Enèssim canvi de títol i disseny al blog. Ara es diu The Bogville Journal. Que perquè? Perquè una bomba nuclear va caure sobre Monstranaville i bé… els vents que hi poguessin bufar no són gaire beneficiosos. La cançó de Bright eyes em segueix semblant formidable, igual que el barri de Montmartre, igual que m’ho semblaria a la seva època el d’Storyville o igual que m’ho semblaria si el visités el de Malá Strana.

Hauria pogut aprofitar el canvi per rescatar el nom del blog de la anglofonia en que estava ancorat des de feia un temps, però no. Ara és com si fos un diari en paper, un diari de prestigi (conservador i amb columnistes distingits)… com si ho fos. Crec que la metàfora fa molt per mi. Mucho ruido y pocas nueces que dirien a les Espanyes. En quan al topònim, una altra mescla de barris, aquest cop l’etern Storyville i el Bogside, un barri de Derry, a Irlanda del Nord on vaig treballar durant la meva estada en pràctiques a Irlanda i escenari principal de la repressió anglesa.

Sense que serveixi de precedent (o si) perdré el fil del que estava dient per tal de rememorar tots els títols que ha tingut el meu (o meus, depèn de com es miri) des que vaig iniciar la meva aventura bloguera el 26 de gener de 2004:

1. Blog d’en moz (aquest no és gaire segur)
2. Bad mozer fucker
3. Diario de Kolo
4. El petit querubí
5. Desitjos boirosos
6. Deliris d’egolàtria
7. Contes d’Storyville
8. The four winds of Montranaville

No sé si aquesta llista és gaire exacta en el nombre i ordre de tots els títols, però bé, que hi farem… Ahir vaig estar escoltant els nous discos d’Epica, Nightwish i Bad religion. Avui en canvi, tingut un moment francament poppie. Redescobrint Jarabe de palo, descobrint Jarvis Cocker (de fet aquest títol de post tant orgàsmic és la tornada de Fat children)… en fi.

Hi han ben poques cançons que em duguin records emocionants. Però n’hi ha una que ho fa i no tinc la certesa d’haver-los viscut. A més no sé si hi ha una cançó que hagi escoltat tants cops com aquesta. Perquè val la pena no oblidar els grans moments, viscuts o no, us deixo amb La Flaca.

I aquesta, sí, és de la Chenoa i d’un tal Ricardo Arjona (jo abans escoltava la Belén Arjona, però no crec que tinguin gaire a veure). Demano perdó, però la cançó i el vídeo són graciosos.

El canvi de nom del blog (allò de la bomba nuclear és una pua) es deu bàsicament a que la Mina no hi continuarà escrivint, perquè no té temps. De fet, sembla (i ho dic amb tota l’estima que fa un temps li vaig tenir) que tampoc tenia temps quan se suposava que en tenia. Balanç del seu pas pel blog: 4 entrades pròpies (una dels quals és un vídeo de YouTube) i 2 de conjuntes amb mi. Bé, és igual, això torna a ser MEU I NOMÉS MEU.

Tags: Consciència, Música, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

L’únic vincle que m’uneix amb Myanmar és un viatge que va fer una tieta materna amb el seu company i del qual me’n vaig endur una samarreta amb l’alfabet birmà. Però amb menys ja faria, per a que m’indignés la situació que està vivint aquest país en nom del pixantinterisme personificat.

El pitjor argument que es pot donar contra quelcom és la violència. Si l’exèrcit birmà està responent amb violència, és que el poble té raó. Si s’ha matat un fotògraf, es tanquen cibercafés, es restringeix la connexió a internet, és que l’exèrcit s’equivoca. Els interessos d’uns pocs serveixen de pretext per esclavitzar més de 50 milions de birmans.

I l’ONU només ha estat capaç d’enviar-hi un representant. I el lluitador per la pau, la democràcia i la llibertat? Potser Xina és molesta si s’actua contra el règim militar? Venen ganes de vomitar sobre el món. Com es pot permetre l’existència d’un règim així?

Però que podem fer sobre Myanmar? Bloquejar-lo com a Cuba? Envair-lo com a Iraq? Enviar cartes als nostres governants, als ambaixadors, a la puta mare dels militars birmans?

Sincerament, no ho sé, però crec que un primer pas seria no girar la cara al que està passant. No és la solució, però hem d’estar disposats a recordar-ho en futur, sigui quin sigui el seu desenllaç. Si no podem solucionar un problema, que menys que reconèixer que hi és.

