Tu 17 anys i nosaltres sis mesos. Moltes felicitats, amor.

Tags: Liebling by Arcangelo
No Comments »

Ahir, ja que aquestes setmanes a classe seran una bona tocada d’ous (pròpia, no pas aliena, només faltaria), vaig assistir a una projecció de curts al Café del teatre de l’Escorxador, just a sota de casa. Ja fa temps que tenia notícia d’aquestes projeccions i el cert és que estic considerant molt seriosament suïcidar-me per no haver-les tingut en compte, ja que són una manera d’accedir a material audiovisual diferent i durant tot l’any.

La projecció d’ahir, sota el títol de Noves propostes, era una sel·lecció de curts sortits d’algunes escoles de cinema d’arreu de l’estat espanyol amb motiu de servir de preliminar de la XIII Mostra de Cinema Llatinoamericà. Llàstima de la ignorància mediàtica i de la meva dessídia de no haver acudit a mostres com el Cafè Curt (projeccions el darrer dimecres de cada mes al Café del teatre) més sovint. Tot seguit, una petita (tant petita com modesta) crítica del que vam poder veure anit.

La projecció va començar amb Missatges de Menorca un curtmetratge documental sobre la realitat de la pagesia a Menorca: problemes amb els contractes, inquietuds de la gent, etc. Segons sembla, un missatge també és una mena de pagès o masover en aquesta bonica illa, així que el títol juga amb un enginy, que sembla que és perd en la projecció. El punt dogma a estones és un encert i a d’altres és un error, però si més no dóna un aire diferent a aquest curt elaborat per Cristian P. Coll, alumne de la Universitat de Lleida.

Seguidament, més documentals, aquest amb un interessant matís experimental i força desorientador, que no pas mancat d’originalitat. Fora de temporada aborda la decadència com a espai turístic d’Empuriabrava, amb una lúcida crítica dels complexos turístics costaners i, paral·lelament, desenvolupa la narració d’una rondalla sense gaire cap ni peus però que afegeix un toc graciós als ja divertits personatges que apareixen (que consti que vaig riure d’ells i no amb ells).

Després de Fora de temporada, el projector va començar a teixir el clímax de la nit. Botellón és un curt de ficció, que, entre silencis i accions quotidianes d’alt impacte, fotografia la punta d’iceberg de la xacra que són molts aspectes del nostre sistema. Una vertadera perla des de la senzillesa per part del gallec Tomás Silberman.

El clímax continuava. Si Botellón mostra la misèria humana amb situacions quotidianes, La subasta t’obra en canal i remou els teus sentiments i els teus valors fins a l’infinit, suggerint bestialitats decadents i sense veure gota de sang i sense sentir un sol insult en els moments clau.

Per acabar la nit, un curt un pèl surrealista en anglès i des del País Basc. Interessant proposta, però tothom té clar que per molt que t’agradi el surrealisme, acaba embafant. És bo fer-ne petits tasts, però no s’hauria de passar els límits que tan graciosament sobrepassa For(r)est in the des(s)ert.

Dedicat als que diuen que Lleida és un poble. Val la pena tenir en compte les propostes culturals que ofereix i mirar-s’ho tot amb lletra petita.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Fa uns dies, que, en comptes de dedicar-me plenament als exàmens, potinejo amb l’Ubuntu, una distribució de Linux, el sistema operatiu de codi obert. L’arranco des del lector de discs a veure com funciona i si és compatible amb tot el meu maquinari. Després de proves més aviat ràpides i sense gaire substància, l’únic que no funciona ni funcionarà si no se li aplica un remei d’alçada (sinònim de que no el puc dur a terme jo sol), és la impresora, la malaurada Hewlett-Packard Deskjet 920 series.

Les variants de Linux tenen, des de fa temps una guerra declarada amb els controladors del maquinari més divers i per això, un dels grans barrancs entre la tirania de Windows i l’entorn lliure del pinguí finès, és el fet de que molts perifèrics estan dissenyats única i exclusivament per a Windows. Aquest fenòmen s’incrementa, i força, amb les impressores, però afortunadament, existeix un protocol d’impresió comú que mitjançant el retoc del codi facilita la impressió amb dispositius inicialment no compatibles. Genial. Però aquest pedaç no hi és per la meva màquina. I ni que hi fos, no sabria per on començar a instal·lar-lo.

No em queixaré de no poder treballar amb la impressora en condicions normals, al cap i a la fi, si m’instalo l’Ubuntu definitivament, és per una decisió pròpia, però abans m’agradaria donar un repàs a aquesta contradicció del capitalisme democràtic, a la llibertat occidental, centrant-me concretament en el camp de la imformàtica i la tecnologia.

La complexa realitat de les grans empreses de tecnologia és limita al pati d’un parvulari, on uns quants nens s’ereigeixen com a millors que els altres i opten per fer-los el buit per no pertànyer al seu selecte grupuscle. Doncs això ha fet Microsoft amb la majoria de fabricants de tecnologia. Microsoft es el gordo cabrón (com m’agrada deixar-ho anar de tant en quan) que pren els entrepans als nens petits mentre la mestra no mira (de fet la mestra ni tan sols ha aparegut mai).

Així doncs, les conseqüències d’aquest bullying metafòric es tradueixen en que jo no pugui fer anar els productes de Hewlett-Packard des del meu ordinador de merda amb l’Ubuntu instal·lat. Per què? Podria mirar de fer una explicació tècnica, però la realitat metafòrica és que al gordo cabrón i al seu amic llepaculs sense personalitat (en realitat són dos, en Hewlett i en Packard) no els cauen bé els els empollons de la classe (perquè no els agrada que a Windows puguin entrar milers de virus i a Linux tan sols 4 o 5): l’Ubuntu i el seus amics en l’adversitat. Llavors, el gordo cabrón i els seus dos amics, que d’imformàtica no en tenen ni puta idea però d’ingenyeria econòmica en saben un niu, decideixen tancar-se en banda i evitar que els consumidors puguin afavorir a les distribucions Linux i així poden mantenir una legió de clients fidels. Recordeu-me que un dia expliqui perquè Windows no s’ha millorat mai tot i papanatades com el Windows Update o l’WGA.

A més a més, ataquen per allà on fa mal. La impressora s’ha convertit en un perifèric indispensable per a un usuari mitjà, com un servidor. Jo, sense anar més lluny, la faig anar per a imprimir les fitxes que faig anar per a la feina (unes classes de repàs, ja veus), per imprimir treballs o per imprimir obres que presentar a concursos literaris, quasi sense esperança. És a dir que no puc estar depenent d’algú altre per a que m’imprimeixi el que necessito sens falta ni anar cada dos per tres a la copisteria.

Però jo tinc dret a tenir una impressora Hewlett-Packard (això es com preguntar si tinc dret a ser gilipolles, però ja ens entenem) i un ordinador amb Ubuntu instal·lat podent fer anar les dues coses? Crec que si, almenys mentre tant Windows com Linux siguin sistemes operatius i Hewlett-Packard vengui impressores. Llavors, on és la llibertat de consum que m’ha d’oferir el mercat?

Si es queixen de que el comunisme minvava llibertats, fa força gràcia que els diners puguin arribar a restringir més llibertats que un estat. Perquè l’estat fica normes, per cruels que sigui, però les empreses no. I que ningú interpreti això com una apologia del comunisme, jo només ataco per on fa mal.

Tags: Ciència i tecnologia by Arcangelo
No Comments »

Aquesta és una raò més per a anar a veure los Cronocrímenes de Nacho Vigalondo, quan s’estreni (aquí parlo del teaser). Nacho Vigalondo va obtindre una nominació a l’Oscar al millor curtmetratge per aquesta impagable obra, que ens demostra com d’exploxives (i mai millor dit) poden ser les seves idees.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Amb la moda s’aconsegueix estabilitzar la identitat; permet l’autocontrol en el procès de creixement vital. La roba esdevé un nou ritual d’abandonament de la infantesa, on la mare decideix que cal vestir i menjar. Quan s’arriba a l’adolescència, els joves trien lliurement el vestuari. La roba són missatges visuals amb molt de significat perquè esdevenen la identitat davant de l’altre i, per això, cal posar-hi la màxima atenció. Però no només això: aquesta segona pell els permet de sentir-se bé o no amb ells mateixos. Allò que es porta posat determina l’estat d’ànim del dia. La cura del cos permet obtenir de forma indirecta el control sobre la identitat. Aquest narcisisme col.lectiu proporciona seguretat i es una manera de trampejar les tensions i l’ansietat…

Mónica Figueras Presència Educació dins el Presència número 1804 (corresponent a la setmana del 22 al 28 de setembre del 2006).

És interessant el que diu Figueras, però cal remarcar la sublim trampa que hi ha en tot plegat. Llibertat és moda? Identitat és moda? Si tu tries vestir el que et posa al davant el sistema, endavant. Si nó, la cosa no es així. Es llibertat gastar-se 200 € cada mes en roba? Es llibertat el fet de despertar mirades d’odi per no anar a la moda (entenent-ho en tota la posible amplitud, des de l’odi que desperten les meves melenes a la burla d’aquell que no segueix la moda)? Es llibertat (ho entendrem millor si partem de justícia) el fet de dur perquè si pantalons caiguts o massa ajustats (evidentment incómodes) o una determinada marca a la goma de la roba interior? És llibertat el fet d’haver-nos de fer passar per quelcom que no som (vestir-nos a la moda, com quelcom que no sentim plenament propi) per a ser acceptats i valorats? És llibertat l’esclavitud?

Els adults no donen tanta importància com els joves a la moda. A més, l’argumentari de Figueras no encaixa ni amb cola amb la microsocietat adolescent. Es un món molt diferent del món adult. Ningú n’és conscient, però és com si intentem aplicar les constants físiques del nostre univers en un altre: el més probable es que no funcionin o que a l’altre univers ni tan sols necessitin aquelles constants. Es per això que el judici que pugui emetre un sociòleg adult sobre qualsevol tema respecte els adolescents, sota la meva modesta i menystinguda opinió, està mancat de valor, ja que no pensa igual que un adolescent. Hi han algunes excepcions de gent amb una empatia sobrehumana, però en general és molt difícil que un jove pensi igual que un adult, sinó, com és que és donen tants conflictes entre pares i fills o entre alumnes i professors?

És diu, també, que és gràcies a la millora de l’economia familiar al primer món que la moda i el consumisme són posibles. Però tot plegat és un cercle viciós derivat del sistema capitalista dut a l’extrem. Si hi ha moda hi ha consum (prét-a-porter, preparat per portar-ho, preparat per a que ho desgastis o és trenqui per si sol com més aviat millor i… oh! te’n hagis de comprar un altre). Sembla que posant el servei d’una creació artística de renom (i parlo tant de dissenyadors com de samarretes de merchandising musical), el producte hagi de vendre més i al mateix temps, fer-se pagar més car. Pot haver-hi una millora de l’economia familiar o pot no ser-hi, però si a les empreses els surt dels ous enriquir-se a costa de les classes inferiors, poden fer-ho tranquilament.

He esperat molt temps a donar, a vosaltres, inquiet lectorat, la segona entrega dels promesos posts sobre l’aletargament juvenil. No m’ha quedat com jo volia, però farà el fet. M’he de donar pressa a acabar-los abans no comenci a pensar, jo també com un adult…

Tags: Societat by Arcangelo
1 Comment »

En relació amb l’entrada anterior, una cita d’un post antic del Pianista en un burdel (que no hauria hagut de desaparèixer mai dels meus feeds):

No importa si es bonito o no. No importa si es inmoral. Y, definitivamente, a nadie le importa si es verdad. Lo único que cuenta es hacer la vida más intensa y divertida, aunque sólo sea por un rato.

És una altra visió, sens dubte la segona en importància. I el més curiós, és que vé parlant d’un altre blog que no m’agrada.

Tags: Cites, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Una història és una història. Una bona premissa on assentar les bases del meu discurs de teoria de la literatura d’anar per casa. Una història, com venia dient es una successió de fets. Aquests fets poden esdevenir propers a nosaltres, amb la qual cosa el que ens narra la història en qüestió ens interessa.

Però hi han dos elements que converteixen una història en una història vàlida literològicament parlant. El primer i el menys important és una idea, una història vulgar, fins i tot. Amb el temps aquesta idea apareix finalment en una fulla de llibreta i a partir d’aquí, només caldrà anar-la llimant, per a conduir-la al segon element.

Aquest element, tant fugaç com impactant sol ocupar el final de la història, com si fos el cop de gràcia en una tortura sense final. Pot tenir molts noms, però el més pràctic, global i entenedor és gir. Ell és el que enalteix una història cap a la glòria celestial amb 70 verges o l’envia a l’infern, amb tota classe de comunistes i invetits.

Durant tota la narració conduirem al lector per un passadís estret, agradable o inquietant. En qualseevol cas, ha de voler arribar al final, on l’escriptor espera, garrot en mà, per clavar una horrible patacada al lector. L’únic factor en que la història influeix en el gir es que hi encaixi i que, al mateix temps el pugui dissimular. No serveix per a res més. El sentit del violador, no és l’espera de la seva víctima sinó el fet de violar-la. Així doncs, els literòlegs som una colla de depravats que busquem la violació metafòrica de la ment del nostre lector. Volem sacsejar-lo, impactar-lo i la manera més diplomàticament correcta i artístic de fer-ho és el gir de la història.

Saber dissimular un gir amb una bona història és quelcom que pocs saben fer. Divinitats de la paraula (no pas la Paraula de Déu, que la paraula pertany a aquesta gent) com Carlos Ruiz Zafón, els guionistes de Prisonbreak i els autors a mig camí de l’anonimat de dotzenes d’historietes curtes trobades arreu. És difícil, ja que depen d’un esforç titànic o d’una inspiració estranya i sobtada.

Quantes vegades es el lector més llest que l’autor i treu l’esprai antivioladors abans d’hora? Això s’ha acabat.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Recordo que un matí, ja fa uns mesos, en llevar-me en un país aliè, vaig alçar la vista cap al cel i aquest era gris. Pero no pas gris com a vegades es posa el cel a Lleida, sinó d’un gris pesant, trist, endèmic. I allò, des de la finestra d’una petita habitació, en un suburbi catòlic de Derry, semblava incomprensible.

Aquell mateix matí, però, vaig començar a descobrir perquè el cel de l’Ulster era gris com era, vaig començar a aprofundir en un conflicte que jo sempre havia sentit anecdòticament i que mai havia imaginat que sagnaria una terra i a la seva gent d’aquella manera. Molta gent va col·laborar a fer-me entendre el que encara em resulta incomprensible (a mi i a molts).

Irlanda no ha estat un país gaire afavorit dins el panorama europeu, sobretot pels molts anys que va passar sotmessa a l’Imperi Britànic. I les coses no van semblar millorar gaire quan es va fundar la República d’Irlanda, quan el tracte per la independència duia implícitat l’amputació un país.

Un poble de soca irlandesa dominat encara pel Regne Unit: totes les grans marques angleses hi són presents, la llengua autòctona (el gaèlic irlandès, irlandès pels amics) ha estat a punt de caure en l’oblit i la cultura catòlica i de tipologia cèltica s’ha vist relegada a la segona divisió en pro de l’anglosaxona i protestant.

Tot i que la meva posició respecte el conflicte pugui semblar absolutament parcial (havent desenvolupat unes pràctiques laborals en un hotel d’entitats obertament republicà i activista pro-gaèlic) i sento debilitat per les causes perdudes, entenc la posició dels anglosaxons d’Irlanda del Nord, ja que el conflicte allà no és com a Catalunya, on només cal remontar-se uns segles per a trobar el marro de la qüestió. La cosa d’Irlanda és que no és ni dels uls ni dels altres i és impossible saber qui hi era primer. La culpa de la part més moderna del conflicte, en aquest cas, crec que és del Regne Unit, en el qual els protestants de l’Ulster depositen la seva fe. Suposo que, degut a la situació d’ocupació anòmala de les terres nordirlandeses, els baixos fons dels barris catòlics també van voler formar part del conflicte: és van anomenar IRA.

Ara, però, el panorama a Irlanda del Nord, al bellíssim Ulster, sembla que les coses comencen a canviar. Pots dur els teus nens a escoles on els ensenyaràn a parlar l’irlandès, que els pares no van apendre per por, el fet de tenir arrels celtes es llueix amb orgull i el de ser anglès en territori irlandès, també. Però sense hostilitats, només les de quatre penjats amants de la discòrdia. En un país on la majoria de gent pot dir que coneixia personalment almenys un mort de l’exèrcit anglès o del terrorisme de l’IRA, és un vertader miracle que les coses estiguin començant a canviar. Jo, senyors, alié al conflicte de l’Ulster, els puc assegurar que això es obra de la nostra mare democràcia, diàleg i respecte. El meu sofista de tercera preferit té els comentaris banejats davant d’això. Que s’han hagut de pagar moltes vides per arribar aqui? Agraïm, almenys que el cel de l’Ulster tornarà a ser blau i que els seus tèrbols racons rebran altre cop la llum del sol.

M’agradaria deixar anar alguna cosa xula en irlandès, però només ser dir amb certa soltesa això: pog mo thóin. No és adequat per a l’ocasió, però bé, mai està de més dir que et facin un petó al cul.

Tags: Política, Societat by Arcangelo
No Comments »

Quan et moris, tu, sofert creient, descobriràs, amb una mescla d’estupidesa i estupefacció (que no són pas la mateixa cosa), que la nostra vida i la nostra consciència, que veies perllongades divinament, no són més que una estúpida reacció química.

Ho sento, amants de la metafísica. Aquí s’ha acabat tot, la mort no és una coma més en aquest text fútil. Us quedareu tots amb un pam de nas! I avui m’heu agafat de bones…

Tags: Consciència by Arcangelo
3 Comments »

La 11ena Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que està tenint lloc durant aquests dies a Lleida es presentava interessant. Cada any, tant la durada com el volum d’actes i projeccions s’amplia notablement, així que es fa fàcil encertar un dia per anar-hi, el meu va ser abans d’ahir, quasi de rebot, però almenys vaig passar una bona estona amb films que el circuit comercial ortodox no ficaria davant els meus ulls ni pel mal de morir.

Em va cridar l’atenció un cicle de projeccions sobre el cinema d’animació políticament compromès de la Catalunya de la transició. Normalment, les coses que em criden l’atenció m’acaben decepcionant i Histórias de amor y masacre no en va ser una excepció.
Era un conjunt de curts amb tractament global de llargmetratge creats per diversos dibuixants i humoristes de la època, com Perich, Chumy Chúmez o Miguel Gila. Cada segment denunciava sense pietat i amb un humor identitari del seu creador petites o grans causes que anaven des de la sàtira del mascle espanyol (interessant premonició de Torrente?), el tractament de la gent gran o la dictadura sangrant (literalment) el poble, amb un Franco doblat de forma excel·lent per un porc. Tot i axí, una perspectiva global poc cohesionada i innecessàriament allargada fa desmerèixer un film que per haver tocat els collons a la ultradreta ja val prou la pena.

Em vaig saltar la següent sessió, per abstracta, ja que estava un pèl saturat de l’anterior. Vaig aprofitar aquesta estona per comprovar que tinc un seriós dèficit de concentració (o que almenys me’l provoca el meu llibre de lectura de filosofia) i per fer un cop d’ull a la Bombolla Animac, una merda punxada en un pal exposada a la plaça Sant Joan, un espai interessant desaprofitat amb un trist punt d’imfomació, quan ja es poden fer anar totes les guixetes de les projeccions per a tal efecte.

Desprès de la meva passejada per l’Eix Comercial, vaig retornar al Cinema Principal, on, amb una ben grata sorpresa, em vaig trobar l’Eli, amb qui ja vaig anar l’any passat a l’Animac, però, amb qui aquest any no havia quedat (i que em sodomitzin per no haver-ho fet).

La següent projecció, que vam poder veure plegats, era la segona compilació de curtmetratges d’animació de la temporada, el Brou II. Tot seguit una llista i un breu comentari sobre cadascuna de les obres projectades.

• Lighting Doodle Project: una sèrie de llums sobre la fina línea que separa les aurores boreals de les llums que provoquen atacs epilèptics superposades sobre imatges reals de ciutats japoneses en blanc i negre. No hi ha argument i aqui es queda. Un gran treball artístic, però com a opening i gràcies.
• Sinistra dextra: una història que comença de forma interessant, amb una bona idea. Té, a més tot i el simplisme dels dibuixos un tractament dels clarobscurs molt ben trobat, però, ai las, quin patètic final…
• Poëzie is kinderspel: una reflexió en holandès al voltant del gènere líric des de la metafísica dels estupefaents. Bona proposta però tant profunda que no se’n veu el fons.
• Aldrig som första gangen!: quatre històries de quatre persones sense cap mena de relació entre si, amb l’únic punt en comú de la pèrdua de la virginitat. Diferents punts de vista i diferents tècniques d’animació posades en dansa amb una visió de conjunt impecable. Dels millors curts que he vist enguany.
• La memoria dei cani: si Sinistra dextra, ressenyat més amunt era una història impagable amb un final pèssim, La memoria dei cani és justament el contrari i amb curioses similituds en l’estil artístic.
• Silence is golden: memorable posta en escena de tota mena d’efectes especials sobre escenaris i actors reals. Final un pèl delirant, però una bona idea en termes generals.
• Dreams and desires-Family ties: el plat fort del Brou II. Guanyador de 27 premis diversos per la factura impecable, amb aquest original i fresc curtmetratge d’animació parar de riure contradiria les inalterables lleis de la física.

Un cop acabada aquesta projecció i desprès de xarrar uns minuts amb la Eli, va començar l’última projecció per al divendres 2 de març, el Ball de nit, potser sense propostes tant agosarades com el Brou II, però amb alguna que altra perla…

• Astronauts: animació digital al servei d’una simpàtica història amb incòmodes silencis i un hilarant humor a mig camí entre el negre i l’absurd.
• Ostaci: animació clàssica des de Sèrbia. Una dona estén els seus sostenidors (enormes) i mor. Sense canviar el pla en tota l’estona, aquest simpàtic curt ens parla de com n’és de puta, la vida.
• 7 tonnes 2: un dels millors treballs d’animació en 3 dimensions per amor i gràcia de Nicolas Deveaux, present a la sala. Un elefant (de set tones) saltant en un llit elàstic a escala. Molt simpàtic i increïblement realista, tot i l’absurd innegable de la situació. Un dels curts sense argument però, que en canvi, dóna més importància a la qualitat visual del producte.
• The Daily planner: curtmetratge amb missatge (rodolí): no us estresseu. La seva factura volgudament irregular no impressiona i al final, no impacta pas tant com pretén. Abans de l’inici de la projecció, ens van comunicar que el seu director, Mark Conniglio havia mort feia cosa d’una setmana, descansi en pau, doncs.
• Cherno na byalo: història d’estètica simplista, també a una moralina potent. Sembla, pel vist en Ostaci i en la present obra (búlgara), que l’animació de l’Europa de l’Est té un fort compromís social. Si em poguès fer amb el DVD o alguna cosa, seria interessant que el veguessin els nens de l’esplai.
• Doom farm: quatre línies sobre fons blanc i personatges de traç esquemàtic orquestant el riure de tota la sala. Mare meva… un no parar! Boníssim!
• Flesh: síndrome d’Sthendal, porno projectat sobre les parets dels edificis del Nova York pre11-s… cel de color groc sulfúric i de sobte, pam, avió contra la primera torre, desprès un altre sobre la segona, cauen les torres. Explosions de bellesa incalculabre… i finalment, sobre un mausoleu de mort i destrucció en el qual no hi ha porno, l’únic que queda en peu es l’estàtuta de la llibertat.
• Making of: crítica a l’stablishment de l’indústria audiovisual mitjançant les desventures d’un dissortat dinosaure anomenat Mo.
• Rabbit: un delirant curtmetratge on s’entrecreuen els camins de Harry Potter, els llibres il·lustrats per a infants i les escenes més fastigoses que puguin tenir lloc en un escorxador. Caldria haver acabat la projecció amb quelcom millor.

Ja sé que és un pèl trist, però no me’n he pogut estar de comentar tot el que vaig veure, si bé inicialment només tenia pensat comentar una selecció de les tres projeccions, per a no extendre’m tant com al comentari de l’any passat… però al final, això de dur ulleres de pasta…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »