Com molts de vosaltres ja sabreu, sóc monitor d’esplai i dedico les tardes del dissabte a tractar de reorientar la visió del món dels infants a través del lleure com a instrument de socialització, sempre des de la modèstia i la meva inexperiència en el tema, això si.

A la quitxalla, això, els és ben igual però jo no defalleixo i encara em crec que hi han coses a fer i visions que canviar, tot i els trets evidents que ja es poden apreciar a les més tendres edats que els dirigeixen a ser uns adults com tots els altres… és a dir, fastigosos.

Fa dies, ho comentava amb una companya, tot vigilant el joc neguitós dels més petits de l’esplai: hi ha una cultura de la propietat terrible. Per exemple, un cas que avui se m’ha revel·lat colpejant la meva idea innocent de la relació entre els nens i l’esplai: molt sovint fem jocs en que cal cercar pistes o dibuixos, o compten amb murals i dibuixos per encapçalar-los o i?lustrar-los. Aquest material, per nosaltres quasi de rebuig un cop ha acabat l’activitat, als nens els torna bojos i ens el demanen desesperats en acabar l’activitat o fins i tot mentre aquesta dura. A mi se’m va acudir pensar que volien guardar una mena de record de la tarda a l’esplai, però resulta que no, que només ho volen tenir, per tenir-ho, associen la possessió d’un objecte inútil a un major benestar i el simple fet de posseir els omple de satisfacció. He trigat uns quants mesos a adonar-me’n, però millor tard que mai.

No sé si això també es donava quan jo era més xic, però aquesta cultura de la propietat destrossarà la societat en un futur si no ho està fent ja. La educació es duu a terme principalment per a beneficiar la societat i no pas a l’individu, o almenys en una escala de prioritats, primer importa més la societat que no pas l’individu. Això no vol dir que no puguem reafirmar el nostre individualisme. Però això es un Ouròboros, senyors, si l’individu beneficia a la societat, de retruc es beneficia a si mateix, i en teoria, es sent millor, si ho fa com ell vol i sense pressions (però això ja és una altra entrada que no estic capacitat per escriure ni penjar).

Si des de petits se’ls potencia la cultura de l’ego, comprant-los tot el que volen i amb una sobreprotecció que fa venir ganes de vomitar, arriben a grans esdevenint gilipolles perduts. Ni llenguatge políticament correcte ni res. Grans mals requereixen grans remeis i m’estic quedant curt perquè mira… així em prenc una llicència artística. Els nens són els futurs engranatges de la societat, i com a tals han de desenvolupar-se per encaixar amb els demés i no només amb si mateixos (tot i que també és necessari que ho facin així).

El nen ha d’estar atès a la perfecció, però no pas com en un hotel. En certa manera els pares estàn complint el seu deure, però, encara que no ho entengui, el nen ha de rebre el missatge que no és el centre del món.

Perquè sabeu que quan un nen que es creu el centre del món arriba a adult? Mireu al vostre voltant i jutgeu vosaltres mateixos.

Tags: Lleure educatiu, Societat, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »

Quan vaig començar a escriure a la xarxa (fa ja més de 3 anys, qui ho diria), el procediment de creació d’una entrada començava sovint amb un fet puntual de la meva vida, que comentava i analitzava, tractant de trobar el fons de la qüestió, amb més i?lusió que no pas pretensió real de canviar quelcom.

Com que ja fa molt temps que no ho faig i el fet puntual és un però té dos problemes, crec que val la pena abordar-lo i escorxar vilment aquesta societat immunda on se suposa que he de desenvolupar la meva delicada personalitat.

Visc en una bloc de pisos tipus club, amb força serveis, entre ells un menjador comunitari gestionat per una empresa de càtering, on, abans d’ahir, mentre assaboria una escudella impròpia dels termòmetres trempats que llueixen les previsions meteorològiques, l’home de la taula del davant s’ha començat a trobar malament.

És un veí amb uns antològics problemes de cor i ràpidament, la seva dona i la seva germana política han decidit trucar una ambulància. El problema és el que pot arribar a suposar aquesta decisió per l’estupidesa, la ignorància, la desídia i algunes xacres més que afecten al gènere humà i que el dia que l’ensurt no sigui només això, seran causaran la mort d’aquest pobre home.

Al seu moment, aquella família va prendre la decisió d’afiliar-se a una mútua, per a que sel’s dugués a un dels que, en teoria, és dels millors hospitals de Lleida ciutat (privat, evidentment). Els problemes comencen quan volen que es truqui directament a l’hospital en qüestió. No tenen el número anotat ni el telèfon mòbil que van adquirir, pensant en una situació com aquesta. Li ho diuen al cambrer, però el cambrer no està obligat a tenir el número de la clínica, com a molt el de l’ambulància. La desesperació tenyeix les estúpides exclamacions de calma que deixen anar alguns comensals en guàrdia per la situació.

A mi, que ja em coneixeu, em posa molt i molt nerviós la gent comportant-se de forma il·lògica, sobretot si això va contra la integritat d’algú. Encara no ho he superat, però diguem que aquest cop el meu odi visceral a l’escassa longitud dels gambals aliens, m’ha servit per fer allò que els ianquis en diuen una bona obra.

En un curset d’introducció al voluntariat en l’esplai, em van dir que, en situacions d’emergència cal treure la integritat inte?lectual d’on sigui per tal d’evitar que l’emergència anés a més i a continuació trucar al 112 (totes les emergències en una, de manera que no cal recordar-se de tots els números). Resulta senzill, oi? Doncs la gent és complica la vida quan menys falta fa.

Mentre a la taula del davant estaven trucant a la filla del malalt per demanar-li el remaleït número de telèfon que ella tampoc tenia, jo vaig decidir trucar al 112.

Aquí acaba el primer problema d’aquest anècdota. Entenc que els vincles afectius puguin co?lapsar gent en una situació així, deixant-los garratibats i sense esma. Però si debò hi ha una mica d’afecte cap a aquesta persona, cal saber-se imposar a un mateix, forçar la victòria de la raó i fer el que cal. Al cap i a la fi, està empíricament demostrat la lògica ha salvat més vides que l’amor. I no vull excuses. Però tampoc se m’haurien de donar a mi: un nínxol al cementiri seria un lloc més adequat.

Seguidament el segon problema. El 112 és un servei d’emergències unificat, però no treballa com a tal. Et fan preguntes per avaluar la situació segons un protocol establert i ignoren el que tu els dius si no és en resposta a una de les qüestions, per a finalment desviar la trucada cap on sigui necessari. Les preguntes, és millor que te les facin només un cop al número d’emergències especialitzat (ja sigui al de l’ambulància, el dels mossos o qualsevol altre), tot i que desconec si me les haurien tornat a fer, ja que amb el desviament de trucada al 061 se’m va esgotar el temps d’espera (que no és precisament, poc). Al meu parer és més eficient aprendre’s de memòria i directament els números de la policia, les ambulàncies i els bombers, ja que tampoc fan un gran servei des del 112… Fa falta tenir molts collons per tenir un servei d’emergències deficient i promocionar-lo.

Ah, per cert, un missatge per als més soferts: el meu veí es troba bé però vista la ineptitud general, podria estar ben mort i des de fa temps. Salut i seny!

Tags: Societat, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Amb motiu del dia internacional de la dansa, que és celebrarà el proper diumenge 29, el CafèCurt del mes d’abril, ens ha dut una sessió al voltant de la videodansa, un gènere sempre revés per aquells amb una visió més aviat ortodoxa del cinema (ce’t a dire, moi!). Tot i així, puc dir, en il·legítima defensa que, des que vaig veure el curtmetratge Flesh, a l’Animac d’enguany, tinc una visió diferent del cinema no narratiu. Altres obres m’han agradat molt més que les que es van projectar ahir al Café del teatre de l’Escorxador, però tot i així, cal reconèixer-ne la qualitat artística, tot i la poca difusió i els recels que desperta el seu gènere.
Tot seguit, una petita síntesi amb aires de crítica de les quatres obres projectades:

• Aprop: dirigit per Aitor Echevarría, que es trobava al Cafè i que va tractar de dignificar el gènere de la videodansa amb unes paraules prèvies a l’inici de la sessió. En el curt, un rigorós blanc i negre ple d’ombres i una subtil música, acompanyen l’encontre amorós d’una parella: un reguitzell de primers plans, orquestrant els detalls dels cossos nuus amb una mestria sorprenent. Amb diferència el millor curt de la projecció.
• Paraoffelias: una producció quasi calidoscòpica on la dansa radica precisament en la postproducció (com ens havia dit Echevarria): en com es superposen els cossos dels ballarins sota l’aigua, formant bellíssimes formes o en com emergeixen els racons més inesperats de la pantalla.
• Variacions en una recta: més que un curtmetratge de videodansa, és tractaria d’una classe sobre aplicació d’efectes especials. Primer, la ballarina, sobre una franja negra en un gran espai blanc executa una coreografia, a la que, gradualment es van afegint una sèrie d’efectes. Al principi, són d’allò més senzills, com ara la música que mancava a l’inici o canvis de pla clàssics, per arribar, a la recta final del curt, a un deliri en slow-motion i a un recarregament quasi oníric.
• One flat thing: l’adaptació audiovisual de l’espectacle del mateix nom del reputat coreògraf William Forsythe, executat magníficament per la seva pròpia companyia. Una obra admirable sobretot per l’excel·lent preparació dels ballarins, però amb una durada incòmoda, en aquella abstracta frontera on tot és massa llarg per semblar un curtmetratge i massa curt per semblar un llarg.

Una estranya projecció, sens dubte, però a mi cada cop m’apeteix més consumir productes completament allunyats del convencionalisme. Vull una sorpresa al cinema comercial i la vull ja!

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

He guanyat el 1r premi de poesia a la categoria de batxillerat, accés a cicles de grau superior i cicles pròpiament. L’obra afortunada és tracta d’un sonet i no la considero una de les meves millors obres (no és prepotència, senzillament no vaig aconseguir el que m’hi proposava). Però per ser un dels primers intents de crear quelcom amb una rima i una mètrica subjectes a normes, almenys ha tingut un petit reconeixement (un parell de llibres i un val de 25€).

Oloro el teu perfum al meu coixí,
Beso els llavis de la teva absència.
sé que tu mai més tornaràs amb mi
només vull el teu darrer alè de presència.

I demano raons al cruel destí
per deixar-me, del buit, tota l’essència.
I jo, derrotat perquè no ets aquí.
cercant rima a un trist sonet en potència.

Quant temps sense tu em tocarà viure?
Ho ignoro, però puc dir, ben segur
que l’angoixa dels anys no puc descriure.

Buscaré durant un cert temps, algú
que em robi, ara i adés, algun somriure
Però mon cor només et pertany a tu…

Com que el format de Relats en Català va deixar-me d’agradar fa ja força temps i prefereixo publicar-ho tot al blog, és un tema pendent penjar aqui l’obra guanyadora del 1r premi de prosa de l’any passat, aquest cop, però, a la categoria de 2n cicle d’ESO. Vaig escriure-la setmanes abans dels jocs florals en un moment d’inspiració quasi brutal. La vaig acabar el primer dia i amb prou feines vaig haver-la de retocar després. Aquí us la deixo:

Lleida, 23 d’abril de 2006

Estimat Enric,

Avui és sant Jordi i no has regalat roses a cap noia… jo tampoc n’he rebut i només he regalat un llibre: el que duu aquesta dedicatòria escrita. En vida hauries dit que tot plegat era quelcom massa car, això de comprar roses, que cal estar molt penjat d’algú i tenir-hi un futur assegurat com a parella per a regalar-li una rosa sense la possibilitat de rebre un llibre a canvi (o una morrejada de gratitud, si l’opció cultural no té cabuda als gustos de l’enamorat)…

Ara ja de res serveix que t’ho digui, però estava boja per tu… Oi que vaig ser bona actriu? Te n’hauries enrigut de mi, de la Mireia, sempre tan tímida, carregada de mil martingales que no et deixaven veure la dona enamorada que hi havia darrere. Tampoc te’n culpo, posats a lamentar-nos, l’estúpida vaig ser jo, no trobes?

Al cap i a la fi, el simple fet que l’àngel que et tancava els ulls de nit no fos jo no m’hauria d’haver preocupat… Tu mateix deies que la noia a qui dedicaves cançonetes d’amagat no era per a tu, però que sense ideals no podríem viure, que gràcies als ideals van triomfar les revolucions contra els opressors al llarg de la història, que calia lluitar cada dia per allò que no aconseguiríem, amb la simple esperança estúpida que el nostre destí canviés. Aquestes frases dignes d’un gran revolucionari, haurien arribat al cor de qualsevol si la teva mirada no s’entestés a demostrar que no hi creies… Ella ja t’havia decepcionat massa cops.

M’esclafava contra el llot de la impotència el fet de saber que no series mai feliç, que el teu cor havia decidit cremar per il·luminar una imatge que mai se’t mostraria… I jo, que hi podia fer? M’hauries fet cas? Hauries cregut en mi?

Veia com cada dia anaves renunciant a un trosset d’esperança, i deixaves que el teu cor cremés sense control i en va. I encara va esdevenir pitjor quan ja no et valoraves ni a tu mateix, res t’importava i només reaccionaves al seu nom, per pura i inconscient obsessió. La donaves per perduda, t’havies cansat de lluitar i en fred, les ferides et feien més mal.

Ella va marxar qui sap on, tampoc m’hi feia gaire, i dos setmanes més tard, tu també. Però a ella, la podria trobar si em posés a buscar-la. A tu no, Enric. Sabies que t’estimàvem, no com a algú especial amb qui compartir quelcom més que amistat (en el meu cas), però si com a amic, com un dels millors amics que hem (tinc el gust i el privilegi de parlar en nom de tots en aquest aspecte) tingut mai, creu-me.

Vas ser un hipòcrita… i et vas rendir. Jo lluitaré pels dos, per tu i per mi. T’estimo amb bogeria.

Que descansis en pau,
Mireia

I això és tot. Us desitjaria una bona diada, però a aquestes hores ja no paga la pena.

Tags: Lletres, arts i cultura, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Com ja fa temps que dic, el primer pas per solucionar un problema és reconèixer que hi és, i sobretot, parlar-ne al blog, si aquest tracta com a tema central o secundari la pròpia vida personal. Som-hi, doncs!

Sóc una persona molt susceptible de protagonitzar matances universitàries, i que a més gaudeix amb la violència i la hostilitat. No en el sentit pràctic o físic, però si en el verbal. Puc dir, en una tristíssima defensa que només tracto d’esgrimir la provocació com a cafeïna per a aquesta societat adormida, que viatja en un tren de rodalies del que cal saber baixar. Si jo sóc més filantrop que Robin Hood.

La irascibilitat és un problema força comú, però agafa el seu matís particular, en el meu cas, quan és combina amb una qualitat que resulta com a mínim contradictòria en tot el que jo sóc. És a dir, jo, maldestre, obligat a dur alça en un peu de per vida (tan sols uns quants mil·limetres, això si), miop, gos com el que més, descuidat i curt de gambals a estones lliures, sóc perfeccionista patològic.

Això de patològic és una hipèrbole. Però impacta, oi? Sóc molt exigent amb mi mateix, en alguns aspectes, és clar, però el fet de ser curós i esforçat en totes aquestes facetes em fa exigir un nivell similar o superior en la gent que em rodeja. Simple igualtat, no sóc tant egoista com em penso. Potser és una retorçuda aplicació d’aquella socorreguda premissa del bon monitor d’esplai que fa més o menys així: tracta als demés tal i com t’agradaria que et tractessin.

Tot plegat és una estupidesa de la mida de Notre-Dame, però em crec millor que la resta per haver assolit una sèrie de coneixements, criteris, inquietuds, habilitats o principis que obligo a complir a tothom, com a una guia suprema cap a un món millor. Una ovella amb la gorra de pastor. I mai millor dit.

L’incompliment d’aquest dogma personal em solleva increïblement. És aquí on la supèrbia i la ira fan un còctel de pecats capitals propi d’un bar d’ambient gòtic super-cool, que per altra banda no deixar de ser temptador. Però no he de beure. No puc tastar aquest còctel o m’exposo a una ressaca terrible i no només per a mi, sinó per a tots els que m’envolten.

Com ho he de fer, doncs? Bevent qualsevol altra cosa que no sigui aquest Còctel… Desfogant-me per altres vies que no siguin els crits i els insults. Així doncs, no prendré pas res amb alcohol, sinó que prendré un llapis i una llibreta i anotaré tot allò que m’inquieta i tractaré de que ho acabin pagant les meves maltractades però estimades lletres. Perquè, per molt que diguem, elles no tenen sentiments als que ferir.

Espero, doncs, ser abstemi metafòric durant molt i molt temps.

Tags: Consciència by Arcangelo
4 Comments »

Hèctor Bofill, un tipus que sembla força més preparat que jo (o no) s’ha endut el I premi literari el Temps de les Cireres. No el conec de res i suposo que no li canviarà pas la vida si el felicito. Així doncs per celebrar la meva derrota us regalo aquest sonet i les meves disculpes per no haver escrit durant la setmana.

Per l’escenari amanit de vermell,
personatges estúpids s’hi passegen,
a la vista del pobre passerell,
mentre les penúries soles s’inventen.

Toca amb sentiment, violoncel novell,
que els etílics laments a tots menteixen
Vora la pianola del vell bordell
mentre les retines no parpellegen.

Ullets de nina, teló i vodevil
esdevenen, i sense dubtar gaire
Burd passatemps d’una tarda d’abril

Sensacions calculades amb escaire,
enmig de falses rialles puerils,
a tres-cents deu pulmons robant tot l’aire.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Aquest curtmetratge d’Álex Montoya y Raul Navarro, protagonitzat a més, pel meu admirat Nacho Vigalondo, és tant bo com breu. Fiqueu una mica d’amor a les vostres vides .

Tags: Audio & Visual, Humor by Arcangelo
1 Comment »

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Toni Ibàñez ens enllaça a un interessant projecte des del seu blog, concretament a un wiki filosòfic, on resumint, s’hi poden anar deixant petites reflexions sobre l’estat del món i sobre com repercutirà el seu estat actual al futur i sobre com canviar o no aquesta circumstància.

Aquesta ha estat la meva modesta contribució:

El blog és l’eina de la revolució moderna. S’han acabat les les falçs i els martells, o les “a” dintre de cercles o símbols llunyans i tristament figuratius: el maig del 68, la revolució taronja, el que sigui… El nou alçament no es pot anorrear amb una càmera de gas. Ningú sap qui llença les pedres, ni des d’on. Així doncs, la batalla està guanyada d’antuvi. Ni la més nombrosa de les masses sense criteri pot atacar un enemic tant invisible i tant punyent com un blog.
No hi ha dubte que, el dia en que tot el món real caigui sota el jou de la dictadura dels mediocres, els blogs seran la veu dissident, seran els que, reafirmant l’individu com a integrant de la societat i no a la societat com a continent d’individus, alçaran la seva veu, totalment lliure, impossible de submergir en els aiguamolls de la vulgaritat.
I així ho faran els blogs perquè, des del racó de món on s’escriu cadascun d’ells, hi parla un individu lliure. Un individu amb criteri, amb gustos i amb personalitat, que no vol assemblar-se per a res als qui, submisos, acoten el cap davant els miratges del capitalisme agonitzant. I no volen, perquè que no volen dur-se a si mateixos a l’infern de l’existència, a la uniformització, a la negació de la seva personalitat i a la imposició d’un criteri pel pes de la majoria. L’individu, l’ego, l’un mateix, és la màxima expressió de la persona i cal tenir en compte, abans de construir una societat acceptable com la que esbossar, que és necessari disposar de persones com cal: doctes, formats i amb unes idees clares, nascudes del seu propi criteri.

Tags: Blogs by Arcangelo
3 Comments »

Avui m’he apropat als cinemes Lauren en companyia del meu Dr Wilson particular a pervertir la meva minvada retina. L’escollida per a tal efecte ha estat 300, la segona adaptació d’una novel·la gràfica de Frank Miller, tal i com ho fou al seu dia Sin City i com ho serà, al seu temps, la segona part d’aquesta.

Suposo que no cal una crítica gaire fonamentada per a quedar convençuts de que el punt fort de 300 és la superba qualitat gràfica i artística i que més aviat es menysprea l’argument, el guió o la interpretació. Això tothom s’ho espera.

La idea anterior és un punt de vista, però em penso que s’ha de discernir que hi ha de veritat en aquesta afirmació, vàlida per a totes les pel·lícules, gore, d’acció, de terror, etc. El problema de la nostra societat i la manera d’entendre els seus productes (ja siguin tècnics, artístics, socials, etc.) és la remaleïda generalització. Així doncs, si em feu el favor de tancar els ulls davant de l’estereotip, ara procediré a explicar perquè 300 és una pel·lícula bona i un referent molt a tenir en compte per al cinema èpic.

Suposo que jo i vosaltres, sofert lectorat, estem d’acord en què el cinema és un art. La definició d’art és poc menys que abstracta, però en termes generals, el diccionari ens diria que busca emocionar o té una finalitat estètica, que cerca la bellesa. Ara la pregunta de raonament deductiu made in profe que ara no et cau bé però que recordaràs quan siguis algú de profit: 300 troba la bellesa i la emoció? I la resposta, que tu, alumne aplicat però cremat, m’has de donar és: més que de sobres.

Com tantíssimes altres pel·lícules en quasi 100 anys de cinema, 300 es val d’un argument simple però d’una posada en escena d’impacte i aconsegueix tot el seu mèrit com a pel·lícula amb una tècnica d’adaptació del còmic pràcticament calcada a la de Sin city (que precisament consisteix a calcar el còmic a la pantalla), de factura digital i amb uns efectes que fan pensar en el retorn del virtuosisme barroc.

No m’esplaiaré gaire amb la crítica, senzillament matissar que el fet de que una història sigui més aviat simple, que no pas dolenta, no treu pas punts a la cinta, però el que en canvi, remunta i molt la qualitat de la seva història, són els plans estudiats al mil·límetre per aturar el cor a l’espectador i adaptar a la perfecció la novel·la gràfica, la coreografia dels plans, seguint les batalles, amb el seu joc de clarobscurs irreal i la seva sang de post-producció, tot plegat magníficament orquestrat per una contundent banda sonora que lliga a la perfecció amb una pel·lícula menystinguda des de d’una crítica alimentada d’estereotips i aliada de les pel·lícules per veure en família.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »