Qüestionem-la! Que un crit d’individualisme unitari és senti des de los Angeles a Japó i de Groenlàndia fins a la Patagònia! Tots fent pinya, amb tu no podran!

Quina contradicció més maca…

Italia et vol capar

Sento recórrer al títol sensacionalista però l’entrada s’ho val. Al capgròs de Romano Prodi se li ha acudit de fer un projecte de llei pel qual els bloggers i demés particulars que publiquin a la xarxa s’hauran de registrar, empassant-se les limitacions que això implicarà per a la seva activitat.

Segons publica la Repubblica (valgui la redundància xD) i comenta Vilaweb tots aquells que publiquin (que de fet això és una abstracció ben gran) quelcom a través d’internet des de territori italià s’haurien de registrar al ROC, una mena de cens de publicacions cibernètiques i al que a més, sembla que serà fotut ser-hi acceptat degut a possibles traves burocràtiques (és clar que segons el mateix diari altre cop, el registre serà senzill… disculpeu el garbuix d’informació i la pobre qualitat d’aquesta però estic treballant sobre una versió traduïda per una màquina). En principi tota publicació inscrita al ROC ha de comptar amb un periodista al darrere que es faci responsable dels continguts.

rprodi.jpgBé, ara bé l’explicació de perquè Berlusconi molava, amb tots els respectes pel poble italià. La gràcia d’un blog és que es dóna veu al ciutadà que no en té, perquè si jo ara em presento en un ple municipal del meu ajuntament per tal de fer-me escoltar, el més probable és que me’n fotin fora a hòsties. A més, si un dels objectius de la llei es vigilar les injúries a través de blogs i demés mitjans on-line… El cert és que si comencèssim a aplicar el respecte cap a la persona, la seva dignitat i aquestes coses en que tothom defeca quan no mirem (i quan ho fem també); veig a molts periodistes de tots colors plegant la paradeta. Sense anar més lluny, divendres al Sé lo que hicisteis va sortir un peix gros de la COPE dient que la SER és una emissora de terroristes suïcides. Sublim. Si als grans no se’ls exigeix respecte, com n’han d’exigir als més petits i modestos (però amb un ego de tres parells de collons)?

Sóc un pèl innepte en reconèixer aquest punt, però quin propòsit exacte persegueix un registre meticulós de l’activitat blogosfèrica (el més probable és que no hagi entès el que he trobat per la xarxa al respecte)? Estic segur que no és res a favor dels internautes, tipus un lloc de pings, un digg estatal, uns fòrums sobre ètica periodística… Més aviat es tractaria d’una idea inspirada en el model xinés on el govern totalitari té la potestat de controlar el que es publica al llarg i ample del país, coaccionant els seus propis ciutadans. I ja no parlem de que a sobre sigui fotut inscriure’s, que s’hagi de pagar per fer-ho o que, com diu Vilaweb calgui pagar per tenir un blog.

Finalment, darrera qüestió. Si els bloggers han de tenir a darrere seu un periodista que els legitimi (però que no hi ficarà gaires ganes), jo vull que els governants tinguin al darrere un ciutadà escollit aleatòriament cada poc temps que l’acompanyi fins i tot al bany, no fos cas que en algun moment determinat al càrrec erecte en qüestió se li acudís trair els ciutadans que l’han assentat a la poltrona. Sincerament, puc entendre els propòsits maquiavèlics al darrere d’un pretès registre, però no té ni cap ni peus que un periodista certifiqui, filtri o aprovi els continguts d’un lloc a internet, a no ser que sigui el seu propi.

Sempre que s’ha legislat a internet, s’hi ha sortit perdent. No la cagui, senyor Prodi. Capisci?

En algún lloc de Mèxic

A l’última pe?lícula de Quentin Tarantino, Death Proof, Vanesa Ferlito (ex CSI-NY, la que no volia que li miressin el cul, amb tota la raó del món) i Kurt Russell protagonitzen aquesta escena de ball, potser signe identitari en molts dels films del senyor de Knoxville, Tennessee. Bé de fet, la protagonitza la Vanesa sola. Ella se basta y se sobra. Veureu perquè…

Però potser el més recomanable és obrir l’enllaç a YouTube i veure’l a pantalla completa.

A més artísticament, a part de tot el mèrit diguem-ne, físic, aquest tall té molts punts al seu favor. Mireu el travelling de 1’53” fins a 2’07”. La música l’hi fiquen els The Coasters amb Down in Mexico, un dels millors temes de la imparable banda sonora del que molts diuen que és la pitjor peli de Tarantino.

De somnis dubtosos

L’alba ha aparegut per l’esmolada vora de l’horitzó ja cadàver. Jo segueixo patint pel meu futur, perdut en algun límit tendint a zero en la infinitat a la que tendeix l’univers. Em pregunto, com ja vaig fer en certa ocasió si té un significat i una finalitat real tot el que pugui fer a partir d’ara. El cert és que la metafísica no és una ajuda gaire apreciable en la confusa cruïlla lectiva (o fins i tot professional) en que em trobo.
No he parlat mai amb tot luxe de detall sobre les meves opcions en cas d’acabar el batxillerat amb relatiu èxit. I com que ara sóc vertaderament conscient, no només de forma teòrica si no pràctica, de com em costarà poder fer alguna cosa de profit (llegeixi’s que hi gaudeixi) potser va essent hora de fer una declaració d’intencions per tal de tirar-me en cara a mi mateix quan em foti una bona hòstia.
Les principals opcions (universitàries totes) són les següents:

  • Medecina a la UdL: ni somiar a entrar-hi, la nota està entre el 7 i el 8, però les places estan copades per nens pijos que entren amb notes inflades i que no han fet les PAU; estrangers que tampoc en fan i gallecs que les tenen més fàcils que a Catalunya. El paradigma de la igualtat de condicions.
  • Comunicació audiovisual en alguna universitat de la metròpoli. Nota més alta que a Medecina per a la UPF i cosa de mitja dècima més baixa a Bellaterra. Seria bonic.
  • Publicitat i relacions públiques també en algun lloc de la ciutat nodrissa: El més inassequible seria la UAB amb notes de tall al voltant del 7,5. Molt atractiva, lucrativa i genial.
  • Biotecnologia a la UdL: sembla ser que seria una continuació del meu batxillerat amb un futur realment interessant. Nota d’accès al voltant del 7, relativament assequible
  • Algun magisteri a la UdL. La meva encara curta experiència com a monitor m’ha fet veure que la de mestre (que no professor) és una sortida en la que tampoc em defensaria tant malament. Serà on acabaré si no tinc sort (ni voluntat) amb les anteriors.

Però és clar, estem amb allò de sempre. La preavaluació del primer trimestre acostuma a coincidir amb un desànim ben lògic. Les notes no són el que s’espera i en un tipus com jo, tant donat a la vagància i a la vida contemplativa això esdevé un problema de difícil solució. La retentiva que m’ha estat ajudant tots aquests anys comença a saturar-se i només hi ha un reduït nombre d’aliats que la pot ajudar: l’esforç i la dedicació, maltractats i ultratjats per la meva personalitat des de temps immemorials.

Sembla ser que quan una entrada es classifica sota una tríada funesta de categories com són els Deliris, els Diàlegs interns i Vida i misèria, aquesta tendeix a ser totalment incongruent. Així doncs aprofito que el mal ja està fet per afegir que m’agradaria reestructurar les categories del blog, que demà faig una petita excursió amb l’escola per la Segarra i l’Urgell i que Gamma ray mola.

Després de l’equinocci

misty.jpg

La felicitat injustificada i les existències vibrants, brillants, s’apaguen amb una lenta cadència. Després de l’equinocci, l’època d’abundor i exuberància en començarà a patir els estralls. Els colors que volen per l’ambient i es fiquen dins les coses com insectes hiperactius sobre delicades flors, van disminuint.
Si el fred no acaba amb nosaltres i la grisor obligada no ens aliena, podrem esdevenir els qui donem els colors (només per als nostres ulls) fugits amb l’equinocci. Per uns mesos caminarem per ciutats dormitori dorments, per immortals natures mortes on només l’efímer xiulet del vent gosa trencar el silenci de la letargia.
Després de l’equinocci serà el moment de cercar-nos, de retreure’ns, de deixar la nostra ànima dins el nostre cos, per tal de protegir-la de l’hostil solitud que creix i es multiplica, mòrbida, a l’exterior.
Després de l’equinocci cal retrobar-nos nosaltres, descobrir als supervivents i gestar el nou ordre. Cal donar llum a nous projectes: vides i morts, tiranies i anarquies, pintures i músiques, fills i bastards, tumors i mals lletjos, còpules i amors, a l’ego i als demés.
Jo us esperaré, amics, dies després de l’equinocci (els que trigueu a arribar): beurem intensos beuratges, veurem increïbles visions, obrarem magnífiques obres i escriurem aclaparadors escrits.
Després de l’equinocci, amics, mentre ningú sigui, serà el temps en que nosaltres serem.

Sota la taula

Sobre la taula en aquesta societat juguem la carta d’allò que és políticament correcte, de l’acceptació, la tolerància i dels quatre tòpics mal complerts. Però després, per sota de la superfície de joc net, tenen lloc les més brutes bruteries que pot embrutar el més brut dels bruts.

Tot té dues cares i una de bona, sempre pels demés.

Si. Molta gent és tolerant de portes enfora (o senzillament evita pronunciar-se), però de portes endins, a mi als moros que me’ls apartin. Avui, el profe d’història, lector habitual d’aquest blog, ha iniciat un debat quasi espontani a classe sobre el tema. I bé, molts dels meus companys s’han delatat en regurgitar perles com ara que les dones amb hiyab fan mal a la vista, que aquí només ve la púrria (recolzant-se en l’assassinat comés per l’equatorià Gilberto Antonio Chamba a la meva ciutat farà cosa d’un any) i alguns tòpics vilatans, desinformats i endogàmics.

La condició d’humà (i el respecte inherent que aquesta implica) és innegable per a qualsevol homo sapiens sapiens, siguin quins siguin els seus crims, el seu sexe, la seva religió, la seva fesomia (allò del mal a la vista també me’l pot fer algú molt lleig i no per això reobro els Gulags), el seu color de pell, la seva doctrina política o el seu país d’origen. Que intentem negar això és acceptar que a nosaltres també se’ns pot aplicar el mateix tracte, per tal de restaurar l’equilibri de la maltractada balança de la justícia, que abans havíem alterat.

Una cosa és no respectar el dogmatisme o la imposició i es perfectament comprensible, sempre i quan no es passi al rebuig actiu. Però al que no tenim dret, ni nosaltres, ni el dalai lama i ni tan sols Chuck Norris, és a menysprear una persona si aquesta no ho ha fet abans envers nosaltres o algú altre. Moltes vegades, però, es traspassa la barrera dels putos extremistes islàmics per parlar dels putos moros. És una temptació tan gran i tan senzilla de calmar… tot plegat si movem uns metres la línia, aquesta deixarà a l’altra banda a tots aquells que ens fan por o que no ens agraden i podrem creure’ns que som gent normal (i no anormal, ni subnormal). Masses vegades es parla de Chamba i no de l’onada d’equatorians que van arribar a Lleida amb ell i que estan aixecant l’economia de la ciutat, com ho fan tantes altres comunitats estrangeres.

Aquesta mena de polèmiques solen girar al voltant dels hiyabs islàmics, potser perquè són un símbol (com el rei Joan Carles) o potser perquè han esdevingut un simple cavall de batalla que per si sol és, en realitat, inofensiu. Així doncs, no m’agradaria acabar l’entrada sense comentar breument el tema. El fet que una dona de religió islàmica trii dur el vel per pròpia decisió no ens hauria de preocupar. El problema és que el dugui una nena per imposició, fet que sempre serà així mentre no hagi complert 18 anys i per tant, no tingui potestat sobre si mateixa. El sistema educatiu és el que, respectant les creences de la nena o la noia, té l’obligació de mostrar-li la seva llibertat, però no pas el que ha d’imposar-li. Perquè si, de vegades hi ha gent que t’obliga a ser lliure. Feu un cop d’ull sinó, al primer vídeo d’aquest post; el tercer vídeo també és recomanable; parla, amb un tema diferent, de com delatem els nostres pensaments quan entrem de debò en un debat, com per exemple en un que tracti sobre immigració, integració o la negació de la nostra xenofòbia injustificable). Bé, això és tot.

Guanyant-me enemics un cop més i notant l’indescriptible plaer de l’odi aliè sobre les meves carns, m’acomiado fins a la propera :-) . Algun dia reprendré el tema perquè, com diu una cançó super lletja de Jarabe de palo, En lo puro no hay futuro i veient el panorama, sembla ser que cal recordar-ho força sovint.

Pilotes contra el sobiranisme

Abans d’ahir em vaig gravar el Tengo una pregunta para usted d’en Duran i Lleida i d’en Carod-Rovira (un fica una i entre els dos cognoms i l’altre els ajunta amb un guionet; l’un tira cap als formalismes oficials i l’altre cap al poc comú… diu tant d’ells!). Cap dels dos ha dit res de nou i han fugit d’estudi i han escombrat cap a casa, com fan tots els polítics (o la majoria absoluta d’aquests). No he trobat a en Carod tant patètic com s’ha dit, però bé, tampoc m’ocupa això.

No, avui el que m’importa de debò son dues de les preguntes formulades a en Carod-Rovira sobre la situació en que es trobarien el Barça, l’Espanyol i els clubs catalans d’alt nivell en general, si es donés la independència.

No sé fins on estem arribant, però si aquests són els dubtes i les possibles objeccions que es poden plantejar a l’independentisme català, a mi em vénen ganes d’aplicar aquella dictadura meva tant somiada per tal de fer una bona neteja i després rebentar el món amb l’arsenal nuclear que els sobra a tantes superpotències.

Això et fa adonar de fins a quin punt la gent es preocupa pel que no importa. Perquè, insisteixo, tot i que una jove promesa del Barça femení ens parli de les portes que li tancaria una suposada autodeterminació, crec que es força probable que segueixi treballant on ho fa ara, amb un evident canvi de lliga o fins i tot amb el manteniment de l’actual (Carod va mencionar una hipotètica lliga ibèrica, però és que a mi la solució al respecte ja dic ara que me la pela), ja que com en alguna ocasió m’ha comentat en Ger, hi han equips andorrans que juguen a Catalunya sense cap problema.

Però a mi les dues preguntes que van sorgir al programa i a les quals sembla ser que els mitjans no han prestat gaire atenció (tot i que tampoc he estat al cas de l’eco mediàtic de les respostes del vicepresident de la Generalitat), em fan veure cada cop més clarament la realitat (ara descobriré les sopes d’all, jo): el futbol té un paper massa important en la nostra societat. Un Tengo una pregunta para usted amb personatges del món del futbol o d’alguns esports majoritaris tindria encara més audiència que el de política convencional. I per què estem tant hipnotitzats? Com és que si mor un jugador d’un equip de primera no importa el mateix que si se’n mor un d’un equip de segona regional (amb tot el respecte pel de primera, és clar)? Tant nazis som?

El més fotut és que no seria el primer argument futbolístic que sento en contra de la independència de Catalunya. I a mi el que em preocupa no és que es digui, si hi ha gent que puja al púlpit es fica els dits a la gola, burxa uns segons i acte seguit vomita, que ho facin. El problema és que es puguin arribar a prendre seriosament segons quines afirmacions. No, és clar, ara qualsevol que s’ho hagi plantejat el futur esportiu dels equips catalans dirà que ho deia de broma o que senzillament és un tema secundari. Però segur que tothom hi ha pensat i hi ha dedicat el seu temps. I és que el futbol té un pes increïble en la nostra adormida societat.

Una cosa que hauria de ser tant innocent i secundària (un mer passatemps sense més transcendència que una partida d’escacs o una pe?lícula) com el futbol n’està desplaçant altres d’indiscutiblement primaries (o si més no més importants) com la política, la cultura o la pròpia família. A més, és un oci passiu, que no ens aporta res, amb prou feines el benestar efímer de quatre crits i quatre insults i un sentiment per un equip la meitat del qual serà diferent la propera temporada (a mi em fascina la gent que entrega el seu fanatisme de forma tant cega al primer desconegut amb un dorsal bonic que fica una pilota entre tres pals).

El futbol s’enduu la palma quan parlem de distreure de coses més importants amb d’altres que en realitat no ho són. En temps de Franco, un partit significava ocultar quelcom, però bé potser dir això avui en dia és entrar en polèmiques innecessàries (anaves a dir això, eh, comentarista cabró, eh?)… qui sap! Però no cal que ens oculti res el govern, sinó que ens ho sabem fer nosaltres mateixos: la nostra dona pot estar odiant-nos a mort, però si guanya el Barça, ja estem contents; la nostra filla pot estar essent violada per un tipus com jo a qui no li agrada el futbol mentre ens mirem tranqui?lament el PPV; el nostre fill pot estar enganxant-se a les drogues dures mentre a nosaltres només ens preocupa l’estat físic d’en Ronalpiño i no l’estat de salut d’algun familiar malalt (o el del tabic nasal del nostre formós primogènit).

Hi ha una cançó molt bona de La Polla Records que fa així:

Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
¡Que bonito es el futbol!
¡Que pasiones despierta!
Defiende tus colores: ¡sudar la camiseta!
¡Que bonito es el futbol,
para los que gobiernan!
Te estan pegando el palo
¡sin partido de vuelta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
Justícia enloquecida arbitra la contienda
patrón enloquecido despide libremente
y roban la pelota por la extrema derecha
atentos al remate ¡que va directo a puerta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!

No us sembla que tot plegat s’està convertint en una cançó d’un grup punkie?

NB: La sublim peça musical és diu com ben fàcilment es pot deduir Gol en el campo i pertany al disc Carne para la picadora.

El que no vull mostrar (o la llibreta vermella)

Em molesta que la gent tingui accés als meus pensaments més íntims i el problema és que aquests tendeixen a fugir de la meva ment en forma d’escrits, dibuixos, muntatges o fins i tot guixades, nicks de messenger o alguna que altra estupidesa…

De vegades tot plegat és una sublimació de les meves cabòries en clau positiva fins a tal punt que els meus secrets psíquics queden encoberts per quelcom que en distregui l’atenció o que no suposi gaires problemes admetre.

El problema és quan això no passa (de vegades passa perquè no té sentit que passi): tot plegat esdevé una font de conflictes, de mirades de tensió, de canvis de tema recursius. Val a dir que pateixo i molt, perquè no se’m perdin les intimitats (psíquiques, no fotem… només em faltaria que fossin les altres ara…) i qualsevol les pugui trobar, rebregades, al carrer al cantó d’un xiclet i una burilla. O no té perquè ser així, de vegades, com molts sabran, poden descansar de la fugida anotades en una maltractada llibreta vermella.

Hi ha un nombre indeterminat de raons que no comprenc (seguirien essent, doncs, raons?) per les quals no vull mostrar al món allò certes coses. I he de confessar que la vaguetat d’aquestes raons em fa parar boig. No entenc el perquè d’aquest esfereïment injustificat. Potser és un curiós derivat de la por que se’m prengui per algú faltat: un depravat, un llunàtic, un sociópata… I és que en les ments sense fugues que integren aquesta majoria que ens envolta i aïlla, moltes creacions desperten poc més que esbufecs de desdeny o directament el menysteniment del seu creador. És possible que temi això. Però altre cop i emulant l’ariet de la demagògia de TV3, la senyoreta Mònica Terribas: Per què?

A veure… ràpidament hom pot pensar que és una qüestió d’immaduresa o d’autoodi (és a dir, que odiaria les meves pròpies obres, si se’n pot dir així). O totes dues coses. De totes maneres la immaduresa en tant que manca de lucidesa potser m’impedeix reconeixer-la, així que no sóc jo el que m’ha de jutjar en aquest aspecte. Deixant en aquesta imprevista quarantena la primera opció, cal doncs, decantar-se per la segona, que potser no deixaria de ser una conseqüència de la primera (de vegades em pregunto si és un bon indicador de salut mental les coses que arribo a dir): no m’estimo el que creo. No! Rectifico: no és que no m’ho estimi, sinó que no hi confio; fet que tampoc hauria de sonar tant estrany si tenim en compte que a tot arreu on aboco unes gotes d’idea sol ser en les teles de la meva galeria personal, sense cap ànim de donar-ho a conèixer al món extern. Al cap i a la fi, la meva, diguem-ne obra no deixa de ser un degotall de pensaments i idees que mai haurien d’haver-se escapat de les boges connexions de les meves neurones…

Tantes paraules malgastades per tornar al mateix lloc d’on he partit: (encara) em fa por mostrar el que escric, el que dibuixo, el que creo…

La llibertat que ens robem

S’ha dit que no hi ha llibertat per publicar: que qualsevol ens pot cridar l’atenció sobre la correcció del que escrivim. Que si suposades interpretacions ofensives, que si manca de paritat, que si a?legories racistes… S’ha arribat a dir, qui sap amb quin sentit, que això és culpa de l’educació per la ciutadania (el que diuen que és la catequesi sociata). Igual que no em crec això de cardar amb rucs (que va dir algun bisbe i?lustrat), tampoc em crec aquesta mena d’afirmacions, força inadequades en alguns contextos, és clar que des que en Sardà surt per la tele dient a uns quants nens a qui cal votar… És igual, els contextos són molts, però els nens són fràgils, podrien creure’s qualsevol mentira que els expliquessim, pobrissons.. Però, jo a diferència d’alguns no vinc aquí a criticar els demés. O almenys avui no xD. O almenys no directament.

La cosa és que si ens puteja la correcció o la manca de llibertat que ens assetja avui en dia (estic essent molt irònic, es nota?), doncs bé, és tant senzill com obrir un blog propi i reafirmar la nostra identitat i estil. És a prova de rucs com els que es carda diu que ens cardaríem el bisbe… Jo amb 13 anys ja en tenia un (de blog, no de ruc o de bisbe) i sempre he pogut publicar el que m’ha donat la gana. Però és clar, que el meu blog no és llegit per legions de comentaristes que em puguin insultar per no fer anar quasi mai formes paritàries ni per instigacions violentes contra qualsevol cosa.

En alguns aspectes, per desgràcia pocs, la mesura de la nostra llibertat som nosaltres mateixos. Que maco m’ha quedat. Però crec que és ben cert: que una a?lusió a la puresa del color blanc és pot interpretar com un exaltació nazi? Doncs a prendre pel cul, a no ser que ho sigui de debò, però llavors no sé de quina llibertat estaríem parlant. Ah si, em diuen pel pinga que estem parlant de la llibertat popular d’ejacular brutalment a les cares dels exaltadors de la puresa endogàmica. Veieu? No és tant difícil ésser lliure.

Aquesta llibertat de publicació hauria de venir determinada per nosaltres mateixos i pel respecte als demés (sempre i quan aquests també el tinguin, que sembla se que no era el cas dels nazis del bukkake). Si no és així, és que algú ens està foten els quartos. Ja sigui de la butxaca dreta o de l’esquerra. Ens entenem? Collonut!

Onirisme filosòfic o filosofia onírica

Com que no trobo cap tema del que escriure, opto per penjar un escrit orfe de continuació que vaig escriure farà cosa d’uns mesos, explicant com el meu son, inconscientment es veia afectat per l’estrès de les colònies. La veritat és que em recorda bastant a la classe d’introducció a la filosofia de 1r de batxillerat. Aquí ho deixo.

No sé si són els efectes de l’alcohol o la son perduda durant qui sap quants dies, però ara sóc a casa meva envoltat de gent, gaudint de tot. Ens veiem diverses vegades, xarro amb tots i evoco aquell passat en el que jo sabia el que em feia. Hi ha moments en que em manquen els records, prendre un gintònic que es volatilitza i despertar al meu llit per tornar a divertir-me al ritme d’unes cançons sense cap mena de compàs ni sentit, però que tothom balla. Tracto d’aclarir que està passant, com hem arribat fins qui som i on anem, però ningú té les respostes, ni tan sols els teus ulls blaus. Desperto d’una de les meves llacunes d’amnèsia completament nuu i sabent-ho, em dirigeixo cap al menjador, cercant-te, mentre el sentiment més apassionat que desperto als meus convidats és la indiferència.
Els sacsejo, els interpelo, un per un i van desapareixent inexplicablement. Desperto, de debò. C’est finní.

Per cert, us recomano aquesta ràdio personalitzable. Fa gràcia, oi?