El meu baix ventre es contreu… Malestar… Miro al meu voltant i la gent sembla embadalida… És el moment idoni… Només cal esperar a la propera flamarada del drac per a disimular-ho… Ara es el moment… El drac obra la boca… Jo obro l’esfínter… I CATAPUM!

Això es el millor que se m’acut per parlar d’Eragon.

Interpretacions de pa sucat amb oli, inclosos Jeremy Irons i John Malkovich. No només els dos actors estandard que esgrimeix el repartiment de la pel.lícula fan papers irrisoris, sinó que segons la crítica anglosaxona, l’única interpretació passable es la de Saphira, la draga, doblada per Rachel Weisz a la versió original. Mireu si en fa, de pena, senyors.

La cinta es un torrent d’efectes especials a destemps, barroquisme pel barroquisme… una combinació que, per desgràcia, com els pols d’igual signe, es rebutja. Judith Vives lloa el realisme del drac i el cert es que és un dels punts de la pel·lícula, fins que n’ensenyen les ales. Sembla un pollastre pegant-se llets contra el sostre del galliner!

No s’aguanta per enlloc. Ni tan sols hi ha un personatge que faci riure. L’únic que aspira a quelcom es Durza, i no fot res de bo en tota la pel.lícula, per acabar mort en mans d’un guapet vingut a més com és l’Eragon. Si… us he eplicat el final, per què he sortit cabrejat del cinema i no vull que, vosaltres, gent il·lustrada sense res millor a fer que llegir-me, no caigueu en el mateix error que jo… per molta pena que us vulgui fer algú que la vol anar a veure o per molt que us pugui haver agradat el llibre…

Però, ai las! El llibre! Christopher Paolini és deu estar autoproduint al·lopècia… Fangmeier i un exèrcit de guionistes que no arriben ni a mediocres l’han destrossat vilment, total per a que, per a cagar-la. Per la interpretació meticulosa de fonts de suposada confiança, parlant en termes comparatius, la fidelitat al llibre sería com adaptar Romeu i Julieta donant el paper de Julieta a Carmen de Mairena o a la Terremoto de Alcorcón.

Un dels punts a favor sería el vestuari, si te la mires superficialment, però sento dir-vos que ni això es salva: el cosí de n’Eragon, en Murtagh duu quelcom molt similar a uns texans en l’escena en que es despedeixen… Ni que no ho siguin, però una miqueta de decència… En aquell poble de merda no crec pas que disposessin de tint blau…

En fi. He fet la crítica per un principi de similitud amb la pel·lícula, no us espanteu si hi han incongruències, frases inconnexes etcétera. Salut!

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

L’ira es un dels punts característics de la meva funesta personalitat. No me’n enorgulleixo pas, tot sigui dit. He intentat, potser sense pretendre fer-hi front d’una manera específica, que fos una altra cosa la que em caracteritzés. Però matemàticament parlant, he aconseguit reduir el percentatge d’ira que duc a sobre, però no pas la quantitat.

He d’assolir un major autocontrol de mi mateix. L’altre dia, sense anar més lluny, la recerca desesperada d’un regal per ma mare en la millor companyia a la que aspiro, em va donar per cagar-me en aquesta colla d’imbècils que habiten Lleida, l’única l’única ocupació dels quals en aquella tarda semblava ser infestar el carrer Major. Vist en fred era i és una rucada, però ha estat començar-ho a tractar i notar com els dits em teclegen amb més força, com cada cop necessito alenades d’aire més profundes i que en general el meu cos es envaït per una abstracció que m’impulsa a destruir tot el que m’envolta. Es completament irracional.

Pot esdevenir que el més mínim detall em produeixi un esclat, però aquest no sol anar més enllà dels quatre crits i excentricitats que, per fortuna aquells amb qui tinc el gust i l’honor de barrejar-me ja saben entendre (o això m’agrada pensar). Però noto que tot això es una fúria incontenible i que els espigons reventaràn qualsevol dia, proper o llunyà… Que succeirà aquest dia en la República Proletària de la Meva Ment, que no té ni de bon tros l’habilitat de construir dics de que fan gala els Països Baixos? Tinc la resposta vivint sota el mateix sostre que jo i pagant-me els estudis: mon pare.

Ha de ser per força quelcom de genètica o una estranya afinitat cap a comportaments que odio des del més profund del meu ésser. No es que ell sigui una mala persona, però algunes de les seves manies són formes evolucionades de les que jo tot just començo a desenvolupar… I això m’acollona. Pensava centrar-me en mon pare potser per por a parlar de mi, però el problema es meu i de ningú més, així, que ell, tant poc afí a internet li evitaré el tràngol d’inspirar un text en un medi alié als seu interès.

La majoria d’enrabiades no em saben pas gaire greu a fi de comptes, però em pesen a l’ànima i als ous les que acaben pagant els meus éssers estimats. De vegades vull arribar al fons de tot i controlar el que és la veritat d’aquell instant, sense saber que el camí més grat cap a la veritat futura es potser una mentira present. Altres vegades em semblen infinitament estúpides actituds no gaire llunyanes o identiques a les meves (com dirien Fangoria al respecte Malgasto mi talento en criticar por criticar…). Tot sovint rebaixar els meus postulats de certesses a opinions, es un esforç titànic, inassumible en l’ardor del moment… Per no parlar de quan, el fet de compartir una tendència la comparteix en una heretgia als meus ulls (duc a la motxilla una xapa que resa Boybands must die, no te digo ná y te lo digo tó).

Ja no sé que pensar… Però potser hauria de buscar la solució sense pensar, ja que el camí cap a aquesta em mena pels recòndits viaranys de la més pura i fosca irracionalitat…

Tags: Consciència by Arcangelo
2 Comments »

L’any passat, a les envistes del Nadal, allà pel pont de la Constitució, vaig escriure un post que no sé per que no va venir a parar a la selecció del best of the best de Deliris d’egolatria amb que compta aquesta humil bitàcola, potser per que em semblà que tenia un argumentari buit o qui sap que.
Però bé, tot i així, com que just al final d’aquesta antiga entrada que ara m’ocupa, prometia reinventar-la i reestructurar-la, la recupero, l’actualitzo i ja servirà com a crítica nadalenca d’enguany (tot i que no me’n vaig capaç del tot… sóc tant desorganitzat com fa un any, com en fa dos i com en fan trenta-set).

Jo de petitet flipava quan la meva àvia proclamava que cada cop li agradava menys el Nadal… El desgrat envers una festa on tot es fraternitat, companyonia i regals no cap en una ment infantil. Ella no deu compartir moltes de les meves idees, però aqui em temo que coincidim força. La iaia estima als seus 4 fills i als seus dos nets i no vol esperar a una data puntual per poder-nos veure tots junts, odia que aquest amor s’hagi de demostrar precisament amb regals i no tenint una conversa agradable i passant una estona junts més sovint, odia no saber que regalar i encara més, no saber que vol que li regalin… per què sense ser rica i sense haver-ho estat mai, ja té tot el que li fa falta materialment parlant i moltíssimes coses inútils més, que per què? Per que altres persones tampoc sabien que regalar-li per Nadal… No ho ha dit mai, tot això, prou se’n guarda, però amb tants anys a prop seu, cada petit comentari i cada actuació m’han ajudat a fer-me’n aquesta opinió, força propera al que deu passar per la seva ment.

Per què quan els regals es compten per desenes i quan les despesses es compten per crèdits (al 25 de decembre la visa treu fum, fum, fum que diu mon pare abans no li ploguin clatellots) tothom pensa en aquells que precisament desconeixen l’opulència del Nadal? O per que exaltem precisament al Nadal valors personals que hauriem de tenir presents tot l’any? Tant hipòcrites som que ens han de posar un cartell lluminós ben visible que ens diu quan aplaudir, talment en un trist directe televisiu?

Per què regalem empesos per un motiu tant buit com ara l’època de l’any? Un regal es un símbol físic d’un moment, un sentiment o el que sigui, en qualsevol cas no el dicta ni la publicitat ni el desig material, sinó el cor (o la part del cervell que s’encarregui dels sentiments, si ets així més guay). No cal esperar ni a aniversaris ni a festes concretes. Un regal també pot respondre a una necessitat puntual, coberta per un ésser proper, però això, per mi ja es estirar el concepte. Regalar es donar sense esperar res a canvi i pot sonar molt garrepa, però no està el món per a fer-ho gaire sovint, això i evidentment que no parlo només en el camp econòmic.

Si… potser es necessari per a aquesta colla d’imbècils que comformen la societat, això de sentir-se més bons i predisposats al bé que durant la resta de l’any, però si ho fem, fem-ho bé, per favor. Ens estan fent un regal i ens quedem jugant amb el paper…

El títol de l’entrada vé dels preliminars de la cançó Villancico del rey de Extremadura, d’Extremoduro, que us recomano fervorosament per amanir els vostres àpats nadalencs xD. I això és tot. Si ets un fals/a de merda, que et donguin pel sac i et pudreixis menjant els teus propis excrements, sinó, bones festes en mesura del posible.

Tags: Antics blogs, Se?lecció de posts DdE, Societat by Arcangelo
No Comments »

El simple fet d’existir et reserva un racó d’odi al meu cor, però el complex fet de conèixer-te podria fer-te perdre aquesta valiosa propietat rere la qual els nostres sentiments mutuus no es podràn amagar.

Tags: Consciència by Arcangelo
No Comments »

JAMES BOND (laughing at Le Chiffre): Ahora el mundo entero sabrá que murió rascándome los huevos.

James Bond ha tornat, ho ha fet amb uns trets facials més brutals (no pas més pagesos), amb un cos molt més atlètic i amb cabell ros… I el que potser es més important, sense la músiqueta típica i sense soltar allò de Bond, James Bond fins al final del metratge. Que per què? Per que Casino Royale es la seva fase embrionària… es la cinta cabdal en la història d’aquest fascinant personatge, en la que ens ensenya que un heroi no neix sinó que es fa (que us donguin pel cul, grecs antics… i mai millor dit).

No he tingut el plaer de veure totes les pel.lícules d’aquest cèlebre personatge, immortal pel que sembla, però em penso que Casino Royale es de les millors per un fet que a simple vista sembla tant banal en el cinema: per que tota la violència que hi trobem es crua, humana, justificada… Bond encara es un tipus normal, tot i la seva feina inusual, ens hi identifiquem més i no executa sinfonies visuals des de la fredor de la perfecció, que bé que ens distreuen al moment, però ens deixen indiferents desprès.

Daniel Craig no es el Bond més idoni, però tampoc es una flatositat del cel.luloide. Posa al servei d’un personatge de tall quasi diví una dilatada experiència dramàtica i hi duu a terme un treball que no es poca cosa (si bé es per ordre del director i guionistes del film): l’humanitza (que des del meu punt de vista es el millor que es pot fer amb un dèu).

La pel.lícula es un homenatge a tot el que signifiquen les històries d’espies: des de l’elegància més innata, al dogmatisme absolut del todo por la patria, passant per aquelles ben trobades paraules que tot sovint fereixen més que les bales. Però tot aixi no es perd en les espirals de la grandiloqüència dels efectes especials d’un Harry Potter (allò que mencionava unes línies més amunt, que es molt bonic al moment, però no passa de la nostra retina).

Es força destacable també l’adaptació del guió que se n’ha fet. Des dels detalls (menció de l’11-S i la temàtica del terrorisme internacional) fins a els punts forts de l’argument són escenes memorables que, en conjunt formen un tapís visual ple de tota mena d’emocions, sensacions i sentiments, que ens fa brotar la pel·lícula, tal i com ella vol, corprenent-nos un cop se li passa la tonteria de la primera persecució, massa llarga i prescindible en el gruix de la pel.lícula. Tot i aquesta petita entrepussada, els girs finals del guió són impagables i l’escena final de la partida de pòker també et fica els nervis a flor de pell, amb una situació molt ben plantejada, una posada en escena immaculada i una fotografia encertadíssima. Si fos per mi, abans de cada partida de pòker, faria que fos obligatori fer un visualitzat d’aquesta seqüència…

I així per damunt, damunt… em sembla que ja ho tinc tot… Ah però em falta allò de Aneu-la a veure, collons!.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
11 Comments »

No vols dependre de ningú, no vols fer res que et molesti, no vols que el món giri de cap altra manera diferent a la que vols tu, n’estàs fins als collons de tot i saps que no es posible desfer-se’n.

El convencionalisme humà es la droga més adictiva que hi ha.

Voldries enviar-ho tot a pendre pel cul i fugir a algún lloc on les cadenes que t’ancoressin a aquesta muntanya d’obligacions tàcites, gris, mediocre, aborrida i inútil fossin les mínimes, però has acabat assumint que els trencalossos que planen sobre el teu cap són una il.lusió, una puta broma, com això de la igualtat d’oportunitats i demés fal.làcies hippie-progres.

Vols trobar la teva pròpia essència però tu mateix ets una mentira, creada per la societat i per un cuc fastigós, que és l’únic que hi ha d’autèntic en la teva personalitat, i en la de qualsevol altre dels sis mil milions d’imbècils que infestem aquest planeta.

Però a tu t’és ben igual que en el fons només siguem cucs, tu vols la teva anhelada autarquia personal peti qui peti i això que als cucs els trepitgen a milers, per què fan fàstic, a ningú els agrada, ni tan sols als cucs disfressats d’humans.

Ni tan sols ets res: si fossis res encara s’hi podria fer quelcom, però no abastes la condició d’ésser, no pots ser tu mateix, la resta de cucs arrossegats amb els qui la societat ha actuat d’emulgent per bastir pretesos éssers complets, t’ho impedeixen, tot llençant-se sobre teu, engantxant-se a la teva pell, són sangoneres que s’alimenten de la llibertat que flueix pel teu cos, cada dia més malalt, més fastiguejat d’haver de caminar per anar algún lloc i que no concep la idea de no anar enlloc, de ficar un sentit a tot, de reduir el sentit de cada dia a uns escassos minuts de felicitat, més insuficients i insípids a mesura que en veus més i més.

I a tot plegat, sabent que tant cabres com ovelles fan la mateixa mania. ¿Y tu de quien eres?

Y la paz reinó y el amor venció… y a las perdices nadie se las comió… (La ciudad de los sueños, de Reincidentes dins el disc Dementes, d’aquest any 2006)

Tags: Consciència, Lletres, arts i cultura by Arcangelo
No Comments »

La sintaxi, gramàtica, fonètica i demés papanatades són tant insofriblement aborrides i poc pràctiques que fan aborrir les llengües. Es aquest fet el que fa que els alumnes optin per tancar-se en banda i no apendre allò que de debó es bonic i pràctic en una cultura idomàtica. Duent a terme un silogisme o un raonament inductiu contra el que Popper em donaria pel cul ben donat (la droga no, el filòsof), puc dir que la SINTAXI ES LA CULPABLE DE LA MORT CULTURAL DEL PAÍS.

I tot aquell que ho negui serà convenientment drogat amb Popper i cuinat amb insercions vegetals per algún d’aquests tiberis nadalencs.

I mon pare encara està flipant.

Tags: Consciència, Societat by Arcangelo
No Comments »

Desprès de 17 dies passats entre les ciutats més encantadores i els camps verds que hom pugui entaforar en una mateixa illa, dilluns passat, mentre el princep Felip de Borbó passejava el seu llinatge d’endogàmia per la meva ciutat, hi arribava jo, sortit aquell mateix matí de l’aeroport de Dublín (esdeveniment més important que la primera pedra del Parc Tecnològic de Gardeny, cagada per Don Felipe).

Ja a finals del curs passat ens havien comentat si ens interessava dur a terme unes pràctiques laborals en empreses a Irlanda del Nord i jo vaig ser dels primers en llençar-m’hi de cap. Ja que duc estudiant anglès des dels 6 anyets, anava essent hora de llençar-me a l’aventura per un país de parla anglesa.

Resulta que el que m’oferien era un projecte Leonardo Da Vinci, alguna cosa aixi com la beca Erasmus per a estudiants de cicles formatius i la ciutat on l’havia de realitzar junt amb 13 companys més del centre, Derry, Londonderry, Doire, la ciutat de la donzella o a aquests pas, dels mil noms.

Derry es una petita ciutat, d’una població similar a la de Lleida, però d’un tamany molt més gran, degut a que la majoria de vivendes són unifamiliars, amb el conseqüent augment de superfície. Derry, és, a més, una ciutat-estandart del conflicte norirlandès. Fou l’escenari del Bloody Sunday, els protestants hi viuen com si d’un call jueu es tractés (i no us ho perdeu, a les tanques que rodejen un dels barris protestants fica que allò es part del programa de pau de la UE), les guixades per les parets i els murals del Bogside (el barri més durament represaliat per l’exèrcit britànic) són la viva imatge d’un país on les ferides de la guerra encara estàn obertes.

Tot i la similitud amb Lleida que em van vendre, té molt de contrast amb Lleida, on quan plou, ho fa en poca quantitat i malament, a Derry no vaig veure-hi mai carrers secs. També es un factor a tenir en compte la de vent que hi fa, que t’impedeix anar amb un paraigua sense declarar-te estranger i gilipolles en potència.

Les meves pràctiques laborals les vaig dur a terme en una empresa dedicada a la producció de vídeo situada en unes golfes en ple Bogside. Que bohemi, no? En teoria, els alumnes de Batxillerat solen fer pràctiques en una escola, però jo vaig demanar de fer-les en una empresa que tingués alguna cosa a veure amb els mitjans de comunicació, ja fossin audiovisuals o escrits, per simple preferència i pixatinterisme. I vaig tenir molta sort en anar a parar a un lloc on m’han ensenyat força coses que aplicar a la meva passió: perdre temps i diners en cobar pel·lícules que mai veuràn la llum.

Irlanda, a part de ser un país amb ciutats i poblets encantadors amb uns suggerents ecos cèltics, sembla ser un lloc magnífic per comprar. N’he tornat amb forces coses més, tant a Derry com a Dublin (on vam passar els tres últims dies d’estada al país): quatre samarretes, una dessuadora, uns pantalons, complements varis, així com records de tota mena per als d’aqui. Els meus pares tenen un fill genial: desendreçat, gos i que, a sobre, ara s’ha adonat que gasta que fa goig (no vegis com mola tirar de Mastercard).

Suposo que també cal tenir en compte el factor humà, gent de puta mare a qui no coneixia de res abans d’aquest periple per les contrades més occidentals d’Europa. M’alegro molt d’haver compartit aquest viatge i aquesta experiència, a l’alçada de les millors de la meva vida, amb tots ells i elles.

En podria estar parlant estona i estona, d’aquest dies, però aqui ho deixo. Hi han milers de coses que compartiria amb el blog, però es feia necessari destriar. Es per això que m’ha costat tots aquests dies des de dilluns redactar aquesta entrada. Apa doncs, us recomano fervorosament una escapada a terres irlandeses, i si no es posible, probable o factible, quedeu-vos amb un humil acomiadament fins al proper post.

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »