Descodificant Da Vinci
Senyores, senyors, engendres del caos varis, sodomites, filibusters, rastafaris, trolls de les cavernes, mariners d’aigua dolça i demés:
A mi m’ha agradat El Codi Da Vinci. Es més. Em va agradar el llibre tot i els seus errors palesos, ja que al cap i a la fi, una de les finalitats de la literatura actual s’anomena lleure. I la pel.lícula esdevé una adaptació força aconseguida, que fins i tot evita una escena que resulta indispensable per pal.liar la visió negativa de l’Opus Dei que ens ofereix la versió literària (i ja sabeu qua a mi això m’agrada xD).
També en clarifica i simplifica els enigmes, amb l’única excepció de l’escena del Louvre en que Sophie Neveu i Robert Langdon analitzen els anagrames legats per Jacques Saunière, però les escenes de lluiment dels protagonistes ja ho són, d’incomprensibles.
La pel.lícula es fa difícil d’entendre per tots aquells (tinguin una columna al diari o no) que no han invertit el seu preciós temps en una prèvia lectura del best-seller de Dan Brown (aquell home que tothom odia però que en canvi ha venut tants i tants llibres a aquells que diuen odiar-lo…). D’aquesta manera, la cinta cau en els més típic error d’una adaptació literària al cinema: que esdevé un complement del llibre i no una cosa a part.
A part de la necessitat del llibre per poder compendre la pel.lícula (deuen voler que ens el comprem, també xD), de tots els errors que hi han, en destacaria les diverses taques en la genial adaptació que converteixen la pel.lícula en una història més crua que el llibre; com ara l’omisió de l’escena en que en Siles duu al bisbe Aringarosa en braços fins a l’hospital (que atenua la mala actuació de l’Opus Dei al llibre i a la que feia referència al principi) i el final en que la Sophie i en Langdon haurien d’haver acabat amb quelcom més que un petó al front i un acudit simpàtic. Sorprén, però no desagrada, tot i ser quasi il.lògica. Un altre error amb el que culmina la pel.lícula es que hi apareix el Priorat de Sió, desmitificant-lo, (que millor que fer quelcom misteriós i no trencar-ne el misteri i l’encant) un error que no ha comés aquesta organització en tota la seva història ni qualsevol altra història que els mencionés o hi girès al voltant. I a part d’això, les arxitípiques flipades, enfocaments confusos en escenes ràpides (però l’única pel.lícula que soluciona això amb eficàcia i savoir-faire es Matrix, així que no val la pena trencar-s’hi gaire el cap…) i pels més durs d’oïda pel que fa als idiomes (i corresponents accents) extrangers, com jo, de vegades l’accent francès de bona part del repartiment esdevé una mica tancat i costa d’entendre’l… però això ja són fotesses.
Estem davant d’una pel.lícula entretinguda que et deixa enganxat a la butaca i que ens demostra que els tòpics del thriller més genuí no estàn oxidats, o que resulten no estar-ho en combinar-se amb la criptohistòria. Es innegable que desaprofita un pèl el seu enorme pressupost en efectes molt subtils (altrament considerats irrisoris) i caracteritzacions fetes a mitges (o actors que no se les creuen… Audrey, com em pots fallar així?? 
)… però no es tant dolenta com podría haver estat. La impressió general es bona, l’adaptació molt fidel i mesurada, l’ambient de misteri històric cal tenir-lo en compte per a futures pel.lícules del tema i la mà experta de Hans Zimmer en la banda sonora rebla una pel.lícula que no mereix el.logis, per tots els errors nomenats, però que a un servidor li ha agradat. No podeu respectar això, pedants de merda?
.
