Aquestes son les meves recomanacions pel BlogDay 2006. Diuen que han de ser el més diferents posibles a mi i al meu blog. Hem sembla que me’n he sortit xD.

• Frikis infectos, salid de las cloacas!!. Blog d’en Ximi, una dels meus companys de Zarigüella Prodacshions, on analitza els diferents tipus de freaks que poblen aquesta nostra estimada civilització occidental i fa comentaris respecte a pel.lícules freaks i còmics (on la paraula freak esdevé redundant ).
• Vida i reflexions d’un arqueòleg glamuròs. Blog d’en Roger, un arqueòleg gay que no té pèls a la llengua a l’hora d’expressar la seva opinió. Comento força al seu blog i jo vaig arribar inspirar-li un post, que va rebre una bona allau de comentaris.
• Heil Ahmadinejad! Sento haver de dur l’humor negre fins a l’extrem, però aquest capullo es ben diferent de mi. Jo sóc feliç i no tinc traumes sexuals. Si Ehud Olmert, Saddam Hussein o Bush tinguessin un blog (tampoc me’n he informat al respecte), aquest enllaç podria ser per a ells. Liders autocràtics, despotes erigits per una falsa democràcia que es nodreix de la manipulació, embrutant el nom dels blogs: de les úniques veus lliures que queden.
• La cantina dels encants. Pocs blogs tenen un nom tant descriptiu com aquest, un lloc on perdre’t llegint tota mena de curiositats, històriques, arquitectòniques, socials…
• Lo Quadern gris. Blog d’en Josep Santacreu, que disfressat de fatalista cabrejat, analitza tota mena de fets, tant banals, com trascendentals. Molt interessant, des de fa uns mesos en que ha afegit cròniques castelleres al seu repertori.

Doncs ara nomès hem queda una petita anècdota que he descobert a Vilaweb: la data del BlogDay ha estat triada per que la paraula blog escrita en xifres té l’aspecte de la data d’avui, 31 d’agost. Fixeu-vos-hi: 310g, només cal girar la g minúscula i separar la b i la l (es a dir el 3 i l’1) per obtenir la data en que es celebra el BlogDay. Ves quina fotessa no? Doncs a mi m’ha fet gràcia!

Tags: Blogs by Arcangelo
1 Comment »

Si creieu que la febre O-zone havia mort amb Despre tine (l’encara més funest tercer senzill)… i que els marines nordamericans són gent seriosa, aqui teniu aquest video que us convencerà del contrari.

Quina grata sorpresa ! M’han alegrat el dia!
Sempre gràcies a la meva pija andergraun-floripondia preferida. i al dèu YouTube.

Tags: Humor by Arcangelo
No Comments »

Si. Un dels molts temes pendents d’aquest blog es aquest grup de música càntabre, que com a bons monarques del rock mantenen unes lletres campechanes i properes que conquereixen a qualsevol. Entre ells a mi.

La fuga, com el seu nom indica, són el meu exili psicològic per excel.lència. Me’ls va recomanar un company del que avui en dia es Zarigüella Prodacshions l’estiu passat, no recordo exactament quan… podria ser que fins i tot haguès estat a la primavera, però recordo que me’n va captivar la veu trencada del seu vocalista, en Rulo, com si fos un cornut amb ressaca eterna i l’estoicisme macarra que destil.lava la seva base musical. M’han acompanyat en totes les decepcions posibles i me n’han tret, sense ni tan sols cantar cançons alegres (el més alegre que canten es al bar, a la beguda i a l’esperit del grup, però sempre trobem matissos depriments en les lletres). Van començar al juliol del 96 i al 1998 van treure al mercat els seu primer disc, Mira, un vertader diamant en brut que feia sospitar que sota el timbre tosc i de barba de tres dies que tant bé il.lustra l’esperit del grup, s’hi amagava un potencial musical increible, a l’alçada dels grans del rock espanyol com Extremoduro, Platero y tú o el seu successor, Fito & Fitipaldis.

Les seves lletres es van fent més profundes i les guitarres, baixos i bateria es sofistiquen a mesura que avança el temps i van regalant al món més trossets de talent en forma de discs, però sense perdre aquella tendra brutalitat que et roba el cor només de sentir-los i aquella senzillesa que fa arribar els problemes i els sentiments a l’oient com si fossin els propis. A A golpes de rock’n'roll, el seu segon disc que apareix al 2000 es pot apreciar aquest fet i la meva tesi queda complementada per A las doce, enregistrat i posat a la venta un any més tard.

El seu clímax arriba al 2003 amb Calles de papel, el que, per a mi es el seu millor disc d’estudi. Amb cançons senzilles i un aire melancòlic però actiu, tot i la passivitat, la desidia i la recança d’enfrontar-se amb la vida real que sempre n’ha caracteritzat les lletres, que amb el ritme i l’actitud donen a entendre que no es donen per vençuts i que hi ha melenuts borratxos (com tant els agrada autoanomenar-se) per estona. Es aquesta paradoxal combinació que em fa perdre el seny per aquest grup i per aquest treball especialment.

Al 2005 veu la llum el seu darrer treball d’estudi, Negociando gasolina, que els consolida com a grup de projecció estatal, tot i la pèrdua de l’esperit senzill de les lletres, que es perd en un intent d’imitació de l’estil líric de Kutxi Romero o Fito Cabrales. No desmereix gens, pero queda una mica fora de la tònica del grup pel meu gust (jo es que sóc de la vella escola… xD).

Aquest any van grabar un DVD i un CD en directe a la sala Aqualung de Madrid (comercialitzat amb un espartà La fuga en directo), que fins i tot sortia anunciat per televisió. Sens dubte, desprès de forces problemes i d’un camí definitu cap a l’èxit que, per mi, va començar al 2003 estàn conquerint un trosset del pastís de la música comercial a l’estat espanyol i ara, desprès d’una carrera brillant, reinventen la seva música amb el directe i ara, properament l’acústic Nubes y claros, que s’espera pel dia 4 d’aquest mes entrant, d’aqui a no res!

El cert es que desaprobo aquesta actitud de reinvenció que xoca una mica amb la efervescent creativitat dels primers temps del grup (una mica com si es fessin vells i fos l’hora d’anar llançant el Grandes éxitos i coses d’aquestes), però seré dels primers a comprar-me l’acústic, ja que La fuga es un dels grups que destaca imprimint sentiments a les cançons i tots sabem que els acústics fan estremir i arrenquen llagriments a més d’un i a més d’una (i a més de dos). No vull ni saber els cors que podria trencar…

Bé doncs, això es tot… no us ho baixeu o la SGAE (i jo) us tocarà el crostó!

Tags: Música by Arcangelo
No Comments »

Si… a mi m’agrada Nightwish i no tolero burles contra seva… però es que això es la hóstia! I es veu que Wishmaster no es l’única cançò del grup que ha caigut… Mare meva, això es la guerra!

Tags: Humor, Música by Arcangelo
2 Comments »

Ahir, davant uns quants problemes davant els meus guions (allò tant típic d’escriure sense pensar i topar, més tard, amb la irrealitat) vaig decidir provar el nou servei de correu electrònic de Lycos. El vaig estar comparant amb el proveidor d’e-mail més potent fins al moment (i que com no, té l’honor d’hostatjar la meva direcció electrònica), GMail, de Google i el cert es que m’he quedat amb forces dubtes. Comencem pel principi i pel més obvi: per la capacitat. En aquest terreny, guanya Lycos per 250 miseriosos megabytes (que tot i ser tota la capacitat de que disposa el totpoderòs Hotmail, ben poc importen pels 3000 que ens ofereix Lycos i pels 2758 que oferia Google fa tot just uns minuts), però això no té gaire a veure: GMail aviat l’enxamparà, ja que incrementa el tamany de les busties constantment.

El que ha fet que decidís concedir al nou servei de correu del portal del gosset l’honor d’una prova ha estat el fet de que es poguessin enviar fins a 20 MB d’adjunts (es a dir, el tamany d’una bústia de luxe de Hotmail, quan les bústies gratuites eren de tan sols 2 MB) en arxius adjunts al correu. Google no pixa tant fort com el seu digne rival i es queda en 10 MB. A més, GMail codifica els adjunts augmentant-ne el tamany fins al doble en alguns casos, o sigui que evita que la capacitat dels adjunts oferida no rendeixi en la seva totalitat. Si ens interessa la nostra seguretat i la nostra privacitat, l’opció de GMail es la millor, però si no (com a mi, que no m’importa sortir per la mula ensenyant el cul) Lycos s la nostra opció a pesar de que limita els adjunts a 10 arxius, independentment del seu pes.

Ara ja, entrant a parlar de la velocitat, diria que es produeix un empat tècnic; a GMail es més evident, ja que fa anar pantalles blanques de càrrega en accedir-hi i fa anar missatges d’espera per a l’enviament de correus, però res que pugui fer-li guanyar la batalla a Lycos, que prescindeix d’aquests indicadors. Potser el correu més ràpid segueix essent el clàssic Hotmail, que només compta amb 250 megabytes. Però tenint línies de banda ampla, ben poc importa això.

I finalment, també es important parlar de les features més secundàries, com l’aspecte i l’usabilitat en general. Lycos aposta per la senzillesa en tots els aspectes: molt senzill, però molt entenedor. I GMail, en canvi, es més complicat però si en consultes l’ajuda caus de cul de les coses que pots arribar a fer-hi, per no parlar de la tecnologia AJAX que permet actualització quasi instantània, però que a la llarga acabaran incorporant tots els proveidors de correu electrònic. Però duc més de dos anys a GMail, ja el domino força bé. Penso, que fora bo donar-li temps als de Lycos per a afegir opcions interessants al seu servei de correu electrònic, tot i que de moment els guanyen els de Google tal com s’han desenvolupat les coses a Google en els últims temps, seguiràn guanyant.

Recapitolem, doncs: Lycos té una victòria temporal en capacitat, que aviat passarà a ser de GMail, en els adjunts, guanya Lycos, però pel que fa a usabilitat, pragmatisme i virgueries variades, guanya GMail. GMail aviat es farà amb la victòria sobre la capacitat, però dubto que arribi a superar a Lycos pel que fa a adjunts, el que jo més valoro en un proveidor de correu electrònic. Però m’ha arribat a agradar tant GMail que ara navego en un mar de dubtes cibernètics.

De moment, la meva direció electrònica a can Lycos es lain_coubert@lycos.com… Ja avisaría del canvi definitiu, si s’escaiguès.

Tags: Ciència i tecnologia by Arcangelo
2 Comments »

En Roger, de Vida i reflexions d’un arqueòleg glamurós m’ha passat un memé (una cadena en blogs), el primer que arriba al meu gris anonimat blogosfèric. Ell diu que li fa vergonya passar-me’l, però que nassos, el que li hauria de fer vergonya es recuperar la confiança en el sistema educatiu… per culpa meva! xD
La memez en qüestió tracta de recomanar a l’audiència tres blogs que no mereixin restar en la desconeixença de gent tant cultivada i aguda com els meus potencials lectors (pelusa d’spaguetti western rodant empesa pel vent travessa el pla).

Pel que sé això es una iniciativa diferent al BlogDay i no hi té res a veure, així que, el celebraré impunement, sense que el fet de participar en aquesta memé hi interefeixi. A més m’he preocupat que els blogs que recomanaré avui no siguin els que apareixen als enllaços, per a variar una miqueta i aportar coses noves de debó.

Doncs bé, oportunament salvat d’un nou periode de sequera literària, aqui us ho deixo.

No puedo creer que lo hayan inventado: un blog d’invents inútils, increibles, surrealistes o senzillament, genials. Recomanat per tot arreu, fins i tot avui mateix, el seu autor apareixia a la Cadena SER.

Espai Isidor: conegut de sobres per tots els bloggers catalans, la bitàcola de la Judith parla molt encertadament de cinema, amb professionalitat i concisió.

Nacho Vigalondo: el blog d’aquest il.lustre paladí del cinema i l’art del guió a l’estat espanyol. Impagables les reflexions sobre el seté art i els guions amb que obsequia els seus fans delerosos periòdicament.

Passó la memé a en mai9 de Nunca nueve, a en Koopa_Conan de Loose Shuriken i al coguionista de Horseman, en Ximi, de Frikis infectos, salid de las cloacas!. Això es tot, ara perdeu-vos!

Tags: Blogs by Arcangelo
5 Comments »

Aquesta mini-saga va ser presentada a concurs entre totes les classes de 4t d’anglès de la EOI de Lleida. No ens van dir ni tan sols ahí te pudras perro.

Paul send John a letter saying that John’s cat had died. John answered:
“You hadn’t been sensitive. You could have said, for example:
First: Your cat climbed on a high tree
Later: Your cat fell off the tree…”

Soon, John received another letter: “Your father climbed on the high tree…”

Tags: Lletres, arts i cultura, Mini-sagas by Arcangelo
3 Comments »

Els éssers humans, ja no com a persones si no com una burda pretensió de quelcom imposible, han inventat milers d’imbecilitats que ara s’estàn girant en contra del benestar de l’espècie. Pendré un dels molts camins que em duen a aquesta atropía tant xula que m’acabo de treure del forat del cul. Agafeu-vos que ve…

Que algú m’expliqui per que hi ha racisme i xenofòbia. Ultimament, d’això en parlem a crits, per matar el temps, ara que l’aigua de la piscina de casa està massa freda per banyar-nos-hi. La concepció de que els immigrants també son persones no entra en moltes ments. On pretenem arribar? Bé… aprofitant aquest precari recurs estilistic que acabo d’afegir, us comento que jo arribo a un punt. Arribo al meu argument universal i amb el qual envio a la merda a qualsevol protocomunista, anarquista, demòcrata i demés, es a dir, a qualsevol dels meus contertulians tarda si i tarda també. Els éssers humans només pensem en nosaltres mateixos. La majoria de problemes que hi han actualment per arribar a final de mes en tantes llars de l’estat espanyol passen pel consumisme, pels vicis i pel narcisisme en que vivim enclaustrats, creient-nos un cigne que nasqué com a aneguet lleig, creient que som el que tenim, quan hauriem de tenir el que som (abstracció? si, baby…).

Es per aquest egoisme patològic (del qual ja en desenterraré l’origen en una altra entrada) que no hi ha cap model de gestió politicoeconòmica idoni i que el més estúpid que es pot fer pels humans es preocupar-se’n. Jo em preocupo per aquells que són propers a mi, però la resta de l’espècie ja li poden bé donar pel cul. Sincerament, m’importa que es carreguin milers de libanesos per que la meva ment encara conserva un petit prat amb floretes i colibrís; encara puc sentir empatia. Però si hi penso amb els collons ben prets (es a dir, seriosament)… de debó m’importa? Jo tindré un plat calent a taula, tindré roba i els meus pares em deixaràn campar tant tranquil perpetrant una pel.lícula. Ska-P, un dels que diuen que es un dels grups més venuts, canta a la seva cançò Tio Sam: Mil muertos más ¿que más da?/A la mierda…. Ells reivindiquen quelcom, pero jo faig meva aquesta frase i dic que de debó, no m’importa.

Davant l’aparador forcem l’empatia, però en el fons traicionem tot el que convingui si la nostra salvació o algun benefici es perfilen en l’horitzó (fins i tot alguns burgesos, carn de GULAG sota qualsevol llum, han desenvolupat el dogma de que aquest es l’objectiu del capitalisme).

Ningú es admirable com a persona. En podem admirar una faceta, però si volem alçar aquesta persona com a líder, com a polític, com a icona o senzillament com a persona, esdevé contradictori ja que haurà comés actes que xocarien amb el bo i millor de la seva virtut. Sempre. El gran Che Guevara va colaborar a que s’implantés un règim dictarorial que avui agonitza a terres cubanes. L’esperit de revolució es la hostia i una dictadura d’esquerres té una raison d’etre (no sabeu com m’he aficionat a fer anar aquest modisme…), cosa que es més difícil de trobar en una dictadura de dretes (tribal i anacrònica per naturalesa), però em fot mania igual.

I la prova de tot plegat es que el mateix tipus que em va fer creure que el capitalisme feia mania, ara està mesclant arguments de burgès-al-GULAG, orgull-proletari-sortint-de-marxa-ben-sovint amb el rotllo de que els immigrants no haurien de passar primer que ningú nascut aqui. La terra no es del humans i molt menys nostra. Només em falta un tipus que admira Stallin i un altre que es remet constantment a la puta constitució, mai qüestionada. El fet que sigui quelcom que duu uns 25 anys intocable no ho fa correcte… jo li responc amb un rotllo semblant a tot aquell marró de les tradicions. Aqui queda el panorama en que he desenvolupat aquestes idees durant aquests dies…

Ja ho va dir el que al seu temps va ser titllat d’ultracatòlic antiètic i que ara es declara hitlerià-stallinista: a cagar tots al mateix WC… I a mi no em va fer gràcia.

Tags: Política, Societat by Arcangelo
No Comments »

Doncs exactament això. L’he tornat a cagar. (Imbècil). Ara toca preguntar-me que vull realment.

Tags: Consciència, Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Fa uns dies…

Tot sovint penso en com hauria de ser el moment. Fins i tot ho he somiat (duc nits somian-te). I diria que la meva perla, l’arma més eficaç de que disposo per a aconseguir quelcom, aquesta que es tant bella, fresca i tant lliure (irreverent si calguès) només la deixaré anar llavors. Al cap i a la fi hi han coses que no val la pena deixar-les a la teva obra mestra (Horseman, de moment). Millor dir-te-les a tu. Para que escribir obras maestras, puediendo cantarte a ti…

Hoy…

Cena de mierda, un montón de risas. Os quiero… y a ti más. Peró sin embargo no soy capaz de decirte algo serio. Algo… una piedra, un trozo de madera que indique el camino que quiero seguir y que te invite a recorrerlo conmigo… En fin. Mi CD favorito de mi grupo favorito, Calles de Papel de La fuga, para ahogar en el las penas en ausencia de alcohol i de la presencia de mis padres en casa. La sobredosis de cafeína que llevo hoy encima no me dejará dormir, así que mejor estar aqui, metiendo mierda en el blog, ese que me gustaba tanto y que pronto, a este paso, le podria poner tu nombre ya que solo habla de ti y que ahora se me ha borrado del brazo…

En Montoliu de Lleida, donde ultimamente he ido bastante, por esa estúpida razón que solo los enamorados psicópatas conocemos, hay un sitio donde me gustaria mirar las estrellas contigo. Es el punto más alto del pueblo, y hay bancos enfrente de las vistas que ofrece la altitud privilegiada del lugar. Y hablando de esa obra maestra… después de decepcionarme a mi mismo (estaba cantado que iba a cagar mis calzoncillos de gala), creo que la voy a soltar, pues tengo la mente puesta en el escenario ideal para hacerlo y tampoco creo que pueda llegar a decirtelo como a mi me gustaria.. Serian las tantas de la madrugada y nuestros padres estarian echando chispas o serian presas de la desesperación… y las estrellas intentarían engañarme, sin conseguirlo, intentanto brillar más que tu, des de un cielo negro azulado, como terciopelo. Estariamos en esos bancos metálicos, entre los cuales y una vista preciosa solo hay unas almenas. Yo, presa del cansancio, me recostaria ligeramente en ti, invitándote a hacerlo a ti también y entonces, después de suspirar, te diria:

¿Sabes? Te quiero y no se como decirtelo.

[Tampoco habia para tanto... me sigue gustando más mi reinvención de los diálogos de Matrix...]

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »