Un dels problemes endèmics de les adaptacions de la literatura al cinema és el poc espai de que disposen per blasmar tota la història amb tots els seus ets i uts. Tot sovint això implica renúncies argumentals, com les que podem veure a la cinquena entrega de les desventures del mag adolescent (i més tonto que les pedres) i que, al meu parer, constitueixen la seva flaquesa més evident. Podem apreciar personatges que no es presenten degudament, coses que es donen per sabudes i punts importants explicats tant breument que no destaquen com haurien de destacar.
Però com a història, Harry Potter i l’ordre del fènix, és molt més consistent que la seva predecessora, el Calze de Foc i val a dir que hi ha hagut una millora substancial en l’estil del seu director, David Yates, fins al punt de que podríem parlar de que estem davant de la segona millor pe?lícula de la saga, per darrere de l’inqüestionable Presoner d’Azkaban (la 3a). A més, sembla que per fi ens hem tret de sobre totes aquelles frases de pe?lícula tòpica que enfonsaven les altres entregues. El clima d’amistat entre els tres amics (Harry, Ron i Hermione) sembla per fi que no estigui forçat i les escenes d’inquietuds i rabietes adolescents per fi tenen una certa versemblança.
Un altre punt a favor, és, com ja es pot apreciar en els llibres, el fet que que la història i el seu protagonista es vagin enfosquint, presentant en Harry com un personatge amb més ombres que no pas llums, imperfecte i turmentat pel seu destí, pel seu passat i en molts moments pel seu complicat present. Aquest fet requereix de més presència de Daniel Radclife davant de la càmera (si, encara més) i li exigeix una millora en la interpretació amb la que compleix sense mèrit, però que almenys significa un cert progrés en el seu estil, molt immadur fins ara. És clar que aquest llepar càmera implica que actors que essent fidels a l’adaptació haurien d’aparèixer molt més a la cinta, quedin desaprofitats, com ja va passar a l’anterior entrega. Rupert Grint i Emma Watson (que cada dia està més bona), els seus dos inseparables amics (almenys en la ficció) són dos actors que han superat de llarg a Radclife des de sempre i que queden relegats a l’estatus de secundaris que també ho són al llibre.
Parlant de secundaris, potser és en el que més ha destacat per la crítica HP5… La llista és ben llarga (sense comptar amb els ja esmentats amics del protagonista): Ralph Fiennes (un molt ben aconseguit Lord Voldemort), Helena Bonham-Carter (la més morbosa Bellatrix Lestrange que es pot concebre), Alan Rickman (sempre inquietant Severus Snape), Gary Oldman (caracterització perfecta de Sirius Black) o l’increïble descobriment d’Evanna Lynch (que a part de ser irlandesa té un punt neuròtic molt atractiu).
Es clar que sobre els secundaris també podem mencionar uns quants dels grans errors de la pe?lícula, dels que ja em feia eco al principi del post. Suposo que pel ritme ràpid que requereix una adaptació d’un llibre com l’Ordre del Fènix (el més llarg de la saga), quasi cap secundari compta amb una presentació com es degut. N’hi ha als que els manquen detalls importants, com ara Sirius Black, d’altres són directament ignorats com Remus Lupin, que en una altra entrega havia marcat en Harry i fins i tot n’hi ha que ningú entén en cap moment que hi pinten, com la Thonks o Kingsley Shackebolt.
Finalment val la pena destacar un punt sobre el qual l’Ordre del fènix tot i el seu ritme frenètic i desconcertant d’adaptació té un tempo molt ben marcat i amè, gràcies als flashos legeremàntics d’en Harry, als decrets d’ensenyança de Dolores Umbridge i als epilèptics extractes del Periòdic Profètic.
Com a comentari personalíssim, val a dir que no entenc la tergiversació del final de la història d’amor entre Harry i la Cho. Suposo que no s’ha volgut ridiculitzar el personatge de Daniel Radclife, però el cert és que hauria valgut la pena ésser fidels al llibre en aquest punt, sobretot perquè ens fa adonar en gran mesura de com en Harry no és tant perfecte com se’ns havia venut fins al moment.
Supera amb escreix la mediocritat però és queda molt lluny de la memorabilitat.
Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »
