En Pol tenia 5 anys i la seva mare, la Núria, tenia una botiga a prop del bar de la Pepita. Un dels cambrers del bar de la Pepita, en Josep Maria era un tipus formal i simpàtic que sempre que veia en Pol l’agafava per la cintura i l’assentava en un dels tamborets de la barra i li donava un parell de galetes petites, que es repartien amb tots els cafès, sols o amb llet, tallats, capuccinos i demés que sortien cada matí de la màquina que amb tanta traça senyorejava en Josep Maria.

Per a en Pol l’hàbit estúpid d’anar al bar de la Pepita a que en Josep Maria retardés un parell de minuts les seves obligacions amb la cafetera, aviat es va convertir en tota una tradició. Primer l’hi acompanyava la seva mare, la iaia o bé alguna de les dues tietes, però al final, només per la dotzena de metres que separaven el bar de la botiga, la Núria enviava al seu fill sol, a una hora determinada per a que la Pepita o en Josep Maria n’estiguessin al cas.

Els dies anaven passant i ja fos amb gorra d’hivern i bufanda o amb unes albarques minúscules per a combatre la calor, en Pol anava ben sovint al bar de la Pepita i en Josep Maria l’assentava en un tamboret i li donava galetes.

Un dia en el que en Pol va tornar del bar explicant que en Josep Maria tenia festa aquell matí i que la Pepita estava molt ocupada, van anar a dinar a casa de la seva àvia. Mentre el dinar no estava llest, la Núria va encendre la televisió. A aquella hora donaven les noticies i ella no hi prestava atenció. L’havia encès per la costum de fer-ho. De sobte, en Pol va preguntar: “Que hi fa en Josep Maria a la tele?”.

Efectivament, en Josep Maria amb cara de circumstàncies i custodiat per dos mossos d’esquadra travessava un corredor llarg i de parets blanquinoses. La veu neutra del periodista informava d’un cop sense precedents contra una xarxa de pornografia infantil internacional, un dels membres de la qual havia estat jutjat a la ciutat aquell mateix mati.

La Núria va perdre el món de vista. La persona que tots els dies agafava en braços al seu fill era un pedòfil. La persona a qui tot sovint el confiava durant una estona i que el vigilava en un bar ple de gent era un pedòfil. La persona que s’havia guanyat el seu fill amb quelcom més que galetes… era un pedòfil.

Aquella mateixa tarda va tractar de parlar amb la Pepita, però en veure en Josep Maria feinejant amb la cafetera no va ni entrar al bar. Al dia següent, li van dir unes clientes fidels que en Josep Maria seguia servint cafès, mentre, els diaris mostraven la seva fotografia en portada, deixant clar qui era. Al bar no es parlava d’altra cosa que de la persona que servia cafès en aquell mateix establiment i se li dirigien mirades d’odi i que no esperava que li haguessin fet una foto que va aparèixer publicada al diari…

Al dia següent, la Pepita va tancar el bar i va estar parlant una bona estona amb la Núria.

-Jo no en sabia res, t’ho juro, Núria… Ell ens havia dit que se’n anava a fer de cooperant a l’estranger durant uns anys, fins i tot vam fer-li una festa de comiat amb els companys. Jo ahir no hi era, vaig anar al metge amb el meu fill… i ell, tot i que ahir ja no li tocava, perquè el molt fill de puta ho deixava el dia del judici, va oferir-se a cobrir-me… No devia esperar-se que la premsa aniria al seu judici. I mira, avui ja ni he obert, perquè la gent m’estava trucant a casa i em demanava explicacions. I és molt frustrant que l’únic que puguis fer és trucar-lo i dir-li com n’és de fill de puta…

Basat en fets escandalosament reals.

Tags: Lletres, arts i cultura, Relats, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Des de principis de mes que estem preparant les colònies amb els de l’esplai. Totes les tardes de dilluns a divendres hem estat programant les diferents activitats que duran a terme els nens, fent inventari de material, disfresses; empaquetant-ho tot… He passat unes grans estones que espero que siguin només un aperitiu minimalista del que viuré durant 10 dies (i mig) a Llesp a partir del dia 20 d’aquest mateix més.

Aquest que serà el meu primer any com a monitor. Sota la meva humil consideració, el clímax del curs són aquests deu dies que passarem tots junts convivint i passant-nos-ho bé i totes aquestes coses que provoquen el rebuig de l’elit més pija envers el món cumbaià.

Ho vaig dir per sortir del pas en la meva presentació personal per al Curs Brúixola (un curs impartit per la fundació Verge Blanca per a la iniciació en el món de l’educació en el lleure) però estic ficat en això dels esplais perquè m’agrada crear coses interessants. És una abstracció de premi Nobel, oi que si? Però el cas és que com més m’ho miro, més d’acord estic amb la meva involuntària afirmació. Creo perquè juntament amb tot l’equip de monitors, dissenyem una activitat, la cosa és el producte de la creació i és interessant perquè aporta als nens una formació que assimilen inconscientment i els prepara, poc a poc per la vida real, lluny del niu. I no cal dir que s’ho passen la mar de bé.

És com una obra d’art contemporani, amb la que intentem sorprendre al nostre públic (els infants) per a que ells la puguin fer seva, divertint-se perquè tot plegat és un joc, però, amb una manipulació subtil carregada de bones intencions, que fa que, sense voler, es facin una idea abstracta del món adult (acceptar la victòria o la derrota, treball en equip, respecte envers els companys, etc…).

Un altre assumpte interessant que voldria tractar és l’inici de les gravacions d’In vino veritas. Avui hem començat amb l’escena que ens servirà per als crèdits inicials i caldejant la química necessària entre els actors. Es gravaran un parell d’escenes mentre jo estaré pervertint criatures (en el bon sentit) a la vall de Boí, però el gruix del curt es gravarà algun cap de setmana d’agost amb el que esperem, de manera força optimista, tot s’ha de dir, poder enllestir-ho. Després d’això, només quedaria una escena que s’aniria intercalant al llarg de la pe?licula que tampoc hauria de donar gaires problemes. Sembla fàcil.

N’hi ha que deixem les classes per a fer encara més feina i sense cobrar ni un euro…

Tags: Audio & Visual, Lleure educatiu, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

El sistema democràtic està s’està contradient greument a si mateix i en política, una contradicció és el pitjor que hi ha. La meva ment pertorbable i innocent no pot entendre com, per exemple, si a Palestina Hamás va guanyar les eleccions, com ara hi ha un govern que no té el suport popular però si el de tots aquells que han putejat vilment a Palestina des de sempre. Els fonamentalistes no serien tant fonamentalistes si des d’occident no els toquéssim tant les gònades pilotes.

Un altre cas de llibre de text és el que va passar fa uns dies a Lizartza, al País Basc, on havent-se abolit la llista d’ANB (el partit hegemònic al municipi) només es va presentar als comicis municipals el PP, que va obtenir uns 25 vots de 25 habitants en una localitat que en té 600, guanyant però les eleccions i amb majoria absolutíssima.

De vegades crec que tots aquests indicis apunten cap a un sistema polític de difícil concreció que milloraria la democràcia. Però em temo, que la democràcia tindria una vida ben llarga si s’abolís la seva dictadura para?lela: la del jardí d’infància que remena les cireres econòmicament parlant. Som com nens: volen tot per ells, no volen saber res d’aquell que no els cau bé. Però al cap i a la fi, qui més qui menys té alguna mena d’animadversió envers algú, co?lectiu, etc., fet que li impedeix contemplar al poble amb total igualtat i neutralitat. A veure si arriba Matrix, ens governen les màquines i tota aquesta imperfecció humana s’acaba…

Tags: Política by Arcangelo
No Comments »

Els professionals de cadascuna de les disciplines cinematogràfiques exalten la seva feina com a eix vertebrador del procés de creació. Jo des de l’objectivitat del principiant, afirmo que el mèrit és dels muntadors, dels tècnics d’EE i dels que escolleixen la banda sonora. Atenció a això: un tràiler de Mary Poppins plantejat com si aquesta entranyable cinta es tractés d’una pe?lícula de terror (cosa que molts infants traumatitzats deuen pensar).

L’he trobat a No puedo creer que lo hayan inventado. A la mateixa entrada podeu trobar el tràiler de la versió de comèdia romàntica de Shining, potser fins i tot millor que la versió terrorífica de Mary Poppins.

Tags: Audio & Visual, Humor by Arcangelo
No Comments »

Potser el blog no és un mitjà gaire idoni per criticar la gent que m’envolta, però per a donar sortida a les meves opinions si que ho és. Així que, com dirien a Humor Amarillo, ¡al turrón!

Un egocèntric/a és aquell/a que només pensa en si mateix/a per a qualsevol cosa i anteposa les seves opinions, idees i punts de vista en qualsevol aspecte i en qualsevol moment a la resta de gent, naturalesa està clarament associada a les criatures. Tot i així, si han estat ben educats, la van perdent a mesura que passen els anys. Però és clar, sempre hi han errors en l’educació o en la persona i sembla que a dia d’avui, n’hi ha a carretades, d’egocèntrics/es.

Són gent per la qual el grup és un llast i a la vegada el seu mitjà per a destacar socialment. Odien el seu entorn social a mort demostrant-ho en cada acte quotidià (l’odien perquè aquest no sempre gira al seu voltant), però el necessiten per a que el grup es sotmeti a la seva autoritat, que ell o ella veu com a inqüestionable.

Fan veure, per a que el grup s’arrossegui per a aconseguir el seu afecte, que no els importa la resta de gent i fins i tot amenacen d’anar-se’n per la seva banda per a que els demés es sotmetin a la seva estúpida i pueril voluntat.

Quan els seus arguments són febles, és a dir, la majoria dels cops, els enforteixen aixecant la veu, atacant l’autoritat o fins i tot la persona del seu competidor en retòrica, al que desqualificarà de qualsevol manera per tal que, al final, s’acabi fent el que l’egocèntric o l’egocèntrica vol.

L’única manera de redreçar el camí podrit de l’autosatisfacció a qualsevol preu, és mitjançant el grup, que ha d’entonar l’única frase sincera que es pot dir a una rata infesta com l’aquí descrita: que et donin pel cul!

Tags: Societat, Vida i misèria by Arcangelo
3 Comments »

Vaig dir que odiaria a Sabina com a persona, però és que no puc evitar deixar-me embadocar per les seves lletres, si bé de vegades la música que les acompanya és poc menys que esperpèntica. Aquesta cançó que us cito aquí n’és un bell exemple, Mi amigo Satán.

Las doce marcaba el reloj de la sala.
prendido de sueño, la luz apagué,
cuando oí una fuerte voz que me llamaba
y aparecióseme Lucifer
-No tiembles de miedo
Me advirtió que es falso
“lo que te han contado los curas de mi”
-Conozco tus trucos -le dije al diablo-
búscate otro Fausto y déjame dormir
-El cielo que sueñas -contestó enfadado-
es un club privado de gente formal,
yo vengo a llevarte de viaje conmigo
al país del que nadie a vuelto jamas.
Hizo un gesto con su mano
y en el espacio me encontré,
volando con alas de espuma
mirando la tierra a mis pies
Enjambres de estrellas cruzamos veloces
mientras en mi oído sonaba su voz:
-Hace muchos siglos -me dijo-
en el cielo hubo una sangrienta revolución,
un grupo de ángeles nos levantamos
contra el poder absoluto de Dios,
como todo vencido conocí el exilio
la calumnia, el odio y la humillación,
pero te aseguro que de haber ganado
ni muerte ni infierno, ni cinco ni dos,
ni tuyo ni mio, ni odio ni trabajo;
habrían existido, ni diablo ni Dios”
-Déjame vivir contigo, demonio amigo -supliqué-
No me hagas volver a la vida, perdida ya mi antigua fe.
Escuchose entonces un bárbaro trueno
y en mi cama sudando debí despertar,
mi amigo el diablo se esfumó gritando:
-Cuenta lo que sabes a la humanidad.
Desde entonces robo, bebo, mato, arrastro
una miserable vida criminal,
pues sé que a la muerte me estará esperando,
en el dulce infierno mi amigo Satán.
Sí, esto que les cuento es una historia cierta,
ustedes si quieren me creen o no,
pero no le cierre la puerta al diablo
si llama una noche a su habitación…

Tags: Cites, Música by Arcangelo
2 Comments »

Així com en certa ocasió vaig anomenar la Mina (en un moment certament visionari) princesa republicana, jo podria ser la classe d’energumen que encaixa amb l’oxímoron del títol de l’entrada. El cas és que jo no sóc ben bé comunista però bé, si, diguem, que m’agradaria la igualtat econòmica de totes les persones per tal que poguessin desaparèixer les remaleïdes classes socials. Però sota el meu règim, hi hauria un nou factor de diferenciació social: l’inte?lectual.

Odio irracionalment als incultes, a la gent que no sap escriure ni lligar un text. A la gent que ignora les vertaderes obres d’art i reverencia abocadors majúsculs que no segueixen cap criteri artístic. Odio la democràcia artística. Més ventes d’un producte el fan millor? Jo sempre persegueixo la meva exclusivitat precisament per això, perquè sé que la majoria de la gent és inculta i que per tant, no té un gust acceptable o respectable.

M’he adonant d’aquest sentiment meu tant poc adient amb la mentalitat pro-deficients de l’ESO aquests dies quan, per diverses circumstàncies m’he vist envoltat de textos produïts per un assortit d’individus amb escassos punts en comú entre si. En qualsevol cas, una de les poques característiques que els han fet convergir en aquest post és que denoten l’escàs nivell inte?lectual dels seus autors. Emplenar una fulla de reclamacions amb expressions com va y se pone en plan borde o dir en una convocatòria d’una assamblea de veïns Els veins que no paguin tindran veu pero no voto reve?len poca formació o que en tot cas, mentre es rebia la formació, s’ignorava per activa (bar o piles) o per passiva (passant de tot). És possible que no fos així, però sinó pot ser manca del cultiu de l’activitat mental (no parlo de doctors Kawashima ni res per l’estil), igualment condemnable.

Això de la incorrecció és pot interpretar com una manca d’higiene: si tots anéssim bruts ens acostumaríem a l’olor a aixella colonitzada i el mateix passaria amb l’antiestètica lingüistica, si tothom escrigués amb un llapis subjectat per l’esfínter anal, doncs no es notaria. Però mentre hi hagi veritables genis de la ploma o unes normes (ja no ortogràfiques ni sintàctiques, sinó uns criteris suposadament innats de cohesió, coherència, formalismes o convencions estètiques) s’hauria de fer agradable la lectura de qualsevol mena de text.

Després tenim depressions i coses per l’estil. Normal… almenys a mi, els incultes em posen malalt.

Sóc conscient de la naturalesa nazi i precisament poc cohesionada d’aquest text. Si senyors, a sobre de pedant amb tendències estranyes (i perquè no perilloses), sóc contradictor. A qui no li agradi que no miri, sense rancúnies.

Tags: Societat by Arcangelo
3 Comments »