Entries Tagged as ''

Dia dels blogs

En aquests temps que corren hi han dies mundials de qualsevol cosa, però els éssers moralment retorçuts com jo, només celebrem els que ens convenen. Com ara el dia dels blogs, el BlogDay. Avui, com cada 31 d’agost des del 2005 els bloggers de tot el món estan cridats a enllaçar cinc blogs que trobin interessants des del seu propi, prèvia notificació als autors d’aquests, a més d’un enllaç al tag de Technorati, suposo que per a realitzar estadístiques i tota la pesca. Aquí van les meves recomanacions d’enguany:

  • El blog d’en Gabriel Bibiloni: juntament amb Toni Ibàñez (o Ibanyes) aquest mallorquí encapçala la resistència dels que encara diem blog en comptes de bloc. És, a part d’un lingüista eminent que ens regala assíduament posts interessantíssims sobre la matèria, la persona que impedeix que la blogosfera és BLOQuegi
  • SpainNews: Potser el blog més conegut d’en mai9. Després de llegir una pila de diaris, en contrasta la informació i la passa pel garbell de la ironia, així com pel sedàs de la mala bava, convertint-se en un nacionalista radical molt perillós.
  • El bloc d’en Titot: Blog de tota una autoritat musical dels Països Catalans, Francesc Ribera, a qui devem les inte?ligents lletres dels ja dissolts Brams i que la qualitat de la música catalana sigui la que és, per molt que es digui. Només ell mateix forma part d’incomptables projectes musicals: Dijous Paella, Aramateix, Mesclat
  • Nunquam narrati chronicae: Això a part de ser el blog d’un tipus que tinc la desgràcia de conèixer des dels dos anyets (inconscient de mi…) és un cau on descobrir petites i sorprenents històries. És el laboratori d’alquímia literària d’en Chufo.
  • Tribulaciones de un guionista: Consells sense pèls a la llengua, anècdotes del gremi, cites… Tot el que es pot esperar d’un guionista que vol que diguem a sa mare que no és pas guionista sinó pianista en un bordell.

Au, ja he complert!

Puerta

A mi no m’agrada el futbol i tot el que s’hi relaciona d’una manera o d’una altra. Tendeixo a desconfiar de tot allò que mou masses per sistema. Quantes vegades hauré repetit això? Bé és igual, que jo venia per allò de ficar-me on no hem demanen.

Antonio Puerta és un jugador del Sevilla FC, un equip de la 1a divisió de la Lliga de futbol de l’estat espanyol i d’ell se’n han dit moltes coses positives arran de la seva desconcertant mort. I a mi dis-me desinformat, però jo no vaig sentir ni el 10% d’aquests afalacs mentre Puerta encara era viu. Som tant arrossegats que justament ara hem d’anar a dir com n’era de bo aquest home?

No vull caure en el tòpic del rebel sense causa en el que molts m’encasellarien, així que provaré de justificar el meu controvertit parer: no creieu que deu de ser frustrant estar mort i descobrir per algun avatar de l’inframón TOT el que no t’han dit en vida? Trobo estúpida aquesta manifestació d’afecte i aquest dol de Messenger (amb pilotetes de futbol o amb roses als nicks) justament ara i per part de gent que no hauria reparat en Puerta si aquest hagués estat un inici de lliga típic. Tot plegat per a que? Segur que a les vostres ciutats enterraven algú avui mateix o segur que a les carreteres que hi menen s’hi ha matat algú últimament. I no us importa.

És un mort i no estic negant els fetitxes recalcitrants sobre el dol i tot això, però és poc menys que incongruent plorar la mort d’un home que s’ha dedicat a l’esport. Potser en menys d’un mes han mort uns quants metges que van salvar moltíssimes més vides que Puerta o algun tipus que s’hagi pres seriosament la millora del seu entorn. O també ha mort Franciso Umbral, un herald de la cultura hispànica. No pretenc menystenir altrament la possible qualitat de Puerta com a jugador, però voldria fer notar que un estat de més de 40 milions d’habitants està plorant un home que donava cops de peu a una pilota. Si algú desbanalitza la tasca de Puerta que sàpiga d’antuvi que es fotrà de peus a la galleda i haurà de lloar tots i cadascun dels jugadors que militen en algun esport, per extensió.

Descansi en pau.

[Per cert, no ve a cuento, però enllaço aquest post per no haver d'escriure jo el mateix...]

Espeleologia pseudoinvoluntària

passadisfosc.jpgCom resa el mestre Fito: un dia tuerces una esquina y te tuerces tu también….

