Entries Tagged as ''

Route X from Prague to Paris

There are no poems to write…
If everything we feel is right…
There are no comments to make
If the unloved are now dead…
There’s nothing more to do…
If every time I stare at you…
There’s no doubt everything’s true…

From Prague to Paris…
Our hearts are sighing…
Fresh red roses are carried
Trough the Road of Love
The one that connects Paris and Prague…

There are no tears to drop
If our love cannot be stopped
There’s no loneliness to share
If our bodies beat one inside the other
There are no love stories to read
Because we are writing with hot blood
The one that will hug all cold hearts.

From my heart to yours
Paris and Prague are sighing
Hugs and kisses are carried
Trough the road of love
The one that conects our hearts.

No hi han Nobels de literatura si escric pensant en tu…

L'aletargament juvenil I: La moda (1)

Un company de classe (bé, de fet ara no compartim classe, però ja ens entenem…) em demana ajuda pel treball de recerca d’una amiga seva: es tracta de respondre tres preguntes respecte la moda i m’han quedat tant bé, que valen la pena per començar una sèrie d’entrades sobre l’aletargament i la passivitat de la joventut actual. La idea va sorgir d’una conversa amb en Ramón, comentarista habitual d’aquest blog i il.lustre guia d’un servidor en els recargolats viaranys de la Història.

Un anàlisi de les causes, realitats i conseqüències del tema es tant complex que assaltar el tema en tota la seva magnitud es ben difícil, quelcom reservat a una minoria de privilegiats que tenen coses millors a fer. Així doncs, comencem amb la primera entrega, la moda. El Presència d’aquesta última setmana, al seu quadern d’educació duia un reportatge interesantíssim sobre la moda, que remetré a aquesta noia desconeguda que tracta el tema des del seu treball de recerca i també ocuparà el seu espai en la propera entrada, que em servirà per acabar de deixar clars els meus postulats respecte aquest primer front contra la passivitat adolescent.

1- Defineix amb les teves paraules que és la moda per a tu… el primer que et ve al cap quan la sens anomenar, que en penses, si es bona o dolenta…

La moda es el conjunt de peces de vestir, complements, estils, locals d’oci i fins i tot ideologies adoptades per l’individu segons un preceptes establerts des d’una èlit mundial, on s’hi troben els dissenyadors i els magnats de la moda, així com les cares conegudes que fan que la moda esdevingui moda (David Beckham amb el model d’home metrosexual, Bono, amb el d’übersexual, el protagonista d’American Psycho, Patrick Bateman, com a model del yuppie dels 80/90 o el mateix John Lennon amb l’estètica hippie).

La moda és evidentment dolenta per què es un element uniformitzador, no en va es parla d’euromoda (més informació al proper post) o conceptes similars. Tendeix a fer que l’individu no tingui un gust propi i que tamoc el desitgi, ja que tem no encaixar en els cercles socials per on es mou, a causa de no seguir uns determinats criteris d’estil, elegància, glamour o, com a eufemisme total, tenir un aspecte adequat per a l’ocasió (cal tenir clar que els superficials mereixen el GULAG). Així doncs, la moda és actualment un element de consum de masses i que causa certa impermeabilitat dels estrats socials en qualsevol cercle (institut, empresa, veïnat, etc.) que provoca el menysteniment immediat de l’individu que no la segueix, per qualsevol raó (falta de diners, conviccions…).

2- Com afecta la moda als adolescents?
Es un dels grans opis dels que fuma la joventut actual. Es més important dur les últimes botes de futbol Nike d’en Ronalpiño o els incómodes shorts de Dolce & Banana (ben visibles) que preocupar-se per tenir un futur, per pendre consciència de que estem desitjant el que es vol que desitjem i molt menys, per fer quelcom contra aquesta situació. A més, en la joventut, tots els aspectes mencionats en l’anterior punt s’incrementen. Es pot arribar als pitjors extrems de bullying pel simple fet de no vestir d’acord amb la moda o suscitar comentaris de despreci només aparèixer al matí per la porta amb un element discordant amb la tònica general.

3- Creus que la gent associa una determinada forma de vestir amb una personalitat, o això no té res a veure?
No es tracta de personalitats, sinó d’estils paral.lels a la moda, més o menys d’acord amb aquesta (moviment hip-hop, tècnicament no són pijos, es clar que es diu ràpid amb pantalons de 120 €…) o que hi xoquin brutalment (punks i skinheads), bàsicament les malanomenades tribus urbanes.

També poden comunicar certs missatges explícits (ens agrada aquest grup de música o tal altre, estic a favor d’aquesta iniciativa, pertanyo al club de petanca, etc.) o d’altres de més críptics, però no per això menys directes: un pentinat agosarat i roba ajustada transmeten seguretat en nosaltres mateixos; aquesta nit suquem el melindro segur.

El punt tres es el més superfluu de tots: hi ha un debat abstracte entre les abstraccions al voltant de que és i com es defineix una cultura urbana, una tendència juvenil o el que sigui (es un dels temes que més em cridava per dedicar-li el meu treball de recerca ja que ho pregunteu)… Si de cas, ho comentaré en un altre post, extern a aquest projecte sonat.

El que vertaderament m’interessa són les dues primeres preguntes, que van força relacionades. Vivim en una societat superficial, de culte a la façana en la que es menysprea a la persona però es lloa el seu aspecte. No es valora el que aquesta pugui sentir i pensar si vesteix d’una manera que no ens entra per la vista, o no la tenim en compte directament per que ens sembla lletja.

Aquesta obsessió per la imatge es una sublim maniobra de distracció per a que el mateix gruix de la població (aquest a qui la democràcia atribueix la raó) desprecii aquells que no són complices del Gran Capital (el formatge no, pallussos, sinó un monstre grotesc format per grans cadenes de televisió i de ràdio, grans superfícies de la moda, grans marques, agències publicitàries d’èlit, etc), és a dir, aquells que no vesteixen com s’han de vestir, que no escolten el que s’ha d’escoltar, que no van on han d’anar i que no pensen el que han de pensar. Víctimes d’aquesta pretessa democràcia lliurecanvista? Les minories, aquelles que vertaderament són lliures amb els seus microsistemes paral.lels que els proveeixen tots els elements requerits pels seus estils per mantenir viva la seva cultura (tot sovint anomenada underground, una estratègia del mateix sistema per apoderar-se’n).

Però deixant de banda que les minories tinguin raó (amb uns arguments similars als que esgrimeixo jo)… la mateixa lògica humana i una part de les ideologies democràtiques modernes que encara resisteixen a la gangrena del Gran Capital, clamen que hem de ser diferents entre nosaltres i que ningú ens pot imposar determinades coses, com ara el que hem de fer, el que hem de pensar… o implícitament, el que hem de vestir o el que hem de semblar.

Em sobren els motius…

Em preocupa que la meva aura estigui es resisteixi a perdre cert deix de bohèmia… Però Sabina es massa bo per enviar-lo a pendre pel cul com vulgar Coldplay o Stereophonics…

[...]

Este cambio de acera
de tu cadera…

[...]

No abuses de mi inspiración
no acuses a mi corazón
tan maltrecho y ajado
que está cerrado por derribo.
Por las arrugas de mi voz
se filtra la desolación de saber
que estos son los últimos versos que te escribo…

[...]

Que poco rato dura la vida eterna
por el túnel de tus piernas…

[...]
“Nos sobran los motivos” Joaquín Sabina, Nos sobran los motivos (CD1, acústic), 2000

Ben aviat, posts interessants i disposats a canviar el món…

Un dia extrany

Una aspiració sobtada d’aire acompanya el meu cos, mentre s’aixeca del llit, sota el control de quelcom que no és la meva ment. No sé si tinc ganes d’anar al lavabo, però alguna cosa em diu que hi he d’anar… i no estic gaire despert per rebatre al meu lòbul prefrontal (suposant que aquesta part del cervell existeixi, que dongui aquest tipus d’ordres o que estigui operativa en aquest moment).

Al cap d’una estona, durant la qual potser he estat adormit assentat a la tassa… El còrtex anterior (novament suposant que aquesta part del cervell existeixi, que dongui aquest tipus d’ordres o que estigui operativa en aquest moment) em recorda quelcom. Les classes! Hòstia… això de començar a un quart de nou es criminal i a sobre havent anat a dormir tard.

La llum fluorescent de la cuina m’enlluerna i m’estaborneix un cop més (seguint els passos de la llum de l’habitació i la del lavabo), el còrtex anterior torna a la càrrega i recordo que hi he vingut a fer: treure el pa del congelador (collons, que fred és! quin contrast amb la calentoreta del llit…), treure el suc de la nevera i preparar-me la llet de l’esmorzar.

A fora es molt fosc… fosc com la gola del llop. Ahir no era tant fosc. Un estrany flashback em xucla i em remet a una de les meves pel•lícules preferides (i de la pija andergraun-floripondia també… o això diu el seu avatar del Messenger). Un home grassonet fa pujar la reixa automàtica d’una botiga, emplaçada en una cantonada d’un carrer de traces bohèmies… uns gats salten dels cubells de les escombraries, espantats pel terrabastall de la reixa… Torno al món real, més seré que mai. Aixeco la mirada de la meva tassa de llet i la fixo en el rellotge de plàstic que es al cantó d’una gallina de ceràmica que contamina visualment la cuina… Són les 4 de la matinada. Que hi faig jo aquí?

colignon.JPG

Tornant cap al llit només he pensat en una cosa… a això a partir d’ara ho anomenaré efecte Colignon… Au, bona nit o el que en quedi d’ella…

Tres hores més tard, ma mare m’ha fet saber que estava fent tard a classe, de debó… això no pot ser bo de cap manera…

[Per cert, el dia 26 de novembre me'n vaig a treballar a Irlanda a través de l'escola i mentrestant ja tinc curro per aqui, tot abans de tenir l'edat legal per a treballar. Gràcies al Magic English que em va comprar ma tieta quan tenia 6 anys. Estudieu idiomes que es el millor que hi ha, xavals]

Matemàtiques de Batxillerat

No es gossería, es pragmatisme.

Per fi algú ha aconseguit que les matemàtiques siguin fumables xD.

Óndia que trist!

Pérez-Reverte tot i ser un home que ha estat capaç d’escriure llibres imitant el llenguatge d’anys enrere (quasi 400, aviat es diu…) i que ha tingut els collons d’explicar-nos la vida aliena des de les trinxeres com a corresponsal de guerra, no m’ha agradat mai com a escriptor, no sap explicar històries, que potser es la qualitat que es fa més necessària per exercir aquest menystingut ofici.

Tampoc n’he llegit gaires llibres signats per la seva acadèmica ploma, però puc assegurar que dels cinc llibres de la saga del capità Alatriste que s’han dut al cinema en aquesta adaptació dirigida per Agustín Díaz-Yanes no se’n podia esperar un Padrí ni una Cadena perpètua (impagable aquesta última… encara em crema a les neurones desprès d’haver-la vist abans d’ahir a Cuatro). Sense voler ferir sensibilitats, però es de les pitjors adaptacions que he vist. 5 llibres són molts i això enfonsa una pel.lícula que hauria pogut desencasellar el cinema espanyol, però que s’ha quedat en una obra d’art sense argument.

c_alatriste_poster.jpg

No sóc un adepte del cinema espanyol, no ho nego, però per tot el que n’he llegit i sentit al respecte, un dels seus problemes es aquest: la manca de ritme, amb la qual cosa desorienta i no enganxa de cap de les maneres. Marca de la casa? Puta merda, senyors. Aquest tret distintiu del cinema de per aqui combinat amb la mala adaptació que s’ha fet de les aventures d’aquest soldat convertido en matarife por cuenta ajena deixen la part del guió i de la direcció en un estat lamentable.

I es una vertadera pena que una posada en escena com la d’aquesta cinta se’n vagi a pendre pel cul per un guió tant ronyós al que a sobre, Pérez-Reverte ha donat el vist-i-plau. Uns personatges treballadíssims i amb interpretacions acurades, que no encaixen ni amb cola de sabater amb la història inconnexa. Es salven els primers minuts, que tot i la lentitud i la confusió que traspúen són una de les escenes memorables de la pel.lícula, junt amb el final i la trampa que el comte de Guadalmedina (un pijíssim Eduardo Noriega pel qual vessar rius de fluids intims) i na Maria de Castro (una Ariadna Gil en plan MQmF/MILF) i les escenes de lluita que se’n deriven, fins a la mort de l’impagable Gualterio Malatesta.

Li dedicaría alguna cosa més llarga però la meva decepció no m’ho permet… El cinema i la literatura de les Espanyes estàn de dol…

Santa rèplica mordaç

Ja que el moment del retorn a les classes es fatídic es miri com es miri i la única solució al respecte es diuen Festes de Tardor, intentem riure una mica amb aquestes frases que he extret i traduiït d’una activitat de l’EOI de l’any passat (probablement us deveu pensar que l’EOI es la hósta, oi? xD) abans de llençar-la.

Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin.
Ho sento, no puc, sóc massoquista.

Porta els teus fills al zoo.
I deixa’ls allí!

Esmorzar a Londres. Dinar a NYC.
I l’equipatge a les Bermudes.

Únete a las Fuerzas Armadas y conoce gente interesante
I desprès, MATA’LS!

8 de cada 10 homes escriuen amb un boligraf de boleta.
Que en fan els altres 2??!!

Mantén la muerte fuera de las carreteras.
Conduce por las aceras!

Té un problema amb la beguda?
Si. I ho puc suportar.

Qüestionem

Fa un parell de dies vaig acabar-me de llegir El abuelo de Benito Pérez Galdós, un dels grans de la literatura castellana i no puc per més que comentar una una reflexió a la que ens convida l’autor, sempre genial.

Es estúpid avisar això amb un clàssic, però, compte, spoiler xD! La novel.la ens narra un episodi especialment interessant dels últims dies del comte don Rodrigo de Arista-Potestad, un noble espanyol caigut en desgràcia. Resulta que el venerable té dues netes i sap que una d’elles es una filla bastarda de la seva jove, però no sap quina de les dues ostenta aquesta ominosa condició. Llavors en nom de l’honor, la puresa de la raça, la rectitud de l’ànima i qui sap quantes barbaritats més, intenta esbrinar-ho al llarg de cinc dies d’estança al poble on viuen les netes, Jerusa. La novela manté el ritme i no està gens malament, però cap a la quarta jornada, Don Pío, el preceptor de les noies li confesa a Don Rodrigo la seva intenció de suicidar-se i comença a lamentar-se de tot el que li ha succeit en vida, per manca de voluntat, geni i/o imposició, especialment les seves sis filles, a qui ell s’estima tot i que són d’altres homes i que el desprecien i l’humilien. Ell sol cloure els seus laments dient que es dolent ser tant bo.

Al desenllaç de la trama, el comte descobreix quina de les seves dues netes es la bastarda (la falsa), just el dia abans de que la mare de les nenes se les endugui per a presentar-les en societat. Però quina es la sorpresa del comte quan la neta bastarda desobeeix els dictats de la mare i es queda a Jerusa amb el seu avi, per que se l’estima. Llavors Don Pío, conclou l’obra amb una frase trencadora. Brutal.

DON PÍO.— (Entre helechos filosofando.) El mal, ¿es el bien?

Així doncs, desprès de mantenir una novela dramatitzada més pròpia del que llavors es coneixia com el folletín, Galdós eleva el génere d’una de les seves obres més conegudes a alguna cosa a mig camí entre escriptures sagrades i filosofia de la iluminació.

Des d’aqui podem arribar a la conclusió que el 90% de les coses que envolten la societat humana son superflues, falses i dotades d’una legitimitat fantasma que ningú s’atreveix a trencar. Exemples d’això són tots i cadascun dels ideals de Don Rodrigo, que busca com un imbècil durant tota l’obra quina es la neta autèntica per a quedar-se amb ella i repudiar la que no duu la seva sang. I al final, la vida que de puta n’es una estona llarga, li acaba posat al seu costat la neta bastarda, que se l’estima de debó, però que es un resultat directe dels pecats de sa mare.

Don Pío desmunta en 5 paraules allò sobre el que estàn bastides la majoria de societats: la norma inqüestionable, la façana, la urbanitat… Per que una cosa pel fet de que estigui escrita, estigui aprovada per cinc cents capullos o sigui un dictàmen del nostre sentiment d’humanitat, no té per que ser bona o dolenta. Són aquestes normes imposades les mateixes que provoquen que les seves antítesis esdevinguin dolentes, en voler-s’hi oposar, per mantenir un equilibri que abans no calia mantenir. Es un dels grans misteris de l’inconscient col.lectiu dels humans. No et follis la dona del veí, que es dolent. Però la dona del veí t’atreu justament per que es la dona del veí.

Parlava de que el que es considera dolent o que té mala imatge per a la societat actual… Per que? Algú ha decidit que ho siguin? Es sol contraargumentar que es dolent per que així ho disposa la llei, la salut humana, la moralitat… Però al cap i a la fi, no som res d’això, no ens identifica pas, i menys si ens ho hem inventat en aquests mil.lenis d’inteligència (que tant poc representen, al cap i a la fi). Per sobre de les contraargumentacions citades i queden els sentiments, els instints i la llibertat individual i això i només això ens identifica i ens fa ser persones. Fent un símil amb l’interiorisme: no es que sigui minimalista, però no m’agrada entrar a casa meva i tenir la porta barrada de tants mobles inútils que hi hem arribat a entaforar. Ens entenem?

I tornant a l’avi… Allí, la mare de les criatures (la jove del comte) intenta fer valdre la seva autoritat per endur-se també la neta bastarda, però no ho aconsegueix per aque aquesta última fa valdre els seus sentiments. I el comte acusa a la seva jove de puta cap a dalt i ella el contrarresta amb la seva llibertat individual. Així, partint de l’avi i les seves determinacions, Galdós carrega contra les normes socials i morals imperants i amb tan sols 5 paraules senzilles, desmunta l’establert. No es que Galdós sigui bo, que es cert, es que no feia falta gaire més.

Jo també vull un estat propi

Doncs si, senyors. Per que en una democràcia es dret inalienable del col.lectiu nacional (grup de gent que es sent i vol ser una nació, basat en uns trets comuns innegables) obtenir allò que respon a les seves inquietuds com a poble.

Si no es així, no ens decepcionem. Al cap i a la fi estem sotmesos per un estat que encara conserva un rei escollit per un dictador al capdavant, era molt probable que ens diguessin nazionalistes i demés insults basats en jocs de paraules de funcionari que comet errors ortogràfics.

A pendre pel cul. He deixat de creure en idealismes varis, però la independència de Catalunya es un tema que em segueix inquietant. Que per què? Per que veig que la cultura que ha acollit amb els braços oberts a tota mena d’immigrants ara està morint sota la seva manca d’integració (Toni Ibàñez ens parla de la Catalunya no catalana). Veig, a més, que quan se’ls recrimina a aquests immigrants el fet de no parlar català contraataquen amb arguments suats sobre la llibertat de l’us de la llengua (en conys aliens?), dient que Catalunya es Espanya i coses d’aquestes. El català i el castellà (no espanyol) són dos idiomes que tenen una particularitat: tenen els verbs ser i estar diferenciats. Això permet fer una petita apreciació: que Catalunya estigui dins de l’estat espanyol (que no Espanya) no vol dir que ho sigui.

El més curiós del cas es que estem sotmesos per una colla de fetitxistes-animistes que carden amb el ridícul més absolut: com no em cansaré mai de repetir, Espanya no existeix (ja que no hi haurà mai un sentiment unitari de nació) i si una cosa em dol, es veure a Catalunya sotmesa per una mentira.

Així doncs, adheriu-vos a la campanya Jo també vull un estat propi, iniciada per en Xavier Mir i brindeu per una Catalunya lliure de llasts i on als catalans no ens faci falta aspirar a ser catalans.

Riem de l'ensenyament

Ja que últimament aquesta categoria s’ha nodrit del YouTube i de la desgràcia aliena (el nen alemà, els marines catxondos…), ara us deixo aqui un text sense dibuixos per a que reflexioneu una estoneta.

ENSEÑANZA DE 1960:
Un campesino vende un saco de patatas por 1000 ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de la venta. ¿Cuál es su beneficio?

ENSEÑANZA TRADICIONAL DE 1965:
Un campesino vende un saco de patatas por 1000 ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de venta, esto es, a 800ptas. ¿Cuál es su beneficio?

ENSEÑANZA MODERNA DE 1970:
Un campesino cambia un conjunto P de patatas por un conjunto M de monedas.
El cardinal del conjunto M es igual a 1000 ptas., y cada elemento vale 1 pta. Dibuja 1000 puntos gordos que representen los elementos del conjunto M.
El conjunto F de los gastos de producción comprende 200 puntos gordos menos que el conjunto M. Representa el conjunto F como subconjunto del conjunto M, estudia cuál será su unión y su intersección, y da respuesta a la cuestión siguiente: ¿Cuál es el cardinal del conjunto B de los beneficios? Dibuje B con color rojo.

L.O.G.S.E.:
Un agricultor vende un saco de patatas por 1000 ptas. Los gastos de producción se elevan a 800 Ptas. Y el beneficio es de 200 ptas.

Actividad: subraya la palabra “patata” y discute sobre ella con tu compañero.

LA PRÓXIMA REFORMA:
“El tío Ebaristo, lavriego, burges, latifundista espanyol facista espekulador i intermediario es un Kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 200 pelas al bender espekulando un mogollón d patatas”.

Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuacion, y si no las bes no t traumatices q no psa nda. Ejcribe tono, politono o sonitono con la frase “QUE LISTO EL EBARISTO” y envía unos sms a tus colejas komentando los avusos antidemocraticos dEbaristo i conbocando una manifa expontanea n señal d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga tuneao y guapeado. Pásalo”

I posats a riure del sistema educatiu, per aqui tinc aquella tirallonga de respostes en exàmens de la ESO, que fa tant temps que ronden per Internet… Diuen que són verídiques i que entre parentesi hi ha els comentaris del professor. Es llarguet, però val molt la pena.

Barroco: Estilo de casas hechas de barro. (como su propio nombre indica)

Lenguas vernáculas: Las que se hablan en las tabernas. (Aaah, por eso no me entero de lo que hablan cuando voy a una taberna, yo creía que era por el jaleo, pero resulta que se trata de un idioma nuevo)

¿Derivados de la leche?: La vaca. (Si, la vaca deriva de la leche del toro)

Estimulantes del sistema nervioso: El café, el tabaco y las mujeres. (Joder chaval, lo has clavao, y es que las mujeres te sacan de tus casillas…)

Alfarero: El que tiene un farol. (Farolero: el que hace cosas de barro, como por ejemplo cosas barrocas)

Marsupiales: Los animales que llevan las tetas en una bolsa. (Estos marsupiales son unos degenerados)

Polígono: Hombre con muchas mujeres. (Pentágono 5 mujeres, Hexágono 6… y así sucesivamente)

Comentar algo del 2 de mayo: ¿De que año?. (Ahí, vacilando, que te los sabes todos desde 1576)

Coleccionistas de sellos: Sifilíticos. (A saber por donde se meten los sellos los muy depravados, esos y los que coleccionan mariposas… los peores)

Ave Cesar morituri te salutan: Las aves de Cesar murieron por falta de salud. (Estos gladiadores… ya decía yo que parecían algo maricas)

Cogito, ergo sum: Le cogí lo suyo. (¿Y lo tenia grande?)

Ecosistemas: La tundra y la gaita. (No te olvides de las castañuelas)

Derivados de la leche: El arroz con leche. (Derivados del arroz, la leche con arroz)

Sujeto de la frase (elíptico): Epilíptico. (y el pronombre tenía el parkinson)

El arte griego: Hacían botijos. (Siglos de Arte resumidos en una “p**a” frase)

Países que forman el Benelux: Bélgica, Luxemburgo y Neardental. (Hombre, los hlandeses tienen cara de simios pero no tanto)
Cita organismos internacionales: La OJE, “Boyes Caos”, USA, USS y UNI, Policía, bomberos, Socorristas y cruz roja, La ITT y la olimpiada de México, la OJE, FIFA, UEFA, EU, NASA y URSS. (Los “Boyes Caos” es que son universales)

Pediatra: Medico de pies. (Convencido toda la vida que eran pederastas y no pediatras)

Trabajo y energía: Trabajo es si cogemos una silla y la ponemos en otro sitio, energía es cuando la silla se levanta sola. (Y fuerza es cuando se rompe la silla)

Ejemplos de nematoceros (mosquitos): El “buo”, el “búho” real y el mochuelo. (Joder, si es que cada día hay mosquitos mas gordos, eso es por los pesticidas, fijo)

Quevedo: Era cojo!, pero de un solo pie. (Bufff, menos mal que nos lo has aclarado)

Brisa del mar: Es una brisa húmeda y seca. (A la par que mojada y ausente de humedad)

Un gusano que no sea la lombriz de tierra: La lombriz de mar. (Si es que se lo han puesto a huevo)

Un marsupial: El chimpancé. (Si, pero no cualquiera, solo los que llevan las tetas en una bolsa)

El oído interno: Consta de utriculo y draculo. (Contra la ignorancia… imaginación)

¿Conoces algún vegetal sin flores?: Conozco. (Y como me vuelvas a preguntar algo te parto la cara)

Moluscos: Son esos animales que se ven en los bares, por ejemplo el cangrejo. (Y los calamares, que crecen en bocadillos)

El alantoides: Es una especie de rabo que tiene el pollo para respirar. (Si el pollo tiene rabo… ¿que tiene la polla?)

Ejemplo de reptil: La serpiente “Putón” (Si es que las visten como guarras)

Monotremas: Son mamíferos de forma humana, y son los monos. (Que quede claro)

Reptiles: Son animales que se disuelven en el agua. Un reptil peligroso de España es el cocodrilo. (Al lado de mi casa hay una charca con un mazo de cocodrilos, plagaditos estamos en España oye. Y sí, los cabrones se disuelven como aspirinas)

Calamar: Se llama así porque cala los mares. (Elemental querido Watson)

Movimientos del corazón: El corazón siempre está en movimiento, solo está parado en los cadaveres. (Joder, cuanta razón tienes)

Volcanes: En Mallorca está el Teide. El agua de mar se solidifica y sale por el cráter. (Si, ese que esta al lado de los Pirineos. Salen hasta pulpos en las erupciones)

Terremotos: Son movimientos bruscos que se tragan a las personas. (No me gustaría encontrarme por la calle con un movimiento brusco de esos)

Insectos: Son una especie de aves pequeñísimas. (Igual que los arácnidos, que son mamíferos de 8 patas)

Arterias: Son unos tubitos de plástico flexibles. (Yo ya nací con marcapasos y todo)

Mahoma: Nació en La Meca a los cinco años. (Ni te imaginas lo mal que lo pasó su madre al dar a luz, menudo cabezón tenía a los 5 años)

Fósiles: Son unos señores muy antiguos. (En una excavación encontraron a un abuelo con boina solidificado). Son animales que se extraen de los grandes museos, como el de Madrid. (Si es que plantas un fósil y crecen en cualquier sitio)

La Santísima Trinidad: Son el Padre, el Hijo y una Palomita que vive con ellos. (Si, hasta le han puesto una jaula y todo, que bonito)

¿Qué, es una Encíclica?: Es un buque de hierro que flota en el mar. (Es como el Papamóvil pero en barco)

Animales polares: Son la Osa mayor y la Osa menor. (No te olvides de la constelación de Orión, menudo bicharraco)

El sexto mandamiento: No fornicarás a tu padre y a tu madre. (Jodida iglesia, siempre amargando a la gente)

Un cuadro de Velázquez: Las “mellizas”. (Te equivocaste, se llama “Las Meninas”)

Minerales: Son animales sin vida. (Es verdad, ni se mueven ni na, son de aburridos estos! animales…)

El voltio: Fue inventado por Voltaire. (Voltaire es Dios)

Dónde está el río San Lorenzo: En El Escorial. (Está allí guardadito)

Qué, es la hipotenusa: Lo que está entre los dos paletos. (Si, entre el cenutrio y el pardillo)

Peces: El caviar se hace con huevos de “centurión”. (Están locos estos romanos, mira que poner huevas de pez)

Dónde fue bautizado Jesucristo: En Río Janeiro. (Con Ronaldinho y Romario, menuda fiesta se pegaron)

Napoleón: Está enterrado en “Los Paralíticos”, en París. (Debe ser por lo de la mano tonta que tenía)

Geografía: En Holanda, de cada cuatro habitantes, uno es vaca. (Las vacas hasta cotizan en la seguridad social, están muy avanzados)

Religión: Caín mató a Abel con una molleja de burro. (Le costó, pero al final lo consiguió)

El cerebelo: Es el fruto del cerebro. (Como mejor está es en zumo)

Animales suptores: Son los que chupan, como el elefante. (Que le digan al elefante como la chupa la elefanta)

Felipe II: Nació por poderes en Valladolid. (Por no decir por cojones)

Quién inventó el pararrayos: Frankenstein. (Realidad y ficción ¿que diferencia hay?)

Insectos: El paludismo es producido por la mosca “SS”. (Jodidas moscas nazis)

¿Qué significa leucocito?: Como su nombre indica Leu significa animal, y cocito, pequeño. (Obviamente, hay que ser tonto para no darse cuenta)

Partes del tronco: Ombligo, cintura y tetilla. (La tetilla es un órgano vital para el ser humano)

Anfibios: De los huevos de rana salen unas larvas llamadas cachalotes. (Mmmmh, cachalotes en las charcas… interesante)

La piel: Es un vestido sin el cual no resistiríamos los porrazos, es además un muro de contención para que no se nos salgan las carnes. (Es que si se salen las carnes, todas las tripas desparramadas por ahí, que asco ¿no?)

Área del triángulo: Es igual a la cuarta parte de la mitad de su lado por la semisuma de la raíz cuadrada de tres. (Más la raíz cúbica del cuadrado de los paletos)

¿Quién fue Anibal?: Fue un jefe cartilaginoso. (Y cruzó con elefantes chupadores el Teide de Mallorca en medio de una erupción de agua solidificada)

La conquista de Méjico: Fue realizada por dos extremeños: Menéndez y Pelayo. (¿No eran Rodríguez y Menéndez? ¿o tal vez Ortega y Gasset?)

Glaciar alpino: Se llama así porque arrastra muchos pinos. (Como mi bici de montaña, que arranca las montañas que no veas… FUAS!! de cuajo)

Molt adient, tot plegat ara per la vuelta al cole. Tremoleu, fills de puta, que només ens queden 12 dies!! Volver a empezaaaar otra vez…