Sembla que de moment les coses s’han calmat. El terror ha vençut?

Tags: Política by Arcangelo
No Comments »

La justícia s’ha operat de cataractes, la llibertat ja no vol ser esclava del seu mot, l’art es ven i la venta és un art.

La paraula ha perdut el poc significat que podia tenir i ara només té el que ens pensem que té (que, és clar, per a tothom és diferent). Treballar pels demés ja no és treballar per tu i treballar per tu és el més limítrof i capquadrat que pots fer.

Els arguments es fan anar per convèncer a la gent dels teus punts de vista, però ara, de sobte està mal vist fer-los anar, perquè podries convèncer a algú per accident i llavors hi estaries influint.

Llavors perquè collons serveixen els arguments? L’única autoritat sobre la nostra vida hauríem de ser nosaltres mateixos i aquells pocs que es mereixen tenir veu i vot. Ara, en canvi, tot ho regeixen les aparences.

Que diran, que semblarà, si es porta o si no. I el que és pitjor la frase cal fer-hi alguna cosa ha perdut tot el sentit.

Tags: Consciència by Arcangelo
No Comments »

Ahir amb el fred i el vent de la tardor, va retornar a Lleida, després de la pausa estival, la cita de cada darrer dimecres de mes: el CaféCurt. Sota el nom global de Diferents i marginats els curtmetratges programats aborden els problemes de diferents co?lectius o individuals que es veuen apartats del gruix de la societat pel simple fet d’aspirar a una miqueta més. Curts senzills i grans lliçons. La millor sessió de totes a les que he assistit fins ara.

• La projecció va arrencar amb El niño que vió a Dios de Ferran Massamunt, que ens va fer un petit comentari sobre la seva obra abans de la projecció. Gràcies a aquesta presentació per part del director i del coordinador de les projeccions, hem pogut saber que El niño que vió a Dios es va rodar durant l’Aplec del Cargol del 2006 en condicions pràcticament professionals (llegeixi’s a les que tu, pobre novell, no aspiraràs en ta puta vida). De totes maneres, la meva opinió respecte al curt que ara opta al segon premi Res non verba no ha canviat. Busqueu-ne la crítica reduïda en aquest post.
• Seguidament, un curt d’al nivell i poca pretensió: I want to be a pilot. Quasi dogma i amb una càrrega dramàtica (o tràgica) per caure de cul que ens arriba des de la senzillesa del seu realisme esfereïdor, explica els somnis i els desitjos de l’Omondi. L’únic fil conductor n’és la veu del protagonista (encara innocent però ja ressignada) que ens explica les seves aspiracions: ser pilot per fugir ben amunt, lluny de la misèria i de la desgràcia que l’envolta.
• Després d’I want to be a pilot, hem pogut veure Hiyab, una interesantíssima reflexió sobre la integració a l’estat espanyol a través d’una conversació al voltant de quelcom tant trivial (però tant polèmic) com un hiyab (el vel islàmic). Al meu parer és una forma elegant i encertada de cagar-se en molts dels arguments que nosaltres donem contra el hiyab, de vegades travessant (sense papers) les fronteres de la demagògia, a més d’una sàtira de com pot arribar a veure un immigrant musulmà alguns costums d’indumentària molt nostrats. Tot plegat en 4 plans i un diàleg més que simple. Impagable el crescendo final: els primers plans dels companys de classe de Fàtima i del seu propi.

  Vegeu aquí el curtmetratge per obra i gràcia de YouTube:
  

• A continuació arriba Nasija, un magnífic curtmetratge que personalment interpreto com una oda a la capacitat d’extreure bellesa i felicitat de les vides més tristes. Així ho demostra Nasija, que ho compleix fins i tot en les seves darreres paraules, mentre recorda la seva vida i com ha acabat essent condemnada injustament a morir lapidada. Vertadera poesia visual (i verbal, perquè no) al servei de la mes legítima denúncia. Emocions a flor de pell. Jutgeu la Nasija vosaltres mateixos:
  
• Tot enfilant la recta final de la sessió, la sàtira contundent i el deliri infantil d’El viaje de Saïd ha inundat la pantalla amb la seva animació en stop-motion. En aquest curtmetratge, s’hi recrea de forma metafòrica i als ulls d’un nen la realitat amb que topen els immigrants en arribar a l’estat espanyol, magistralment retratades en un parc temàtic. Veritats com a punys explicades sense el punt lacrimògen d’I want to be a pilot o Nasija.
• I, per acabar, la cirereta final l’ha ficat Implicación en que Loles León ocupa la pantalla amb un salerós monòleg per consolar a un suposat homosexual que sembla negar-se a reconèixer-ho. Però sempre arriba un gir que trastoca tots els punts de vista. Res és el que sembla. Impagable.
  

Com ja he dit al principi de l’entrada una gran sessió. I un break inmillorable per a la meva vida estudiantil…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

L’efecte observador és el gran enemic de la ciència i potser és el que jo ensenyaria abans que cap altra cosa en una classe de qualsevol disciplina que usi el mètode científic. Es sol confondre amb el principi d’indeterminació de Heisenberg (no podem conèixer amb exactitud la velocitat i la posició d’un electró sense perdre precisió en una mesura en favor de l’altra) i tot i que són molt semblants (a primer cop d’ull), l’efecte observador és fàcil de comprendre i una vertadera lliçó d’humilitat científica.

Una manera molt clara de copsar la teoria bàsica és plantejant una situació en camp en que hauríem de mesurar la temperatura d’un cos determinat mitjançant un termòmetre. El termòmetre pel sol fet de ser un cos amb massa, té una temperatura per si mateix, més alta o més baixa que l’objecte de la mesura, però que probablement en difereixi. Llavors, la calor del cos amb més temperatura es transfereix a l’altre cos, seguint un dels principis elementals de la física: el gradient. Així doncs, tot volent mesurar la temperatura d’un cos, hem aconseguit alterar-la.

Evidentment no parlem de grans errors, sinó de petits biaixos menyspreables quan treballem amb problemes de batxillerat o fins i tot d’universitat. Però en molts casos, l’efecte observador pot arribar a tenir conseqüències catastròfiques, sobretot en gran part de les ciències de la branca biològica.

El típic cas d’un etòleg tractant de documentar aspectes concrets del comportament de, posem per cas, uns primats superiors: és possible que no passi res (el termòmetre estaria a la mateixa temperatura que el cos) però el sentit de l’oïda o de l’olfacte advertiria als animals de la presència d’una presència potencialment perillosa (o com a mínim, desconeguda) a prop seu. Això suposant que el científic s’amagui, perquè si està a la vista és molt difícil tenir garanties de que l’animal respongui amb el seu comportament original.

També podem anar més enllà i suposar que descobrim vida sota els mars gelats d’Europa (la lluna de Júpiter). Uns bacteris preciosos amb cara de Pikachus i tovets com mimosins que cada vegada que els observem deixen anar un simpàtic “Wiii!!”. Tant i tant monos que enviem una missió espacial internacional a estudiar-los (ja em diràs com, tant lluny i a tants quilòmetres sota el glaç) i a recollir-ne mostres. Però… ai las, un bacteriòfag terrestre, un virus que no existia a Europa, però que per contra és increiblement nociu pels pobres bacteris amb carona de Pikatchu viatjava en un dels vestits espacials dels nostres herois. Probablement el vestit hagués estat desinfectat mil vegades, però curiosament aquell virus suportava tots i cadascun dels processos… Però si. Ja ens hauríem carregat una espècie. Tampoc és que t’acabi sabent molt greu, perquè aquí cada dia ens en carreguem un bon patac, però potser era l’única que hi havia a Europa… Ara ja sap més greu, eh?

I a tot això, només cal afegir-li els constants i inexorables errors de mesura, els errors en procediment, plantejament o conclusió i ja podrem començar a dubtar de tot el coneixement que s’ha bastit durant anys de pacient estudi i atenta observació.

Tags: Ciència i tecnologia by Arcangelo
2 Comments »

Igual que dos nombres positius sumats sempre donaran un nombre superior, un ocell i un altre ocell en fan dos, però sembla que aquest dos en concret en fan molts més. Ahir concretament, Joan Manel Serrat i Joaquín (Ramón Martínez) Sabina van aplegar entre 7000 i 8000 persones al turó de Gardeny de la ciutat de Lleida.

En la gira maratoniana que els duu per tot l’estat espanyol i per gran part de Llatinoamèrica, sintetitzada amb el nom de Dos pájaros de un tiro es mostren com una exce?lent mescla de pallassos, filòsofs, poetes, trobadors, amics i músics, delecten al públic amb una tria de les seves experiències musicals, tant aviat marcadament dividides o bé ficades en una liquadora i barrejades fins a fer-ne impossible al distinció.

