No sé que vaig fumar aquell dia, durant les reformes del blog (no pas les de casa, que prou maldecap donen), que vaig parir aquest possible títol en qüestió d’uns frenètics minuts d’inspiració. Com podeu comprovar, tant aviat com el vaig acabar, va ser descartat, potser va ser més un divertimento del meu ego creatiu que un vertader exercici de virtuosisme gràfic (i un testicle de balena!).
El fons es una imatge presa tot experimentant amb la teva càmera, dels molins de la central eòlica de Montrubió, a la que posteriorment he aplicat un efecte de contorns brillants.
La cita en lletra burtonesca pertany a l’eterna Pulp fiction, que devia revisionar aquell dia mateix. Podria haver triat qualsevol altre tros del guió, però el cert es que no sé per què aquest ha estat l’escollit.
La imatge superposada a la dels molins pertany a una de les escenes inicials de la pel·lícula Sin City, que m’obsesiona, em corprén, em visita en somnis i em viola per carrerons foscos. En realitat, això ho fa tota la cinta, però són els preliminars de la història d’en Marv, mentre aquest glosa amb la seva veu profunda la bellessa irrecuperable de Goldie que tomben a qualsevol.

I amb això inauguro la categoria de Quadres d’Storyville, en la qual, sense cap mena de regularitat, com tot en aquesta nostra República Proletària, s’hi penjarà una sola imatge per entrada i s’exposarà la seva història o les raons per les quals mereix ser aqui.

Tags: Quadres d'Storyville by Arcangelo
No Comments »

Tu i jo. Jo i tu. Però hem de ser més que això. Els dos, fossos com la cera d’espelmes diferents, ser Dos, però en un de sol. Aquest és el camí per a que cadascú sigui més Un que mai, amb la comprensió i el recolzament de l’altre. Diuen que l’amor es quan coneixes tots els defectes de l’èsser estimat i aquest no t’importen per a res… o que en coneixes totes les perfeccions i embogeixes per totes i cadascuna d’elles.
Hem d’arribar a aquest estat! Hi hem arribat, de fet, sabem el que és i el coneixem millor que la majoria dels mortals, però la vida mundana, la Gent, els demés, púrria i escòria, carnassa de GULAG ens han distret del que vertaderament importa. El nostre amor.
Es per això, que aquesta nit, malgrat hi hagi lluna o no, sortiré al carrer, avui que no hi ha boira… i li cridaré que t’estimo, que la gent es faci fotre. Que sapiguin que amb nosaltres no podràn.

Tags: Liebling by Arcangelo
No Comments »

Comunitat de propietaris de la ment d’en moz
República Proletària d’Storyville

A Storyville Districte Marginal es reuneixen, en enèssima i darrera convocatoria, al café de franquícia que ocupa els baixos de l’immoble de la ment de l’individu autoanomenat moz, els inquilins, re-inquilins, propietaris, hostes, invitats, okupes i ocupants dels pisos que comformen el dit immoble en assamblea extraordinària (o almenys més ordinària que la veina que crida pel celobert nit si i nit ambé) per a que siguin tractats els punts inclosos en el següent ordre del dia:

1. Lectura i aprovació de l’anterior assamblea, si s’escau i la trobem…

2. Continuació o no continuació en els estudis.

3. Precs i preguntes.

4. Crits i amenaces.

Presideix la sessió, el senyor Sentit Comú, inquilí de l’àtic, a punt de ser desnonat per impagament i la senyoreta Capacitat de Síntesi, que viu de relloguer al 4t 2a, actua com a secretària.

El senyor President, desprès de ser insultat per diversos conveïns, obre la sessió donant pas a l’ordre del dia abans esmentat.

Punt 1: L’acta de la reunió anterior no s’ha trobat, es més, ningú recorda amb claredat que se’n va fer, però es poden aportar infomes mèdics de l’estat en que van quedar alguns veïns desprès de la batalla campal que tingué lloc durant els últims minuts de la reunió. S’acorda per majoria que s’aportin els citats informes. El Sentit Comú plora d’emoció, per haver aconseguit aprovar, almenys mitja acta.

Punt 2: Continuació o no continuació en els estudis.
Davant de les queixes i atacs físics i violacions reiterades de la virtut dels components de la Junta del Recte (o Rectora) per part de diversos conveïns, cal recòrrer a un conveni urgent respecte a aquest tema.

El Sentit Comú exposa les raons per les quals caldría continuar amb els estudis i pendre-se’ls seriosament:

• Opció a un futur millor.
• Possibilitat de treballar d’allò que més encaixa amb les personalitats dels habitants de l’immoble o almenys rebre una futura formació que podria arribar a millorar la vida de tots (que si bé és cert, per altra banda no té per què ser així).
• Interès pel lluïment personal del senyor Orgull, propietari de tota la planta baixa, que mai surt de casa, però quan ho fa, delecta tota la comunitat, si bé es un martiri pels forans.

La senyora Fatalisme (que va tenir un idil·li amb el senyor Sentit Comú, a qui va deixar per casar-se per l’esglèsia amb el señor Pessimisme, del 1r 1a) comenta que el segon argument del president no es vàlid, ja que tots els membres de l’immoble tenen gustos dispars com per fer-los contents a tots i que més val deixar els estudis ara que, els Pensament Indeterminat, que okupa el tercer pis n’ha fet una proposta ferma.

Les bessones Sentiment i Sensació, comenten que l’objectiu de la Comunitat es ser feliços, sense necessitar als sistemes o opcions que venen des de fora, com ara els estudis.

El president torna a insistir en el seu argumentari, referenciant-se al senyor Orgull, absent en aquesta assamblea.

El porter de la comunitat, el sr. Basili, que va demanar feina i les bessones li van menjar l’eina, recorda que comença la pel·lícula de terror de les 4 de la matinada, doblada en armeni i subtitulada en suec.

Amb molts temes pendents de tractar s’aixeca la sessió… i les bessones la faldilla.

Tags: Consciència, Lletres, arts i cultura, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

El carrer, tant o més emboirat que abans. Els fanals, amb la seva llum taronja suau, s’entesten a esvaïr la boira, ignorant que es la boira el que els fa bells, el que converteix en bella una ciutat que no ho és.

Per què aqui, tothom mor i tothom pateix, cap lloc és bonic si hi ha mort i patiment, però la boira ens ho amaga, això, i ens permet pensar que darrere seu no hi ha sinó quelcom màgic i sorprenent.

A mesura que avanço la mentira en la que penso s’esvaneix, però trencar una cantonada es descobrir deu mil universos fantàstics que em podria estar ocultant la boira, que com una harmònica de vidre del més fi cristal de bohèmia, deixa anar un conjunt de sons delicats i preciosos… curiosament imperceptibles amb les meves orelles, tant acostumades a sentir allò que no val la pena. Però jo sé que aquest sons hi són, tracto d’imaginar-los i esdevenen l’amaniment perfecte dels petons, que, la boira, amb una goluderia luxuriosa fa a la llum dels escanyats fanals, escapçant-la.

Potser hauria d’apreciar més la boira, admirar més la bellessa d’allò que puc tocar i tot i així es fals i no buscar allò que hi ha darrera, la veritat. Encara no ho he pogut demostrar, però cada dia estic més segur que veritat es un sinònim mèdic de mort. Si la coneixem, la vida ens cau pel desguàs i la boira ja no ens pot acariciar…

Veient que al meu cap hi han foscos pensaments, ella somriu joganera, la duc de bracet: cadascuna de les petites gotetes que la formen són les amants més putes i més fidels de les que hom pugui gaudir. I aquesta nit la boira ha esdevingut puta i musa.

Les meves cabòries es van perdent en núvols d’humanitat, que ascenen amunt i s’entrellacen en un remolí suau i voluptuós fent-se un amb la boira en un silenciós orgasme de milions de gotetes de cristall de bohèmia. Ni que el carrer fos ple de gent ningú hauria estat capaç de percebre-ho, jo, que ara sé el secret de la boira.

Tags: Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

Si no m’haguès agradat l’adaptació cinematogràfica de l’obra mestra de Süskind, aquesta entrada es diría la Ferum, però com bé deu saltar a la vista, no s’ha donat aquesta fatídica circumstància.
Si ens haguèssim de centrar en el tema de les olors, però, em penso que Tykwer no ha estat gaire eficaç en la seva titànica tasca (ara que, qualsevol ho fa…), així que ni perfum ni ferum, aquest post no hauria de dur títol. Ara, això si, intentant blasmar les sensacions olfactives han aconseguit una pel·lícula visualmentque preciosa, tot i proposar-se ser fastigosa, gràfica i cruament realista, ben bé com el llibre.

La idea de Tykwer era fer amb la càmera, el montatge i sobretot amb la música el que no es podia fer per manca de tecnologia, tot i que no va faltar qui oferís a Tykwer la creació d’una carta d’olors que l’espectador aniria activant ell mateix al llarg de la pel·lícula. Si la memòria no em falla aquest invent, que potser faría més nosa que servei, es deia Odorama. Per a Albert Forns, per exemple, el fet de que la pel·lícula no sigui aconsegueixi el grau de fidelitat olfactiva del llibre, es un punt en contra d’aquesta, però jo penso que ha estat un error comprensible, que potser per casualitat o potser per causalitat l’ha dut a la perfecció visual de la que parlava abans. Les olors potser no són el seu fort, però potser es un dels films més sensitius i embriagadors de la història del cinema, per que ofega l’espectador en un wàter ple fins dalt d’èxtasi artístic; síndrome d’Sthendal per a dies. Això s’aconsegueix gràcies als ingredients d’una pel·lícula visualment atractiva i que tant té en compte el cinema actual: uns plans arriscats, que exploten la tecnologia actual al màxim, un joc de llums i ombres sublim i delicat que potencia l’erotisme macabre que destil·la el film (talment les innocents mosses a qui Grenouille roba l’olor), efectes molt treballats i amb un correctíssim acabat, caracteritzacions impecables (irreconeixibles actors de Vendelplà) i música suggerent, que capta l’esperit de les sensacions que transmet, però no pas la seva part realment negativa, sense desvirtuar-les. Permeteu-me fer més clara aquest anada d’olla amb un exemple: la peça dedicada a la pudor de peix del mercat de París es misteriosa, suggerent i quasi clarivident, però ni de lluny fastigosa (com se suposa que ha de ser aquesta pudor), però tot i així, quan la sents et ve al cap un lloc farcit de gent bruta, criadanera i que per que no, fa pudor, però això no t’importa gaire per que la música o l’escena que t’imagines són màgiques…

Les interpretacions són impagables, els nous talents de Ben Wishaw i Rachel Hurd-Wood es combinen amb la perfecció veterana de grans actors com Dustin Hoffman o Alan Rickman (amb un sinistre eco del seu personatge més conegut entre la quitxalla, Severus Snape, fascinant profe cabró de Harry Potter) i teixeixen una sólida base dramàtica que provoca els orgasmes de l’espectador (o espectadora). A més a més, el duet protagonista, Grenouille (Wishaw) i Laure (Hurd-Wood) són la més perfecta encarnació de la bellesa terrenal, una sublim tria que encaixa perfectament en tots i cadascun dels seus aspectes: ell, salvatge, estoic, astut; ella, dolça, adorable, delicada; jo, superficial? Un bon tros… Això si, el més bo del cas es que la Hurd-Wood té la meva edat i ja podria deixar en ridícul a molts dels putots que contribueixen a enfonsar, pel·li a pel·li, la cultura americana!

Val la pena a dir pels cinèfils no bibliòfils, que si no us heu llegit el llibre hi han parts que poden escapar fàcilment a la vostra comprensió (error típic de qualsevol adaptació, pel que és veu). Des d’aqui només us recomano que us el llegiu, ja que alguns fragments triats per a la narració en off del film són cites textuals del llibre i només aquestes escasses línes amb que també ens delecta la pel·lícula ja fan venir ganes de rellegir-lo.

Una de les pel·lícules de l’any, brutal, realista i crua i no pas menys elegant, barroca i sensual.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

Rebo:

Ahora es la oportunidad de apoyar a nuestra Lorena, quedan solo 9 dias para
que finalize OT y tu apoyo es fundamental, pasa este mensaje a todos tus
contactos de e-mail y ayudarás a que Lorena cumpla su sueño de poder estar
en la gran final de OT.

Envía un SMS con el texto: GANA LORENA al 5557.

La Lorena en qüestió es aquesta noia de Lleida que s’ha trobat com qui no vol la cosa a Operación Triunfo. Vés quina cosa! I resulta que jo hi tinc coses en comú, amb la mossa… que sóc de Lleida, raò més que suficient per a catapultar-la a guanyar més diners dels que ja deu estar guanyant. A mi no m’agrada com ho fa, però que voleu que us digui, suposo que deu fer-ho millor que molts tot dels que pogueu llegir això tot i no ser una Ella Fitzgerald. Ara d’aqui a que l’ajuntament pagui pel puto club de fans hi han tres pobles (del tamany de Lleida, precisament).

El cas es que m’és igual si és bona o no. No es pot ser més pagès idolatrant a una xiqueta pel simple fet de compartir-hi un gentilici (que alguns consideren quasi indigne, em començo a imaginar per què). Amb això demostrem que la que es considera una de les ciutats on es viu millor de l’Estat Espanyol resulta ser un niu de caps-buits i de gent que només sap llençar-se a la muntera. Que per què? Envia GANA LORENA AL 5557 i ho sabràs, rebotat.

I avui m’heu enxampat de bones… que a mi no em costa res deixar anar, mal que m’escorxin pel carrer anant, que les meves flatulències tenen un so més agradable que la veu de la nostra Lore.

Visca Alf Poier!

Tags: Societat by Arcangelo
1 Comment »

Una quantitat enorme de bloggers (que no bloquers, bolquers o qualsevol porqueria que passi pel cap dels puristes…) és lamenta de no ser anònims al seu propi blog, ja que això cohibeix la seva llibertat d’expressió. El problema no són els lectors habituals, que només coneixen al blogger pel seu blog i no per la seva vida, sinó els que coneixen el blog per la vida del que l’escriu.

A mi personalment, el fet de que molta gent amb qui comparteixo la meva vida real em pugui llegir i fins i tot em tinguin ocació de comentar el que he escrit m’inhibeix com a creador. Que ningú em prengui per un desagraït , ni molt menys, que tambè m’agrada que se’m llegeixi, m’apuja l’ego.

El problema amb tot plegat el tinc jo, que resulta que tinc coses que no diria a les persones que em coneixen, però que tot i així compartiría amb el blog. Amb ell no hi tinc secrets, però sembla que amb cert col·lectiu dels lectors si.

El cert es que em fa por el que se’n pot dir, de mi, si encara puc esdevindre més odiós del que ja sóc. House es la meva utopía personal, però realment vull buidar-ho tot, que m’odii tothom? Me odian, luego existo. Que mascle…

No sé… ara mateix se’m menja el càncer del dubte. I posats a fer, ja que no escric res des de fa força dies, deixo aqui aquesta pregunta, que respongui qui vulgui i serà escoltat o escoltada. A saber com acaba tot… A mi m’és igual. En aquest aspecte el blog no es meu, sinó vostre.

Tags: Blogs, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Any nou look nou.

Aquest any no hi ha post de balanç. Que per què? Doncs per que tot és més que positiu, senyors: he viatjat, he complert d’una vegada els putos 16, faig de monitor, treballo (i cobro), estudio (una mica, no gaire) el que m’agrada (depén del dia també, eh?), dono sortida a les meves inquietuds artístiques i per què et tinc a tu, amor.

Que el 2007 vingui carregat de totes les vostres aspiracions i un parell de desgràcies, que sempre es bo tocar de peus a terra, malparits! Bon any!

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
6 Comments »