Fins on he arribat? Bé, la resposta és ben clara: enlloc. Els meus temors recalcitrants han ensorrat tots i cadascun dels túnels que podia haver travessat en direcció a la llum. La por del fracàs i la por a descobrir que els demés són sense mi (de fet, sempre han estat sense mi i sempre ho he negat) m’ha deixat aïllat, en la foscor primigènia d’una cova mai explorada per éssers humans o almenys, no per humans tant inestables com jo.

Encara guardo dins meu l’esperança oculta de que algú encengui les llums i tot plegat sigui una festa sorpresa amb molt mala bava… I amb un piscolabis a base de pastilles de clor, càpsules d’arsènic, licor de malson i gambes vives.

Però en comptes de somiar com els meus llavis i dents arrenquen el cap a una gamba viva, seria millor tractar de cercar una paret en la fosca, una paret que seguir, una referència. O tard o d’hora se m’acabarà l’oxigen aquí baix.

Funestes Caselles

Si hi ha alguna cosa que odio és la classificació de la gent. Ets de dretes o d’esquerres; de classe baixa, mitja-baixa, mitja, mitja-alta…; heaviata, skater (una vegada algú em va dir que això es deia eskeiter), punkie… Sobre tú pesen un munt de qualificatius, alguns de neutres, d’altres que t’elogien i d’altres que són directament pejoratius. Però tots sense excepció et prejutgen.
I és que és un error gravíssim encasellar una persona. Encasellar-la és suposar-la limitada, negar les seves múltiples dimensions. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap reflexionant sobre els emos, una tribu urbana contra la que carregàvem últimament a les nostres tardes de piscina i ping-pong, en a?lusió a la desídia que ens envaeix aquest estiu respecte a tot (fins i tot respecte als tradicionals jocs de rol).

Arquetips? Acaba amb ells!

Com ja és típic, totes les tribus urbanes tenen tres o quatre arquetips que les representen i un escrit que vaig trobar casualment per la xarxa desmentia els arquetips sobre els emo. I és que és això! Jo tinc amics o companys que es poden encasellar en diverses tribus i per algun estrany fenomen, tots sobrepassen amb escreix l’arquetip que els ha dictat la societat, l’aparença o el que sigui.

Aquest encasellament que impliquen les tribus urbanes limiten la vestimenta i l’activitat cultural (musicalment sobretot, però també de cara a determinades pe?lícules icòniques o motius pictòrics concrets) i això provoca la creació irremeiable d’arquetips. I igual que passa amb les tribus urbanes, passa amb qualsevol altre àmbit. Ciències o lletres? Dogmàtic o escèptic?

Jo no sé vostès, però a mi que no em mutilin la personalitat…

Autorretrat

captura.png

Lego!

He quedat afavorit?

HP i el desordre del fènix

Un dels problemes endèmics de les adaptacions de la literatura al cinema és el poc espai de que disposen per blasmar tota la història amb tots els seus ets i uts. Tot sovint això implica renúncies argumentals, com les que podem veure a la cinquena entrega de les desventures del mag adolescent (i més tonto que les pedres) i que, al meu parer, constitueixen la seva flaquesa més evident. Podem apreciar personatges que no es presenten degudament, coses que es donen per sabudes i punts importants explicats tant breument que no destaquen com haurien de destacar.

Però com a història, Harry Potter i l’ordre del fènix, és molt més consistent que la seva predecessora, el Calze de Foc i val a dir que hi ha hagut una millora substancial en l’estil del seu director, David Yates, fins al punt de que podríem parlar de que estem davant de la segona millor pe?lícula de la saga, per darrere de l’inqüestionable Presoner d’Azkaban (la 3a). A més, sembla que per fi ens hem tret de sobre totes aquelles frases de pe?lícula tòpica que enfonsaven les altres entregues. El clima d’amistat entre els tres amics (Harry, Ron i Hermione) sembla per fi que no estigui forçat i les escenes d’inquietuds i rabietes adolescents per fi tenen una certa versemblança.

poster1.jpgUn altre punt a favor, és, com ja es pot apreciar en els llibres, el fet que que la història i el seu protagonista es vagin enfosquint, presentant en Harry com un personatge amb més ombres que no pas llums, imperfecte i turmentat pel seu destí, pel seu passat i en molts moments pel seu complicat present. Aquest fet requereix de més presència de Daniel Radclife davant de la càmera (si, encara més) i li exigeix una millora en la interpretació amb la que compleix sense mèrit, però que almenys significa un cert progrés en el seu estil, molt immadur fins ara. És clar que aquest llepar càmera implica que actors que essent fidels a l’adaptació haurien d’aparèixer molt més a la cinta, quedin desaprofitats, com ja va passar a l’anterior entrega. Rupert Grint i Emma Watson (que cada dia està més bona), els seus dos inseparables amics (almenys en la ficció) són dos actors que han superat de llarg a Radclife des de sempre i que queden relegats a l’estatus de secundaris que també ho són al llibre.

Parlant de secundaris, potser és en el que més ha destacat per la crítica HP5… La llista és ben llarga (sense comptar amb els ja esmentats amics del protagonista): Ralph Fiennes (un molt ben aconseguit Lord Voldemort), Helena Bonham-Carter (la més morbosa Bellatrix Lestrange que es pot concebre), Alan Rickman (sempre inquietant Severus Snape), Gary Oldman (caracterització perfecta de Sirius Black) o l’increïble descobriment d’Evanna Lynch (que a part de ser irlandesa té un punt neuròtic molt atractiu).

Es clar que sobre els secundaris també podem mencionar uns quants dels grans errors de la pe?lícula, dels que ja em feia eco al principi del post. Suposo que pel ritme ràpid que requereix una adaptació d’un llibre com l’Ordre del Fènix (el més llarg de la saga), quasi cap secundari compta amb una presentació com es degut. N’hi ha als que els manquen detalls importants, com ara Sirius Black, d’altres són directament ignorats com Remus Lupin, que en una altra entrega havia marcat en Harry i fins i tot n’hi ha que ningú entén en cap moment que hi pinten, com la Thonks o Kingsley Shackebolt.

Finalment val la pena destacar un punt sobre el qual l’Ordre del fènix tot i el seu ritme frenètic i desconcertant d’adaptació té un tempo molt ben marcat i amè, gràcies als flashos legeremàntics d’en Harry, als decrets d’ensenyança de Dolores Umbridge i als epilèptics extractes del Periòdic Profètic.

Com a comentari personalíssim, val a dir que no entenc la tergiversació del final de la història d’amor entre Harry i la Cho. Suposo que no s’ha volgut ridiculitzar el personatge de Daniel Radclife, però el cert és que hauria valgut la pena ésser fidels al llibre en aquest punt, sobretot perquè ens fa adonar en gran mesura de com en Harry no és tant perfecte com se’ns havia venut fins al moment.

Supera amb escreix la mediocritat però és queda molt lluny de la memorabilitat.

La cançó del bard

El disc solar dibuixa lentament la línia de l’horitzó. És el nou dia després de la llarga nit. És la visita inesperada. La panacea universal que guareix les ferides del moribund… Lluny de casa i sense voler-hi tornar, el guerrer enfunda la seva katana després de retirar-ne la sang amb un mocador, que abandona al cap de batalla, cobert de morts fins allà on arriben els ulls. Els seus companys han partit, amb por del que hi ha més enllà de l’horitzó i que el sol no i?lumina. Però ell no.

Minuts després de l’alba es comença a sentir el zum-zum de les mosques, que àvides de carn putrefacta acudeixen als cadàvers dels enemics morts en la cruenta batalla.

Envia una pregària als de casa, recorda la seva terra i es treu la nohkan de la seva funda. Bufa una melodia trista que trenca com un subtil llampec l’ambient cada vegada més xafogós. Entona una tonada de comiat, trista, digna i la talla en sec, per recitar un poema antic, que lloa la figura de tots aquells que, com ell, fan recordar la història, com si fossin guardians del passat que evita que aquest torni al present…

Avui tothom en sap,
de bards i cançons
quan la fi m’hagi arribat,
tancaré els meus ulls
per anar a un món ben llunyà,
on potser ens trobarem.
Però ara escolta el meu cant
sobre l’albada en plena nit
Cantem la cançó del bard!

I es que demà, se’ns endurà lluny!
Ben lluny de la llar
I mai ningú sabrà els nostres noms
però nostres tonades perviuran…
I és que el demà, se l’endurà el vent!
Les pors del present…
Se n’hauran anat
Gràcies a les cançons

Només hi ha una cançó
a la meva ment
Contes d’un gran bard
que visqué lluny d’aquí
Ara els bards no hi són
I és el moment de partir
Que ningú pregunti pel nom
d’aquell
que narra la història…

I es que demà, se’ns endurà lluny!
Ben lluny de la llar
I mai ningú sabrà els nostres noms
però nostres tonades perviuran…
Demà, tot es sabrà…
Sol no estaràs
I no tinguis por
del fred o la foscor
Perquè les cançons perviuran
Totes perviuran!

(adaptació lliure i traducció de The bard’s song- In the forest de Blind Guardian)

Mitja obra mestra

Ahir vaig tenir la sort o la desgràcia de veure Planet Terror, la meitat de Grindhouse, el projecte conjunt de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. Feia molt temps que no anava a una sala de cinema i el retrobament ha estat més que memorable i precisament amb aquesta cinta de Rodríguez que tantes hòsties s’ha endut per la crítica i el públic d’arreu (fins i tot ha estat separada de Deathproof, l’altra meitat del projecte Grindhouse per a tractar de millorar les recaptacions a Europa).

La intenció de Rodríguez era rendir homenatge al tipus de cinema que ha creat a directors com ell i a tota una escola de direcció basada en la sèrie B (des del gore fins a les historietes de mafiosos sense trascendència). Val a dir que ho ha aconseguit, ja que a Planet Terror s’hi apleguen tots els elements característics del gènere i a més destaca artísticament parlant, tot i la poca destresa característica del gènere.

I és que analitzant cadascun dels elements que componen la cinta per separat deduïm que no és una pe?lícula gaire bona, però en conjurar-se tot plegat i amanit amb alguns tocs magistrals de la direcció (perquè per molt que es digui Rodríguez és gran, molt gran) construeix una obra més que memorable. La violència sagnant, el fàstic deliberat (i explorat fins a extrems inimaginables) o l’atracció que desperta la caracterització dels personatges femenins configuren l’escenari perfecte per a que Rodríguez deixi anar les seves petites perles i capturi el ventall d’emocions dels supervivents en un entorn artístic on les actuacions no són especialment bones.

També m’agradaria destacar a part dels petits fetitxes de la pe?lícula, molt ben trobats (el tabac, les injeccions, la salsa barbacoa, els dos contra el món…) i ben típics tan en una cinta signada per un director de l’estela de Tarantino com en una sèrie B, la provocació que suposa tot el metratge en si. Fer cinema així és atacar el gust establert i començar a induir al 7è art la virada cap a l’abstracció que han patit ja disciplines com la pintura o l’escultura. Hi ha molts directors que exploren el surrealisme deliberadament, però poques vegades una pe?lícula ha significat un atac tant global contra la manera d’entendre el cinema al món occidental com ho ha estat Planet Terror.

M’ha marcat.

Jours

Hi ha dies en que canvies el vodka negre sol pel malibú amb suc de pinya… Hi ha dies en que els riffs agosarats i les històries apocalíptiques es veuen relegades per les veus ensucrades i les balades costumistes. Hi ha dies en que potser et vesteixen a ca l’Inditex en comptes de deixar-los fer als de can Bioworld. Hi ha dies en que més et val no preocupar-te pel que t’envolta. Hi ha dies que s’entomen millor fent el que fa tothom…

Hi ha dies en que passes de mirar Luis Royo a flipar-te amb Jordi Labanda. Hi ha dies en que jugues al mentider en un bar, en comptes de ser al soterrani de sempre jugant a La crida de Cthulhu. Hi ha dies en que més val ser la resta i no ser tu.

I és que tothom necessita dies rossa xiclet o verd llima. Hi ha dies que, havent de triar un color per nassos (perquè cecs no som), s’acaben convertint en dies groc fluorescent. I ja no saps si t’agrada o és que t’hi has acostumat.

LVB 2007

El dia 20 de juliol vam marxar de colònies l’Alegria, la Reflexió, la Dolçor la Maduresa, el Magnetisme, la Garantia de futur, la Complicitat i un servidor, la Imaginació, capitanejats per la paraula feta home per tal de realitzar la nostra tasca ludicoeducativa sobre una quarantena d’infants i joves.

Al llarg de les colònies, hem viscut moments de tota mena, en els quals he estat protagonista o fins i tot desconeixedor. 11 dies que han confeccionat un mosaic enorme de relacions interpersonals, crits d’autoritat, abraçades, rialles infinites, música, reflexions, hores sense dormir…

Però després d’aquests dies crec que cal fer un Informe personal i plantejar-me si viure la vida tal com l’estic vivint m’està aportant tot el que vull. Així doncs, poc a poc, induiré una altra metamorfosi a la meva persona per tal de gaudir més la vida i no menjar-me tant el cap, que falta em fa, si no em vull convertir en el personatge que interpreto a In vino veritas.

M’ha agradat descobrir grans persones darrere de panyoletes blau marí, m’ha agradat reinventar amistats i fer ferms propòsits de futur amb les noves generacions de l’esplai.

M’ha agradat tant que he plorat moltíssim, perquè no deixa de fer-me por l’abisme al qual em disposo a saltar: ara mateix, estic sortint de debó de la meva closca, complint de debò l’informe EGO

Una vegada més, les colònies m’han canviat la vida i em pregunto fins quin punt tota la motxilla de sentiments que ha tornat amb mi no són producte d’aquesta síndrome de big brother tant coneguda per aquells que ens veiem obligats a conviure forçosament una temporada. Suposo que les coses es van ficant al seu lloc i que val la pena aprofitar els miratges, que no deixen de ser reflexos tergiversats d’una realitat llunyana.

Genial. Bona nit, bons germans…