Impagables prodigis d’oratòria bastits amb ironia, savoir faire, enginy i en ocasions una virtuosa versificació esquitxen l’espectacle, sobretot al principi, ja que al final les cançons de l’un i l’altre es succeeixen sense pausa en el camí cap al clímax: les Paraules d’amor d’en Serrat i La del pirata cojo d’en Sabina.

Sabina canta i parla (a estones) en català i interpreta el paper de pallasso tonto, sublimat en una graciosa condescendència per part de Serrat. També, cal destacar les adaptacions que fan en funció dels llocs on van. A Y nos dieron las diez, Sabina explica com el van detenir els mossos d’Esquadra o en una cançó (que no tinc la sort de recordar), parlen dels estius d’Alcarràs (sens dubte insofribles).

El concert va ser un tapís mida Capella Sixtina de grans moments, a destacar (i a saber-se com el pare nostre): un petit episodi lolailo en que els pájaros han inclòs una rumba de Peret, el poutporri inicial entre Ocupen su localidad i Hoy puede ser un gran dia, la interpretació de Más de cien mentiras de Sabina i la de Caminante no hay camino, d’en Serrat, que sempre venen al tall en una vida així com la meva.

Potser un pèl llarg per les cançons no necessàriament conegudes que han triat els dos cantautors, ja que potser la gràcia és assistir a aquest concert a veure com els dos monstres es reinventen les mútues composicions… Però en fi, parlo per parlar. A partir d’ara escoltaré més a en Serrat (d’en Sabina ho conec quasi tot). Ah i en la meva dèria consumista de merchandising musical, m’he comprat una samarreta de màniga llarga per provar la meva assistència al concert!

Per cert, si algú vol motius per insultar-me, que segueixi aquest enllaç.

Tags: Música by Arcangelo
No Comments »

• Es ven revolució comunista en bon estat. Preu molt competitiu.
• Transcripció fonètica del president de l’Associació de Sord-muts.
• Treballo per seguir treballant en un futur.
• Bàsicament, tinc acidesa…
• Alguns poetes ho porten tant endins que ni tan sols escriuen.
• El primer beso es un robo. (Ramón Gómez de la Serna, que per cert tenia una greguería sobre el plagi o que almenys l’esmentava, però per desgràcia no la recordo)
• Todos quisieran tener dos hígados para quejarse de los dos. (del mateix senyor de dalt)
• Currículum exemplar: he estat legislador anarquista, meteoròleg a la Lluna i estilista de Jaime de Marichalar.

Tags: Consciència, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
2 Comments »

Enmig dels rumors (que no vull confirmar) del retorn dels herois del geriàtric com ara Rambo o Indiana Jones, un que se’ls ha avançat i que val força més la pena és John McClane, el desquiciat però incombustible policia de Nova York interpretat per Bruce Willis.

Evidentment, la Junga 4.0 decebrà als nostàlgics però crec que està cridada a ser un títol de referència obligada en el cinema d’acció. La posada en escena, com ja és habitual, és superba i tot plegat amanit amb una història apocalíptica, que un cop més qüestiona la integritat i la pretesa seguretat en que vivim al món occidental (a pesar de la seva poca verosimilitud, en la que em cago més avall).

No m’estendré gaire en aquest intent de crítica, ja que La Jungla 4.0 resulta una pe?lícula ben feta, però que tampoc emociona en excés, ja que els seus punts forts són unes escenes d’acció originals (que tampoc en salven el guió previsible) i el típic humor àcid (però simplista) del personatge que més corda ha donat a Bruce Willis.

Està feta a mida del seu protagonista, al que s’humanitza quan tracta de fer la seva filla, obrint l’escàs ventall dramàtic que Willis havia de desplegar fins ara. També se’l fa patir més, físicament parlant, per a que pugui lluir-s’hi. Potser aquest fet és el que enfonsa més la cinta, ja que descuida els secundaris (una Lucy Gennero/McClane, que us sonarà de DeathProof, molt ben trobada) i al dolent de torn que, tot i que ben caracteritzat, està mancat d’una direcció i d’un disseny clar del personatge (o això o cau en un arquetip fastigós). No contents amb no aprofundir en els secundaris (de luxe, com en Kevin Smith fent del freak super freak que és), la trama resulta força buida i irreal a part de poc documentada. Si, ja sé que les anteriors entregues eren iguals, però tractaven de dissimular-ho…

No hi ha gaire més que dir. Gaudireu força, ja us ho dic ara, perquè el tempo de la cinta no desmereix gens mi mica i l’acció i la tensió al límit n’inunda cada fotograma. Per no perdre-se-la, però per no recordar-la en excés.

I sí, no he ficat cap cartell perquè el treball de fotografia promocional hem sembla pèssim.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Ell fa els aguts més aguts que pot produir un home i ella fa els greus més greus que pot produir una dona. Un canvi de rols total i absolut. Una performance sublim amb una cançó molt ben triada.

Es tracta de Mika, el que diuen que és l’hereu de Freddy Mercury, i Beth Ditto, la vocalista de Gossip i tota una personalitat. Només cal veure l’èxit de les seves carreres per separat per entendre com em fascina aquest vídeo. La cançó, Sweet dreams, l’obra mestra d’Eurythmics.

Per cert, si feu un cop d’ull als vídeos musicals que he penjat fins ara descobrireu que els meus gustos són ben dispars: Pavarotti, Nightwish, Mika, Gossip, Parálisis Permanente… Si és que cada dia em molo més!

Tags: Música by Arcangelo
No Comments »

Sempre m’he preguntat què es deu sentir quan s’és mort, i sempre m’he respost que és una pregunta sense sentit, ja que el sol fet de ser mort implica deixar de tenir qualsevol tipus de sentiment, ja que aquest al cap i a la fi va plenament lligat al funcionament físic i, per tant, a la vida
(…)
És aquesta debilitat humana d’imaginar la no-vida des del punt de vista de la vida. És una cosa semblant a intentar imaginar-nos l’infinit, el buit o l’eternitat: senzillament, el nostre sistema és completament incompatible amb això, perquè aquest sistema té dos punts de referència (tres segons com es miri) sense els quals senzillament no és: l’espai i el temps, i per tant, l’existència. No podem imaginar l’infinit o el buit perquè es perd tot referent d’espai, no podem imaginar l’eternitat perquè es perd tot referent de temps; no podem imaginar la mort perquè es perd tot sentit d’existència.
(…)
I malgrat tot, que poc important i que fàcil que és viure. La frase era d’Ayn Rand, obviously.

Inmillorable post filosòfic que ens regala la Nausicaa a Nel mezzo del camin di nostra vita.

Jo sempre he entès l’existència com a quelcom inexorablement limitat. La futilitat de l’home és una de les màximes des d’on s’envola el meu confós pensament. No és per cap plaer nihilista, que a mi també m’afecta, sinó que la meva raó no veu cap prova fefaent d’una protoexistència post-mortem. Si algú vol lliçons d’humilitat, podríeu llegir The shadow out of Time d’HP Lovecraft, tot i que no es relacions gaire directament amb el tema.

Costa molt imaginar-nos renunciant a tot el que som i a tot el que hem estat, costa molt concebre que és l’abolició total de la persona, relegant-la a l’àmbit del record i tot sovint, ni això. Res del que fem ens allunyarà de la mort. No servirà de res que deixem fills en aquest món, que plantem un arbre o que escriguem un llibre. Si algú vol una lliçó per a imaginar-s’ho o moltes altres lliçons, potser us ve de gust visionar Les invasions barbares de Denys Arcand.

La vida és un caprici químic sense gaire sentit. És cert que la matèria tendeix a combinar-se i que potser hi hagi un cert determinisme atòmic amb l’origen de la vida com a destí, però tot i així, el sentit segueix sense ser-hi. I aquí no hi cap recomanació.

Alguns s’aferren a la consciència de l’ésser i a la nostra psique més inexplorada. Un bon ardit, ja que sembla que en el cervell no hi ha lloc físic per a tot el que s’hi dóna, que no tenim un cervell tant diferent dels primats superiors. En fi, no tinc arguments contra això, només referir-me a allò de que tot principi té un final i si la nostra consciència en té dels dos, un bon moment per a que es doni el segon (i estalviar problemes sobre plans d’existència i dimensions) és la mort de l’individu.

Ja paro aquí. Sembla que hagi pres quelcom no recomanable. Potser només m’he empassat ressentiment quan no tocava.

Tags: Blogs, Cites, Consciència by Arcangelo
No Comments »