Entries Tagged as ''

En el vi hi ha la veritat

Aquest estiu, com tots, es presenta especialment prometedor a l’espera d’una decepció més que possible. El guió d’un projecte de curtmetratge titulat provisionalment In vino veritas està a punt de sotmetre’s a la recta final de modificacions per tal de ser repartit als actors en breu.
El cert és que em fa molta i?lusió perquè és tracta d’un nou pas, cada vegada més amunt en la meva tragicòmica filmografia (de la qual, per avatars del destí, poca cosa se’n conserva), cada vegada les coses van prenent un matís més seriós i més professional (a un ritme disculpable i en la mesura del possible).

Jo sóc guionista i també actuo encarnant un personatge força memorable i és el primer projecte dramàtic o tràgic (en qualsevol cas, no és comèdia) que tiro endavant. No és que la comèdia no m’atregui, però prefereixo desconnectar-ne durant un temps, ja que tot el que he fet últimament és mirar qui feia els guions més farcits de parides i no precisament de les que més m’agraden.

Així doncs, ni que tot plegat torni a fracassar com de costum, que no sigui dit que no ho intento…

Un acudit

Avui en Chufo m’ha enviat aquest acudit:

Un tipus que treballa en una empresa, agafa el telèfon i diu:
- Nena! Mou el cul i porta’m un cafè amb dos pastissets. Vinga maca, ja!
A l’altre cantó del telèfon, una veu masculina li respon:
-Capsigrany! T’has equivocat d’extensió! Saps amb qui dimonis estàs parlant? Sóc el director general, imbècil!
Ja que l’error no té remei, l’empleat decideix tirar pel dret:
-I tu què, explotador dels pebrots? Fill de puta! Que potser saps amb qui parles, tu?
El director general s’ha de rendir a l’evidència:
-No.
I l’altre contesta, canviant totalment de to:
-Doncs… quina sort!

Lore sense mesura

Aquest nostre sistema capitalista té un gran problema, si una cosa no mola, no es compra i punt. Així, David Bisbal no va rebre tanta gent com s’esperava al seu concert dissabte passat a Lleida (i Marea, el mateix dia tampoc ho va fer). Fet aquest petit aclariment, passo a comentar el correu electrònic citat més avall que, orgullós, es caga i es pixa en 4 anys (o més) a l’ESO i mira endavant amb un nivell de cohesió que fa plorar més que un documental sobre els fetus deformes de la guerra del Vietnam:

NO PODEMOS PERMITIRLO!!!

Lorena Gomez y Leo Segarra han salido de la lista de ventas de Promusicae! Por favor no podemos permitir que esto ocurra, que todo el mundo vaya a la tienda de discos mas proxima a su casa y compre cd’S de ellos!!
Ellos se merecen todo nuestro apoyo!!!
Manda este mensaje a todos tus contactos por favor!!!
esto no se puede permitirr!!!
NECESSITAMOS LA AYUDA DE TODOS!!!!!!!!!
Nos necessitan… GRACIAS!!!!!!!

Ja ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho. La Lorena no m’agrada i admiro obertament a Xavier Sàez pel simple fet d’haver-se negat a promocionar-la des de l’IMAC. Tot seguit una llista de raons per les quals Lorena és fora d’aquesta llista inventada que mencionen a l’e-mail:

  • Es un producte comercial, sorgit d’OT i el mercat està saturat. La gent és inculta, ignorant i té un gust horrible. Però mireu, a 16 concursants per edició, 80 imbècils han sortit de totes les edicions d’OT, suposant que no em descuidi cap edició. Ens comprarem el disc de tots?
  • Cap dels temes del seu disc l’ha escrit ella i a sobre, tot són versions menys dos temes (la pròxima vegada, per cert, conec un retardat mental greu que podria escriure una lletra més inte?ligent, si el deixen). Perquè a més, destrossa Bohemian Rhapsody (de Queen, si en Freddy aixequés el cap…), Angels (la millor cançó de Robbie Williams des del meu humil parer), My heart will go on (en castellà, no t’ho perdis) i per si no s’haguessin quedat amples, Aerosmith (en castellà i com si es tractés d’una cançó per a nenes tontes de discoteca) i Scorpions (a ritme d’un reggae per a rastafaris de Pedralbes que no pot faltar a les vostres fonoteques) també han estat degollats per a l’ocasió.
  • No sap anglès. Si algú tracta de cantar en un idioma que n’aprengui o que ho dissimuli. A mi que no em surti a l’escenari dient Evrivari!
  • Perquè el seu pare, en una connexió en directe des del plató d’OT al pavelló de Lleida des d’on s’animava la Lorena a la final d’OT va dir ¡Lorena, tu tierra te quiere, Andalucia está contigo!. Ni lleidatanitat ni llets.
  • Perquè li reconec el potencial per tenir una bona veu. Però no puc dir que aquesta veu hagi estat entrenada o moldejada. Sharon den Adel plora de vergonya.
  • Perquè no tinc perquè admirar-la pel simple fet de ser de Lleida.
  • Perquè se l’ha promocionat amb diners públics des d’una àrea que no corresponia. Perquè els dos principals partits de Lleida volien pagar línies per que la gent truqués a OT per votar-la. Llavors perquè ha guanyat? Perquè és bona o perquè té una legió de vilatans carrinclons (que creuen que cal ser lorenista per ser de Lleida) al darrere. Algú recorda David Bustamante?

Probablement tinc més raons però potser convertirien aquesta entrada en quelcom repetitiu. I com que m’he guanyat l’odi de per vida (o almenys fins que la Lorena deixi de ser famosa) de tots els seus fans sense criteri des de la primera paraula potser que ho deixi estar… O no.

Operació bikini

Una de les qüestions més complexes que assetgen a la inestable i dubitativa joventut (o la població en general, més aviat) dels nostres dies és sens dubte la visió del propi cos com a quelcom que ha de complir uns cànons estètics, establerts des del que jo anomeno les grans elits mundials de la moda, conspiranoicament parlant. És més fàcil alienar a tots els individus a un gust comú i conseqüentment, a una demanda més fàcil de cobrir, que no pas satisfer les inquietuds individuals que realitzarien a cadascú. És així com el capitalisme es converteix en una dictadura moral (si vols molar, has de ser així o t’has de comprar això altre).

Alguns d’aquests funestos cànons han esdevingut totalment indispensables, com per exemple les dones depilades. La gran majoria dels que ens sentim atrets per les dones, les preferim amb la carn llisa i suau, però estareu d’acord amb mi que hauria pogut no ser així i que tot plegat no respon a una vertadera necessitat (no és pas com mantenir una certa higiene diària), però una dona sense depilar ens produeix hilaritat, o en segons qui, directament basques. Però, ai las… Si en algun moment de la història una dona visionaria no s’hagués començat a depilar, potser estaríem veient les noies de la Gaudí amb un formós i cargolat pelam axi?lar…

Dintre dels cànons n’hi ha que tampoc atempten contra la salut o no condicionen la vida diària (llevat d’alguns problemes mèdics concrets) o que estan derivats d’una higiene més que comprensible, però n’hi ha al voltant dels quals algunes persones hi fan girar la seva vida, convertint un defecte minúscul, inventat o insignificant en un trastorn obsessiu-compulsiu.

Crec que el cos d’algú és com és i que el que és més antiestètic en tot plegat és trobar un cos tal com no és en realitat (sempre després d’alguns cànons bàsics, indispensables o si es vol, racionals), ja sigui a la força (amb dietes miracle o trastorns alimentaris) o a cops de bisturí. Si el nostre cos és sa, dins d’un paràmetres, no cal que ens preocupem pel nostre pes o figura. Seria fàcil, tothom viuria més feliç i sense pressions… I dic sense pressions perquè, a dia d’avui, aquells o aquelles a qui els agrada gent fora dels cànons de bellesa típics tenen por de confessar-ho. Està mal vist el fet de ser d’una determinada manera i el fet d’apreciar la gent que és d’aquesta manera. Això fa que sigui molt ingrat valorar positivament el propi cos quan aquest no s’acull als maquiavèlics postulats de l’establert.

Per això des d’aquí m’agradaria tractar d’obrir els ulls a la gent i fer una crida per a que es sàpiga discernir i apreciar la bellesa natural, la bellesa per la bellesa, aquella que no s’ha d’exagerar per a que brilli com el més preciós dels estels. I que, com al més preciós dels estels, se’l miri sense por.

Denota una escassa rectitud inte?lectual fer el que faré ara, però us cito un article de Teresa Viejo avui a l’ADN, però que és força i?lustratiu sobre el complex que té molta gent amb el seu propi cos (i no només les dones). He ficat la versió en castellà perquè la traducció al bell catalanesc l’ha fet un estruç decapitat i, sincerament, fa pena. Aquí ho teniu, doncs:

Cuando has terminado de ducharte, con la piel acariciada por el agua y los cabellos como ríos negros cruzando el mapa de tu cara, y la toalla se te escurre a la altura de las caderas y se queda clavada ahí, a punto de perderse en el abismo de mis fantasías, me vuelves loco. Te observo de reojo para que no te cubras de repente con la felpa, me prives de tu cuerpo y me sueltes el latiguillo de siempre (“¿Qué miras? ¿A qué estoy más gorda?”) y con una clandestinidad de admirador secreto me repito la fortuna que tengo al tenerte tan cerca. Me gustas cuando sacudes la cabeza dejando el espejo escupido por el mar de tu pelo y cuando te quitas una espinilla invisible en la nariz. Me pierdes cuando te pones de perfil e imaginas pieles flácidas donde yo sólo veo la gloria de tu epidermis. Extravío el sentido cuando te pellizcas el vientre rastreando michelines que yo me comería a bocados. O cuando te vistes con el ceño fruncido por el esfuerzo de meterte en unos jeans que esculpen tus curvas con idéntica habilidad que mis dedos. “Estoy hecha un desastre. Mira que culo”. Mientras, te devoro con los ojos porque no se me desgasta el deseo al pasar los años y al contrario, compruebo cada día que mi mujer es el ser más hermoso que conozco. Me sé de memoria tu ritual matutino, mientras uno y otra nos zampamos el café con los restos de magdalenas que han dejado los niños, y cuando lo recuerdo más tarde en el trabajo, en las reuniones interminables, se me vienen arriba el alma y el cuerpo. Y eso que tú te cambiarías de arriba abajo. Si te gustaras la mitad de lo que me enloqueces a mí te sentirías, mi vida, la reina del mambo.

Fins aquí la vil manipulació d’avui. I recordeu: els humans som més bells del que ens pensem…

Ejaculacions de brau (a les cares dels sàdics)

Ahir José Tomás va tornar a torejar a la plaça Monumental de Barcelona. Ahir es va donar una immerescuda i irracional agonia a uns quants braus. Fa no res que acaben d’emetre pel 3/24 una crònica sobre l’event i la resposta de les entitats antitaurines al respecte.

I ja no és que sembli que l’Estat Espanyol és un lloc civilitzat, ja no és que els braus no tenen cap culpa de la supèrbia humana. Ja no és l’immens sofriment ni la desesperació que deu esperonar al pobre animal en les darreres envestides estèrils.

El que és més que cap dels fets nombrats en el paràgraf anterior, és descobrir dos heralds de la cultura a les grades com són Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina, aquest últim molt admirat per la meva persona fins fa escassos minuts. L’elegància és un invent humà que no pot disfressar la violència. Justificar la mort com a art ho trobo poc més que i?lògic. Estic per agafar la duquessa d’Alba, també present a la funesta ejaculació (volia dir corrida) i torturar-la ben torturada. Seguint un raonament deductiu, això també hauria de ser art i cultura. O perquè no agafar la mascota d’algun i?lustre (que no i?lustrat) espectador present a la Monumental (com ara Josep Maria Flotats, però no sé si té algun animaló susceptible de ser torturat) i atonyinar-la fins a la mort?

Però calma… L’art és una cosa independent de l’ètica, la política o el que sigui que impera en el meu cervell. Flotats, Serrat i Sabina podran seguir donant vida a magnífiques creacions sense que això tingui en compte el fet de ser uns sàdics. Igual que Günter Grass amb les SS. I sense rencors. Continuaré admirant l’obra de tots tres, però odiant la seva persona.

No és pas un videoclip oficial, però aquí us deixo un videomuntatge sobre el patetisme del mon taurí amb música de fons d’SKA-P, que potser sense ser tant bons (o no tenir tant bona premsa) com Sabina o Serrat, són millors persones.

De com m'esplaio

Fa molt temps que voldria comentar a fons l’experiència d’aquest curs com a monitor a l’esplai. Així que ara, quan es poden comptar per hores el temps que queda fins a l’última activitat del curs, crec que és un bon moment per comentar que és per a mi, el que per a la resta és només una cosa de nens.

El cert és que els nens són divertits i imprevisibles, però tampoc em tornen boig. Puc sobreviure a l’impuls irrefrenable de cridar Que mono! quan veig un nadó grassonet amb unes bones galtes de poma. És possible fer-ho i des d’aquí vull que milions de persones arreu del món em prenguin com a testimoni.

Suposo que, amb aquesta gràcia que tenen els infants per sorprendre tant sovint a qualsevol adult (o adolescent), es fa una tasca força grata tractar educar-los amb un mètode que a més potencia uns valors neutrals, positius i dinàmics: l’educació en el lleure.

Si volem educar en valors, formar persones i no pas màquines (Einstein defensava uns valors de formació personal integral similars als que defensa un servidor), cal obrir-nos camí d’una forma que resulti tant grata com pel mestre o educador com per l’alumne, o abans que cap altra cosa, nen. I resulta que un dels moments on la ment està més receptiva per raons òbvies és en els moments d’oci positiu: quan juguem, quan creem, quan xarrem de tot i res en concret.

La idea de l’esplai, ve a ser, sense que ningú me l’hagi dit, aquesta. Mirar de ser un modest complement a la seva formació reglada, però no vist sense l’obligatorietat legal d’aquesta i sense la tirania (figurada o no) que això comporta. I per aconseguir aquests moments d’oci positiu, cal aconseguir que l’autoritat sigui un amic, no en el mateix grau que el teu amic de l’ànima, però això ja és una qüestió que es debat en cursets de monitors d’altra volada (d’aquests que fan proeses com no dormir durant unes quantes nits seguides en uns campaments o que duen dues dotzenes de nens penjant de cada extremitat).

Al mateix temps que juguen, és important també, que vagin veient com funciona la vida, sempre en una escala adaptada (ja sé sap que els nens, per qüestions de mida o maduresa se’ls fa tot més gran i difícil del que ja és), per anar-nos advertint sobre el que es trobaran o alliçonant-los sobre la vida.

Tot plegat sembla abstracte i quan comences, per molt que t’agradi, no ho acabes de tenir clar. És molt utòpic tractar de canviar una forma de ser egoista i malcriada en els nens d’avui en dia amb tan sols dues hores a la setmana, però a força de sessions i sobretot, en els intensius per exce?lència de l’educació en el lleure: les colònies, els campaments o els casals, això és ben factible.

Us ho demostraré aquest estiu!

Amb el nostre futur no s’hi juga

Veient que els errors continuats o la desídia manifesta del professorat fa perillar el futur dels alumnes, creiem convenient demanar el següent:

Que un professor sigui un amic i no una autoritat. Rebutgem frontalment les actituds prepotents i fa?làcies ad verecundiam, volem que se’ns demostri tot el que se’ns explica amb exemples pràctics, clars i entenedors. Així mateix fugim de la figura d’un professor/a gris i sense carisma que no sap atreure l’interès dels alumnes sobre la seva matèria. Actituds d’aquest tipus no contribueixen al bon ambient de treball de classe.

Per tal d’assolir aquest punt, és necessari que el docent sigui un bon/a comunicador/a. Pel que fa als professors que llegeixen la explicació directament del llibre: l’alumnat no dubtarà en cap moment del seu aprovat en primària. Preguem que s’ho estalviïn, per un mínim respecte inte?lectual envers els alumnes.

Les hores es paguen completes. Exigim puntualitat i, en el cas de que hi hagin retards que aquests tinguin justificacions realistes. Si els professors han de saber per què un alumne arriba tard, els alumnes també tenim dret a saber per què un professor no arriba a l’hora que li toca.

El criteri d’avaluació dels exàmens i/o treball diari ha de ser el mateix per tothom. No es poden establir preferències en l’alumnat. Hi ha alumnes que poden caure millor que uns altres, però això no ha d’influir a l’hora de puntuar (cosa que, malauradament, passa). Els alumnes no som estúpids, i per molt que se’ns digui el contrari, som coneixedors de l’existència d’aquest tipus de casos.

En el tema del treball diari, aquest es pot dur a terme a classe, si el docent és puntual i aprofita bé el seu temps, i no cal saturar els alumnes amb feina per casa (on no hi ha la figura del professor per resoldre dubtes). En el cas que sigui indispensable manar-ne, demanem que es tingui una mica de criteri i que es pensi en les cinc assignatures més que podem tenir aquell dia. I si se’ns exigeix un compliment de terminis amb deures, treballs, etc., creiem que tenim el dret d’exigir el lliurament ràpid i eficaç de les correccions dels exàmens, controls, treballs, etc. El retard en l’entrega de notes perjudica a l’alumne, ja que no sap com seguir plantejar-se la resta del curs.

Volem que es diversifiquin les avaluacions. És lamentable fer un sol examen en un trimestre perquè implica que l’alumne se la jugui a una sola carta (més possibilitats de suspendre), i a part, aquest fet és senyal de la falta de temari per examinar. És curiós com en una assignatura s’arriben a fer entre 3 i 4 exàmens en un trimestre, mentre que en una altra només se’n fa 1.

Volem efectivitat. No volem que ens torturin amb exercicis repetitius, ja que només fan que cansar. Si els professors es pensen que si ens manen 5 exercicis del mateix model els alumnes entendran el temari… van molt equivocats.

No intentar imposar els ideals propis a l’alumnat sempre i quan aquests respectin les demés formes de pensar. Cal tenir en compte que respectar també vol dir estimular i ajudar a madurar però sota cap concepte canviar.

Per totes aquestes coses i més, creiem que els professors no estan a l’altura que se’ls demana. Tampoc diem que tinguin tota la culpa, ja que hi ha casos d’alumnes que no tenen solució, però creiem que si aquestes recomanacions es fessin efectives, el rendiment de la majoria d’alumnes seria millor.

Subscriuen el manifest:
Oscar Arenas Larios, àlies moz, 1r de batxillerat cientificotècnic
Gerard Garcia Jardiel, àlies Ger, 1r de batxillerat tecnològic

Tot aquell que es vulgui afegir al manifest és lliure de fer-ho mitjançant els comentaris, així com de fer-ne difusió mitjançant les seves planes o els seus blogs o a través del correu electrònic.

Trencant llances pel perfeccionisme

Jo no sóc un bon exemple, però tinc una obsessió malaltissa per les coses perfectes. Cada error aliè (i de vegades, alguns dels meus) és un insult a tota una història d’encerts o d’errors degudament arreglats o aprofitats pel gènere humà i a sobre, a dia d’avui, es contemplen fins i tot amb indulgència.

Els errors en si mateixos, són això, fets que en haver-se pogut desenvolupar correctament i no haver estat així, causen algun perjudici a quelcom o algú. Però no importa. Un inepte total pot treure’s l’ESO, total, la vida ja el posarà al seu lloc o potser no necessitarà determinada assignatura… Avui es porta entendre els errors i no eliminar-ne la font de soca-rel. Un altre exemple, la torre de Pisa: un error arquitectònic majúscul i un dels monuments més coneguts arreu del món. On estem arribant?

Les constants relliscades de la classe política o la ineptitud i manca de preparació de la què tothom en fa gala, suplint-ho, això si, amb una bona dosi de simpatia, caràcter o qui sap què. No vull un somriure o una justificació. És possible fer les coses bé, perquè per a alguna cosa s’han concebut. Si hi han limitacions, aquestes han de ser lògiques i justificades. Però d’aquestes quasi mai n’hi han. Una mica d’inquietud, objectivitat i amor propi és suficient per fer les coses bé. Els que no disposin d’aquestes mínimes virtuds ja saben que el GULAG queda al fons a l’esquerra.

Benvinguts a Montstranaville

Avui algú especialment odiat per mi ha emès una psicoanàlisi magnífica, sublim i aclaparadora de la meva persona. He de dir però, que em fa por. Creia tenir en la meva ment, entre l’esfera d’os boteruda del meu crani, un refugi inabastable, un bastió inexpugnable i ha resultat ésser menys impenetrable que la closca de caragol. Em provoca calfreds que algú hi pugui entrar com si res, si ben mirat, tampoc m’hauria d’amagar de res.

Hi ha coses que no m’agradaria confessar. Posarien de manifest com en sóc de miserable i d’alguna manera m’evidenciarien. Ja fa temps que ignoro cada cop més allò del que diran, però em sembla que encara queda un bon tros del camí per recórrer. De fet, he d’admetre que una de les meves raons per canviar el blog de lloc, a part de la magnífica oferta de Lynksee, era el fet de que aquí no em llegiria ningú que jo pogués conèixer a la vida real. I tot plegat per una por banal i absurda. En qualsevol cas i per la meva part, aquest blog és un pas més en el meu camí cap al valor; cap a la llibertat personal.

És farà el que es podrà… Benvinguts a Montstranaville!

Ens veiem a Montstranaville

Això continua a The four winds of Montstranaville, allotjat a Lynksee, on pots trobar un blog amb WordPress, un wiki, una galeria (Gallery 2), un Joomla… Ah, i com ja he dit, la prometedora continuació de Contes d’Storyville.

M’agradaria fer públic per enèsim com el meu agrament a en mai9 per haver allotjat aquest blog durant un profitós any i cinc mesos.

Ens veiem a Montstranaville!